De Bellmunt a Bracons

Tot i que ja fa uns quants dies que vam fer aquesta sortida, no vull deixar de ser fidel al meu costum de fer-ne una breu crònica. Aquest cop vam tornar a terres de l’interior, més concretament a la comarca d’Osona, per un cop superat el nucli de Sant Pere de Torelló, que ja coneixíem d’una anterior sortida, enfilar-nos per la pista asfaltada que salvant un desnivell d’uns sis-cents metres, ens porta fins el Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Deixem el cotxe a la petita esplanada de l’aparcament i pugem per les escales que ens porten al santuari, una construcció amb molt poc interès arquitectònic, doncs fou totalment renovada ara fa una vintena d’anys. La seva ubicació però, ben al capdamunt de les més altes roques del turó que corona, justifica la referència que li féu mossèn Cinto a l’esmentar-la en el seu poema com a “ermita al cel suspesa”. I és ben cert que des del replà que l’envolta es poden contemplar en rodó, els més fascinants paisatges de les terres catalanes, des del cims avui encara enfarinats del Pirineu, fins a les crestes del Montseny i Montserrat, amb tota la gran plana de Vic al nostres peus. L’ermita, sembla que amb arrels documentades al segle XI, atresora històries i llegendes prou curioses, com la que la mostra  en el seu vestíbul unes llargues cadenes i grillons, que són testimoni d'uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrere. Diuen que en el inventari practicat al santuari l'any 1428 ja hi constaven tal com són ara.  I sembla ser que el singular prodigi, les relaciona amb el pas de traginers i va ser glossat per un poeta anònim, en unes estrofes que explicaven les incidències i que han esdevingut popular cançó tradicional. Alhora, un curiós escrit parla també dels “heretges albigesos” i no sé si això tindrà quelcom a veure amb el nom que un mapa atribueix a la serralada que l’envolta: Serrat dels Cristians Vells. Bé, després de gaudir de la meravellosa panoràmica que el dia tan assolellat ens ofereix i fruir d’un refresc que ens venen al bar de l’alberg, tornem a desfer el camí, per recuperar la vella carretera que poc més enllà ens deixarà al petit nucli de Sant Andreu de la Vola, quatre cases pairals escampades, una amb signes de recuperació de cara al turisme rural, però que trobem tancades. Per sort, a Cal Ferrer, una antiga fonda, sense cap pretensió, ens volen donar de dinar, i així, asseguts en una vella taula, a prop d'un parell d’ancians que xerren davant un got de vi, una bona dona ens serveix una amanida i un bon plat de cigrons amb botifarra o carn a la brasa; tot molt senzill però amb bon sabor. La becaina d’havent dinat l’anirem a fer a l’església de Sant Andreu, a on hi arribem després d’endinsar-nos uns metres per una pista amb el pas reservat als veïns. Una construcció amb suposats orígens romànics però que avui no presenta massa interès, al costat d’un parell de cases, una ben enrunada i l’altra amb clars signes de restauració, ens ofereixen però un silenci i una calma ben adients pel repòs del cos i de l’ànima. Completem la jornada anant amb el cotxe fins a casa Bracons, barrada al pas de visitants, i ben al costat del popular coll del mateix nom, que obre camí a terres de la Garrotxa. S’ha girat un fort i fresc ventet, i això ens fa deixar la possible excursió fins a la Fageda de la Grevolosa, per a una futura oportunitat. Per avui, ja n’hi ha prou!

Els llibres del 1er trimestre

Ara que ja hem passat la setmana del llibre i que tothom ha fet recompte de títols, autors, vendes, rànquings, etc., no vull estalviar-me la meva particular relació dels llibres que porto llegits en aquest primer trimestre de l’any. Vaig començar amb mal peu, doncs dins del Club de Lectura al que pertanyo, em va tocar llegir “Dublinesca” un títol prou conegut de l’Enrique Vila-Matas i... no vaig poder amb ell, fins el punt d’haver-lo de deixar poc més enllà de la meitat de la seves pàgines; em semblava pretensiós i embolicat i no entenia què els passava als seus protagonistes. Després, vaig canviar completament de nivell amb “Los ojos de Aníbal” de l’Albert Salvadó, una novel·la històrica simplista i buida de contingut. Va seguir “Set dies de Juliol” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, una novel·la negra entretinguda que es belluga en un ambient de fàcil lectura. De nou em vaig sentir una mica perdut amb “El beso de la sirena” d’Andrea Camilleri, una mena de faula que per breu no se’m va fer pesada, tot i que confesso que em vaig quedar curt en la seva veritable comprensió. Després, altra cop la lectura fàcil de “L’últim abat” de Martí Gironell, més novel·la històrica que demostra però, el poder de convocatòria dels autors anomenats “mediàtics”, que no aporten massa ciència a l’art de la literatura. De nou dins de la disciplina del Club de Lectura, va arribar “Los platos más picantes de la cocina tàrtara” de Alina Bronsky, una dramàtica història de l’Europa de l’Est, narrada però en una curiosa clau d’humor que la fa força interessant. “Tres noches” de l’Austin Wright, em va retornar a la novel·la negra nord-americana, amb tot el que té de bo i de dolent, però que en aquest cas em va agradar força. Després, vaig recuperar el fil dels llibres d’història que a mi més m’agraden amb “Yo fui ministro de Negrín”, de Mariano Ansó, un recull de memòries d’aquest polític que va viure en segona fila els esdeveniments més dramàtics dels temps convulsos de la nostra guerra civil. A continuació, “No hay que morir dos veces” de Francisco González Ledesma, una nova novel·la negra que potser no va arribar a cobrir totes les expectatives que m’havia fet amb aquest autor que fins ara desconeixia. I aleshores va arribar un dels llibres que més m’ha agradat d’aquest període “L’últim dia abans de demà” de l’Eduard Márquez, una breu història narrada a petits glops, ubicada en els temps actuals, plena de sentiment i que em va captivar des de la primera línia. El bon nivell de satisfacció com a lector va continuar amb “Espuelas de papel” de l’Olga Merino, una història de nou situada en els temps de la guerra i post-guerra civil, que a mi tant m’atrau, i que em va remoure força per dins. I per no allunyar-me del tema, vaig continuar amb “El general Juan Yagüe” de Ramón Garriga, una minuciosa biografia d’aquest personatge, narrada des d’una perspectiva un xic subjectiva, però que no exclou el detall de moltes de les interessants circumstàncies que van concórrer al seu voltant. Ha seguit “El sopar” de Herman Kock, un estremidor relat sobre la problemàtica de l’educació dels fills en els nostres dies i de la generació de violència que s’estableix al seu entorn. I per acabar, “La melancolia dels oficials” de l’autor de Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, una breu història que pretén mostrar-nos la vida d’un militar francès de carrera, ubicat a la revolta d’Algèria, però que m’ha semblat totalment prescindible. Bé, no està gens malament, catorze títols en poc més de tres mesos...està ben clar que això demostra que tinc molt de temps lliure, he, he.  

Dilluns, 15 d'abril del 2013

Tenim un sobirà que després de l'error dels elefants i el de l'amiga allotjada en un palauet al costat de casa seva, ara se'ns despista al no dir-nos què n'ha fet de l'herència reial que va rebre fa anys. Tenim un príncep hereu que, malgrat romandre esperant una bona pila d'anys, ara ens surt dient que encara no ens coneix prou bé, als catalans, i promet “estudiar-nos” amb molta més atenció. Tenim una infanta imputada per suposada complicitat en el frau que el seu marit, el duc, va cometre repetidament. Tenim un president de govern que, malgrat omplir-se la boca dient que vol diàleg, s’amaga sempre rere una pantalla de televisió, per a no atendre les preguntes de ningú. Tenim un màxim dignatari judicial, ara dimitit, acusat per despeses no justificades. Tenim un jutge forçat a l’exili, per defectes de forma en el procés d’investigació de determinats casos de corrupció. I tenim altres jutges barallant-se per assolir determinats casos o bé mostrant el seu tarannà partidista en sentències clarament polititzades. Tenim presidents de caixes i bancs, que han plegat amb les butxaques ben plenes, després de portar les seves entitats a la més clamorosa ruïna i obligar-nos al seu rescat amb diners de tothom. Tenim ministres que corren a dictar normes per criminalitzar les manifestacions públiques en demanda d’un dret fonamental, com és el de l’habitatge, mentre divaguen en el procés d'una llei més justa sobre la dació en pagament. Tenim presidents autonòmics amagant casos flagrants de corrupció, o ignorant el tarannà mafiós dels seus amics personals. Tenim fills d’ex-presidents autonòmics implicats en casos de tràfic d’influències o en evasió de capitals. Tenim ex-secretaris de partits governants amb llibretes acusadores de malversació de diners, amb comptes a l’estranger per desenes de milions, que corren pel carrer amb posat xulesc. Tenim personatges de primera línia del món cultural, confessos d’estafa i suposat finançament il·legal de partits, que passegen el gos cada dia i només van a declarar de tant en tant, quan el jutge se’n recorda de cridar-los. Tenim alcaldes i ex-alcaldes de pobles i ciutats petites i grans, amb processos oberts per traginar concessions, i d’altres martingales i embolics corruptes. Tenim, tenim, tenim... si tenim de tot!  Jo no sé de què ens queixem, amb un ventall tan ampli i divers de personatges públics que ens procuren tota mena de diversió. O serà que tot plegat, només són manies meves! Uf!!!  

Setmana santa a Calanda

Ja fa trenta-nou anys que la Teresa em va iniciar en aquesta tradició del seu poble. Des d'aleshores, només un parell de vegades hem fallat, obligats per circumstàncies familiars. Reconec que hi va haver un temps, ja fa uns quants anys, que em sentia cansat de repetir cada any el mateix, i els símptomes d'avorriment em feien dubtar una mica, però des de fa bastant de temps, he sabut recuperar l’esperit més entranyable d’aquests dies, potser des de que tornem a compartir sostre i festa amb les filles i la part de la família que ens és més propera. Un esperit que va més enllà dels tambors i bombos, de sortir a tocar al “romper la hora”, a les processons i a l’acabar dissabte al migdia, doncs malgrat aquesta és el nexe i el motiu principal de la festa, hi ha molt més del què gaudir en aquests dies suposadament sants. És cert que la meva manca de sentiment religiós, m’aparta bastant del fervor que molts dels que surten a tocar, deuen sentir en participar de tots els actes. A mi m’arrela la part de simple tradició, que sense cap mena de dubte jo valoro de manera molt diferent a la que ho fan els altres. Però com deia, hi ha quelcom més en tot aquest seguit de rituals, que m’atrau de forma més poderosa i que en el seguit dels anys s’ha anat aferrant a la meva percepció més íntima. No sé si sabré definir-ho amb paraules massa clares, però m’agrada anar a Calanda a participar d’un seguit de costums que any rere any, configuren un guió que no per repetit, deixa de ser atractiu i fins i tot emocionant. Els primers dies de la setmana, obrir la casa, recuperar l’escalfor de l’habitacle que ha estat tancat tantes setmanes; la preparació dels menjars que tant la Teresa com la nostra filla Glòria, volen mantenir amb la màxima fidelitat al que havien estat en temps dels avis, els pastels “de pimiento y tomate” i el de bacallà, els “pastelillos” de tonyina, els ous farcits, la macedònia, tot plegat amb els signes del que en el seu temps eren àpats de quaresma. També l’arribada de la Carme, el Joan i la Mariona; del Manolo, la Nieves, l'Alicia i la Sabina An, el dijous a la tarda, i de la Marisa i el Jose des de Zaragoza, omplint la casa de veus i corredisses... l’estrena de tambors, com a simples espectadors a la processó nocturna del dijous, etc. I després, les converses familiars al voltant de la taula, que enguany amb les petites de casa han adquirit un monopoli diferent, els fruits secs per entretenir el pas de la llarga processó del capvespre de divendres, el vermut i la carn a la brasa del dinar del dissabte, un cop ja s’han acabat els tambors i les restriccions alimentàries... uf!!! Tantes i tantes coses que configuren una amalgama tan plena de sensacions, que repeteixo, cada any em semblen encara més enriquidores. I que per molts anys en puguem gaudir!!!

Veïnatges

Fa massa temps que no respirava per aquesta finestra. Un sotrac familiar, sortosament superat, m'ha tingut ocupat i amb poques ganes de manifestar-me per escrit, però ara, recuperades les sensacions i els ritmes més quotidians, sento una mica de "nostàlgia" d'aquesta pràctica i he decidit tornar, com a un exemple més de normalitat. I per fer-ho, he pensat comentar quelcom que he copsat arran d'un incident ocorregut fa un parell de setmanes a casa. Les persistents pluges d'una nit de principis d'aquest mes, ens van procurar una inundació als baixos de casa, que ens causà un bon maldecap. Fetes les averiguacions pertinents, l’origen era una claveguera dels veïns que, rebentada per les arrels dels arbres, deixava anar l'aigua a raig, escampant-se per sota-terra i filtrant-se per les mal impermeabilitzades parets del nostre traster, escala i garatge... quin merder! Bé, com a conseqüència de tot plegat, vam entrar en tractes amb els veïns, fins i tot accedint personalment a la casa del costat, hores d'ara sense habitar, per tal de veure quines obres calia fer per reparar el problema. Tot es va poder solucionar, però en aquells dies vaig poder constatar la poca relació personal que mantenim amb els cinc veïns que des de fa més de trenta anys, quan vam venir a viure a Sant Cugat, configuren el nostre grup de cases... i això que des d'aleshores, no han canviat mai de propietaris. I en aquesta percepció contrasto els meus records d'infantesa, quan el pis de Gràcia, sempre tenia la porta oberta i la veïna de replà, l'Eloïna i sobretot els seus dos fills adolescents, en Victoriano i l'Albert, entraven i sortien sempre que volien, sense cap mena de recança, per seure a taula i compartir  algun bocí de postres o comentar qualsevol tafaneria del barri. Eren altres temps, evidentment, però malgrat no pugui afirmar que en senti en aquest aspecte, una nostàlgia desmesurada, sí me'n adono que hores d'ara, compartim parets ben bé amb persones que ens són uns estranys i això no sé fins a quin punt pot considerar-se positiu o bé un reflex més de l'individualisme recalcitrant de la nostra actual societat.

Dimecres, 9 de gener del 2013

Tres retalls d’actualitat, que no per coneguts, han deixat de procurar-me una renovada sensació d’enuig, és a dir, que m’han posat de mala llet.
Primer: No tenen vergonya aquests caps d’estat, autoritats “principals”, ministres, consellers i polítics de tota mena, de presentar-se en primera fila, a la inauguració d’aquest pompós tram del tren de gran velocitat que ara arriba a Figueres? No tenen vergonya de fer-ho, quan tothom és coneixedor dels més de vint anys de retard que porten? Quan en realitat, les obres importants, com la de l'estació, encara estan a mitges? Quan la ciutat de Girona continua embargada urbanísticament per uns plans que mai no es compliran? Quan hi ha pagesos i propietaris que encara no han cobrat les indemnitzacions econòmiques per les expropiacions forçoses dels seus terrenys, pel pas del maleït tren? Quan el dia a dia més quotidià demana moltes altres realitzacions i millores en matèria d’infraestructures, que no la gran velocitat ferroviària? No, una vegada més, sembla que no en tenen de vergonya.
Segon: Quan els carrers de la capital de l’estat espanyol, és a dir, Madrid, s’omplen dia sí i dia també de milers i milers de treballadors de la sanitat, manifestant-se en defensa dels drets de tothom a una sanitat pública de mínima qualitat, entre moltes altres protestes i queixes... com pot donar la cara la seva alcaldessa, al costat d'altres polítics de la comunitat i de l'estat, per anunciar la possible despesa de no sé quants milers de milions d’euros, per molt que alguns siguin d’iniciativa privada, per tal de poder assolir la vella i envejosa fita de rebre l'encàrrec de l'organització d’uns jocs olímpics? Sent encara més ridícul que presenti com a únic i principal argument que... ”España lo necesita”  Quina Espanya? L’Espanya que només ells volen veure, no? 
Tercer i més casolà: Després d’una recent conversa amb un bon amic, en la que em comentava les trampes que arriben a fer la majoria de les companyies que ens subministren les energies de necessari consum, avui, al rebre el rebut de l’aigua, m’he entretingut a mirar-me’l. Mai no m’hagués imaginat que dels gairebé 80€ que em cobren, el veritable consum de l’aigua a penes representa el 10% d’aquest import. La resta es disfressa rere conceptes com a “quota de servei”, “conservació del comptador”, “cànon de l’aigua”, “taxa de clavegueram”, “quota D22 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona?”... ah! i els corresponents IVA’s allà on pertoca, és clar. Val a dir que a casa, sempre hem estalviat el consum de l’aigua, com a principi particular de la nostra manera de entendre aquest fet, però està ben clar que allò que tan s’escolta en aquests temps de crisi, de mirar d’economitzar els consums energètics casolans, en el cas de l’aigua, serveix de ben poc.

Bé, com deia, tres retalls que podrien ser més, però per avui, ja n’hi ha prou de rondinar, ja que potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.   

Sortides des de Lluçàs: Monesma

El dia de Sant Esteve pel matí, aprofitant el bon sol que lluïa, vam sortir amb el cotxe des de Lluçàs (Luzás), per la carretera que porta a Castigaleu, però tot just a l’entrada d’aquest poble ens vam desviar cap a Queixigar (Cajigar). Tampoc a aquest hi vam arribar, doncs uns pocs quilòmetres abans, ens desviàvem a la dreta, per trobar-nos amb el llogarret de Monesma, (que segons un estudi toponímic, en arrels ibèriques volia dir “bona llet”), un escampall de cases pairals i molt petits nuclis, que atresora també les runes d’un castell. El primer d’aquests nuclis que visitem és diu Noguero, i a banda d’una petita ermita a l’entrada, dedicada a San Pere, només hi veiem un carrer, amb quatre cases a un costat i unes naus al final, per acollir ramats d’ovelles. A la plana, camps de cereals i de pastura i al fons del paisatge, la serralada pirinenca ben emblanquinada en els seus cims. Una pista a mà dreta, ben condicionada per circular en cotxe normal, ens apropa al nucli de Las Badías de Monesma, entenent que aquest nom és una deformació del mot “Abadías”, és a dir, lloc de l’abat o del capellà. Al voltant d’una esplèndida i assolellada plaça hi trobem la font amb el safareig gairebé al damunt del que era la casa del ferrer; l’edifici que acollia l’escola i l’ajuntament, l’únic que es veu molt lleugerament arranjat, malgrat hores d’ara està com tots els altres, totalment abandonat; l’abadia o casa del capellà, a tocar de l’església de Sant Vicente màrtir, del segle XVIII, que roman tancada; l’antiga casa Manel, botiga i taverna, i que va ser la darrera en ser abandonada, habitada fins l’any 1968; la casa de la mestra que residia aquí i recollia a l’escola la canalla de totes les cases pairals de l’entorn; i la casa Barró, la més senyorial, ja que és l’única que tenia tres plantes d’alçada. Totes però, presenten un estat ruïnós, amb sostres mig esfondrats i balconades caigudes. Una mica més enllà, cap a una més que possible era, el petit cementiri i les restes ja molt enrunades del que deuria ser una gran casa de pagès, però de la que poca cosa se’n pot endevinar. Seguint el perímetre de tota la plaça, un pedrís gairebé continu, que feia el servei d’un llarg banc, i en el que de ben segur hi deurien compartir temps enllà, tota mena de converses els habitants o visitants d’aquells verals. No cal dir que la contemplació de tot això, ens va entretenir una bona estona, i després, asseguts al sol de migdia, en aquell banc de la plaça, vam deixar volar lliurament la imaginació, pensant en com es deuria sentir la gent que fa uns quants anys, havia fet el mateix que nosaltres. Lamentant que avui ja ningú vulgui recuperar aquells somnis i aquells plaers, vam tornar al cotxe, per desfer el camí cap a Lluçàs.