2015: Un any de bon cinema

Aquest és el breu resum habitual de les pel·lícules vistes al cinema, en el segon semestre de l’any. “Una segunda madre”, una producció brasilera, dirigida per l’Anna Muylaert, amb una història prou dura, però tractada amb una bona dosi de tendresa. “Lejos del mundanal ruido”, britànica i dirigida per en Thomas Vinterberg, d’ambient clàssic però amb tocs reivindicatius en el personatge principal, la propietària d’una granja que ha de sortir endavant enmig d’un ambient masclista i hostil. “Love & Mercy”, nord-americana i dirigida per en Bill Pohlad, una recreació sobre la vida d’en Brian Wilson, fundador dels Beach Boys i geni de la música que, com tants altres, va acumular problemes personals de tota mena. “Aprendiendo a conduir” de producció nord-americana però dirigida per la catalana Isabel Coixet, amb una ensucrada història de relació inter-racial, que no aporta res de nou. “La dama de oro”, britànica, dirigida per en Simon Curtis, basada en fets reals, que en explica com una dona jueva, fugida de Viena, vol recuperar els bens que els nazis va arravatar a la seva família en temps de la Segona Guerra Mundial. “MI familia italiana” una comèdia dirigida per la Cristina Comencini, que no aporta res més que una estona de lleuger entreteniment. “Cut Bank”, nord-americana, d’en Matt Schakman, amb una història de l’Amèrica profunda, ben explicada, però sense massa més interès. “Un día perfecto”, la darrera pel·lícula d’en Fernando León de Aranoa, amb un tema, el dels cooperants a la guerra dels Balcans, molt dur però tractat amb una sàvia dosi d’humor i ironia. “Ático sin ascensor”, nord-americana, d’en Richard Loncraine, absolutament prescindible, més enllà de veure dos bons actors, com son en Morgan Freeman i la Diane Keaton. “Ricki”, també nord-americana, dirigida per Jonathan Demme, amb la Meryl Streep, donant vida a una esbojarrada cantant de rock, que com és natural, porta una vida prou allunyada dels convencionalismes establerts. “Una semana en Córcega”, una comèdia francesa d’en Jean-François Richet, que planteja la complicada relació inter-generacional, entre dos pares i les seves respectives dues filles adolescents. “Una nueva amiga”, també francesa, d’en François Ozon, absolutament decebedora en el seu plantejament sobre una suposada història de transformació d’identitat sexual. “Viaje a Sils Maria”, de nou francesa, de l’Olivier Assayas, una complicada però interessant mostra de realitat i ficció, passat, present i futur, en una història farcida de moments que porten a un profund debat. “Lejos de los Hombres”, més cinema francès, ara d’en David Oelhoffen, amb un Viggo Mortensen fent el paper d’un pacifista professor francès, atrapat en les revoltes nacionalistes d’Alger, que com a únic defecte podríem trobar-li la seva extrema lentitud narrativa. “El club”, producció xilena amb el Pablo Larraín al capdavant, narrant una obscura història de capellans “extraviats”, en una pertorbadora i críptica posada en escena. “Truman”, potser la millor pel·lícula de l’any, dirigida per el català Cesc Gay, amb una complexa història de dos amics, que es retroben quan un d’ells és a prop d’acabar els seus dies, però amb una completa exposició de matisos i contrastos, sobre les relacions humanes. “Una pastelería en Tokio”, de la Naomí Kawase, una producció japonesa que no mostra sinó els convencionalismes d’una cultura que en aquesta ocasió almenys, no emociona massa. “Dheepan”, francesa, d’en Jacques Audiard, amb una dura història de refugiats de Sri Lanka, acollits de mala manera en un barri marginal d’una ciutat francesa, mostrant la crua realitat d’un tema, per desgràcia, molt d’actualitat. “La profesora de historia”, també francesa i dirigida per Marie-Castille Mention-Schaar, amb una típica història de complicats alumnes d’institut, que saben reaccionar positivament als estímuls de la seva abnegada professora; molt tòpica, però ben narrada i interpretada. “El puente de los espías”, una producció nord-americana del reconeguts Steven Spielberg, basada en fets reals, interessant, però massa tenyida d’aquesta ensucrant pàtina patriòtica que porten sempre les pel·lícules d’aquell país. I per acabar, “Sufragistas”, britànica, de la Sarah Gavron, amb una dolça però ferma Carey Mulligan al capdavant del repartiment, explicant els fets històrics que van portar a les dones britàniques a poder exercir el vot. Apa, doncs, com deia en el titular, en conjunt, un bon any de cinema... o almenys, a mi m’ho ha semblat al fer-ne aquest resum.

Responsabilitats compartides

Jo no els vaig votar. No, el passat 27-S jo no vaig votar la CUP per la senzilla raó de que en el meu ideari personal hi havia coses que no acabaven d’encaixar en algunes de les propostes electorals que ells ens feien. Això no vol dir però, que no veiés amb respecte i bons ulls la seva irrupció en el panorama polític de casa nostra, doncs crec que era necessària la nova saba revolucionària que aportés il·lusió i esperança per a una societat més justa i socialment més equilibrada; una saba rejovenida, amb empenta i farcida de bons propòsits, malgrat alguns no fossin els meus. I ara, quan tothom es veu en cor de criticar-los, de fer-los directament i únics responsables del daltabaix del procés separatista que estava en boca de tots, em sento en la necessitat d’argumentar en sentit contrari. Sincerament, crec que la decisió adoptada ahir, malgrat els enrevessats precedents viscuts en tots aquestes setmanes, cal considerar-la coherent amb els seus principis i això, almenys per part meva, és el que sempre he demanat a qualsevol formació política: si es presenta un programa ideològic, amb una sèrie de punts destacats, crec que el mínim que es pot demanar és respecte pels votants que han confiat en ells i actuar en conseqüència. Sí, cal dir-ho, la mateixa coherència que ha esgrimit la coalició guanyadora, mantenint com a única opció possible la d’en Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, punt important del seu programa, malgrat no encapçalar les llistes electorals (quina comèdia!) i fins i tot declarar en primera persona que “ell” mai no seria un obstacle per assolir la independència... no? Entenc en part el desencís o l’enuig d’algunes persones significatives del que s’ha insistit en qualificar com a “societat civil”, però no puc compartir que a alguns d’ells ara se’ls ompli la boca, carregant la culpa d’aquest suposat fracàs, única i exclusivament a la decisió de la CUP. Em sap greu, però avui cal parlar, de forma clara i rotunda de responsabilitats compartides i que cadascú agafi el tros de pastís que li pertoqui. Bé, amb tot això, el que ara ens espera però, és un futur prou complicat, doncs malgrat alguns argumenten que no anem sinó a una segona volta electoral, tal i com succeeix de forma natural en moltes democràcies veïnes, crec que això no és ben bé així, doncs caldrà veure què fan les diferents formacions polítiques implicades en el tema. Sortirà ERC de l’amagatall en el que fins ara s’ha emparat darrera l’argument d’aplegar forces per a un objectiu comú? Serà capaç CDC de veure quin és el seu veritable problema i deixar d’utilitzar l’esquer del procés separatista per mantenir-se en el poder? Sabran veure la resta de forces quin és el seu paper real en aquesta segona oportunitat? En qualsevol cas, personalment no puc sinó recordar les meves paraules de l’endemà del famós 27-S, escrites en aquest mateix bloc, en les que deia que... potser aquest no era el camí? I que al cap i a la fi... “la vida sigue igual”, o potser tot plegat, només siguin manies meves!

Llibres per completar el 2015

Aquesta és la meva habitual i molt breu ressenya dels dotze llibres que han passat per les meves mans, en el darrer trimestre del 2015, i que han completat un total de quaranta-nou llegits en el decurs de l’any... cosa que no està gens malament, he, he. “La dama del llac”, d’en Raymond Chandler, una clàssica novel·la negra, amb una narració de fets sense entrar massa en la personalitat dels personatges, ben explicats i ben quadrats en el seu desenllaç, però sense transmetre la sensació de que el lector pot "entrar" dins de la història. “La finestra alta” del mateix autor, en un intent d’aprofundir en un gènere que no tinc massa per la mà, almenys pel que fa als seus títols i autors més reconeguts, però que en aquest cas, tampoc no m’ha aportat res de nou. “Trajecte final” de Manuel de Pedrolo, el primer títol dins del nou cicle de Ciència-Ficció, del Club de Lectura al que m’he apuntat i m'ha agradat i m'ha interessat força, vencent les inicials reticències que tenia davant una proposta tan allunyada del meu habitual univers literari. “Tren a Pakistán” de Khushwant Singh, un títol força atractiu, doncs a d’ una trama ben escrita, hom pot fer-se a la idea del que va representar la lluita fratricida entre els pobles dels territoris colonials de la Índia, malauradament emparada, com sempre, en les diferents tendències religioses que regnaven a la zona. “El tallador de canyes” de Junichiro Tanizaki, una poètica i molt tendra història, breu i farcida de sentiment, però que a mi, la primera part, que serveix d'introducció, m’ha semblat pesada i innecessària, amb massa dades històriques i geogràfiques, que no serveixen per a res. “La banda de Berlín” d’Ernst Haffner, un relat periodístic, entretingut i interessant, amb històries d'adolescents i joves, copiades de la vida real i ubicades en una època, la de l'Alemanya dels anys 30, de la que no coneixia massa cosa. “Quan els coloms van desaparèixer” de Sofi Oksanen, un llibre prou confús, interessant pel que fa a l'ambient en el que passa la història, l'Estònia ocupada per uns i altres, però enrevessat i difícil de seguir pel poc que mostra de la personalitat dels seus protagonistes i l'embolic dels interessos que defensen, enmig d’una trama d'espionatge i resistència. “La porta dels tres panys” de la Sònia Fernàndez-Vidal, segon llibre del cicle de Ciència-Ficció, que m’ha semblat molt juvenil, per iniciar-se en aquestes qüestions quàntiques i que he llegit per disciplina amb Club de Lectura, però el tema, ara per ara, no m'interessa gens. “La noia del tren” de Paula Hawkins, el best-seller de moda, primera obra de l'autora que cal reconèixer força interessant, amb una història amb diferents veus narratives, ben ubicada i ben detallada, que provoca una atenció continuada fins a culminar en un desenllaç, que tot s'ha de dir, no resulta massa postís, tal i com a voltes passa en les novel·les d'aquest gènere. “Sense destí” de l’Imre Kertész, un llibre estremidor, amb la narració en primera persona, de la vida d'un adolescent en els camps d’extermini nazis, durant la Segona Guerra Mundial, explicada des de l'acceptació d'una naturalitat una mica difícil d'entendre, però que mostra una vegada més, l'horror viscut per tants milers de persones. “El hombre demolido”, de l’Alfred Bester, sembla que un clàssic dins del gènere de Ciència-Ficció, que m’ha semblat força irregular, doncs per un costat atrau la trama policíaca que manté viva l’atenció del lector, però en alguns passatges, la barreja amb els elements més fantàstics entrebanca el relat, desmereixent el ritme narratiu... o almenys a mi m’ho ha semblat. “L’home de la corbata llampant” auto-editat per en David Castells, un llibre breu però força curiós, amb una utòpica proposta de com s'hauria d'organitzar econòmicament en el futur, una suposada Catalunya independent i que tal i com diu el mateix autor a la portada, és només una novel·la de "Política-ficció".

Més llibres llegits

Els llibres llegits en el tercer trimestre han estat: “La naturaleza humana” de Jesús Mosterín, un llibre molt dens i un xic complicat d’entendre, almenys des de la meva escassa cultura en aquest camp, amb moltes exposicions científiques i biològiques, però molt il·lustratiu i interessant pel que fa als comentaris filosòfics. “La quarta paret” de Sorj Chalandon, un llibre estremidor, que narra les vivències d'un home de teatre, que viatja al Líban en plena guerra dels anys vuitanta, i les seves terribles conseqüències; explicat des d'un mestratge literari incommensurable; una història dura i colpidora però molt ben escrita, que arriba al lector amb una intensitat del tot insuperable. “Cuentos” de l’Anton Pavlovich Chejov, un recull magistral; malgrat les meves reticències inicials davant un clàssic com aquest, i davant també el seu gran volum i la modalitat de contes curts, he de reconèixer que m’ho he passat molt bé llegint-lo. “El testament de Maria” de Colm Tóibín, ha estat una lectura del tot innecessària; doncs la història de la passió de Jesucrist, narrada des de la visió de la seva mare, en un to que vol treure transcendència als fets, no m'ha aportat absolutament res de nou. “Mi traïdor” de Sorj Chalandon, esperonat per la lectura anterior del mateix autor, em vaig llençar a aquesta nova història personal, en la que ens mostra la implicació de un noi francès, en la lluita pels drets i llibertats dels catòlics irlandesos, una lluita potser massa ignorada per molts de nosaltres. “Retorn a Killybegs” també de Sorj Chalandon, una necessària continuació de l’anterior, que resulta igualment excel·lent. “Jaume I el Conqueridor” de l’Albert Salvadó, un llibre que malgrat el seu estil literari és massa semblant a un clàssic "llibre de cavalleries", la seva lectura serveix per assabentar-se de les cuites que tenien en aquelles èpoques, entre reis, nobles, bisbes i altres capes socials poderoses, com sempre, ben allunyades de les veritables necessitats de la gent del poble. “Los europeos” de Rafael Azcona, de nou un llibre prescindible, doncs potser influït per la personalitat de l’autor, molt conegut com a guionista de cinema, aquesta novel·la m’ha semblat molt simple, més pensada per configurar una base como guió cinematogràfic que no d’assolir un mínim nivell literari. “En la pell de l'altre” de la Maria Barbal, un llibre en la línia d'aquesta escriptora, una història emotiva, sempre tenyida d'una característica pàtina de tristor i melangia, però que arriba al lector per la bona descripció dels personatges i de les situacions. “La clau de vidre” de Dashiell Hammett, que m’ha semblat molt desigual i un xic obsolet, almenys pel que fa a l’estil literari, potser mogut per la meva inexperiència en aquest gènere literari.

Potser no era aquest el camí

Copio el titular de l’article d’un reconegut periodista publicat a un diari de gran tirada: “La vida sigue igual”, on analitza els resultats de les eleccions d’ahir a Catalunya. I és que, com sempre, si fem cas de les declaracions de tots els partits... tots han guanyat!!! Hi ha qui presumeix d’haver guanyat en escons, hi ha qui també ho fa per haver-los triplicat tot i ser minoria, hi ha qui diu que es manté com a tercera força al Parlament, hi ha qui en té prou amb haver-se mantingut malgrat la polarització, hi ha qui està content pel fracàs dels altres, etc., i si fem cas de l’aspecte plebiscitari que molts han volgut donar a aquesta convocatòria, hi ha qui diu que el SÍ ha guanyat matemàticament i ja n’hi ha prou, i hi ha qui es manifesta content per evitar que aquest superi el 50% necessari, o sigui que... tots a destapar l’ampolla de cava! Clar que també hi ha lectures negatives, com les que argumenten que no s’ha pogut arribar a la majoria de vots que podria emparar els propòsits independentistes, o com les que diuen que malgrat fer-se coalicions un xic estranyes, ara encara tenen menys diputats que els que ostentaven per separat fins a dia d’ahir... Bé, com sempre, tota opinió és lliure i mereix ser respectada si està feta des d’un mínim de coherència i consideració vers els altres, però... a mi em sembla que de veritat, no hem avançat massa, és a dir que, tal i com diu l’article esmentat, tot segueix si fa o no fa, igual. I és clar, això després de cinc anys de repetides convocatòries electorals, de multitudinàries i molt emotives manifestacions al carrer, i de tanta i tanta il·lusió i empenta com hi ha posat tanta gent, darrera l’esquer de que ens trobàvem davant d’una fita històricament única pel nostre país. I potser sí que era així, però a l’endemà, mirant-ho sense massa escalfor “mitinguera”, el que s’anomena la veu del poble, de tot el poble en conjunt, que al cap i a la fi és el que compte en democràcia, em sembla que ha refredat molt i molt totes aquelles perspectives que tantes i tants ens havíem format. No, no tenim al davant un bon panorama, doncs malgrat l’altíssima participació assolida, amb només un 48% dels vots teòricament favorables, no es pot endegar un projecte tant rupturista com el que ens proposaven. Potser no era aquest el camí? I creieu-me que em sap molt de greu, doncs tinc molts bons amics i molt estimats, que s’han deixat literalment la pell en aquest projecte. No, no us enfadeu, amics, per aquestes paraules potser tenyides del pessimisme que sempre m’atribuïu; no em feu massa cas, doncs al cap i a la fi, potser tot plegat només són “manies meves”.

Holiday

Fa uns quants dies, en una refrescant remullada que ens vam poder fer a la piscina d’un molt bon amic, aquest, per amenitzar-nos l’estona, va treure el seu vell tocadiscos i uns quants d’aquells discos petits que, d’alguna manera, podrien configurar la banda sonora de la nostra adolescència i joventut. Entre ells, a banda de recuperar per a la memòria, melodies entranyables, em vaig trobar amb aquest single dels Bee Gees, el grup britànic-australià dels germans Gibb, que fa uns quants anys, també tenia a la meva col·lecció. Si no vaig mal informat, el van publicar a España el 1968, després del seu primer èxit internacional, “New York Mining Disaster 1941”, aparegut l’any anterior, en record de les víctimes d’un accident miner, en el que molts experts musicals asseguraven que pretenien copiar l’estil musico-vocal dels ja prestigiosos Beatles. Després d’aquest que ara ens acompanya, va arribar el molt exitós “Words”, que s’enfilà ràpidament al capdamunt de moltes llistes de vendes a diferents països i del que se’n van fer moltes versions, també per part de grups espanyols de l’època. I deu anys més tard, és clar, l’esclat del “Saturday Night Fever”, però això ja és matèria per altres records. Del single d’avui, malgrat ser considerada la cara “b”, prefereixo evocar la cançó “Holiday”, amb una melodia molt tendre que sempre he tingut força present i que no cal dir-ho, posàvem sovint en les nostres festes, quan arribava la tanda dels balls “lents” i ens emocionàvem en el sovint desesperat intent de poder apropar els nostres sentiments més corporals als de la noia que ens agradava... o a qualsevol altra que ens ho permetés, he, he.

https://youtu.be/KqjIwm6DbUA

Temps de vacances

A la dècada dels cinquanta, a casa, passàvem les vacances d’estiu sense sortir del nostre petit pis de Gràcia, on vivíem tot l’any. Bé, sí, sortíem a jugar al carrer, o millor dit, a les places del Sol o d’Orient, i potser algun diumenge fèiem alguna escapada familiar, a les platges de Castelldefels o Ocata, però poca cosa més que jo recordi. Nosaltres no disposàvem de cap casa d’estiueig a les afores, ni tampoc no teníem avis o parents que visquessin en algun poble, més o menys llunyà, on ens poguessin acollir en els mesos de la calor. Quan jo tenia vuit o nou anys però, recordo que els pares, conjuntament amb uns amics amb els que havíem començat a compartir algunes experiències en tenda de càmping, van decidir fer quelcom extraordinari i disposar-nos per gaudir dels mesos de vacances escolars,  muntant un campament dels que aleshores es podia fer lliurament, em sembla que només amb el carnet d’algun club excursionista i el permís del propietari de les terres on ens instal·làvem. El lloc escollit fou un indret de La Floresta, és a dir, dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, que és curiosament on al cap dels anys he anat a viure. Nosaltres en dèiem la Rierada, tot i que no sé si té massa a veure amb el territori que avui es coneix pel mateix nom. Estava a una mitja hora caminant des de l’estació dels Ferrocarrils, doncs els homes, el pare i els amics, anaven cada dia a treballar a Barcelona, ja que aleshores el temps de vacances laborals no era ni de bon tros, tan llarg com ara. A prop hi havia un parell de masies, on anàvem a proveir-nos d’algunes viandes per menjar, verdures, ous, vi, etc.; una la coneixíem com a Ca la Manqueta, doncs la dona que hi feia de mestressa tenia un defecte en una mà, i l’altre, en dèiem Cal Galopa, però no en recordo cap més detall. Així, en una petita clariana del bosc, al costat d’un molt escàs rierol, hi plantàrem les tres tendes de campanya, hi condicionàrem un replà per a muntar-hi la cuina que potser era de carbó o petroli, doncs per a nosaltres encara no existia el gas butà, i amb el llum de carbur per a les nits i un forat llunyà per a poder satisfer les nostres necessitats fisiològiques, vam disposar de tot un campament, que ens acollí els mesos d’estiu. Com he dit, els homes anaven cada dia en tren, a treballar a Barcelona, les dones, entre les que s’hi comptava la nostra àvia, tal i com es pot veure a la fotografia, tenien cura dels més petits i de les feines que podríem anomenar casolanes i els vailets ens passàvem tot el dia jugant pel bosc, en contacte amb la natura i fent les entremaliadures pròpies de l’edat... quins temps!!!  És cert que la memòria tot ho endolceix, doncs també recordo alguna sobtada tempesta i la feina per aprofundir les estretes rases que envoltaven les tendes, per tal que l’aigua no ens entrés a dintre, però en general, els records són tots molt agradables, o potser al cap i a la fi... tot són només manies meves.