Bombora

Potser copiant aquella absurda dicotomia, a nivell internacional, que es va establir entre els seguidors del Beatles i dels Rolling Stones, a casa nostra a principis dels anys seixanta, també es va crear una certa controvèrsia, entre els que admiraven els Sirex i els que seguien els Mustang... com si a un no li poguessin agradar tots, he, he. Bé, cal dir que malgrat més endavant, jo em vaig fer fidel seguidor d’en Leslie i companyia, no em fa cap vergonya confessar que amb en Santi Carulla i els seus companys, vaig començar a conèixer la música britànica que començava a esclatar en el panorama internacional i que ells ens feien arribar en forma d’aquelles entranyables versions traduïdes, que els més puritans criticaven com a poc autèntiques... quina bestiesa!!! D’aquella època, avui em ve de gust evocar aquesta cançó, “Bombora”, d’un dels primers EP que em vaig comprar amb música moderna, i que copiant l’original dels Atlantics, un grup australià, més a l’estil dels Shadows, m’agradava molt el ritme trepidant que marcava la bateria. Apa, a veure qui la recorda.

Baldorba

Fa uns quants anys, no molts, quan el Departament de Cultura de la Generalitat gestionava la programació de l’Espai de Música i Dansa, al desaparegut escenari de la Travessera de Gràcia, quin temps!!!, vaig tenir l’oportunitat de descobrir alguns dels membres més destacats de la nova música d’arrel tradicional, que es feia a l’estat espanyol, quan jo tot just començava a treure el nas en aquest camp de la cançó. Allà vaig veure entranyables concerts d’en José Antonio Labordeta, Kepa Junquera, Luar na Lubre, etc. Avui però, vull recordar un cantautor basc que desconeixia per complet i que em va impressionar molt, en Benito Lertxundi, que va irrompre al món de la cançó, de la mà del també admirat Mikel Laboa, en aquell moviment d’experimentació cultual, social i musical anomenat Ez Dok Amairu, a finals dels anys seixanta. Recordo aquell concert, per l’impacte que em va causar la profunda veu d’en Benito, per la perfecta harmonia de tots els músics que l’acompanyaven i per la gran sintonia que des del primer moment van tenir amb el públic, un públic que sense cap mena de dubte, reconeixia i acompanyava amb fervor i admiració totes i cadascuna de les cançons que va interpretar i que, tot i ser cantades en euskera, una llengua per a mi totalment desconeguda, van fer-me arribar sensacions d’encomanadissa passió. Són moltes les que ara podria recordar, però en faré homenatge amb aquest “Baldorba”, un preciós cant a la terra i al paisatge que sovint sentim com a clar exponent del que són les nostres autèntiques arrels.

Me debes un beso

A la dècada dels cinquanta, sent jo molt petit, a casa tota la música que podíem escoltar era la que ens arribava a través de l’aparell de ràdio. De fet, aquest era pràcticament la única finestra amb l’exterior que ens permetíem obrir, doncs per ell sabíem de notícies, contes, música i altres petits entreteniments. Recordo que cada tarda, tornant de l’escola primària, trobava la mare i l’àvia sargint algun descosit o feinejant en qualsevol altre cosa, amb l’oïda posada a la ràdio, que aleshores emetia aquelles famoses novel·les d’en Guillermo Sautier Casaseca, que feien encongir el cor, tot comprovant les desgràcies alienes, molt pitjors és clar, que les que ens tocava viure a nosaltres. Eren els temps de “Sangre negra”, amb la veu d’en Doroteo Martí, que em sembla esdevingué també obra teatral als escenaris. Acabats els drames radiats, era quan arribava la música i a mi, amb la llesca de pa amb vi i sucre a les mans que em feia de berenar, em tocava compartir els jocs o els deures que m’havia portat de l’escola, amb les cançons de... “De España para los espanyoles”, un programa de música dedicada, pensat principalment per aquells pobres emigrants, que s’havien vist obligats a anar a guanyar-se el pa, més enllà de les nostres heroiques fronteres. Eren moltes les cançons que es repetien, un dia rere l’altre, amb sentides dedicatòries com “para Anselmo, en Alemania, de su mujer desde Linares, que no le olvida” i a continuació s’escoltava alguna d’aquelles peces que els estaments oficials qualificaven com a única música del país: “la copla espanyola”. Son moltes les que podria recordar; qui no ha escoltat alguna vegada la més significativa de totes: “El emigrante” en la veu de l’Antonio Molina, també portada al cinema; però avui em ve de gust evocar-ne una, a ritme de pasdoble, que sempre m’havia fet molta gràcia, potser per la seva aparent innocència: “Me debes un beso”, interpretada per la catalana Carmen Morell i la seva parella d’aleshores, en Pepe Blanco, nascut a La Rioja. Apa, doncs, a fer volar la memòria, he, he.

https://youtu.be/ZhKrAbgsC_o

Relacions d'amistat

La majoria fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens uneixen llaços de família (hi ha dos germans, dos cunyats, un oncle i el seu nebot) i també llunyanes experiències laborals compartides en camps força diversos. La relació entre tots es va iniciar amb les ànsies esportives de joventut, quan ens aplegàvem els dissabtes pel matí, per jugar a frontennis, és a dir, a donar cops amb una raqueta, a una pilota de goma que intentàvem fer rebotar amb força i malícia contra una paret. No tots ens en sortíem amb igual destresa, però sempre passàvem tres hores molt divertides fent alhora exercici i alimentant la bona companyonia. Eren els temps de Gavà i més tard de Sant Joan Despí, d’instal·lacions no massa bones, però de preu accessible a la nostra modesta butxaca, on després de cansar-nos i suar una mica, trobàvem el premi més gran en l’esmorzar compartit, en algun racó de les rodalies, amb viandes que portàvem de casa, tot comentant aquelles coses que havíem viscut en el joc... i també d’altres potser més personals, que cadascú havia respirat durant la setmana. Com en tots els grups, hi havia qui era més seriós i qui abocava acudits sense parar, qui portava alguna revista pujadeta de to i qui explicava anècdotes de la feina, però en general i malgrat alguna diferència d’edat, aleshores més notable, sabíem entendre’ns d’allò més bé i sempre empreníem el viatge de retorn cap a casa, amb l’alegria d’haver compartit un matí d’allò més reconfortant. Un cop de tant en tant, organitzàvem algun sopar amb les parelles, on fins i tot ens havíem auto-atorgat trofeus basats en temes competitius que nosaltres mateixos en reglàvem. El temps de la pràctica de l’esport però es va anar diluint, els anys no passen sense deixar-se sentir en les qüestions més físiques i va arribar un moment en el que ja no eren prou les genolleres, les colzeres, els embenats de protecció, les pomades o els mil artefactes que la nostra desbordada imaginació era capaç d’inventar-se i vam deixar d’acudir a les pistes, espaiant doncs la nostra relació, fins a quedar en una trobada anual, que acostumem a fer pels voltants de Nadal, en la que repetim el ritual de l’esmorzar comunitari, i compartim viandes i notícies més o menys personals. Ho havíem fet uns quants anys, a la meva caseta de Rubí i ara anem al terreny que un d’ells conrea, a prop de Molins de Rei, on gairebé tots jubilats, recuperem anècdotes del passat i amb les nostres particulars sentències, intentem arreglar el futur. El menú també ha anat variant, és clar, i ja queden una mica lluny els excessos que caracteritzaven l’aspecte gastronòmic de la trobada. És cert que algú s’ha anat quedant pel camí, alguna desavinença hi ha d’haver quan es tracta de persones, però en conjunt, els que seguim fidels a la convocatòria, ens sentim molt cofois i satisfets de la nostra relació. La vida ens ha portat per camins potser diferents i potser complicats, però hores d’ara, ens agrada gaudir, ni que sigui per un cop a l’any, del respecte mutu i la capacitat de compartida comprensió, que sempre ens havíem ofert. Dissabte passat ens vam aplegar de nou i el record d’un matí entranyable encara roman ben viu en mi... o potser tot plegat, només siguin “manies meves”.

Cansat de moltes coses

M’he adonat que fa molt de temps, massa, que no comento res de l’actualitat política i social dels nostres dies. Pensant-hi, he vist que em trobo una mica saturat, i perquè no dir-ho avorrit de tot el que està passant a casa nostra, i també més enllà, i potser això m’ha portat cap a un cert desencís de donar més voltes i buscar més raons al que fan i desfan, diuen i deixen de dir, els nostres polítics i representants, és a dir, aquells que regeixen els diferents àmbits de la nostra societat, aquells als que teòricament, els hem atorgat el poder de guiar-nos pel bon camí, he, he. I és que hi ha massa coses que no entenc, o que quan sospito que ho faig, em provoquen tan rebuig que abandono totalment la meva voluntat d’intentar acceptar les coses tal com venen. No entenc o no vull entendre el cinisme amb el que dia rere dia, els dirigents polítics fan declaracions altisonants, justificant allò que a ulls de qualsevol és del tot injustificable; ignorant responsabilitats amb excuses que, de debò, no se les poden creure ni ells, per molt que s’exercitin en la pràctica del desvergonyiment i la insolència. Ja no vull escoltar més les absurdes paraules dels dirigents del PP, dient que la corrupció no és cosa d’ells i que els que l’han practicada, ara ja no són els seus correligionaris... increïble!!! No vull tornar a escoltar de veu del conseller més proper, com els malalts catalans no hauran d’esperar més d’un any per accedir a un quiròfan, després de tot el desmantellament que han fet de la sanitat pública. No vull veure més com els jutges s’emparen en conceptes tècnics del tot incomprensibles per a la majoria, per dissimular el fracàs de la seva obligació, que és la d’impartir justícia, per a tothom per un igual. No vull sentir a dir, per part de cap dirigent polític ni social, que ja hem sortit de la crisi econòmica, argumentant els números a la seva conveniència, mentre el jovent i el no tan jovent, continuen sense cap oportunitat de desenvolupar una feina amb un sou mínimament digne. No, no vull veure tampoc, com a casa nostra, amb la pastanaga de la independència i els seus suposadament negociats fulls de ruta, ens fan estirar del carro, desviant la mirada de tot allò que hauria d’importar a la gent de debò. No hi ha dret que ens enganyin quotidianament, amb esperances buides de contingut, només amb l’objectiu de mantenir la seva quota de poder, des del que poden continuar exercint els despotisme més “in-il·lustrat”. I sí, direu que sóc massa negatiu, però aquestes i moltes altres són, ara per ara, les peces que han ajudat a construir aquest mur d’avorriment, de desencís i d’aversió, que m’ha mantingut callat tants i tants dies. I per acabar i que ningú no pugui que el meu pessimisme és massa absolut, una cosa bona: l’anunciada coalició de partits, encapçalada per l’Ada Colau, de cara a les properes municipals, a Barcelona... llàstima que no els podré votar, o potser tot plegat, només són manies meves.

Sorry seems to be the hardest word

És ben clar que, potser com a la majoria de persones, les cançons que més recordo, són aquelles que escoltava en temps de la meva adolescència i joventut, quan el meu món girava al voltant de molts dels somnis que aquelles lletres i melodies ens feien arribar. Després, a mida que vaig haver d’anar agafant responsabilitats, tant personals com familiars, el meu lligam amb la música de moda es va anar esvaint lentament i per això en el magatzem de la meva memòria comença a estar més buit a partir de la dècada dels setanta. Malgrat tot, alguna cosa hi ha, he, he, i avui em ve de gust recordar una cançó de l’Elton John, que sempre m’ha transmès un sentiment melangiós d’aquests que tant m’agraden. Es tracta de “Sorry seems to be the hardest word”, que pels que como jo, no sabem un borrall d’anglès, vol dir quelcom semblant a “Ho sento, sembla la paraula més difícil”, una peça apareguda en single l’any 1976, com a preàmbul de l’àlbum “Blue moves”, que aleshores va esdevenir un gran èxit. Ací teniu l’enllaç de la cançó, amb un Elton John gairebé oblidat, per la posterior sofisticació de la seva imatge:

https://www.youtube.com/watch?v=c3nScN89Klo

I si voleu saber la història completa de la cançó, podeu clicar a:

http://detrasdelacancion.blogspot.com.es/2012/08/sorry-seems-to-be-hardest-word-elton.html

Be My Love

Ja molt ganàpia, i acabat el meu periple com a cantaire d’agrupacions corals, més o menys convencionals, em vaig trobar de sobte i una mica per casualitat, rebent classes de cant de l’Anna Maria Agustí, la popular i televisiva “Nina”, que aleshores vivia en una casa de Valldoreix, i estava un xic apartada de la primera línia d’actualitat del món de l’espectacle. Amb ella vaig descobrir moltes de les meves mancances com a cantant, però també vam lligar una molt bona sintonia, que ens va portar a teixir una excel·lent relació personal, més enllà de l’aprenentatge musical. En el camp pedagògic però, recordo que vam provar moltes coses, ella al piano i jo amb la veu, per veure què es podia adaptar millor al meu suposat estil, boleros, estàndards de “crooners” americans, cançons d’en Serrat, però ella sempre em deia que el meu to molt greu i una tendència a cantar de forma massa lírica, allargant les notes finals, dificultava trobar allò amb el que poder lluir les meves petites qualitats. De tot el que vam temptejar, recordo amb especial afecte, la cançó d’en Mario Lanza, “Be my love”, tema principal de la pel·lícula musical nord-americana “The Toast of New Orleans”, estrenada el 1.950 (és a dir, com jo, he, he), que la Nina em va traduir expressament al català i convenientment adaptada a la meva tessitura, potser va ser la peça que més completament vam treballar plegats: “Ets el meu amoooor...”
https://youtu.be/EQz1McBv0fw