El foc de Sant Joan

No sé si aquesta és realment una nostàlgia, doncs he de confessar que mai no l’havia sentit com a tal, però... el diumenge, a Lluçàs, on vam anar a passar aquest cap de setmana de Sant Joan, la vaig experimentar d'aquesta manera. He pensat que potser sempre m’hi mantenia una mica allunyat, emparat per la poca simpatia que sento pels focs d’artifici; des de petit, mai no m’han agradat ni els petards casolans, aquests que grans i petits van tirant pel carrer o al pati de casa, ni tampoc aquests espectaculars castells que sovintegen les festes majors o les celebracions populars dels temps d’estiu. No tinc massa memòria de què em ve aquesta animadversió, potser per que a casa tampoc no n’eren massa de coets i bengales, potser pel record d’alguna cremada que explicava que havia patit el pare de jove, i ja de més gran, potser per l’accident que també va patir la nostra filla Carme, que sense més greus conseqüències, ens va procurar un bon ensurt. També cal dir que la coneguda com a “revetlla de Sant Joan”, mai no ha estat una festa massa especial, pel que fa al nostre ambient familiar. Sí, de petit ens havíem aplegat algun vegada al pati de casa uns tiets, a Sant Gervasi; després d’adolescent, alguna foguera a Rubí i alguna festa d’aquelles que s’organitzava a casa d’algun amic; trobada també amb els amics i la quitxalla, a casa nostra, per fer una mica de sopar, quan les nenes eren petites, però tot plegat res massa rellevant. Diumenge però, tal i com deia abans, aplegats a l’era de davant de casa els consogres, amb la foguera que el Joan havia preparat, vaig sentir remoure velles sensacions que, tot i ser una mica indescriptibles, crec que havia mig oblidat. Potser era l’escalfor que ens feia arribar el foc, poderós i espectacular, en l’ambient prou fresc de les terres de la Franja; potser la presència i la llum enlluernadora d’una lluna increïblement gran i propera; potser la pau i la tranquil·litat que sempre es respira en aquells solitaris indrets; o potser, cal reconèixer-ho, la companyia de la família més estimada, compartint la mateixa il·lusió per transmetre a la petita Mariona, aquelles tradicions i costums que més arrelades portem en el nostre conviure comú. O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.