Els aldarulls de Gràcia

Un amic em deia l’altre dia que en tot això dels aldarulls de Gràcia, ens estem quedant amb l’anècdota i no anem al fons de la qüestió. Potser sí que té raó. Potser sí que caldria saber diferenciar ben bé, qui es manifesta com a senyal de protesta i qui ho fa com a eina i excusa per cometre els actes de vandalisme que tots coneixem. Potser sí que caldria també saber quina part de responsabilitat hi ha per part de la gestió dels cossos policials, quines mesures s’han pres per evitar el que després ha estat irremeiable i quina ha estat l’acció determinant sobre els manifestants, amb les conseqüències finals més evidents. Potser sí també, caldria saber la veritat sobre els orígens desencadenants dels fets, tot aquest enrenou que ens arriba de lloguers pagats per l’administració, silencis partidistes, precipitades ordres de desnonament, insuficients gestions administratives o oficials, etc. Clar que també hauríem de fer un debat personal, sobre les raons i causes de perquè existeixen aquest tipus de reaccions per part dels col·lectius que viuen en la més clara marginació social, en un entorn com l’actual, tan proper al desànim i el desencís per part de tanta gent. Sí, potser hauríem d’anar molt més a fons de la qüestió, i veure quin és el paper que haurien de representar els polítics i òrgans de gestió social, davant problemàtiques de desarrelament com la que sembla envoltar aquest i molts altres casos de ben manifesta actualitat. Potser sí que hauríem de fugir de l’anècdota, tan obstinadament manipulada per tota mena de mitjans de comunicació, els d’ací i els d’abast espanyol, centrant les informacions en detalls, imatges, opinions i declaracions absolutament interessades i sempre excloents de tota responsabilitat directa. Però... també cal dir que, malgrat sigui tornar al que el meu amic definia com “l’anècdota”, en cap cas ha de ser justificable l’acció violenta i desenfrenada, contra bens privats o públics, consumada en aquests actes de destrucció indiscriminada, mai pròpia del veritable sentit de la lleial i necessària protesta contra el que no estiguem d’acord... o potser tot plegat només són manies meves. Ah! La imatge que acompanyo, me l’ha cedit un altre bon amic meu, que viu al carrer Verdi de Gràcia, i que ha patit en primera persona les conseqüències del què ha passat aquests dies a la meva estimada ex-vila.