Les mans del pare

Diuen que la memòria és selectiva i potser és cert. Suposo que el pas del temps deforma els records al nostre gust i potser fins i tot acabem creient-nos allò que només ha estat en la nostra imaginació.

Recordo les mans del meu pare. Eren unes mans grans, d’aquelles que en dèiem de pam de 25 cm., i força gruixudes tot i que ben proporcionades. El meu pare havia estat pintor. De jove dibuixava i pintava quadres, i després va haver de començar a guanyar-se la vida pintant rètols i parets. El meu record de primera infantesa el mostra tirant del carro de mà, carregat de pots de pintures, escales i taulons. Alguna vegada, jo també hi anava en aquest carro, més o menys ben acomodat enmig de tots els estris. Suposo que les mans se li van anar fent fortes en aquells temps.

Ara, gairebé quaranta anys després de prémer les seves mans entre les meves, copsant alhora com s’escapava el seu últim alè de vida, sento que aquella percepció roman en mi com a quelcom al que sempre em sentiré permanentment unit. Asseguraria que reconeixeria a cegues, les mans del pare amb aquella mateixa sensació, entre mil de diferents que me’n oferissin. O potser és que la memòria m’enganya? 

Tal dia com avui, el pare hagués fet vuitanta-set anys.

Divendres, 27 de Gener del 2012

Jutjar és quelcom complicat. Opinar, no. Opinar és una pràctica lliure que tots exercim, malgrat a voltes ho fem des d'allò que jo anomeno "l'arrogància de l'ignorància", doncs sovint manifestem comentaris de forma massa segura, sense tenir ple coneixement de totes les circumstàncies que poden concórrer en allò del que parlem. Ara bé, impartir justícia potser és bastant més complicat del que sembla. De fet, des de les nostres postures un xic primàries, potser ens pensem que tot es regeix per lleis molt matemàtiques, és a dir, que no hi ha massa opció a l'hora de decidir si una cosa està bé o no, i quin és el càstig que s'ha de donar en cada cas. Però es veu que no és ben bé així i que no tot es pot valorar des de regles tan senzilles. Clar que... veient el que està passant aquests dies, amb les sentències dictades contra els assassins d'una noia; les "no culpabilitats" dels corruptes polítics valencians o els manipulats processos oberts contra un jutge que molestava a certs sectors del seu propi gremi, potser hauríem de recuperar aquella famosa frase d'en Pedro Pacheco, aleshores alcalde de Jerez, que deia que "La justicia es un cahondeo"... i d'això fa més de vint-i-cinc anys!  O potser en realitat, només són manies meves!

Inseguretats

Avui m'han de fer una intervenció quirúrgica, per extreure'm el sac del llagrimal de l'ull, que fa temps que em provoca problemes. És una operació menor, sense ingrés hospitalari, però el meu sentiment és el mateix de sempre: tinc una sensació massa propera a la por, que no em fa estar gens tranquil. I no serà pel fet d'estrenar-me en això d'entrar en un quiròfan; doncs per coses dels ulls ja serà la quarta vegada i per altres qüestions, doncs... quatre més. Però està ben clar que ni n'aprenc ni m'hi acostumo. Penso que sóc un clar exemple de com aquesta societat en la que m'ha tocat viure, no ens educa o prepara del tot bé per a la malaltia ni per l'adversitat. Sincerament, no crec que sigui un cas aïllat pel fet de sentir una certa temença, davant de la simple sensació de trobar-se malament, però alhora admiro les persones que saben sobreposar-se a tantes i tantes greus enfermetats i desgràcies que hi ha al món, lluitant per a superar-les i sobreviure amb la més àmplia de les diginitats. Sóc poruc, no ho puc negar, però m'agradaria no ser-ho, doncs en definitiva penso que no tinc cap motiu per sentir-me acompanyat d'aquesta incertesa, doncs crec que, racional i comparativament pensant, no tinc cap dret a sentir-me insegur. Però... això, com es fa?

Vallejo, Gasulla i González

El primer recordo que es deia Javier, de nom, però la veritat és que dels altres dos ho he oblidat completament. Aleshores, a l'escola, ens cridaven només pel cognom i així ens reconeixíem també a l'hora dels nostres jocs. Amb ells compartia estudis primaris, aquells que duraven fins els deu anys, abans de decidir si optàvem pel batxillerat o el comerç, al col·legi Pedagogium San Fernando, una escola laica ubicada a la Plaça del Sol de Gràcia. Eren també, els companys més afins al sortir de classe i sovint ens aplegàvem a casa d'un o l'altre, per compartir jocs i trapelleries. En Vallejo era el més quiet i seriós, vivia en un principal gairebé al davant de casa i d'això dedueixo que potser a casa seva anaven una mica més amples que no la resta. En Gasulla era el pinxo de la colla, llest i agosarat, recordo que vivia en una porteria petita i fosca, poques cases més enllà de la nostra i en el seu altell sense finestres, damunt del llit dels pares, ens hi passàvem les estones més lliures dels nostres entreteniments. I en González, que vivia una mica més lluny, al començar el carrer que portava a l'antica fàbrica de teixits del barri, era el més grassonet i potser per complir amb el tòpic, el més simpàtic i rialler del grup. Un grup en el que jo feia el paper del més babau, complint també amb el clixé de ser potser el més "empollón". La nostra relació va durar, com deia, fins a complir els deus anys d'edat i haver d'abandonar l'escola primària; després, mai més no ha sapigut res de cap dels tres.

Dijous, 19 de Gener del 2012

M'he tornat un maleducat. M'he tornat un maleducat quan contesto al telèfon, a segons quines trucades. I és que em tenen ben fart!  Des de que ja no sóc un treballador en actiu i passo algunes hores més a casa, estic ben tip de rebre trucades d'aquestes que t'ofereixen de tot, sense massa escrúpols. Els de Jazztel, o qualsevol altra companyia de telefonia mòbil, que tant sí com no insisteixen en que si no acceptes els seus serveis és que ets tanoca del tot; els de La Vanguardia que s'empenyen en gairebé regalar-te una subscripció al seu diari; els d'un instal·lador oficial de Gas Natural que vol instal·lar-te una caldera nova per a la calefacció; els de Repsol que no sé què diuen dels avantatges de les bombones, quan a casa no en gastem; els de Caixa Penedès que volen vendre'm un pis a un preu de ganga, o renovar-me a la baixa l'assegurança del cotxe, o de la casa, o del que sigui; els que volen que compri un descalcificador per a l'aixeta de l'aigua; els que demanen dades de consum familiar per a no sé quina mena d'enquesta o estudi de mercat... ah! i aquella masculina veu enregistrada que al despenjar et deixa anar "Buenos días, le habla su asesor personal...", que la veritat mai no he sapigut en què em vol assessorar, doncs sempre el deixo amb la paraula a la boca. El que deia, m'he tornat un maleducat, però per que ells m'hi han obligat. O potser en realitat, només són manies meves!

Per passar l'estona

Dos llibres en cinc dies. "La comuna de Puigcerdà" de Rafael Vallbona, que m'ha decebut bastant, doncs esperava trobar referències històriques interessants al que va passar en aquells indrets, durant els primers dies de la nostra guerra civil, amb l'esclat de les forces llibertàries, que van dominar la vida de la comarca, però malauradament la novel·la es centra més en una història d'amor, farcida de tòpics que almenys a mi, m'ha semblat prou previsible i pesada. I després "La solitud de Patrícia" de Carles Quílez, una història periodístico-policíaca, en la que s'hi barregen les normes clàssiques d'aquest gènere, amb una trama de misteri entretinguda i les habituals referències a la vida privada del protagonista, en aquest cas, una jove periodista barcelonina que destapa un complex misteri amb arrels als més alts nivells. El fet que l'acció passi a la ciutat de Barcelona, fa que les localitzacions siguin fàcils i tot ajuda a fer prou plaent la lectura. Això sí, en ambdós casos, no hi demanem res més que passar distretament l'estona.

Dilluns, 16 de Gener del 2012

No, no aniré a cap manifestació ni ho celebraré brindant amb cava, però tampoc no llegiré cap dels molts articles o reportatges de tota mena, que sens dubte proliferaran aquests dies, lloant la figura del gran polític que acaba de morir. I no els llegiré, ni els escoltaré per ràdio, ni els miraré per televisió, doncs ja sé quin serà el caire que mostraran. Sembla que quan algú es mor, i més si és una figura de rellevància social o política, rebi automàticament allò tan catòlic del perdò de tots els seus pecats... hi hagi o no penediment pel mig, i no em sembla bé. És més, crec que aquestes figures destacades de la vida col·lectiva d'un país, han de ser jutjades socialment amb estricta severitat, i encara més quan, com ha passat en aquest cas, la justícia ordinària no ha estat capaç de fer-ho de forma oficial en vida del personatge. Ningú no pot estalviar-se de passar comptes de les accions de tota una vida, per haver mort de vell al llit, per molt que s'argumenti amb el parany de la seva suposada evolució democràtica, de la seva inigualable inteligència, o de la seva paternitat constitucional, com a exemples de bondat i categoria humana. On resten la prepotència manifesta en tots els seus actes? I l'abús permanent de poder? I l'exercici de les més brutals represions? No, res de tot això s'ha de perdonar i menys encara pel repetit argument de la seva mort. O potser en realitat, només són manies meves!