Sortides des de Lluçàs: Monesma

El dia de Sant Esteve pel matí, aprofitant el bon sol que lluïa, vam sortir amb el cotxe des de Lluçàs (Luzás), per la carretera que porta a Castigaleu, però tot just a l’entrada d’aquest poble ens vam desviar cap a Queixigar (Cajigar). Tampoc a aquest hi vam arribar, doncs uns pocs quilòmetres abans, ens desviàvem a la dreta, per trobar-nos amb el llogarret de Monesma, (que segons un estudi toponímic, en arrels ibèriques volia dir “bona llet”), un escampall de cases pairals i molt petits nuclis, que atresora també les runes d’un castell. El primer d’aquests nuclis que visitem és diu Noguero, i a banda d’una petita ermita a l’entrada, dedicada a San Pere, només hi veiem un carrer, amb quatre cases a un costat i unes naus al final, per acollir ramats d’ovelles. A la plana, camps de cereals i de pastura i al fons del paisatge, la serralada pirinenca ben emblanquinada en els seus cims. Una pista a mà dreta, ben condicionada per circular en cotxe normal, ens apropa al nucli de Las Badías de Monesma, entenent que aquest nom és una deformació del mot “Abadías”, és a dir, lloc de l’abat o del capellà. Al voltant d’una esplèndida i assolellada plaça hi trobem la font amb el safareig gairebé al damunt del que era la casa del ferrer; l’edifici que acollia l’escola i l’ajuntament, l’únic que es veu molt lleugerament arranjat, malgrat hores d’ara està com tots els altres, totalment abandonat; l’abadia o casa del capellà, a tocar de l’església de Sant Vicente màrtir, del segle XVIII, que roman tancada; l’antiga casa Manel, botiga i taverna, i que va ser la darrera en ser abandonada, habitada fins l’any 1968; la casa de la mestra que residia aquí i recollia a l’escola la canalla de totes les cases pairals de l’entorn; i la casa Barró, la més senyorial, ja que és l’única que tenia tres plantes d’alçada. Totes però, presenten un estat ruïnós, amb sostres mig esfondrats i balconades caigudes. Una mica més enllà, cap a una més que possible era, el petit cementiri i les restes ja molt enrunades del que deuria ser una gran casa de pagès, però de la que poca cosa se’n pot endevinar. Seguint el perímetre de tota la plaça, un pedrís gairebé continu, que feia el servei d’un llarg banc, i en el que de ben segur hi deurien compartir temps enllà, tota mena de converses els habitants o visitants d’aquells verals. No cal dir que la contemplació de tot això, ens va entretenir una bona estona, i després, asseguts al sol de migdia, en aquell banc de la plaça, vam deixar volar lliurament la imaginació, pensant en com es deuria sentir la gent que fa uns quants anys, havia fet el mateix que nosaltres. Lamentant que avui ja ningú vulgui recuperar aquells somnis i aquells plaers, vam tornar al cotxe, per desfer el camí cap a Lluçàs.