Segona tongada de pel·lícules al cinema

Amb un considerable retard, deixo constància de les pel·lícules vistes al cinema, durant el període estiuenc que va del maig a l’agost. “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!” una comèdia francesa d’en Guillaume Gallienne, que vol tractar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista autobiogràfic, però que cau en l’anècdota fàcil, sense aprofundir massa en el tema. “Tren de noche a Lisboa”, de producció alemanya i dirigida per en Bille August, una història melangiosa que ofereix detalls de la revolució portuguesa dels clavells, però que al meu entendre, no acaba de quallar, doncs tot sembla massa previsible. “La jaula dorada”, una nova comèdia francesa d’en Ruben Alves, que cau estrepitosament en el tòpic més constant i que s’allunya molt del tarannà habitual d’aquest tipus de cinema, que tantes bones produccions ens havia ofert. “Amanece en Edimburgo”, comèdia musical britànica, dirigida per en Dexter Fletcher, que em va agradar força, malgrat ser un tipus de gènere que mai no m’ha entusiasmat. “Las dos cares de enero”, un altre producció britànica, en aquest cas de cinema d’acció, dirigida per en Hossein Amini, i que compleix discretament amb el seu propòsit de distreure i poca cosa més. “Dos vidas”, una molt bona pel·lícula alemanya, d’en Georg Mass i la Judith Kaufmann, que sobre uns fets reals, dels temps de la post-guerra europea, ens mostra una història que manté en tot moment l’atenció de l’espectador. “El sueño de Ellis”, una història nord-americana, d’en James Gray, sobre el tema de l’emigració europea als Estats Units, dels anys 20, que comença prou bé però que a mesura que avança la pel·lícula, cau en el melodrama més avorrit, . “Las vidas de Grace”, una punyent producció nord-americana independent, dirigida per en Destin Cretton, que narra la vida en un centre d’acollida per adolescents problemàtics, molt ben interpretada i excepcional en el seu plantejament narratiu; sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist en aquests quatre mesos. “Begin Again”, també nord-americana, que sota la direcció d’en John Carney, ens presenta una història d’un suposat perdedor, que es mou en el món de la producció musical, circumstància que afegeix un lleuger atractiu als normals tòpics del guió. “Belle”, britànica, de l’Amma Asante, clàssica i carrinclona, sense més atractiu que estar basada en fets reals, relacionats amb els problemes de racisme, classistes i socials de l’Anglaterra que encara vivia reminiscències dels temps d’esclavitud. En conjunt doncs, deu pel·lícules que ens han aportat tota mena de sensacions, però al cap i a la fi... per això ens agrada anar al cinema, no?

Responsabilitats compartides?

En la meva llarga vida com a professional en el món de la construcció, em va tocar passar més d’un mal tràngol, quan a les obres que dirigia es produïa algun accident laboral. Malgrat molts casos eren fruit de negligències o descuits personals dels treballadors, els inspectors corresponents sempre responsabilitzaven ràpidament el cap d’obra del que havia passat. Malgrat personalment, mai no vaig arribar a estar encausat per la via penal, conec casos de companys que sí es van haver de sotmetre a aquesta jurisdicció i fins i tot algun va passar alguns dies a la presó. Sembla ser però, que quan es pugen graons en els escalafons del poder, molts graons!, la cosa ja no funciona de la mateixa manera; allò que en diuen responsabilitat compartida ja no existeix i resulta molt més fàcil culpabilitzar única i exclusivament al que suposadament ha comès la possible infracció, i que sovint en pateix directament las tristes conseqüències fins a l’extrem d’anar-li la vida, i prescindir del què pot haver provocat que aquella persona hagi pogut cometre un error simplement humà. Malauradament, l’actualitat més punyent ens mostra dia rere dia, massa exemples d’aquesta total manca de co-responsabilitat, amb l’agreujament de la prepotència i la superba amb que es manifesten les persones amb càrrecs tècnics o polítics, que haurien de sentir-se, primer solidaris amb les víctimes i després responsables del procés que ha desencadenat el mal produït. No sé si paga la pena esmentar casos concrets, alguns fruit de doctes i suposadament mesurades cavil·lacions judicials, com és el del ferrocarril de Santiago, en la que després de tantes deliberacions sembla ser que l’únic que va fer quelcom malament va ser el conductor, sense que ningú més pugui tenir màcula alguna en les seves intervencions anteriors al lamentable accident. I ara, no cal dir-ho, amb això de la pobre auxiliar d’infermeria del cas de l’Ebola, en el que hem hagut de sentir esfereïdores declaracions dels dirigents polítics directament relacionats, tenyides d’un cinisme i d’un desvergonyiment absolutament impropis de qui ocupa un càrrec públic, tirant pilotes fora i vantant-se de que els “col·legues” europeus ens feliciten de tant bé com estem portant el cas i de les extraordinàries mesures adoptades per aclarir-lo i solucionar-lo. Suposo que en la mateixa línia, l'únic responsable de les morts per legionel·la a Ripollet, serà el conductor del camió de la neteja contaminat. I em sap molt de greu, però això sí que no són manies meves... som molts els que pensem el mateix; però... se n’adonaran? I una última qüestió que em preocupa... de debò tota aquesta “gent”, dorm tranquil·lament totes les nits?

Nou intent de colonització

Sembla ser que el govern aragonès ha cursat ordre per impedir que en un institut de Vall-de-roures, l’IES Matarranya, s’imparteixin classes de català, que fins ara figurava com assignatura optativa. La reacció de la comunitat educativa de la zona ha estat fulminant, però això no treu que l’intent d’escapçar, una vegada més, la llengua i la cultura catalanes, per part dels dirigents “peperos” posi de manifest aquest intent permanent de colonització que hem patit durant molts anys i que el pas del temps no sembla apaivagar gens ni mica. Aquest estiu, en el meu afany de fotografiar rellotges de sol, m’he recorregut bona part dels pobles de la comarca del Matarranya, que sota l’administració aragonesa, intenten mantenir les seves arrels catalanes, com a signe de normalitat en la seva expressió més quotidiana. M’he emportat però, moltes sorpreses, doncs a banda de veure ridículament transformats alguns topònims, he comprovat com en gairebé tots ells, la Plaça Major continua sent “Plaza de España”, la retolació dels carrers és també gairebé sempre només en castellà i en pocs casos, es manté algun cartell en català de temps molt anteriors; i només en un cas, a Favara de Matarranya, l’edifici de l’ajuntament figurava retolat com a Ca la Vila. En canvi, preguntant o parlant amb la gent, sobretot la més gran, el català o el xampurrejat, “chapurreao” que diuen alguns, era l’idioma més comú i en cap cas vaig tenir cap problema per expressar-me en la meva llengua. Alhora, recordo quan fa un parell d’estius, que a l’esmentat Vall-de-roures (Valderobres segons els que manen), vaig assistir a un popular festival de jota, al pati del seu formós castell, en homenatge a un vell professor de música que es jubilava, on després de fer totes les presentacions i parlaments en català, els cantaires i grups actuants, es van fer un tip d’interpretar jotes en les que totes les lletres, en castellà, parlaven de “la Virgen del Pilar, la nobleza aragonesa, la madre España” i no sé quants més sentiments “de orgullo patrio”, que desquadraven molt amb l’ambient que es respirava entre el públic. Sempre he defensat la natural convivència d’ambdues llengües, com a perfecte exercici de la gent normal, per damunt d’interessos manipuladors dels polítics i altres manaires; però aquesta normalitat ha de partir del respecte compartit i en cap cas excloent, cosa que sembla que no tothom entén de la mateixa manera. Tot plegat doncs, em sembla prou trist i una mostra més d’aquesta mena de colonització que el més caspós centralisme espanyol ha exercit i continua exercint, sense cap mena de pudor ni vergonya... o serà que en realitat, això només són manies meves.

Perquè jo també hi era

Contestant a la pregunta de perquè jo ahir, vaig anar a la manifestació de la Diada, si sempre m’he mostrat molt poc entusiasta amb l’independentisme, vull dir-vos el següent: En primer lloc, aclarir que jo sempre he viscut l’11 de setembre com a festa nacional reivindicativa, des d’aquell 1977, en el que vaig tenir el goig i el privilegi d’aplegar-me amb tants milers de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona, i enguany, és clar, no havia de ser menys. I abans de que ningú em salti dient que ahir també hagués pogut anar a Tarragona, vull deixar constància dels meus arguments. És ben cert que des del començament, mai no he estat un fervorós seguidor d’aquesta febre independentista, de la que s’ha encomanat tanta gent i de la que alguns polítics n’estan fent ús entabanador, amb interessos partidistes i amb unes conseqüències que no han sabut preveure, però... amb el pas dels dies i tal i com estan anant les coses, la meva postura agafa caires molt més comprensius davant aquesta generalitzada opció. M’explico. D’entrada, cal dir que sempre he fet prevaldre les qüestions socials, aquelles que afecten molt principalment a la persona en els seus drets i deures, per damunt de banderes i identitats forçades que sovint són molt manipulades; i és per això que sempre he dit que sóc d’esquerres i que m’emprenya molt haver-me de sotmetre al domini del desaforat capitalisme i a l’indiscutible poder econòmic que tot ho remena. Alhora i des de la més pura teoria, també sempre he considerat que la solució al nostre maltractament com a poble, podria ser allò que defineixen com a federalisme, entès gairebé de forma universal, sense fronteres artificials ni separatismes forçats, i amb el més absolut respecte per les diferències culturals, d’identitat col·lectiva, etc. I dic que això ho entenc des de la més pura teoria, per fugir de l’ús que alguns partits polítics estan fent del concepte. Dit tot això també vull manifestar que crec fervorosament en la més absoluta llibertat de l’individu, i que per tant, com a persona tinc tot el dret del món a prendre qualsevol decisió de la meva vida, de la manera més lliure i exempta de condicionants que es pugui imaginar. De tal manera doncs, si hom no està gust amb una cosa, té tot el dret del món a intentar canviar-la o a anar-se’n i cercar quelcom millor. Aquest dret, lògicament extensible a qualsevol tipus de relació humana, se’ns presenta ara com a col·lectiu de país, vist el menyspreu i maltractament que estem rebent des dels poder centrals espanyols. I malgrat algú em pugui dir que això s’ha repetit en el decurs de la història, i que situacions semblants ja s’havien viscut fa anys, dècades o segles, jo ho veig amb una perspectiva de futur i progressista i per tant, vull fer el que calgui per canviar-la, per apropar-la molt més als meus ideals com a persona. Així doncs, em crec amb tot “el dret a decidir” i que ningú no em vingui amb arguments retrògrads, suposades legalitats de fa quaranta anys, tribunals auto-desautoritzats o majories parlamentàries que manen més que no altres. Jo m’atorgo, com a individu, el dret a escollir el meu propi camí, sigui dins del àmbit que sigui i ningú, ningú, m’ho ha de poder impedir. Així doncs, que s’ho muntin com vulguin, però que em deixin anar a votar, que arribat el moment, i escoltades i analitzades totes les opcions, jo ja pensaré i decidiré com vull que sigui el món on he de viure, Per a mi, això és el veritable concepte de democràcia... o potser tot plegat, només són manies meves!

En memòria de l'Alex Angulo

Ens vam conèixer en unes sessions de teràpia col·lectiva, a les que jo assistia per superar allò que en dèiem la crisi dels quaranta, és a dir, fa més de vint anys. Formàvem part d’un grup, com sempre amb les dones com a majoria, que treballàvem aspectes molt personals i que alternàvem algunes trobades trimestrals amb gent de Barcelona i de Bilbao. Era un home d’aparença potser feble, però gran, molt gran, enorme, en bondat i sensibilitat i vam connectar molt de pressa. Recordo haver dormit a casa seva, en algun dels meus desplaçaments a la capital d’Euskadi i també recordo de manera especial molts altres moments de complicitat en els treballs que dúiem a terme amb el grup. Era una persona tímida, però molt càlida i tendre, que es feia estimar molt ràpidament. Aleshores encara no havia fet el salt professional a la gran món del cinema i la televisió, provenia dels cercles culturals més compromesos de la seva terra, havia fet molt de teatre amateur i presentat algun programa d’entreteniment a la televisió autonòmica de casa seva, però tot just estava estrenant la seva primera pel·lícula, “Acción mutante”, a les ordres del seu amic Alex de la Iglesia. Després, en vindrien moltes més, amb l’exitosa “El día de la bestia”, i altres amb l’Icíar Bollaín i fins i tot amb el Pedro Almodóvar; i per arrodonir-ho, les sèries de televisió que completarien la seva popularitat i el reconeixement públic. Amb ell, després d’aquelles trobades col·lectives vam perdre el contacte i mai més no havíem tornat a coincidir, però a casa, sempre que la seva cara, per un motiu o altre, sortia per la petita pantalla, l’anomenàvem “el meu amic”. Anit, vaig assabentar-me de la seva tràgica mort en un accident a la carretera i ara, segur que mai més ja no podré recuperar l’extraordinària vivència de compartir una d’aquelles emotives, intenses i llargues abraçades que, malgrat l’evident desproporció física, tantes vegades ens havíem ofert. La nostàlgia és infinita. Adéu... amic!!!

Segona tongada de llibres

En el segon trimestre d’enguany, han passat per les meves mans aquests vuit llibres: “Quirat i mig” de Maria Dolors Millat, un llibre agredolç i estrany per les diferents reaccions que m'ha provocat; rebuig per tota la part de fantasia que presenta en els "viatges" de la protagonista i interès per tot el que explica de la seva vida més realista i quotidiana; cap el final però, ha anat guanyant en atractiu general. “Informe de l’interior” de Paul Auster, avorridot, fins a la meitat m’ha semblat prou interessant, però després ha començat a cansar-me en la narració dels records d’infantesa, adolescència i joventut del autor, que reitera vivències potser massa íntimes o personals, i que malgrat la curiosa veu literària emprada, m’han acabat adormint. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, la reconstrucció d’un crim real al Pallars que va quedar impune; impecable, una història tràgica, narrada d'una manera molt interessant, detallant de forma separada la biografia de cadascun dels personatges, principals o secundaris, que hi intervenen; un temps convuls, en un ambient fosc i ignorat, que m'ha commogut de forma absorbent. “Set dies de Gràcia” de Carla Gràcia Mercadé, simple però satisfactori; malgrat l'autora ja ho avisava en totes les seves entrevistes, el llibre es queda curt pel que fa a informació sobre qüestions històriques; en realitat, tot el que se'ns explica gira al voltant d'una història familiar, molt típica d'argument de novel·la sentimental, amb tots els tòpics d'aquesta mena de relacions; això sí, m'ha fet obrir gana per saber més coses sobre el que aleshores va passar en realitat a la vila on jo vaig néixer. “L’altra” de Marta Rojals, actual i de gran èxit; una novel·la interessant pel que mostra d'una generació que hores d'ara ronda els quaranta i que posa de manifest els seus valors, però també les seves contradiccions; està ben escrita, amb una construcció i un llenguatge que tot i ser planers, ofereixen un bon nivell literari. “A peu per la Llitera” d’en Josep Maria Espinàs, un viatge a la frontera de la llengua, recuperat de l’estanteria de casa; un llibre perfecte potser perquè fa ben poc vaig recórrer els mateixos pobles (jo en cotxe, eh!) i malgrat els vint-i-cinc anys que han passat, he pogut identificar tots els paisatges; potser també perquè la seva crònica m'ha semblat literàriament senzilla però molt emotiva i propera i potser perquè rellegir aquest llibre m'ha mostrat el tipus de quadern de viatge que a mi sempre m'hagués saber fer. “Dies de frontera” de Vicens Pagès Jordà, un xic dispers, escampat, amb ganes d'explicar massa coses i superficial en molts casos, massa disgregat i abusant de descripcions prescindibles, poc interessat en els fons dels personatges i que m’ha costat força d'acabar-me'l. “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes, el tercer llibre dels seus “Episodios de una Guerra Interminable”, m’ha semblat excel·lent; la meva particular devoció per aquesta escriptora i en especial, per la sèrie de llibres esmentada, m’empenta a qualificar aquesta nova història amb la màxima puntuació, tot i que... potser no la escolliria como la millor de les publicades fins ara... clar que tot plegat, segur que només són “manies meves”.

Petits moments de reflexió

Assegut en un banc d’un parc públic, a Rubí. A un costat, un bon grapat de pins que s’enfilen per un suau turó configurant un aire de muntanya, prou allunyat de l’ambient de controlada regulació dels parcs urbans. A l’altre, una bona vista del poble; als peus, el passeig de circumval·lació, per on passen més cotxes que no persones caminant i on fa uns moments he esmorzat, còmodament instal·lat a la terrassa d’un bar ja conegut; a l’alçada dels ulls, dos edificis d’habitatges modestos, senzills de construcció i d’aparença pel que fa a la gent que hi deu viure, a les finestres i estrets balcons, a penes un parell de plantes amb flors i en la cinquantena de pisos que s’hi poden comptar, només un aparell d’aire condicionat a la vista. En un dels balcons, un home en samarreta repenjat a la barana, fuma una cigarreta i acaba tirant la burilla al carrer; una mica més avall, una dona tota de negre, estén a assecar tot de roba fosca, potser ha fet bugada de color; una mica més lluny, un cap a penes es deixa veure pel damunt de l’ampit d’una finestra, com si algú estigués assegut arran, amb el solitari entreteniment de posar la mirada lluny de la seva realitat. No puc evitar caure en aquell exercici d’imaginació que m’empenta en pensar en totes les vides que es poden bellugar darrera aquesta façana que tinc al davant. Vides segurament molt modestes, qui sap si amb moltes il·lusions trencades, potser moltes nascudes lluny d’aquestes quatre parets que ara els donen aixopluc, esperances mal fonamentades que la realitat dels nostres temps actuals ha esmicolat sense cap mena de compassió. Vides, en definitiva, tant importants com a qualsevol altre, però que s’han vist abocades a una resignació i a una tristor quotidianes que mai no havien somiat. Sí, per un moment, m’embarga un sentiment de frustració col·lectiva. Potser és que mentre esmorzava, el diari m’ha fet arribar pulsacions en forma de notícies que no ajuden a entendre res del que ens està passant. Notícies, com ja és habitual en els últims anys, de polítics corruptes, dels que tot i que algun de tant en tant va a parar a la presó, són encara molts els que segueixen en primera línia del poder, arrossegant un passat farcit d’abusos i corrompiment de tota mena de valors. Notícies, també més properes, amb actuacions policials fora de tota lògica, injustificables en les seves raons i cínicament avalades pels que les dirigeixen, sense cap mena de voluntat d’anàlisi realista i dialogant. I notícies també, molt llunyanes però no per això menys punyents, com la lapidació d’una dona embarassada a la Índia, els cadàvers amuntegats d’un grapat de para-militars a Ucraïna, la ja oblidada però no closa guerra civil a Síria, etc. El pensament doncs, ajudat per aquesta frustrant sensació de no saber què està fent malament la condició humana, se m’enfosqueix una mica i malgrat recórrer al justificant tradicional de que sempre ha estat així i que l’ésser humà sembla no voler aprendre mai de tots els seus errors, no puc evitar el sentir-me encongit de cor i ànima. De sobte però, la flaire endolcidora del gessamí que cobreix per complet el mur proper de la rampa d’accés al parc, i els tímids raigs de sol que semblen poder vèncer els núvols i les boires matinals, m’eixoriveixen una mica i recupero bona part d’alegria en la meva percepció més particular. Malgrat tot, la vida sempre paga la pena. O potser tot plegat, només són manies meves.