Un bon any de cinema

Lentament vaig recuperant el ritme quotidià de vida i amb ell, també vaig posant-me al dia en això de les “manies meves”. Avui toca recordar el bon any de pel·lícules al cinema que vam tenir el 2013, i per tant completaré la meva breu i habitual crònica, amb les que vam veure en el darrer quadrimestre. “Mud”, nord-americana, dirigida per Jeff Nichols, la interessant història d’un solitari fugitiu, descobert per dos adolescents, que presenta un rerefons prou tràgic. “Cruce de caminos”, també nord-americana, d’en Derek Cianfrance, on s’explica una dramàtica història entrellaçada, que presenta aspectes atractius, malgrat alguns tics propis d’aquesta mena de cinema. “La herida”, espanyola, molt dura, dirigida per Fernando Franco i ben interpretada per la Marian Álvarez, que dóna vida a una dona que voreja la trentena, amb caràcter bipolar i seriosos problemes de relació. “Gloria”, xilena, de Sebastián Lelio, on se’ns mostra la lluita per omplir de sentit la vida d’una dona de seixanta anys, sola, però que encara creu en l’amor i en la necessitat de compartir sentiments. “El quinto poder”, nord-americana, de Bill Condon, que ens parla sobre una realitat ben recent, la creació d’una plataforma informàtica que ha permès denunciar de forma anònima i filtrar informació secreta, sobre obscurs afers secrets governamentals i tota mena de crims corporatius. “La mirada del amor”, altre cop nord-americana, d’Arie Posin, una comèdia d’embolics, protagonitzada per una parella que ronda els seixanta i que aporta un regust agredolç a la seva inversemblant història. “Todos queremos lo major para ella”, catalana, de la Mar Coll, amb la Nora Navas interpretant una dona turmentada per les conseqüències d’un accident i les dificultats de reintegrar-se a un entorn i a una vida que fins aleshores li havia semblat normal. “La vie d’Adèle”, francesa i dirigida per Abdellatif Kechiche, en la que se’ns mostra molt explícitament la relació homosexual entre dues dones, que més enllà de les escenes de sexe, ofereix una interessant perspectiva sobre la dependència i els lligams de l’amor. “Una família de Tokio”, japonesa és clar, dirigida per Yôji Yamada, amb la nua exposició de la vida d’una família de classe mitjana d’aquell país i el contrast que representa per a nosaltres, moltes de les seves maneres de relacionar-se i d’entendre els valors familiars. “Blue Jasmine”, la última d’en Woody Allen, on sembla haver recuperat el bon to de les seves millors històries, gràcies en bona part a la gran interpretació que ens fa la Cate Blanchett. “Tres bodas de más”, esbojarrada pel·lícula espanyola, de Javier Ruiz Caldera, amb una història sense cap ni peus, però que pot configurar una bona estona d’entreteniment. I per acabar, “Ismael”, una nova producció espanyola, en aquest cas dirigida per en Marcelo Piñeyro, i que ens ofereix la sentida història d’un nen que vol conèixer el seu pare biològic, és a dir, argument de drama que tot i no ser un producte rodó, obté un resultat global força interessant. Apa, amb això tanquem el 2013 cinematogràfic.

Dies d'hospital

Per sort, només han estat cinc; poca cosa. L’articulació del maluc de la meva cama dreta, feia temps que demanava recanvi. Ja fa un parell d’anys, el metge em va dir que quan jo volgués, podíem tornar al quiròfan, però jo, una mica per mandra i un molt per una gens raonable recança, molt difícil de justificar, ho havia anat deixant passar, a l'espera d’una inimaginable millora que, és clar, mai no arribava. Finalment, el dolor ja m’impedia fins i tot caminar per fer les coses més bàsiques de la vida i després de l’estiu passat, ja em vaig anar fent a l’idea del que resultava del tot irremeiable. Com deia, han estat només cinc dies a l’hospital, doncs actualment, si no és del tot imprescindible, no t’hi retenen pas massa. L’operació va anar bé i els cinc dies han passat prou de pressa, molt ben cuidat, com no podia ser d’altre manera, per la Teresa, i amb la reconfortant companyia de la família i els amics. He de dir també, que el tracte rebut per part de tot el personal de l’hospital, des de metges, infermeres, assistents a altres de paper més burocràtic, ha estat molt més que correcte i cal reconèixer que la seva tasca no és gens fàcil, doncs tractar amb les persones, quan aquestes estan passant pel mal tràngol de la malaltia, demana una sobredosi de calma, paciència i molta, però molta psicologia. I en això, han retornat a mi algunes sensacions i reflexions que sempre m’he fet i de les que fins i tot, fa força temps, en vaig deixar constància en un escrit en aquest mateix bloc, i és que penso que l’ésser humà no està educat ni preparat per les adversitats i les malalties... i molt menys encara, els que vivim en una societat occidental del potser mal anomenat “primer món”, en la que gaudim d’un benestar que gairebé sempre va lligat a la salut, a la bona salut. Deia aleshores, que no em considerava un cas aïllat pel fet de sentir una certa temença, davant de la simple sensació de trobar-se malament, però alhora admirava les persones que saben sobreposar-se a tantes i tantes greus malalties i desgràcies que hi ha al món, lluitant per a superar-les i sobreviure amb la més àmplia de les dignitats. Confessava ser poruc, i també que m'agradaria no ser-ho, doncs en definitiva ni tenia ni tinc cap motiu per sentir-me acompanyat d'aquesta incertesa, però això sembla ser que són coses que no es poden adquirir fàcilment. O potser tot plegat... només són manies meves!

El foc a terra

O la llar de foc, com en dèiem a la nostra caseta de Rubí. En aquests passats dies nadalencs, en els que hem pogut gaudir com d’altres anys, de l’extraordinària acollida que ens han fet els consogres a la seva casa de Lluçàs, hem recuperat l’agradable presència del foc a terra o de la llar de foc. Ells l’encenen gairebé tot l’any, escalfa la cuina, que és l’habitacle on hi fan més vida, i a més serveix en casos més o menys excepcionals, per recuperar el vell costum de fer bullir l’olla, sense pressa, amb allò que se’n podria dir, el ritme rural de la vida. Enguany, una vegada més, el Joan ha volgut complir amb la tradició i ací en teniu la constància fotogràfica. Però, a banda d’aquest fet entranyable, no puc evitar comentar que la llar de foc, o el foc a terra, em transporta a èpoques molt felices que sempre tenen el lligam del que anomenava al començar aquest escrit: la nostra caseta de Rubí. Allà, dins de la modèstia de tota la construcció que va aixecar el pare, en teníem una que també ens procurava escalfor, tan física com d’aquella que sembla menys tangible. Tot i que no en tinc massa records dels nostres temps amb els pares, sí és cert que quan ells ja no hi eren, cada diumenge, quan ens hi aplegàvem amb les nenes i el meu germà, el primer que fèiem en els temps més freds, era encendre-la gairebé al mateix temps en que obríem la porta i els finestrons. Sí que la casa estava sempre molt freda, doncs com he dit, la seva precària construcció i la lògica buidor d’entre setmana, no permetia que la calor humana s’hi emmagatzemés de manera confortable, però també és cert que el ritual de posar quatre fulls de paper de diari, una mica de llenya prima i seca, i algun tronquet dels que anàvem guardant, i encendre el foc en aquell racó del petit menjador, constituïa també una íntima manera d’evocar el record dels pares que ja no hi eren, de l’ambient de família que sempre s’hi havia respirat, com aquell que encén una flama per les absències tan estimades. Després, venien les torrades de pa, fregades amb all i sucades amb un raig d’oli, que també de forma ritual constituïen el nostre esmorzar dominical i alguna que altre vegada, les carxofes i les botifarres que fèiem a la brasa i que eren el menú més repetit en els nostres dinars familiars. I també, algun que altre dia, la becaina de havent dinat, ben a la vora del foc, ajaguts en aquells bells coixins del sofà de casa, com a últim acte del diumenge a la caseta de Rubí. Tot plegat doncs, un bon farcell de records entranyables que aquests dies hem recuperat, tenyits d’aquesta sana nostàlgia dels feliços temps viscuts, i que en definitiva, potser a molts semblaran “manies meves”.

Ni blanc ni negre

Copio literalment d’un llibre que acabo de llegir: “¿Qué rezongáis, arrapiezos? ¿Y porqué os volvéis la espalda? ¡Vamos, miraos, hijos míos! Por mucho que os empeñéis en que amasados estáis de otra manera y mejor que vuestros hermanos, sois cuatro moliendas del mismo grano. ¡Pero si es que estáis firmados! ¿No véis que si os hacéis daño os destruís a vosotros mismos? ¿No sería más sensato que os estrecharais la mano? ¿Vuestras ideas difieren? ¡Vaya un problema! ¡Mejor! ¿Acaso querríais todos cultivar el mismo campo? Pues cuantos más campos tenga la familia y más ideas, más fuertes hemos de ser y más felices. Cada uno con la suya y todos juntos… ¡abrazaos, vamos, hijos! Això està escrit el 1914 per l’escriptor francés Romain Rolland i posat en boca d’en Colás Breugnon, un ebenista nascut el 1.566, davant una disputa dels seus quatre fills. Avui, en aquesta postissa frontera del canvi d’any, penso que les coses no han canviat massa i que l’ésser humà segueix entossudit en no aplicar aquesta tolerància que mal pregonen alguns. I dic això pensant en que no m’agrada veure’m mirat de reüll i amb mala cara, per molts dels bons amics i companys més propers, per no manifestar-me fervorosament a favor d'aquesta febre independentista que tant i tant afecta a la gent, desconfiat com sóc de que tot plegat només sigui una cortina de fum i prioritzant per damunt de tot la lluita per la recuperació dels drets socials adquirits en un estat del benestar que els governs, també el de casa nostra, s’han encarregat de retallar impunement sense més benefici que el seu. I alhora, em molesta també sentir-me jutjat i condemnat amb pressa i sense contemplacions, pels amics i companys de terres un xic més llunyanes o d’orígens territorials diversos, pel sol fet de ser català i per dir que estimo la meva terra, la meva llengua i la meva cultura, tractant-me sense mesura d’egoista, separatista i insolidari. No, no m’agraden els absolutismes, per molt primaris que semblin; no m’agraden aquestes persones que no saben o no volen veure que entre el blanc i el negre pot haver-hi mil colors de tonalitats ben diferenciades, però totes de bellesa i legalitat igualables; no m’agraden les preguntes que només accepten un sí o un no com a resposta, quan no s’explica què hi ha de debò darrera cada opció; i no, no m’agrada que em posin entre l’espasa i la paret davant la suposada obligació, tan de moda avui en dia, del “o estàs amb mi o en contra meu”. Clar que també podeu pensar que en definitiva, tot plegat, només són manies meves.

Per acabar l'any

Seguint el ritme habitual dels últims anys, una quarantena de llibres, amb més de dotze mil pàgines, han passat per les meves mans en aquest 2013 que ara s’acaba. Aquest és el resum de les lectures del darrer trimestre. “De l’Estatut a l’autodeterminació” d’en Jaume Bosch, una exposició senzilla i entenedora del perquè hem arribat on som, quin ha estat el paper dels diferents partits polítics i quin és el futur que ens espera; tot plegat des de la mesurada perspectiva d’un polític que sense amagar quines són les seves prioritats, amb la seva trajectòria i per la seva coherència, reivindica el paper absolutament necessari de les persones que haurien d'ocupar el primer pla de la nostra actualitat. “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig, que m’ha semblat una mica caduc, doncs m'ha resultat molt difícil resituar-me en el temps en què va ser escrit el llibre i també en el que l'autora situa les seves històries; aquestes, configurades en el que ara se'n diria un llibre de relats curts, mostren personatges i aspectes de la petita burgesia de l'eixample barcelonès, que sincerament no m'han interessat massa. “Memòries de presó (1939-1940)” de Josep Moix i Marimón, de valor testimonial, doncs és un recull molt personal, amb la lògica simplicitat literària, del cas d'un home empresonat sense raons, un cop acabada la guerra civil espanyola; uns fets que venen a demostrar quanta injustícia es va cometre a recer d'una sagnant victòria militar, i també, quantes revenges personals injustificades va haver en molts dels pobles del nostre país. “Cada siete horas” de Daniel Glattauer, de lectura molt absorbent; segona part d’una historia amorosa teixida a base dels missatges de correu electrònic que s’intercanvien els seus protagonistes; sense complicacions literàries, però amb la simplicitat de reflectir sentiments sovint propers i entenedors. “El error azul” de Javier Lorenzo, on malgrat trobar-hi els tòpics d’aquests tipus de novel·les, m’ha procurat una bona estona de distracció; intriga ben dosificada, i referències històriques relacionades amb la guerra i postguerra espanyola, que tant m’atreuen. “L’emigrant amateur” de Robert Louis Stevenson, on l’insigne autor deixa minuciosa crònica de la travessa que a finals del segle XIX, va fer en vaixell i en tren, des de les costes britàniques a la part més occidental de la nova América; detalls d’un gran observador amb el relat del que aleshores podia significar ser emigrant europeu cap a les enlluernadores esperances del nou continent. “La primera vez que no te quiero” de la Lola López Modéjar, una crònica personal d’una època i d’una manera d’entendre la vida, que coincideix amb la traça general d’una generació que, como moltes, va viure un relatiu desconcert davant el repte de la pròpia existència i l’acceptació dels valors dominants en la societat del seu temps. “Res no s’oposa a ala nit” de la Delphine de Vigan, un relat estremidor, extremadament sensible sobre la memòria familiar de l’autora, que ens porta pels secrets inconfessables i les mentires amagades, les decepcions amoroses i les ferides permanents, així com les difícils sendes dels trastorns de personalitat, els límits de la bogeria i les tendències suïcides. “K.L.Reich” del recentment recuperat J. Amat-Piniella, un esfereïdor relat de les seves experiències personals en un camp de concentració nazi, en les que ens parla no només dels fets, prou coneguts per tants i tants autors, sinó també dels sentiments més íntims dels personatges, de les sensacions que sota la dictadura del anorreament que pateixen, tant des del punt de vista físic com psicològic, experimenten amb reaccions de molt distinta índole. “L’home dels cercles blaus” de la Fred Vargas, una novel·la negra que, des de la meva poca experiència en aquesta temàtica, no m’ha despertat massa interès. “Un largo silencio” de l’Angeles Caso, de fàcil lectura, doncs sense restar dramatisme a la història que se’ns explica, i que abunda sobre les desgràcies personals i col·lectives que van col·lapsar la nostra societat, després de la guerra civil, la novel·la està escrita en un to bastant simple, sense aprofundir massa ni en els personatges ni en les situacions plantejades. De tot plegat però, no en feu massa cas, doncs són simples opinions, basades en allò tan conegut de... “les manies meves”.

Ordre i col·leccionisme

Sempre m’ha agradat guardar coses, i potser per això sempre he cregut que se’m podia considerar un col·leccionista. Bé, un col·leccionista però una mica especial, doncs mai he cregut que aplegar coses semblants o que tinguessin alguna cosa en comú, hagués de tenir cap valor, econòmic vull dir. De petit, recordo que guardava els papers dels caramels que em menjava; després vaig fer el mateix amb les caixes de mistos i els paquets de tabac que es fumava el pare. Més endavant, i també del pare, vaig heretar la mania de col·leccionar els bitllets de tramvia, metro o autobús, que tinguessin el número cap-i-cua, i anys més tard vaig aconseguir completar la col·lecció de mil que es podien fer amb la combinació de les seves cinc xifres. Ja adult i amb família, vaig fer el mateix amb els cupons de l’ONCE, arribant també a reunir els mil números cap-i-cua possibles. Heretada també del pare, vaig recuperar la mania de guardar segells, que més endavant vaig anar adaptant a les diferents modes de la filatèlia, amb diverses variants, de nous i mata segellats emesos per l’estat espanyol, o la temàtica de ferrocarrils que aviat vaig abandonar, o la que encara m’ocupa, com és la de segells usats de qualsevol país o dependència del món, però sempre d’emissió anterior a 1.956, doncs d’aquesta manera els puc identificar en un vell catàleg que el meu pare havia comprat de segona mà. I les monedes corrents a casa nostra; i una antiga col·lecció de petits escuts de cartró de suport social, que em va regalar el meu oncle Quimet; i targetes multi viatges de metro, tren o autobús; i taps de suro, que sortosament vaig abandonar aviat, i encara ara, la de plaques de cava, que vaig començar a guardar sense imaginar que ningú més tingués la dèria de fer-ho i hores d’ara és una de les col·leccions més de moda. Però... tot plegat, respon més a la necessitat permanent que tinc de posar ordre a les coses, d’endreçar i de classificar, que no pas a cap afany, com deia abans, de reunir res que pugui tenir cap valor econòmic. De fet, sempre he presumit una mica de que, ben al contrari del que fa molta gent quan s’aboca a aquesta mena d’aficions, mai no m’he gastat molts diners en intentar augmentar cap de les meves col·leccions. Repeteixo doncs, que el que m’agrada i m’entreté és trobar la manera d’identificar les coses i guardar-les en un ordre que sovint, jo mateix m’invento. A casa, per exemple, són molts els àlbums de fotografies que tenim ben endreçats, amb fulls de cartolina que jo mateix em confeccionava, doncs no m’agradaven els adhesius que venien a les botigues. Ara, amb les noves tecnologies, doncs també he pogut trobar la manera d’adaptar-m’hi i en el meu ordinador, són centenars les carpetes que tinc classificades per grups, amb cartes, missatges, fotografies, documents, etc., com a un arxiu eclèctic de tot el que, segons la meva dèria, mereix ser guardat. Bé, tot plegat serveix de preàmbul per presentar la meva darrera “col·lecció”: la de rellotges de sol. No, és clar, no pretenc emmagatzemar rellotges de sol a la façana de casa, però sí ho faig de les fotografies que vaig fent allà on en veig un, en les meves sortides i passejades més o menys habituals. Ja es pot veure doncs, que estic ben “sonat” amb això de les “manies meves”, he, he.

Sortides des de Calanda: Villaroya de los Pinares

Sortim de Calanda per la carretera més coneguda, que ens porta cap a Alcorisa, la Venta la Panolla i Ejulve. Passat aquest poble, agafem el trencall que a mà dreta ens indica cap a Aliaga, abandonant la ruta més habitual d'altres excursions. La carretera s'enfila ràpidament, tot travessant grans camps de cereals que, curiosament, encara estan pendents de sega, cosa que potser demostra la duresa del clima d'aquestes terres. Més amunt, ens trobem amb el desolador paisatge dels boscos cremats, des de l'incendi que va arrasar aquesta comarca uns quants anys enrere. Malgrat alguns pocs pins han rebrotat i el terra es veu d'un color verd esperançador, són molts els troncs negres i ressecs que no tenen cap senyal de vida. Veiem també que s'ha fet una tasca de neteja, tallant els arbres més cremats i fins i tot amuntegant les branques en forma de barreres situades a les pendents més pronunciades de les muntanyes, per tal d'intentar evitar l'erosió de les terres sense vegetació. Coronem el port de Majalinos, a 1.450 m. d'alçada, on ens aturem uns minuts per contemplar la bonica panoràmica i alhora, recollir un feix de llenya petita, d'una immensa pila que hi ha a un costat de la carretera i que ens anirà molt bé per encendre el foc de la llar de casa. Després, continuem la ruta, ara davallant fins a passar per La Cañadilla, un petit nucli amb quatre cases, on ens costa prou identificar el petit campanar de l'església, i seguim fins a Aldehuela, on ens aturem al costat d'unes casetes del que havia estat el poblat miner, avui prou arreglades i amb signes d'estar habitades... almenys en aquest temps d'estiu. Mirant un panell que parla dels senders de la zona, decidim fer una petita excursió que ens ha de portar fins el Mirador de la Hoz Mala, a quilòmetre i mig de distància. Primer però, podem veure des de la mateixa carretera, els vells edificis del que fou la central tèrmica d'Aliaga, avui en dia totalment abandonada, al costat d'un petit embassament que suposem donava servei a la fabricació d'energia. Enfilant-nos per un pedregós corriol, molt ben indicat, arribem a l'esmentat mirador, des d'on es pot contemplar la vista de la central i el pantà, així com de les escombreres i restes de les antigues mines explotades. El camí continua pujant cap a un nou mirador, el del Guadalope, que suposem, mostra el pas d'aquest riu pel mig d'una estreta gorja que hi ha a continuació. Nosaltres però, tornem al cotxe i a la ruta prevista que ben aviat ens porta al poble d'Aliaga, potser el més gran de la zona i pel que passem sense aturar-nos, malgrat veure-hi força animació de gent pel carrer. Per una carretera que el nostre vell llibre de mapes ni tan sols indica, arribem a Miravete de la Sierra, on sí fem una llarga aturada, doncs està anunciat com a conjunt arquitectònic i hi ha un parell de coses a visitar. Primer però, ens deixem sorprendre per la descomunal església i la porxada de la plaça que té al costat, on només s'hi pot accedir per un parell d'estretes portes, ubicades en extrems oposats. Visitem una exposició de fotografies antigues amb personatges del poble, que hi ha en una sala superior, amb motiu de les festes majors que aquest cap de setmana s'hi celebren i descobrim també les dues meravelles del poble que, potser a nosaltres no ens ho semblen tant, un petit pont medieval, que travessa el riu Guadalope i que temps enrere havia estat l'únic accés al poble, i una creu de terme que ells anomenen "pairón", que resulta ser una reproducció força recent, doncs l'original es trobava molt malmesa... o això ens explica la parella que gentilment ens hi acompanya. Satisfets amb la visita, tornem al cotxe i en un tres i no res arribem a Villarroya de los Pinares, ja en zona del Maestrat, que és l'autèntic objectiu inicial de la nostra sortida. Com que ja és hora de dinar, ens instal·lem en el senzill menjador de l’únic restaurant que hi ha al poble, que curiosament és propietat d’un tal Amadeo, i fem un àpat abundós i ben cuinat. Després, fem una passejada pel carrer principal del poble, que el travessa de nord a sud, i on a banda d’alguns edificis civils prou nobles, trobem l’església parroquial de l’Asunción de Nuestra Señora, d’estil gótic, però amb una gran porxada exterior de caire molt auster, amb orígens al segle XV.  Com a curiositat, i al no tenir incorporat un campanar propi en el mateix conjunt, se n’hi va instal·lar un en una torre de defensa medieval, situada en la part alta de la localitat i un xic allunyada de l’església. Un cop vist tot plegat, seiem en un banc a l’ombra en un parc proper, per reposar el dinar, abans d’emprendre el camí de tornada cap a Calanda.