Avui va de llibres

Avui va de llibres, amb el resum dels que vaig llegir durant el segon trimestre de l’any. “El gran mundo” de David Malouf, amb una complexa història de amistat, de relació entre dos homes, nascuda en la misèria d’una guerra i afectada per moltes circumstàncies, que ofereixen a la narració mil arguments per profunditzar en els complicats sentiments i reaccions de l’ésser humà; una novel·la amb rerefons psicològic, que mereix ser llegida amb molta atenció... o fins i tot rellegida en més d’algun dels seus passatges. “Jo, robot”, de Isaac Asimov, llegida dins del club de lectura de ciència-ficció, un clàssic del gènere, prou amè i interesant, amb històries de robots força atractives, tenint en compte l'any de la seva edició i el tractament que dóna l'autor als seus contes. “En la orilla” de Rafael Chirves, un llibre descoratjador, per llegir quan es tingui l’ànim molt amunt, doncs sinó... ¡uf!; una història actual, ben narrada, farcida de realitats, però contemplades sempre des de la òptica més pessimista, esquinçada i desesperançada; no hi ha en tota la novel·la una sola línia que parli de la bellesa, el bon saber, o el gaudi de la vida i això, almenys a mi, acaba per cansar, doncs obliga al lector a un esforç afegit per sobreposar-se al contagi que emana de la seva desmesurada tristor. “Muero por dentro”, de Robert Silverberg, també del club de lectura de ciència-ficció, força atractiu, que ens parla del poder sobrenatural de llegir la ment dels altres, i que gira en torn a aspectes molt personals, com ara la solitud, el neguit existencial, la llibertat sexual, etc., i que en realitat poc tenen a veure amb la ciència-ficció. “Los besos en el pan” de l’Almudena Grandes, la última novel·la de l’autora, que interromp la seva sèrie sobre la Guerra Civil Espanyola, per parlar-nos de la actualitat més angoixant, amb una novel·la coral, en la que diversos personatges viuen la pressió de la crisi que ens afecta, reaccionant de maners molt diferents, malgrat en gairebé tots ells s’hi apunta l’albor de l’esperança. “Foc latent” de la Lluïsa Forrellad, una novel·la fàcil de llegir, molt clàssica en el seu contingut i en la seva configuració literària; aventures personals del protagonista en la primera part i interessants aportacions històriques i socials en la segona, ubicada a principis del segle XX, en la convulsa Barcelona dels fets de la Setmana Tràgica. “No em deixis mai”, de Kazuo Ishiguro, de nou ciència-ficció, amb una inquietant trama general que resulta força interessant, una mena de misteri que va captivant al lector lentament; ara bé, el vehicle narratiu, centrat en les disquisicions de tres adolescents, m'ha semblat reiteratiu i força avorrit. “Temps de segona mà” de la Premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, un llibre apocalíptic, amb un esfereïdor recull de testimonis personals i entrevistes, que ens parlen del patiment del poble soviètic, en els anys de traspàs del comunisme al capitalisme més ferotge, sense oblidar les herències generacionals de la Revolució d'Octubre o de la Segona Guerra Mundial, fins arribar a les guerres interiors provinents de la segregació soviètica en diferents estats independents, on l'autora posa ordre amb gran saviesa literària a les paraules que narren en primera persona la tragèdia de la gent del carrer, sotmesa als capricis interessants dels dirigents polítics de qualsevol tendència. I això és tot per ara. A esperar el tercer trimestre, he, he.

Segona tongada

Ací tenim el segon bloc de les pel·lícules vistes enguany a les pantalles del cinema. “Nuestra hermana pequeña”, una producció japonesa dirigida per en Hirokazu Koreeda, endolcida història de la vida de quatre germanes, amb totes les connotacions més típiques d’aquella societat. “El olivo”, extraordinària i emotiva pel·lícula espanyola, dirigida per l’Icíar Bollaín, amb una història actual, previsible, però plena de tendresa i sentiment. “El caso Fritz Bauer”, alemanya d’en Lars Kraume, interessant història real d’un fiscal que acabada la 2ª Guerra Mundial, s’encarrega de la persecució dels criminals nazis. “Corazón gigante”, producció islandesa, dirigida per en Dagur Kári, que ens parla amb acurada realitat de la difícil relació d’un home inadaptat, amb una dona solitària, que també pateix problemes psicològics. “Mayo de 1940”, francesa de Christian Carion, situada a la 2ª Guerra Mundial i amb la problemàtica d’un home alemany que escapa del nazisme, en el seu periple per les terres franceses ocupades. “Julieta”, espanyola, en la que Pedro Almodóvar recupera el seu estil més melodramàtic que tant d’èxit li havia procurat. “Redención”, dura producció danesa, dirigida per en Hans Petter Moland, en la que darrera una història policíaca s’amaguen interessants connotacions religioses. “Un doctor en la campiña” amable comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, en la que ens parla dels més que previsibles problemes d’un metge rural que ha d’abandonar el seu treball per una greu malaltia. “El capital humano”, italiana i d’en Paolo Virzi, mostrant la crua realitat que s’amaga rere un accident de circulació, els tripijocs de les companyies asseguradores i la manca d’escrúpols d’alguns personatges de les capes més altes de la nostra societat. “Mia madre”, també italiana, dirigida per en Nanni Moretti, amb la delicada història d’una directora de cinema, suposadament compromesa, i el seu germà que decideix deixar la feina per tenir cura de la seva mare, greument malalta. “Kóblic”, argentina, dirigida per en Sebastián Borensztein i amb la interpretació de l’incommensurable Ricardo Darín, explicant-nos l’esdevenir d’un pilot d’avió que abandona el seu càrrec, afectat pels remordiments dels fets ocorreguts en temps de la dictadura i de la desaparició de tants i tants detinguts. “Todos queremos algo”, molt considerada per la crítica, però per a mi insuportable pel·lícula nord-americana, dirigida per en Richard Linklater, amb les aventures d’uns estudiants universitaris, en temps dels anys 80. “Money Monster”, també nord-americana, amb la direcció de la gran Jodie Foster, sobre un tema d’actualitat, la irrupció d’un home armat en un important programa de televisió, que malgrat els clàssics tics d’aquella societat, està prou ben portat i explicat. “Pastel de pera con lavanda”, francesa, de l’Éric Besnard, amb la relació d’una jove vídua i un estrany personatge amb problemes d’adaptació, tot plegat en un ambient rural que no fa sinó donar un tarannà massa edulcorat a la història. “Sunset Song”, britànica i direcció de Terence Davis, amb el drama personal d’una camperola i una posada en escena clàssica i pomposa, que queda deslluïda per la poca credibilitat de la seva protagonista, l’actriu Agyness Deyn. Això és tot per ara, però continuem anant al cinema, o sigui que... més endavant, més resums.

Recuperant...

Fa tant de temps que no m’hi poso, que se m’ha acumulat molt feina; però… anem a pams, primera tongada de pel·lícules al cinema: “Un paseo por el bosque”, una producció nord-americana d’en Ken Kwapis, ben interpretada però amb un argument fàcil i ensucrat. “45 años”, interessant pel·lícula britànica, de l’Andrew Haigh, amb l’incommensurable presència de la Charlotte Rampling, però on el plantejament de la incidència del passat en una relació madura, mostra un desenllaç potser poc realista. “Nadie quiere la noche”, ben dirigida per l’Isabel Coixet, amb imatges molt belles, però amb un argument massa idíl·lic. “Palmeras en la nieve”, espanyola i dirigida per en Fernando González Molina, una novel·la de moda portada a la pantalla gran, amb molts medis i bons paisatges i... poca cosa més. “Amar, beber y cantar”, una comèdia francesa d’en Alains Resnais, amb poca cosa per presumir. “La chica danesa”, britànica d’en Tom Hooper, amb un tema complicat d’explicar, però ben interpretada i delicadament portada a la pantalla. “Los caballos de Dios”, del marroquí Nabil Ayouch, amb la captació dels seguidors del terrorisme islàmic, mostrada amb molta cruesa i realitat. “La juventud”, italiana, d’en Paolo Sorrentino, amb divertides però alhora alliçonadores reflexions sobre la vida, vista des del seu tram final. “El renacido”, nord-americana, dirigida per l’Alejandro González Iñárritu, un gran producció, amb grans paisatges, però amb una història de supervivència falsa i manipuladora. “Papusza”, potser la millor pel·lícula de tota aquesta sèrie, una producció polonesa dirigida per la Joanna Kos-Krauze i en Krzysztof Krauze, artísticament filmada en blanc i negre, amb la història, basada en fets reals, d’una poetessa d’origen gitano, que finalment va veure publicada la seva obra. “Carol”, britànica, d’en Todd Haynes, amb el tema del lesbianisme tractat amb una finesa un xic aparent i potser massa tenyida d’un forçat romanticisme. “¡Ave, César!, la nova producció dels germans Coen, que pel meu gust, es queda a molta distància d’altres produccions seves molt més encertades. “La habitación”, excel·lent producció irlandesa, amb l’escabrós tema del segrest d’una noia i les seves conseqüències, tractat amb una encisadora solvència i bon gust. “Brooklyn”, també irlandesa, però amb una història d’emigrants massa tòpica al darrera, que no em va acabar de convèncer. “Mustang”, francesa, dirigida per la Deniz Gamze Ergüven, amb la interessant problemàtica d’una família turca, en la que les cinc filles es veuen sotmeses als designis que dicta avui en dia aquella societat. Apa, de moment, això és tot, però ben aviat... molt més!

Els aldarulls de Gràcia

Un amic em deia l’altre dia que en tot això dels aldarulls de Gràcia, ens estem quedant amb l’anècdota i no anem al fons de la qüestió. Potser sí que té raó. Potser sí que caldria saber diferenciar ben bé, qui es manifesta com a senyal de protesta i qui ho fa com a eina i excusa per cometre els actes de vandalisme que tots coneixem. Potser sí que caldria també saber quina part de responsabilitat hi ha per part de la gestió dels cossos policials, quines mesures s’han pres per evitar el que després ha estat irremeiable i quina ha estat l’acció determinant sobre els manifestants, amb les conseqüències finals més evidents. Potser sí també, caldria saber la veritat sobre els orígens desencadenants dels fets, tot aquest enrenou que ens arriba de lloguers pagats per l’administració, silencis partidistes, precipitades ordres de desnonament, insuficients gestions administratives o oficials, etc. Clar que també hauríem de fer un debat personal, sobre les raons i causes de perquè existeixen aquest tipus de reaccions per part dels col·lectius que viuen en la més clara marginació social, en un entorn com l’actual, tan proper al desànim i el desencís per part de tanta gent. Sí, potser hauríem d’anar molt més a fons de la qüestió, i veure quin és el paper que haurien de representar els polítics i òrgans de gestió social, davant problemàtiques de desarrelament com la que sembla envoltar aquest i molts altres casos de ben manifesta actualitat. Potser sí que hauríem de fugir de l’anècdota, tan obstinadament manipulada per tota mena de mitjans de comunicació, els d’ací i els d’abast espanyol, centrant les informacions en detalls, imatges, opinions i declaracions absolutament interessades i sempre excloents de tota responsabilitat directa. Però... també cal dir que, malgrat sigui tornar al que el meu amic definia com “l’anècdota”, en cap cas ha de ser justificable l’acció violenta i desenfrenada, contra bens privats o públics, consumada en aquests actes de destrucció indiscriminada, mai pròpia del veritable sentit de la lleial i necessària protesta contra el que no estiguem d’acord... o potser tot plegat només són manies meves. Ah! La imatge que acompanyo, me l’ha cedit un altre bon amic meu, que viu al carrer Verdi de Gràcia, i que ha patit en primera persona les conseqüències del què ha passat aquests dies a la meva estimada ex-vila.

El negoci dels bancs

Una entitat bancària de la que som clients des de fa més de trenta anys, bé ho érem de la caixa d’estalvis que va ser absorbida per aquest banc ara fa poc temps, m’acaba d’enviar una carta a casa, molt amable, en la que m’anuncia “que estan treballant perquè els seus clients no hagin de dir mai que no a qualsevol projecte, actual o de futur, que es plantegin” i per això, després de fer-me un estudi personalitzat, m’ofereixen la gran oportunitat d’aconseguir un Préstec Personal a mida, a un interès únic i exclusiu del... 9,92% TAE!!! Si de per sí, la data ja esgarrifa una mica, cal considerar que en la actualitat l’import global del meu capital ingressat en aquest banc, és superior a la quantitat que ells m’ofereixen com a préstec i a més, l’interès que m’està donant, una part d’aquests diners, col·locats com a dipòsit a curt termini és del... 0,50% TAE!!! De tot plegat doncs, se’n poden treure moltes conclusions, que no per sabudes i denunciades, deixen de ser absolutament vergonyoses. Ja sé que no descobreixo res de nou, posant en evidència l’estafa que esdevé el negoci dels bancs; que bona part d’ells, han hagut de recórrer als diners públics per salvar els seus negocis; que tot plegat respon al resultat d’una demencial política capitalista a la que tots estem sotmesos; a que la crisi econòmica d’abast mundial ens afecta especialment a les classes mitjana (avui gairebé desapareguda) i treballadora; però... com deia abans, no per conegut el mal deixa de fer efecte. Bé, ara toca rumiar si puc deixar passar aquesta “increïble oportunitat”, però... no puc perdre massa temps en disquisicions, doncs l’oferta té una propera data de caducitat, o sigui que cal espavilar-se. Me’n vaig a pensar en els “meus projectes de futur”, i si us plau, no em tingueu massa enveja per ser un privilegiat; ja sé que no tothom pot rebre aquesta mena d’ofertes en unes condicions tan avantatjoses... o potser tot plegat, només són manies meves?

Comencem a poc a poc

Enguany podríem dir que he baixat una mica el meu ritme habitual de lectura, almenys si prenem de referencia els números dels últims temps. Això no vol dir però, que no llegeixi, o sigui que ací va la crònica dels primers títols que m’he empassat. “El Vigilant” de Peter Terrin; paranoic; una mena de thriller psicològic que barreja situacions profundament misterioses amb coses que podrien considerar-se de ciència-ficció; una història molt ben escrita, que atrau al lector fins a submergir-lo en una inquietud constant, que no permet desfer-se del que els passa als personatges, en tot el llibre... o almenys, això m'ha passat a mi. “1 de cada 4”, el llibre de la Marató de TV3, recull habitual que no aporta gran cosa nova, més enllà del seu lloable propòsit benèfic; històries curtes, algunes de millors i d'altres de poc interès, que giren al voltant de la temàtica d'enguany: la diabetis i l'obesitat; sincerament, crec que aquesta mena de publicacions, haurien de servir per oferir a persones encara poc conegudes en el món literari, l'oportunitat de mostrar el seu talent com a escriptors, clar que aleshores perdria potser interès per part del públic en general... oi? “Mi familia y otros animales” d’en Gerald Durrell, pesat, força pesat; tot i que reconec la meva errada a l’escollir un llibre sobre una temàtica que no m’interessa en absolut, però com s’anunciava farcit d’enginy, doncs… no, més enllà de la possible simpatia de les vivències de la família, la retòrica descriptiva de paisatges i comportaments animals, m’ha resultat gairebé insuportable... ho sento. “Frankenstein” de Mary Wollstonecraft Shelley, un clàssic dins del tema de la ciència-ficció que estem treballant en el Club de Lectura d’enguany; una història que malgrat ser prou coneguda, jo ignorava del tot, almenys pel que fa a la seva trama i desenvolupament complet, i he de dir que m’ha sorprès molt agradablement, doncs està ben escrita i planteja moltes bases per a les reflexions més personals, sobre l’ésser humà i la seva dicotomia del bé i el mal. “Loca de amor” de Catherine Hermary-Vieille, la historia de Juana la Loca, un llibre fàcil de llegar que ens narra la vida d’aquest personatge de la reialesa espanyola, plena d’intrigues i manipulacions, acompanyada de totes les tribulacions que marcaren aquella època, malgrat potser aquest relat no vingui acompanyat d’un excessiu rigor històric. “Nosotros” d’Evgueniï Ivanovich Zamiatin, més ciència-ficció, tot i que aquest cop poc encertada, doncs la història apunta molts temes diferents, però sense aprofundir massa en cap d’ells, configurant una narració poc atractiva; potser el seu millor mèrit sigui que va ser escrita en 1920, quan molt pocs cervells podien "viatjar" cap a un futur tan complexa com el descrit. “El ratpenat” d’en Jo Nesbo, una intrigant història que no desmereix gens ni mica a d'altres del mateix autor: la típica novel·la negra, amb assassinats, diferents sospitosos, la presència continuada del peculiar policia protagonista i els complements de curioses referències al territori i etnografia australiana. “Vida de casa” de Marilynne Robinson, una dura història molt ben situada a l'Amèrica profunda, que ens parla de solitud, de marginació, de fredor, d'aïllament, però també de convicció, de voluntat, de fermesa i de fortitud, narrant la vida de dues germanes que creixen òrfenes, sota la tutela de l'àvia, unes ties-àvies i finalment, en l'etapa més concloent de la seva formació, a càrrec d'una tieta que arrossega una vida molt poc convencional. I això és tot per ara, ja ho sabeu, com sempre, no en feu massa cas, doncs tot plegat només són “manies meves”.

2015: Un any de bon cinema

Aquest és el breu resum habitual de les pel·lícules vistes al cinema, en el segon semestre de l’any. “Una segunda madre”, una producció brasilera, dirigida per l’Anna Muylaert, amb una història prou dura, però tractada amb una bona dosi de tendresa. “Lejos del mundanal ruido”, britànica i dirigida per en Thomas Vinterberg, d’ambient clàssic però amb tocs reivindicatius en el personatge principal, la propietària d’una granja que ha de sortir endavant enmig d’un ambient masclista i hostil. “Love & Mercy”, nord-americana i dirigida per en Bill Pohlad, una recreació sobre la vida d’en Brian Wilson, fundador dels Beach Boys i geni de la música que, com tants altres, va acumular problemes personals de tota mena. “Aprendiendo a conduir” de producció nord-americana però dirigida per la catalana Isabel Coixet, amb una ensucrada història de relació inter-racial, que no aporta res de nou. “La dama de oro”, britànica, dirigida per en Simon Curtis, basada en fets reals, que en explica com una dona jueva, fugida de Viena, vol recuperar els bens que els nazis va arravatar a la seva família en temps de la Segona Guerra Mundial. “MI familia italiana” una comèdia dirigida per la Cristina Comencini, que no aporta res més que una estona de lleuger entreteniment. “Cut Bank”, nord-americana, d’en Matt Schakman, amb una història de l’Amèrica profunda, ben explicada, però sense massa més interès. “Un día perfecto”, la darrera pel·lícula d’en Fernando León de Aranoa, amb un tema, el dels cooperants a la guerra dels Balcans, molt dur però tractat amb una sàvia dosi d’humor i ironia. “Ático sin ascensor”, nord-americana, d’en Richard Loncraine, absolutament prescindible, més enllà de veure dos bons actors, com son en Morgan Freeman i la Diane Keaton. “Ricki”, també nord-americana, dirigida per Jonathan Demme, amb la Meryl Streep, donant vida a una esbojarrada cantant de rock, que com és natural, porta una vida prou allunyada dels convencionalismes establerts. “Una semana en Córcega”, una comèdia francesa d’en Jean-François Richet, que planteja la complicada relació inter-generacional, entre dos pares i les seves respectives dues filles adolescents. “Una nueva amiga”, també francesa, d’en François Ozon, absolutament decebedora en el seu plantejament sobre una suposada història de transformació d’identitat sexual. “Viaje a Sils Maria”, de nou francesa, de l’Olivier Assayas, una complicada però interessant mostra de realitat i ficció, passat, present i futur, en una història farcida de moments que porten a un profund debat. “Lejos de los Hombres”, més cinema francès, ara d’en David Oelhoffen, amb un Viggo Mortensen fent el paper d’un pacifista professor francès, atrapat en les revoltes nacionalistes d’Alger, que com a únic defecte podríem trobar-li la seva extrema lentitud narrativa. “El club”, producció xilena amb el Pablo Larraín al capdavant, narrant una obscura història de capellans “extraviats”, en una pertorbadora i críptica posada en escena. “Truman”, potser la millor pel·lícula de l’any, dirigida per el català Cesc Gay, amb una complexa història de dos amics, que es retroben quan un d’ells és a prop d’acabar els seus dies, però amb una completa exposició de matisos i contrastos, sobre les relacions humanes. “Una pastelería en Tokio”, de la Naomí Kawase, una producció japonesa que no mostra sinó els convencionalismes d’una cultura que en aquesta ocasió almenys, no emociona massa. “Dheepan”, francesa, d’en Jacques Audiard, amb una dura història de refugiats de Sri Lanka, acollits de mala manera en un barri marginal d’una ciutat francesa, mostrant la crua realitat d’un tema, per desgràcia, molt d’actualitat. “La profesora de historia”, també francesa i dirigida per Marie-Castille Mention-Schaar, amb una típica història de complicats alumnes d’institut, que saben reaccionar positivament als estímuls de la seva abnegada professora; molt tòpica, però ben narrada i interpretada. “El puente de los espías”, una producció nord-americana del reconeguts Steven Spielberg, basada en fets reals, interessant, però massa tenyida d’aquesta ensucrant pàtina patriòtica que porten sempre les pel·lícules d’aquell país. I per acabar, “Sufragistas”, britànica, de la Sarah Gavron, amb una dolça però ferma Carey Mulligan al capdavant del repartiment, explicant els fets històrics que van portar a les dones britàniques a poder exercir el vot. Apa, doncs, com deia en el titular, en conjunt, un bon any de cinema... o almenys, a mi m’ho ha semblat al fer-ne aquest resum.