Més llibres llegits

Els llibres llegits en el tercer trimestre han estat: “La naturaleza humana” de Jesús Mosterín, un llibre molt dens i un xic complicat d’entendre, almenys des de la meva escassa cultura en aquest camp, amb moltes exposicions científiques i biològiques, però molt il·lustratiu i interessant pel que fa als comentaris filosòfics. “La quarta paret” de Sorj Chalandon, un llibre estremidor, que narra les vivències d'un home de teatre, que viatja al Líban en plena guerra dels anys vuitanta, i les seves terribles conseqüències; explicat des d'un mestratge literari incommensurable; una història dura i colpidora però molt ben escrita, que arriba al lector amb una intensitat del tot insuperable. “Cuentos” de l’Anton Pavlovich Chejov, un recull magistral; malgrat les meves reticències inicials davant un clàssic com aquest, i davant també el seu gran volum i la modalitat de contes curts, he de reconèixer que m’ho he passat molt bé llegint-lo. “El testament de Maria” de Colm Tóibín, ha estat una lectura del tot innecessària; doncs la història de la passió de Jesucrist, narrada des de la visió de la seva mare, en un to que vol treure transcendència als fets, no m'ha aportat absolutament res de nou. “Mi traïdor” de Sorj Chalandon, esperonat per la lectura anterior del mateix autor, em vaig llençar a aquesta nova història personal, en la que ens mostra la implicació de un noi francès, en la lluita pels drets i llibertats dels catòlics irlandesos, una lluita potser massa ignorada per molts de nosaltres. “Retorn a Killybegs” també de Sorj Chalandon, una necessària continuació de l’anterior, que resulta igualment excel·lent. “Jaume I el Conqueridor” de l’Albert Salvadó, un llibre que malgrat el seu estil literari és massa semblant a un clàssic "llibre de cavalleries", la seva lectura serveix per assabentar-se de les cuites que tenien en aquelles èpoques, entre reis, nobles, bisbes i altres capes socials poderoses, com sempre, ben allunyades de les veritables necessitats de la gent del poble. “Los europeos” de Rafael Azcona, de nou un llibre prescindible, doncs potser influït per la personalitat de l’autor, molt conegut com a guionista de cinema, aquesta novel·la m’ha semblat molt simple, més pensada per configurar una base como guió cinematogràfic que no d’assolir un mínim nivell literari. “En la pell de l'altre” de la Maria Barbal, un llibre en la línia d'aquesta escriptora, una història emotiva, sempre tenyida d'una característica pàtina de tristor i melangia, però que arriba al lector per la bona descripció dels personatges i de les situacions. “La clau de vidre” de Dashiell Hammett, que m’ha semblat molt desigual i un xic obsolet, almenys pel que fa a l’estil literari, potser mogut per la meva inexperiència en aquest gènere literari.

Potser no era aquest el camí

Copio el titular de l’article d’un reconegut periodista publicat a un diari de gran tirada: “La vida sigue igual”, on analitza els resultats de les eleccions d’ahir a Catalunya. I és que, com sempre, si fem cas de les declaracions de tots els partits... tots han guanyat!!! Hi ha qui presumeix d’haver guanyat en escons, hi ha qui també ho fa per haver-los triplicat tot i ser minoria, hi ha qui diu que es manté com a tercera força al Parlament, hi ha qui en té prou amb haver-se mantingut malgrat la polarització, hi ha qui està content pel fracàs dels altres, etc., i si fem cas de l’aspecte plebiscitari que molts han volgut donar a aquesta convocatòria, hi ha qui diu que el SÍ ha guanyat matemàticament i ja n’hi ha prou, i hi ha qui es manifesta content per evitar que aquest superi el 50% necessari, o sigui que... tots a destapar l’ampolla de cava! Clar que també hi ha lectures negatives, com les que argumenten que no s’ha pogut arribar a la majoria de vots que podria emparar els propòsits independentistes, o com les que diuen que malgrat fer-se coalicions un xic estranyes, ara encara tenen menys diputats que els que ostentaven per separat fins a dia d’ahir... Bé, com sempre, tota opinió és lliure i mereix ser respectada si està feta des d’un mínim de coherència i consideració vers els altres, però... a mi em sembla que de veritat, no hem avançat massa, és a dir que, tal i com diu l’article esmentat, tot segueix si fa o no fa, igual. I és clar, això després de cinc anys de repetides convocatòries electorals, de multitudinàries i molt emotives manifestacions al carrer, i de tanta i tanta il·lusió i empenta com hi ha posat tanta gent, darrera l’esquer de que ens trobàvem davant d’una fita històricament única pel nostre país. I potser sí que era així, però a l’endemà, mirant-ho sense massa escalfor “mitinguera”, el que s’anomena la veu del poble, de tot el poble en conjunt, que al cap i a la fi és el que compte en democràcia, em sembla que ha refredat molt i molt totes aquelles perspectives que tantes i tants ens havíem format. No, no tenim al davant un bon panorama, doncs malgrat l’altíssima participació assolida, amb només un 48% dels vots teòricament favorables, no es pot endegar un projecte tant rupturista com el que ens proposaven. Potser no era aquest el camí? I creieu-me que em sap molt de greu, doncs tinc molts bons amics i molt estimats, que s’han deixat literalment la pell en aquest projecte. No, no us enfadeu, amics, per aquestes paraules potser tenyides del pessimisme que sempre m’atribuïu; no em feu massa cas, doncs al cap i a la fi, potser tot plegat només són “manies meves”.

Holiday

Fa uns quants dies, en una refrescant remullada que ens vam poder fer a la piscina d’un molt bon amic, aquest, per amenitzar-nos l’estona, va treure el seu vell tocadiscos i uns quants d’aquells discos petits que, d’alguna manera, podrien configurar la banda sonora de la nostra adolescència i joventut. Entre ells, a banda de recuperar per a la memòria, melodies entranyables, em vaig trobar amb aquest single dels Bee Gees, el grup britànic-australià dels germans Gibb, que fa uns quants anys, també tenia a la meva col·lecció. Si no vaig mal informat, el van publicar a España el 1968, després del seu primer èxit internacional, “New York Mining Disaster 1941”, aparegut l’any anterior, en record de les víctimes d’un accident miner, en el que molts experts musicals asseguraven que pretenien copiar l’estil musico-vocal dels ja prestigiosos Beatles. Després d’aquest que ara ens acompanya, va arribar el molt exitós “Words”, que s’enfilà ràpidament al capdamunt de moltes llistes de vendes a diferents països i del que se’n van fer moltes versions, també per part de grups espanyols de l’època. I deu anys més tard, és clar, l’esclat del “Saturday Night Fever”, però això ja és matèria per altres records. Del single d’avui, malgrat ser considerada la cara “b”, prefereixo evocar la cançó “Holiday”, amb una melodia molt tendre que sempre he tingut força present i que no cal dir-ho, posàvem sovint en les nostres festes, quan arribava la tanda dels balls “lents” i ens emocionàvem en el sovint desesperat intent de poder apropar els nostres sentiments més corporals als de la noia que ens agradava... o a qualsevol altra que ens ho permetés, he, he.

https://youtu.be/KqjIwm6DbUA

Temps de vacances

A la dècada dels cinquanta, a casa, passàvem les vacances d’estiu sense sortir del nostre petit pis de Gràcia, on vivíem tot l’any. Bé, sí, sortíem a jugar al carrer, o millor dit, a les places del Sol o d’Orient, i potser algun diumenge fèiem alguna escapada familiar, a les platges de Castelldefels o Ocata, però poca cosa més que jo recordi. Nosaltres no disposàvem de cap casa d’estiueig a les afores, ni tampoc no teníem avis o parents que visquessin en algun poble, més o menys llunyà, on ens poguessin acollir en els mesos de la calor. Quan jo tenia vuit o nou anys però, recordo que els pares, conjuntament amb uns amics amb els que havíem començat a compartir algunes experiències en tenda de càmping, van decidir fer quelcom extraordinari i disposar-nos per gaudir dels mesos de vacances escolars,  muntant un campament dels que aleshores es podia fer lliurament, em sembla que només amb el carnet d’algun club excursionista i el permís del propietari de les terres on ens instal·làvem. El lloc escollit fou un indret de La Floresta, és a dir, dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, que és curiosament on al cap dels anys he anat a viure. Nosaltres en dèiem la Rierada, tot i que no sé si té massa a veure amb el territori que avui es coneix pel mateix nom. Estava a una mitja hora caminant des de l’estació dels Ferrocarrils, doncs els homes, el pare i els amics, anaven cada dia a treballar a Barcelona, ja que aleshores el temps de vacances laborals no era ni de bon tros, tan llarg com ara. A prop hi havia un parell de masies, on anàvem a proveir-nos d’algunes viandes per menjar, verdures, ous, vi, etc.; una la coneixíem com a Ca la Manqueta, doncs la dona que hi feia de mestressa tenia un defecte en una mà, i l’altre, en dèiem Cal Galopa, però no en recordo cap més detall. Així, en una petita clariana del bosc, al costat d’un molt escàs rierol, hi plantàrem les tres tendes de campanya, hi condicionàrem un replà per a muntar-hi la cuina que potser era de carbó o petroli, doncs per a nosaltres encara no existia el gas butà, i amb el llum de carbur per a les nits i un forat llunyà per a poder satisfer les nostres necessitats fisiològiques, vam disposar de tot un campament, que ens acollí els mesos d’estiu. Com he dit, els homes anaven cada dia en tren, a treballar a Barcelona, les dones, entre les que s’hi comptava la nostra àvia, tal i com es pot veure a la fotografia, tenien cura dels més petits i de les feines que podríem anomenar casolanes i els vailets ens passàvem tot el dia jugant pel bosc, en contacte amb la natura i fent les entremaliadures pròpies de l’edat... quins temps!!!  És cert que la memòria tot ho endolceix, doncs també recordo alguna sobtada tempesta i la feina per aprofundir les estretes rases que envoltaven les tendes, per tal que l’aigua no ens entrés a dintre, però en general, els records són tots molt agradables, o potser al cap i a la fi... tot són només manies meves.

Llibres del segon trimestre

Segon trimestre de l’any, catorze llibres amb 4157 pàgines llegides; aquest és el resum: “Ya sabes mi paradero” de Javier Cervera Gil, amb el subtítol “La guerra civil a través de las cartas de los que la vivieron”, que ja mostra de què va, malgrat l’autor no ha aprofitat gens bé el bon material del que disposava, equivocant el ritme literari, entossudit en una cronologia innecessària i saltant sense pietat d’un protagonista a l’altre, fins a un total de més de quaranta, trencant per complet el fil narratiu. “Jezabel” de Irène Némirovsky, una vegada més un llibre apassionant d’aquesta autora, amb un deliciós flux narratiu que captiva i emociona; una història d'amor i passió, inquietant i dramàtica alhora, ambientada a la França dels anys trenta, amb un personatge principal obsessionat per allò de l'eterna joventut que m'ha submergit intensament, en la lectura de la primera a la darrera pàgina. “Dies meravellosos” de Jordi Coca; evocador d'un temps, d'un país, dels últims anys del franquisme i el principi de la transició; d'una colla de gent jove i d'altres no tan joves; de com es vivia en un poble petit i de com ho feien a la ciutat; dels neguits, dels dubtes, de les postures de cadascú, de l'amor, del sexe, de l'amistat, del desig... de tantes coses que es deixen veure en un llibre que, malgrat algunes molestes repeticions, es llegeix molt bé... encara que alguns recordem aquells temps des d'una altra perspectiva personal. “Quan la nit mata el dia” de l’Agustí Vehí, força imperfecte, doncs el llibre es llegeix bé i molt ràpid, l'estil literari amb la normal barreja del català i el castellà, interessant i la trama descriptiva és correcte i atrau, però la trama policíaca trontolla per tots els costats; sincerament, no entenc com ha guanyat un premi de novel·la negra, doncs la història no s'aguanta gens bé i el final... uf! val més que no en parlem. “Palabras a tiempo” auto editat de diversos autors, força desconcertant, doncs malgrat admiro la valentia d’aquesta gent que comença, al llançar-se a publicar els seus textos més personals, m’he trobat  davant  la meva total incapacitat per entendre la majoria dels poemes; en qualsevol cas, la causa solidària que els ha encoratjat, és digna de tot elogi. “Correr” de Jean Echenoz, aparentment simple, però demostrant  como amb gran senzillesa literària, sense grans floritures semàntiques, es pot explicar una història plena de matisos i sentiments força complexos. “Cadáveres en la playa” de Ramiro Pinilla, una història ben narrada, sense grans complicacions literàries, que potser pateix d’un desenllaç massa previsible, sense cap sorpresa, malgrat tant els personatges principals com l’ambient  estan ben construïts. “El llibreter de Kabul” de l’Asne Seierstad, molt periodístic, doncs no és més que una bona crònica de la vida que defineix la societat afganesa com a una de les més convulses i inestables del món; les guerres dels últims anys, les canviants doctrines del poder, la permanent corrupció, la més despietada marginació de les dones... tot plegat constitueix un bon document que apropa el lector a una realitat massa punyent per ser entesa des de la distància. “Un film (3000 metres)” de Víctor Català, nostrat, amb un gran respecte pel tractament lèxic original del llibre, la seva peculiar i rica expressió verbal que ajuda a transportar-nos en el temps als anys en que fou escrit i publicat, i també als anys en els que es desenvolupa la història narrada, a principis del segle XX; m'ha agradat doncs, la descripció de personatges, caràcters i ambients, malgrat tot plegat potser m'ha fet despistar una mica de la trama principal de l'obra. “Un any i mig” de la Sílvia Soler, molt emotiu, doncs m'agrada molt la forma en la que aquesta autora sap parlar de les coses més petites, més quotidianes, fent-les entenedores i alhora màgiques, descobrint la gran bellesa dels sentiments més propers, més recognoscibles i alhora, potser més menyspreats. “El ninot de neu” d’en Jo Nesbo, possessiu, és el primer llibre que llegeixo d'aquest autor i la veritat és que m'ha agradat i m'ha fet passar una estona, molt pendent de la història que explica; potser el ball de presumptes culpables que ens ofereix és una mica atabalador, però... al final acabes ben convençut i satisfet amb el desenllaç. “Valdorba románica” de Andrés Ortega Alonso, imprescindible com a llibre guia si es vol visitar Valdorba i contemplar el tresor de les seves esglésies romàniques; molt ben documentat i molt ben explicat, sense resultar gens atapeït. “Memòries d’un cirujà (1908-1945) de Moisès Broggi, força irregular, amb una primera part, la que ens explica la seva infantesa, joventut i fins i tot temps d'universitat, que m'ha semblat molt pesada, amb noms i més noms de parents i amics que no interessen gens; després, la narració eleva el nivell del seu interès, quan parla de les vivències en temps de guerra, malgrat aboca algunes opinions força subjectives; en conjunt però, serveix per conèixer la història d'una bona persona, que ha esdevingut referència d'un temps i d'una manera de pensar i fer. “Las cenizas de Ángela” de  Frank McCourt, entretingut malgrat sembli contradictori doncs el tema que tracta, terrible i descoratjador alhora, però l’autor ha sabut mostrar-nos les misèries d’un nen irlandès en la època més pobre i desgraciada de la seva vida, fent servir un llenguatge senzill, però molt atractiu i farcit de matisos canviants, entre els que no exclou la ironia i el bon humor. Apa, això és tot per ara i... que la lectura no s’aturi!

Mig any de pel·lícules al cinema

Breu crònica de les pel·lícules que hem vist al cinema, en els primers sis mesos d’aquest 2015. Vam començar amb molt mal peu: “Exodus, dioses y reyes” una producció nord-americana, dirigida per en Ridley Scott, que no hi ha per on agafar-la sinó és per la suposada espectacularitat de les seves imatges. “The imitation game”, que ací es va dir “Descifrando enigma”, britànica i dirigida per en Morten Tildum, amb una interessant biografia del matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat el codis militars secrets dels nazis a la Segona Guerra Mundial. “Barbacoa de amigos”, una comèdia coral francesa de l’Eric Lavaine, que no arriba a complir amb les expectatives d’altres precedents del seu gènere. “La teoria del todo” també britànica, aquest cop dirigida per en James Marsh i en aquest cas posant en pantalla la vida del célebre astro-físic Stephen Hawking, d’una forma prou interessant. “Whiplash”, una agradable sorpresa en forma de producció independent nord-americana, dirigida per en Damien Chazelle, narrant la vida d’un jove i ambiciós baterista de jazz. “Dos mío ¿però qué te hemos hecho?”, de nou una comèdia francesa, d’en Philippe de Chauveron, on queda ben palès que el temps de les bones produccions d’aquesta mena del país veí, quedant ja força lluny de l’actualitat. “El francotirador”, nord-americana, d’en Clin Eastwood, seguint l’estil de les seves produccions, però amb un excés de violència absolutament innecessària, per molt que es volgués mostrar els horrors de la guerra. “Alma salvaje” una inversemblant història de recerca interior, també nord-americana i dirigida per en Jean-Marc Vallée, ben amanida amb la mostra d’uns bons paisatges i situacions personals. “Samba”, francesa i d’en Olivier Nakache i l’Eric Toledano, un al·legat anti-racista al que li falta una mica de ritme i versemblança amb la realitat per resultar una bona història. “Maps to the stars”, canadenca, d’en David Cronenberg, un suposat conte modern sobre l’obsessió per la popularitat que esdevé un producte prou fallit, malgrat la bona aportació de l’actriu Julianne Moore. “Pride” (Orgull), britànica, dirigida per en Matthew Warchus, una divertida comèdia basada en fets reals i reivindicatius del sindicat de miners i la gent de l’orgull gai londinenc. “Loreak”, una molt bona història feta a Euskadi, per en José María Goenaga i en Jon Garaño, amb un íntima i tendra mostra de sentiments. “Felices 140”, espanyola, de la Gracia Querejeta, ben muntada i ben explicada, amb una intrigant història sobre les ambicions personals, a mig camí de la comèdia negra. “Mandarinas”, potser la millor pel·lícula del semestre, una producció d’Estònia, d’en Zaza Uruschadze, aparentment modesta, però que t’empenta cap a les més profundes reflexions sobre la inutilitat de la guerra i els sentiments que haurien de prevaldre entre els éssers humans. “Leviatán”, rusa, de l’Andrei  Zvyagintsev, molt premiada internacionalment, amb una interessant mostra del dramàtic ambient rural que es viu, avui en dia, en aquelles inhòspites terres. “Hipócrates”, de nou una comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, que es queda a mig camí, en aquest cas narrant la vida d’un jove metge en un hospital públic. “Phoenix”, una bona pel·lícula alemanya, d’en Christian Petzold, amb una intrigant història de recuperació de la vida i personalitat d’una supervivent dels camps d’extermini nazi. “Party girl” que ací van batejar com a “Mil noches y una boda”, entretinguda i dramàtica mostra de l’intent de recuperació d’una dona gran que sempre ha viscut al marge dels convencionalismes socials. Això és tot... per ara!!!

Molinos de Viento

De molt petit recordo el pare cantussejant alguna cançó popular, retalls de cuplet de la seva època d’infantesa, però no va ser fins l’arribada del primer tocadiscs a casa, a principis dels anys seixanta, quan esclatà la seva afició per la sarsuela, allò que alguns, en un to més o menys despectiu, anomenaven “genero chico” i que semblava està destinada a la gent de classe més popular, allunyada de l’òpera, en un gest que hores d’ara podríem catalogar com a molt classista. No sé com va ser que el pare va descobrir un petit quiosc, al portal d’una escala del carrer Tallers de Barcelona, on un home molt amable, aconsellava i ens oferia els discs del gènere, des del que era l’embrió del futur negoci dels reconeguts “Discos Castelló”, que al cap dels anys va viure moments de gran esplendor. Recordo també, que potser per consell d’aquell bon home, sempre anaven a parar a les nostres mans, les edicions de la casa Alhambra, en les que el gran Ataulfo Argenta dirigia la “Gran Orquesta Sinfónica y Coros Cantores de Madrid” i en les que els solistes acostumaven a ser la gran Pilar Lorengar, el reconegut Manuel Ausensi, un baríton que amb la seva veu i manera de cantar ens enamorava a tots i el tenor Carlos Munguía, que no ens feia massa el pes, doncs el pare sempre deia que sempre semblava a punt d’escanyar-se, he, he. Bé, el primer LP, disc de llarga durada que va entrar a casa, va ser precisament una sarsuela, en concret “Molinos de Viento”, amb música de Pablo Luna i llibret de Luis Pascual Frutos, una història curiosament situada als Països Baixos, en un ambient de marineria, que vaig escoltar centenars de vegades, abans la petita col·lecció de discs de casa no anés augmentant. Són molts els passatges que recordo, però avui evocaré un dels més coneguts, aquell en el que el noi protagonista, acompanyat del seu amic, va a rondar sota el balcó de l’enamorada, i els nervis i la poca imaginació no el permeten lluir-se massa; és aleshores quan l’amic dient allò de “... verás tu la copla que le canto yo”, entona una ària plena de sentiment i paraules amoroses: “Qué tienes en la mirada...” Ací la teniu.
https://youtu.be/IAQ1l8alYLI

Els rellotges de sol de Castellar del Vallès

Aquesta dèria que tinc ara, de fotografiar rellotges de sol, em serveix com a excusa per descobrir pobles o racons, que mai no haguessin cridat la meva atenció. És, per exemple, el cas de Castellar del Vallès, una població que he travessat moltes vegades, per la carretera, però que mai no he tingut la curiositat de visitar més o menys detingudament, malgrat no trobar-se massa lluny de casa. Així doncs, en les últimes setmanes, i fent aquesta mena de sortides curtes, sovint només matinals, que la seva proximitat m’ofereix, i amb el gens amagat propòsit de “caçar” uns quants rellotges, he tingut oportunitat d’albirar els seus carrers i places, així com passejar-me una mica per les rodalies del casc urbà, localitzant antigues masies que és, en definitiva, on es poden trobar els meus més preuats tresors, he, he. Vaig començar pel centre del poble, on trobar cases pairals que han quedat embegudes dins del nucli urbà, com Cal Tardà o Can Carner, i també torres com Can Xirau, o com Cal Pifarré, un habitatge unifamiliar, amb orígens a l’any 1.923, amb detalls modernistes que es poden observar sobretot en la façana del seu pati interior. A les rodalies, hauria d’esmentar les masies de Can Casamada, avui reconvertida en botiga agroalimentària en els caps de setmana, o la propera Can Sampere, adossada a l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, una capella rural romànica (del segle XII), situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, amb una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals que formen el creuer, i un campanar d'espadanya. I molt a la vora, Can Ametller, una masia només habitada ocasionalment, on un masover se’m queixava del que costava recuperar l’hort de la casa, després de molts anys d’abandonament. Dins del terme municipal de Castellar, també es poden descobrir les belleses del nucli de Sant Feliu del Racó, amb un seguit de construccions del segle passat, com ara Villa Carmen, també coneguda com a Xalet Assumpció, de línies modernistes i construïda entre els anys 1916 i 1926. O bé les Cases de les Arenes, en la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès per les ornamentacions realitzades seguint els paràmetres modernistes i neogòtics. I ben a la vora, l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis amb casa adossada, que popularment és coneguda com a Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja. I en el mateix indret, Ca l’Illa, una masia amb orígens al segle XIV, i un xic més avall, El Sabater Vell, avui en dia dedicada al conreu ecològic. I en un altre nucli proper, el de les Cases de Cal Joan Coix, Can Turell, o Mas Olivet, molt atrotinada, però encara habitada, etc., etc. I sense oblidar les urbanitzacions més o menys modernes que s’han fet al voltant de Can Font, a la carretera de Sabadell o l’anomenada Aire-Sol, amb diferents barris numerats. Ah! I no els he fet tots, que encara tinc llista d’indrets per visitar i de pas, “caçar” algun rellotge de sol més. O sigui que... ja veieu quines són, ara per ara, les meves manies turístiques, he, he.

Tres mesos de bona lectura

Bon començament d’any, en matèria de lectura; ací en va el resum habitual. “Queretes”, de Renato Simoni i Encarnita Simoni, tècnic però molt interessant i informatiu; per comprovar com es vivia als pobles del Baix Aragó de parla catalana, en temps previs a la Guerra Civil Espanyola, i tot el que va passar a l'esclatar la insurrecció feixista, amb especial menció a les col·lectivitzacions rurals, a les seves utopies i com es van malbaratar les il·lusions de tanta bona gent. “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger, un clàssic juvenil que hauria d’haver llegit fa uns quants anys, però que no m’ha desagradat, doncs mostra bastant bé els sentiments i les inquietuds d’un adolescent... d’aquelles latituds. “Cuatro días de Enero”, d’en Jordi Serra i Fabra, un títol que encara em faltava, de les aventures d’aquest inspector barceloní, en una mostra més que la novel·la d’entreteniment també pot servir per parlar de qüestions complicades de la nostra història més propera. “El cielo de Madrid” de Julio Llamazares, prou contradictori, doncs malgrat el tema em resultava atractiu, la personalitat del protagonista, amb les seves divagacions i constants daltabaixos anímics, no m’ha atret gens i tampoc no m’ha agradat la constant reiteració d’arguments, amb una prescindible repetició de raons i justificacions. “Eufòria” d’en Xavier Bosch, força redundant, amb noves i fàcils aventures del periodista protagonista, que procuren entreteniment sense més aspiracions que el paral·lelisme que estableix amb realitats molt properes de casa nostra. “Olive Kitteridge” de Elizabeth Strout, que m’ha semblat excel·lent, doncs no en va ostenta el premi Pulitzer del 2009; unes històries aparentment deslligades, que mostren la vida en l’ambient d’un petit indret dels Estats Units d’Amèrica, però amb uns personatges molt pròxims, i amb l’exposició de sentiments, emocions i sensacions que podrien considerar-se com a universals. “Luciérnagas” de Ana María Matute, precís, demolidor i desesperançat, amb la història d’uns adolescents abassegats per la ranera de la guerra, narrada amb gran saviesa literària, malgrat la introspecció amb la que ens els mostra l’autora, sembla en alguns moments sobrepassar el límit. “L'aventura de Saïd” d’en Josep Lorman, una història prou simple, sobre la problemàtica de la immigració, tractada amb una certa lleugeresa, ànim un xic moralista i sense aprofundir massa, però expressada amb prou claredat com per arribar al públic juvenil pel que està pensada la novel·la. “Els gossos i els llops” de Irène Némirovsky, que m’ha semblat magnífic, doncs de nou m'he quedat encantat copsant la capacitat de l'autora per transmetre sentiments i sensacions d'una manera absolutament íntima i entranyable; amb descripció d'ambients i personatges molt completa i arrodonint la història de forma total. “El plagi” de la Sílvia Romero i Olea, un xic forçat, doncs hi ha alguna cosa en tot el conjunt que grinyola una mica, potser la conjunció del temps passat i el present, potser el personatge de la periodista, alguns detalls sobrers... en qualsevol cas, és fàcil de llegir i en general capta bé l'atenció del lector. “Soldat de Franco en temps de pau” de l’Estanislau Torres, prescindible, memòria particular narrada sense cap mena d'atractiu literari, amb l'únic interès de recordar anècdotes personals i refermar la total inutilitat de l'obligació militar dels homes, en una època sortosament ja superada. “Por si se va la luz” de Lara Moreno, una novel·la que m’ha transportat ràpidament a l'entorn en què es desenvolupa, gairebé ficant-me en la pell d'algun dels seus peculiars personatges, però que amb la que en alguns moments m'he sentit una mica perdut, sense saber reconèixer el perquè d'algunes situacions i reaccions. “La bibliotecaria de Auschwitz” de Antonio G. Iturbe, una vegada més, la història dels camps d'extermini nazis colpeja amb força l'ànim més temperat; en aquest cas, amb una novel·la simple però ben escrita, amb prosa senzilla, però amb capacitat de transmetre al lector fins al més mínim detall de les enormes atrocitats comeses en aquells temps i llocs. Apa. Això és tot... per aquest trimestre!

Bombora

Potser copiant aquella absurda dicotomia, a nivell internacional, que es va establir entre els seguidors del Beatles i dels Rolling Stones, a casa nostra a principis dels anys seixanta, també es va crear una certa controvèrsia, entre els que admiraven els Sirex i els que seguien els Mustang... com si a un no li poguessin agradar tots, he, he. Bé, cal dir que malgrat més endavant, jo em vaig fer fidel seguidor d’en Leslie i companyia, no em fa cap vergonya confessar que amb en Santi Carulla i els seus companys, vaig començar a conèixer la música britànica que començava a esclatar en el panorama internacional i que ells ens feien arribar en forma d’aquelles entranyables versions traduïdes, que els més puritans criticaven com a poc autèntiques... quina bestiesa!!! D’aquella època, avui em ve de gust evocar aquesta cançó, “Bombora”, d’un dels primers EP que em vaig comprar amb música moderna, i que copiant l’original dels Atlantics, un grup australià, més a l’estil dels Shadows, m’agradava molt el ritme trepidant que marcava la bateria. Apa, a veure qui la recorda.

Baldorba

Fa uns quants anys, no molts, quan el Departament de Cultura de la Generalitat gestionava la programació de l’Espai de Música i Dansa, al desaparegut escenari de la Travessera de Gràcia, quin temps!!!, vaig tenir l’oportunitat de descobrir alguns dels membres més destacats de la nova música d’arrel tradicional, que es feia a l’estat espanyol, quan jo tot just començava a treure el nas en aquest camp de la cançó. Allà vaig veure entranyables concerts d’en José Antonio Labordeta, Kepa Junquera, Luar na Lubre, etc. Avui però, vull recordar un cantautor basc que desconeixia per complet i que em va impressionar molt, en Benito Lertxundi, que va irrompre al món de la cançó, de la mà del també admirat Mikel Laboa, en aquell moviment d’experimentació cultual, social i musical anomenat Ez Dok Amairu, a finals dels anys seixanta. Recordo aquell concert, per l’impacte que em va causar la profunda veu d’en Benito, per la perfecta harmonia de tots els músics que l’acompanyaven i per la gran sintonia que des del primer moment van tenir amb el públic, un públic que sense cap mena de dubte, reconeixia i acompanyava amb fervor i admiració totes i cadascuna de les cançons que va interpretar i que, tot i ser cantades en euskera, una llengua per a mi totalment desconeguda, van fer-me arribar sensacions d’encomanadissa passió. Són moltes les que ara podria recordar, però en faré homenatge amb aquest “Baldorba”, un preciós cant a la terra i al paisatge que sovint sentim com a clar exponent del que són les nostres autèntiques arrels.

Me debes un beso

A la dècada dels cinquanta, sent jo molt petit, a casa tota la música que podíem escoltar era la que ens arribava a través de l’aparell de ràdio. De fet, aquest era pràcticament la única finestra amb l’exterior que ens permetíem obrir, doncs per ell sabíem de notícies, contes, música i altres petits entreteniments. Recordo que cada tarda, tornant de l’escola primària, trobava la mare i l’àvia sargint algun descosit o feinejant en qualsevol altre cosa, amb l’oïda posada a la ràdio, que aleshores emetia aquelles famoses novel·les d’en Guillermo Sautier Casaseca, que feien encongir el cor, tot comprovant les desgràcies alienes, molt pitjors és clar, que les que ens tocava viure a nosaltres. Eren els temps de “Sangre negra”, amb la veu d’en Doroteo Martí, que em sembla esdevingué també obra teatral als escenaris. Acabats els drames radiats, era quan arribava la música i a mi, amb la llesca de pa amb vi i sucre a les mans que em feia de berenar, em tocava compartir els jocs o els deures que m’havia portat de l’escola, amb les cançons de... “De España para los espanyoles”, un programa de música dedicada, pensat principalment per aquells pobres emigrants, que s’havien vist obligats a anar a guanyar-se el pa, més enllà de les nostres heroiques fronteres. Eren moltes les cançons que es repetien, un dia rere l’altre, amb sentides dedicatòries com “para Anselmo, en Alemania, de su mujer desde Linares, que no le olvida” i a continuació s’escoltava alguna d’aquelles peces que els estaments oficials qualificaven com a única música del país: “la copla espanyola”. Son moltes les que podria recordar; qui no ha escoltat alguna vegada la més significativa de totes: “El emigrante” en la veu de l’Antonio Molina, també portada al cinema; però avui em ve de gust evocar-ne una, a ritme de pasdoble, que sempre m’havia fet molta gràcia, potser per la seva aparent innocència: “Me debes un beso”, interpretada per la catalana Carmen Morell i la seva parella d’aleshores, en Pepe Blanco, nascut a La Rioja. Apa, doncs, a fer volar la memòria, he, he.

https://youtu.be/ZhKrAbgsC_o

Relacions d'amistat

La majoria fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens uneixen llaços de família (hi ha dos germans, dos cunyats, un oncle i el seu nebot) i també llunyanes experiències laborals compartides en camps força diversos. La relació entre tots es va iniciar amb les ànsies esportives de joventut, quan ens aplegàvem els dissabtes pel matí, per jugar a frontennis, és a dir, a donar cops amb una raqueta, a una pilota de goma que intentàvem fer rebotar amb força i malícia contra una paret. No tots ens en sortíem amb igual destresa, però sempre passàvem tres hores molt divertides fent alhora exercici i alimentant la bona companyonia. Eren els temps de Gavà i més tard de Sant Joan Despí, d’instal·lacions no massa bones, però de preu accessible a la nostra modesta butxaca, on després de cansar-nos i suar una mica, trobàvem el premi més gran en l’esmorzar compartit, en algun racó de les rodalies, amb viandes que portàvem de casa, tot comentant aquelles coses que havíem viscut en el joc... i també d’altres potser més personals, que cadascú havia respirat durant la setmana. Com en tots els grups, hi havia qui era més seriós i qui abocava acudits sense parar, qui portava alguna revista pujadeta de to i qui explicava anècdotes de la feina, però en general i malgrat alguna diferència d’edat, aleshores més notable, sabíem entendre’ns d’allò més bé i sempre empreníem el viatge de retorn cap a casa, amb l’alegria d’haver compartit un matí d’allò més reconfortant. Un cop de tant en tant, organitzàvem algun sopar amb les parelles, on fins i tot ens havíem auto-atorgat trofeus basats en temes competitius que nosaltres mateixos en reglàvem. El temps de la pràctica de l’esport però es va anar diluint, els anys no passen sense deixar-se sentir en les qüestions més físiques i va arribar un moment en el que ja no eren prou les genolleres, les colzeres, els embenats de protecció, les pomades o els mil artefactes que la nostra desbordada imaginació era capaç d’inventar-se i vam deixar d’acudir a les pistes, espaiant doncs la nostra relació, fins a quedar en una trobada anual, que acostumem a fer pels voltants de Nadal, en la que repetim el ritual de l’esmorzar comunitari, i compartim viandes i notícies més o menys personals. Ho havíem fet uns quants anys, a la meva caseta de Rubí i ara anem al terreny que un d’ells conrea, a prop de Molins de Rei, on gairebé tots jubilats, recuperem anècdotes del passat i amb les nostres particulars sentències, intentem arreglar el futur. El menú també ha anat variant, és clar, i ja queden una mica lluny els excessos que caracteritzaven l’aspecte gastronòmic de la trobada. És cert que algú s’ha anat quedant pel camí, alguna desavinença hi ha d’haver quan es tracta de persones, però en conjunt, els que seguim fidels a la convocatòria, ens sentim molt cofois i satisfets de la nostra relació. La vida ens ha portat per camins potser diferents i potser complicats, però hores d’ara, ens agrada gaudir, ni que sigui per un cop a l’any, del respecte mutu i la capacitat de compartida comprensió, que sempre ens havíem ofert. Dissabte passat ens vam aplegar de nou i el record d’un matí entranyable encara roman ben viu en mi... o potser tot plegat, només siguin “manies meves”.

Cansat de moltes coses

M’he adonat que fa molt de temps, massa, que no comento res de l’actualitat política i social dels nostres dies. Pensant-hi, he vist que em trobo una mica saturat, i perquè no dir-ho avorrit de tot el que està passant a casa nostra, i també més enllà, i potser això m’ha portat cap a un cert desencís de donar més voltes i buscar més raons al que fan i desfan, diuen i deixen de dir, els nostres polítics i representants, és a dir, aquells que regeixen els diferents àmbits de la nostra societat, aquells als que teòricament, els hem atorgat el poder de guiar-nos pel bon camí, he, he. I és que hi ha massa coses que no entenc, o que quan sospito que ho faig, em provoquen tan rebuig que abandono totalment la meva voluntat d’intentar acceptar les coses tal com venen. No entenc o no vull entendre el cinisme amb el que dia rere dia, els dirigents polítics fan declaracions altisonants, justificant allò que a ulls de qualsevol és del tot injustificable; ignorant responsabilitats amb excuses que, de debò, no se les poden creure ni ells, per molt que s’exercitin en la pràctica del desvergonyiment i la insolència. Ja no vull escoltar més les absurdes paraules dels dirigents del PP, dient que la corrupció no és cosa d’ells i que els que l’han practicada, ara ja no són els seus correligionaris... increïble!!! No vull tornar a escoltar de veu del conseller més proper, com els malalts catalans no hauran d’esperar més d’un any per accedir a un quiròfan, després de tot el desmantellament que han fet de la sanitat pública. No vull veure més com els jutges s’emparen en conceptes tècnics del tot incomprensibles per a la majoria, per dissimular el fracàs de la seva obligació, que és la d’impartir justícia, per a tothom per un igual. No vull sentir a dir, per part de cap dirigent polític ni social, que ja hem sortit de la crisi econòmica, argumentant els números a la seva conveniència, mentre el jovent i el no tan jovent, continuen sense cap oportunitat de desenvolupar una feina amb un sou mínimament digne. No, no vull veure tampoc, com a casa nostra, amb la pastanaga de la independència i els seus suposadament negociats fulls de ruta, ens fan estirar del carro, desviant la mirada de tot allò que hauria d’importar a la gent de debò. No hi ha dret que ens enganyin quotidianament, amb esperances buides de contingut, només amb l’objectiu de mantenir la seva quota de poder, des del que poden continuar exercint els despotisme més “in-il·lustrat”. I sí, direu que sóc massa negatiu, però aquestes i moltes altres són, ara per ara, les peces que han ajudat a construir aquest mur d’avorriment, de desencís i d’aversió, que m’ha mantingut callat tants i tants dies. I per acabar i que ningú no pugui que el meu pessimisme és massa absolut, una cosa bona: l’anunciada coalició de partits, encapçalada per l’Ada Colau, de cara a les properes municipals, a Barcelona... llàstima que no els podré votar, o potser tot plegat, només són manies meves.

Sorry seems to be the hardest word

És ben clar que, potser com a la majoria de persones, les cançons que més recordo, són aquelles que escoltava en temps de la meva adolescència i joventut, quan el meu món girava al voltant de molts dels somnis que aquelles lletres i melodies ens feien arribar. Després, a mida que vaig haver d’anar agafant responsabilitats, tant personals com familiars, el meu lligam amb la música de moda es va anar esvaint lentament i per això en el magatzem de la meva memòria comença a estar més buit a partir de la dècada dels setanta. Malgrat tot, alguna cosa hi ha, he, he, i avui em ve de gust recordar una cançó de l’Elton John, que sempre m’ha transmès un sentiment melangiós d’aquests que tant m’agraden. Es tracta de “Sorry seems to be the hardest word”, que pels que como jo, no sabem un borrall d’anglès, vol dir quelcom semblant a “Ho sento, sembla la paraula més difícil”, una peça apareguda en single l’any 1976, com a preàmbul de l’àlbum “Blue moves”, que aleshores va esdevenir un gran èxit. Ací teniu l’enllaç de la cançó, amb un Elton John gairebé oblidat, per la posterior sofisticació de la seva imatge:

https://www.youtube.com/watch?v=c3nScN89Klo

I si voleu saber la història completa de la cançó, podeu clicar a:

http://detrasdelacancion.blogspot.com.es/2012/08/sorry-seems-to-be-hardest-word-elton.html

Be My Love

Ja molt ganàpia, i acabat el meu periple com a cantaire d’agrupacions corals, més o menys convencionals, em vaig trobar de sobte i una mica per casualitat, rebent classes de cant de l’Anna Maria Agustí, la popular i televisiva “Nina”, que aleshores vivia en una casa de Valldoreix, i estava un xic apartada de la primera línia d’actualitat del món de l’espectacle. Amb ella vaig descobrir moltes de les meves mancances com a cantant, però també vam lligar una molt bona sintonia, que ens va portar a teixir una excel·lent relació personal, més enllà de l’aprenentatge musical. En el camp pedagògic però, recordo que vam provar moltes coses, ella al piano i jo amb la veu, per veure què es podia adaptar millor al meu suposat estil, boleros, estàndards de “crooners” americans, cançons d’en Serrat, però ella sempre em deia que el meu to molt greu i una tendència a cantar de forma massa lírica, allargant les notes finals, dificultava trobar allò amb el que poder lluir les meves petites qualitats. De tot el que vam temptejar, recordo amb especial afecte, la cançó d’en Mario Lanza, “Be my love”, tema principal de la pel·lícula musical nord-americana “The Toast of New Orleans”, estrenada el 1.950 (és a dir, com jo, he, he), que la Nina em va traduir expressament al català i convenientment adaptada a la meva tessitura, potser va ser la peça que més completament vam treballar plegats: “Ets el meu amoooor...”
https://youtu.be/EQz1McBv0fw

Quinze pel·lícules per completar el 2014

En l’últim quadrimestre del 2014, vam anar fins a 15 vegades al cinema, és a dir, gairebé un cop per setmana. Aquesta és la breu ressenya del que vam veure. “Locke”, una producció britànica, dirigida per en Steve Knitgh, que em va resultar un xic pesada, doncs tot ho explica un home mentre condueix el seu cotxe de nit; malgrat el tema pot considerar-se interessant, aquesta suposadament innovadora forma de filmació, no ajuda gens a alleugerir la història. “El misterio de la felicidad”, de l’argentí Daniel Burman, pròpia d’aquell tipus de cinema, amb reflexions sobre la nostàlgia d’allò que hem deixat de fer i l’esperança del que encara ens queda per recórrer. “Boyhood”, del nord-americà Richard Linklatre, una mena de docu-drama, rodat en el decurs de dotze d’anys de vida d’un noi, amb escenes familiars des dels sis als divuit anys, amb una forta càrrega intimista i emocional, extraordinàriament propera a la realitat. “El hombre más buscado”, britànica, de l’Anton Corbijn, amb el malaurat Philip Seymour Hoffman, en una de les seves últimes interpretacions, donant vida a un agent especial, en una intrigant història d’espionatge en el que es veuen embolicats els serveis secrets d’Alemanya i Estats Units, amb el finançament del terrorisme islàmic de rerefons. “El niño”, la producció espanyola que ha assolit una molt bona quota de pantalla, dirigida per en Daniel Monzón, amb una bona mostra del que pot ser el comerç del narcotràfic a l’estret de Gibraltar. “La isla mínima”, una altra pel·lícula espanyola de gran èxit, aquesta dirigida per l’Alberto Rodríguez, que ens parla de la investigació d’uns assassinats de noies joves, situats a principis dels anys vuitanta, en un obscur ambient marcat pels aiguamolls del Guadalquivir. “A escondides”, també espanyola, d’en Mikel Rueda, amb l’amistat adolescent entre un noi basc i un de marroquí, derivant cap a fronteres difícils de precisar, de les que no s’escapen els sentiments homosexuals. “Relatos salvajes”, la premiada producció argentina d’en Damián Szifrón, amb sis episodis diferenciats, que barregen amb encert la comèdia, l’intriga i les quotidianes reaccions de caire violent, que no sempre podem controlar. “Perdida”, una pel·lícula nord-americana de misteri, d’en David Fincher, ben tractada, amb la constant intriga per resoldre a la pantalla, que malgrat presentar alguns tòpics del cinema d’aquelles latituds, resulta força interessant. “Dos días, una noche”, potser la millor història d’aquest final d’any, de producció belga, dirigida per en Jean-Pierre i en Luc Dardenne, amb una esplèndida Marion Cotillard, en el paper d’una treballadora acomiadada que ha de buscar el recolzament dels seus companys de feina; un tema punyent i actual, molt ben tractat en aquesta colpidora mostra d’art cinematogràfic. “Madre e hijo”, romanesa, dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una asfixiant història que vol reflectir el moment actual de la societat d’aquell país, amb la irrupció dels nous rics i també de la manca d’escrúpols que coarta la seva societat. “La sal de la tierra”, la imprescindible pel·lícula-reportatge sobre la vida i obra del famós fotògraf brasiler, Sebastiao Salgado, compromès amb la humanitat i amb la natura, que ens brinda un seguit d’imatges d’una bellesa incommensurable. “Escobar: Paraíso perdido”, francesa, de l’Andrea Di Stefano, amb una semblança del rei colombià del narcotràfic, que més enllà de la possible veracitat dels fets, ens ofereix l’extraordinària interpretació d’en Benicio del Toro. “Nunca es demasiado tarde”, una desoncertant comèdia britànica, dirigida per l’Uberto Pasolini, amb un personatge molt peculiar que organitza funerals per a les persones que moren sense família, i que nostra un reguitzell de situacions tenyides d’una dramàtica tendresa. I per acabar, “Camino de la cruz”, alemana, d’en Dietrich Brüggemann, amb un tema sobre l’integrisme catòlic, que està tractat sense progressió narrativa i amb un excés de càmera fixa, que avorreix moltíssim a l’espectador... o almenys a mi. Clar que tot plegat, potser només són... manies meves!

Sota un cirerer florit

Anirem fins a l’any 1966, quan l’irrepetible Joan Manuel Serrat irrompia amb força en el món de la nova cançó catalana i a casa, tot just estrenat el nostre primer tocadiscos, començàvem a comprar-nos algun disc al gust del que més s’escoltava a la ràdio. Recordo que tots eren encara EP’s, és a dir, d’aquells de quatre cançons i un dels que encara conservo és aquest, del que avui em ve de gust recordar la cançó “Sota un cirerer florit”, que potser acompanyo amb un deix de nostàlgia, cosa molt normal en mi, he, he, doncs és una peça que no va assolir tant d’èxit com altres que l’acompanyaven en aquest disc, com ara “Ara que tinc vint anys” o “El drapaire”; de fet, em sembla que aquesta que ara evoco, mai no va estar inclosa en cap dels LP’s que el Noi del Poble Sec, va editar posteriorment, amb el recull de les seves primeres cançons. Cançó doncs, plena d’aquella malenconia que sovint acompanyava els meus primers anys d’adolescència... sobretot si parlem de temes amorosos, he, he.

https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds