Cinema: 7 - 2 - 4

Set pel·lícules en el segon quadrimestre de l’any, que tenint en compte els mesos de vacances d’estiu que hem estat fora, no és un promig gens dolent. Vam començar amb una de les revelacions de la temporada, doncs hores d’ara encara es troba en cartellera: “Searching for sugar man”, de Malik Beudjelloul, una producció sueca en forma de reportatge que ens parla de la curiosa vida del músic nord-americà conegut com “Rodríguez”, que va triomfar a Sud-àfrica i després va desaparèixer misteriosament, fins que el redescobriren per fer aquesta pel·lícula. Després vam veure “La caza”, de Thomas Vinterberg, feta a Dinamarca, un drama psicològic que qüestiona diferents valors de la societat actual, davant un fet suposadament monstruós, alhora que ens deixa veure quant de manipulació hi ha al nostre voltant. A continuació, vam deixar-nos entabanar per “La fotográfa”, producció espanyola dirigida per en Fernando Baños, que sota l’argument de la recuperació d’una història personal, ens provocà una forta somnolència, malgrat els suposats efectes visuals innovadors que mostra. Tampoc em vaig sentir particularment massa satisfet, després d’haver vist “Un amigo para Frank”, una comèdia nord-americana, dirigida per en Jake Schreier, que ens situa en un futur més o menys proper, però amb una superficialitat exasperant. El contrast ens va arribar amb “Inch’allah”, de la canadenca Anaïs Barbeau-Lavalette, que ens parla molt durament de les contradiccions que afronta una jove metgessa en un camp de refugiats de Cisjordània, un drama actual, vist des d’una òptica molt compromesa amb la realitat. Després, “Stuck in love” o “Un invierno en la playa”, de Josh Boone i producció nord-americana, que malgrat presentar-nos un argument molt previsible, ho fa amb interessants observacions sobre les relacions amoroses i sentimentals d’una família, amb el món dels escriptors com a rerefons. I per acabar, “Hannah Arendt”, una altra de les pel·lícules amb més èxit del cinema independent que nosaltres sovintegem; una producció alemanya de la Margarethe von Trotta, que ens descobreix la biografia d’aquesta filòsofa jueva, que va assistir com a periodista al judici que es va fer al nazi Adolf Eichmann, parlant-nos molt obertament, de les diferents maneres de viure el demà d’una tragèdia tan horrible com aquella. En definitiva doncs, un bon resultat global d’aquest quadrimestre que ja es va acabar fa dies, doncs de les set pel·lícules vistes, podríem dir que cinc són absolutament recomanables... tot, és clar, des de la subjectivitat que poden presentar allò tan sabut de les “manies meves”.

Dijous, 19 de setembre del 2013

L’estiu m’ha deixat tonto. Suposo que això de les vacances, l’aire lliure, el gaudi d’altres paisatges, l’estada en terres lluny de casa, etc., han afectat la meva curta capacitat de comprensió. Sinó, no s’explica el que m’està passant aquests dies en els que, de retorn al meu ritme més quotidià, escolto i miro el que passa al meu voltant... sense entendre res de res. No entenc, per exemple, com el president del govern central i el de casa nostra, es van intercanviar cartes i fent declaracions repetitives, marejant la perdiu, sense adonar-se que cal afrontar el problema que planteja el poble, d’una manera molt més responsable. No entenc tampoc, com tothom parla d’independència, sense que al darrera de les banderes i de les manifestacions més o menys populars, s’hi vegi un plantejament clar i rotund de quin és el país que volem tenir, de quina és la societat que volem construir i de quins han de ser els continguts i els valors reals d’aquesta independència que hores d’ara omple la boca de tanta gent. No entenc, ni de bon tros, quin és el paper del principal partit de l’oposició, amb evidents i sovint vergonyoses discrepàncies internes, a l’hora de plantejar aquesta alternativa que ells amaguen sota el tranuitat concepte del federalisme. No entenc el silenci d’un partit que es diu d’esquerres, (almenys de nom) i que recolza el que governa a casa, davant l’anunci de noves i persistents retallades socials, de cara a un futur que d’altra banda pregonen com a millor. No entenc, per exemple, com un dirigent d’un govern autonòmic, en una postura d’arrogància sense límits, es nega a escoltar la veu de tots els integrants d’un mateix sector, que clamen (amb vaga indefinida pel mig), contra un decret que aboleix el dret d’un poble a ser educat en la seva llengua. Tampoc no entenc, és clar, com un senyor de masclet canós, que va procurar la fallida d’una famosa entitat bancària i que és judicialment sospitós d’estafa, és fitxat pel primer banc del país, se suposa que amb un sou astronòmic, quan ja està en nòmina d’una altra de les millors  i més riques empreses nacionals, del sector de les telecomunicacions. I encara que m’hi esforci, no entenc com la majoria dels dirigents polítics d’arreu, s’entretenen fent declaracions a favor i en contra, i majoritàriament contradictòries, en un assumpte com és això del toro de no sé on, amb tots els respectes pels que denuncien el maltractament d’un pobre animal, quan a cada passa podem trobar-nos amb milers i milers de problemes humans, atur, desnonaments, desnutrició infantil, desassistència social als dependents, privatització sanitària i educativa, empobriment generalitzat, etc., que són evidentment molt més dramàtics i importants que aquell. Aquestes i moltes més, són les coses que no entenc, que la meva “tonteria de tardor” em fa veure amb ulls de total incomprensió... o serà que en definitiva, tot plegat només són manies meves!