La nova normalitat

Tot caminant pel bosc de Vollpelleres, sentia com el cap em bullia de preguntes. I és que, sembla que els estaments oficials ens estan preparant per això que ells diuen "la nova normalitat", és a dir per a un retorn a una vida "normal", però que no serà igual a la que teníem abans del maleït corona-virus, o sigui serà normal però diferent... és a dir, ens hi haurem d'adaptar, oi? I jo, que no sóc massa llest per a aquestes coses, em pregunto què canviarà realment? Serà diferent perquè revertiran les famoses retallades en Sanitat i les inversions públiques en aquest camp i en el de la Investigació seran les que realment haurien d'haver estat des de sempre? Hi haurà doncs, una millor redestribució del diner públic, de forma que es procuri un major equilibri a la balança social? Tindrem per fi, una renda mínima justa i garantida per a les capes socials que de debó ho necessitin?S'aplicaran d'una vegada totes les mesures socials i humanitàries que reverteixin els nivells extrems de pobresa, que tant es van pregonar en recents campanyes electorals? Posarem al dia les polítiques en defensa del treball, de la igualtat d'oportunitats, d'ensenyament públic, de millora de les pensions, etc., etc., que tant hem sentit anunciar i que de moment dormen en el calaix dels bons projectes? Faran cas omís als ploramiques de les grans empreses, com ara les aeronàutiques, que ja estan demanant rescat públic, sota amenaça de probable fallida? Hi haurà una major sensibilitat d'aquestes cap a la racionalització i harmonització familiar, vista l'experiència viscuda en aquestes setmanes amb el treball on-line? I canviant d'estrat social... serem nosaltres més conseqüents amb aquesta nova realitat? Més solidaris amb els que menys tenen? Més comprensius amb les necessitats dels nostres familiars, veïns i amics? Anirem a comprar més a les botigues del petit comerç de barri? Racionalitzarem la despesa en funció de la nostra necessitat real? Respectarem les directrius socials i de convivència que se'ns demanin? Serem més tolerants amb la divergència i la diferència d'opinions? Ui, ui, que se m'acaben els interrogants! Em sembla que hi ha moltes més preguntes a fer, però també que les respostes poden ser i seran molt diverses i de ben segur, mai al gust de tothom. Paciència doncs, i pensem que potser aquesta nova realitat amb la que ens amenacen, qui sap si més tard o més d'hora, serà poc diferent de la que ja teníem... o potser tot plegat, només són manies meves.

Saber manar

Avui, tot caminant per passeigs urbans del meu poble, pensava en un escrit que vaig publicar en aquest mateix bloc, quan el tenia més actiu, concretament el 2 de juny del 2017, sota aquest mateix títol: "Saber manar", dins de l'etiqueta "Íntimes reflexions". Aleshores, partint d'una frase escoltada per la ràdio: "Quan manar és fàcil, obeir és impossible", qüestionava la capacitat de moltes persones, en especial els polítics, en saber manar amb justícia i responsabilitat i que per fer-ho calia saber sempre voler posar-se en el lloc de l'altre, el que li toca ser obedient. Bé, si voleu, el podeu repescar: 

http://amadeu-maniesmeves.blogspot.com/search/label/%C3%8Dntimes%20reflexions

Rellegint-lo però, i intentant aplicar el que vivim en el moment actual, potser caldria donar-hi un parell de voltes més, encaminades a valorar els fets des d'un altre punt de vista. Entenc que manar, i parlo dels nostres governants, en una situació com la que estem travessant, en la que tot, absolutament tot, trontolla, no deu ser gens fàcil. No hi ha referències properes que puguin indicar una pauta, no tenim capacitat per veure com se'n van sortir altres en condicions semblants, no hi ha experiències similars al nostre abast que puguin servir de guia i per tant el desconeixement amb el que afrontem els esdeveniments als que ens vist abocats, és total, tant per a ells, els governants d'aquí, d'allà i de la resta del món, com per a nosaltres, els ciutadans d'arreu. Així doncs, per molta cultura i teoria política que vulguin atresorar, tenen pel davant la terrible responsabilitat d'escriure sobre un llibre en blanc i alhora, crear uns precedents que hauríem de catalogar com ben bé d'històrics. I això, em sembla absolutament aclaparador, tant per a ells, com per a nosaltres, ja que si em permeteu la frivolitat, tots estem "pagant la novatada". Potser doncs, analitzant aquestes complicades circumstàncies, és quan podríem entrar a valorar el fet de la anomenada "solitud del governant". Sí, solitud potser buscada, direu alguns, doncs és ben clar que el govern espanyol no sembla voler consensuar amb ningú les mesures que va prenent; però tanmateix caldria valorar també aquesta solitud a la que l'estem comdemnant nosaltres, la resta de la gent, començant pels polítics d'altres partits que semblen aprofitar com a voltons la seva opció de portar la contrària de cara al més que segur rèdit electoralista, i acabant per a nosaltres que a cada mesura que ens expliquen, aboquem crítiques i comentaris que sovint no són més que reaccions primàries i massa poc raonades. I és que en veritat són ben pocs els que tindrien dret a qüestionar el què s'està fent, des d'una perspectiva de ple coneixement de causa i efecte. I els que potser ho podrien fer, com a tècnics i entesos en la matèria, no sempre aporten l'objectivitat necessària per fer-ho. En definitiva doncs, crec que hi ha una manca de respecte important, de la que qui vulgui podrà culpar a qui li sembli, però que de la seva evidència ningú no la podrà posar en qüestió... o potser tot plegat, només són manies meves. 

Informació objectiva

Passejant i desobeint la norma, al traspassar per uns metres els límits del territori municipal, gairebé inevitable si es viu tocar dels mateixos, anava sentint com el mòbil em vibrava cada cop que rebia un missatge; i és que en aquests dies sembla que tothom gosa fer-se transmissor de notícies i acudits, siguen o no aquelles certes i aquests divertits o mil vegades repetits. Ja fa molt de temps però, que no obro ni llegeixo tot el que rebo... acabaria boig i no és el que ara mateix més il·lusió em fa. No invento res si dic que sovint selecciono la seva lectura en funció de qui és que m'ho envia i també de quina és la seva aparença o titular. Sí, ja sé que això és entrar en la zona de confort i fer que la tria em condueixi només cap a terrenys d'opinió plaents i coincidents, però tot és relatiu. De la mateixa manera que quan escolto notícies per la ràdio o les veig per Televisió de Catalunya, la 1 o la Sexta, sé per endavant quin és el tarannà del periodisme que hi ha al darrera, el mateix em passa amb això dels missatges a les xarxes socials. I és que estic del tot convençut que no hi ha cap informació del tot objectiva. Sí, ja em podeu dir pessimista, però jo ho veig així. Tot traspua un cert grau d'intenció, interessada o no, i més en els moments actuals, en els que el fenòmen de les Fake-news s'ha convertit en eina essencial per manipular la realitat. Tinc un amic que sempre defensa la teoria de que ens hem d'allunyar de les emocions i observar fredament les dades que ens arriben i jo sempre li responc que això em sembla impossible en l'ésser humà, per molt professionals de la informació que vulguin ser alguns, i per molt que altres ens esforcem en intentar triar el gra de la palla. I és que si bé les dades, en sí mateixes, vistes com a element matemàtic, sí poden ser objectives, els que les recullen, interpreten, en fan resum, les propaguen i les divulguen, etc., etc. no en són gens d'objectius i sempre viatgen tenyides del color que convé o de la intenció que s'hi vol donar; malgrat alguns pensin que no és així, validant la voluntat o no de  mantenir-se imparcials. Malauradament, en aquests dies en els que tothom, estaments oficials i no oficials, organismes de tota mena, òrgans d'opinió, etc., aboquen tanta quantitat de dades a l'espai informatiu públic, ho podem comprovar amb escreix. Corbes gràfiques que s'han de revertir ¿?, nombre de contagiats asimptomàtics o no, tests que s'estan fent, repercussió sobre la població, etc., i ja no parlem si voleu entrar en temes d'economia... uix! Quin desgavell!  I és clar, en funció d'aquestes dades, i de la lectura que se'n vulgui fer, tothom s'atreveix a dir-ne la seva, tots som agosarats en l'opinió i que voleu que us digui, al final, aquest abús cansa una mica... o poster tot plegat només són manies meves.

La natura esclata

El passeig d'avui ha estat allunyat de carrers i places del centre, i més proper als camps que ens envolten; almenys hem gaudit una mica del privilegi que té el nostre poble, d'estar situat ben a tocar del Parc Natural de Collserola. I el primer que ens ha soprès, bé no massa, doncs ja ho sabíem una mica, però ens ha agradat comprovar-ho de primera mà, ha estat l'esclat de color verd que ens ha acompanyat en tot el recorregut, sempre trepitjant l'asfalt, això sí, que de complidors encara en som. Jardins públics, camps i prats, ens han ofert una extensa gama de tons primaverencs, que ens han eixamplat encara més l'ànima. Quin goig! No cal amagar que en definitiva, és el que toca meteorològicament parlant i és cert també, que les pluges que van caure dies enrera, han fet la seva en aquest ressorgir de plantes i herbes, però també cal pensar en el fet inqüestionable que durant gairebé dos mesos, ningú no ha trepitjat aquests camps i vulguis o no, l'absència de l'ésser humà potser ha estat determinant en aquest bonic fenòmen natural. Aquesta percepció, ha estat refermada a l'arribar a casa i rebre un comunicat d'un bon amic que viu en mig del bosc, a La Floresta, en el que es feia ressó d'una entrevista publicada a El Periódico de Catalunya. En ella, un experimentat agent rural, parlava de l'estat de flora i fauna a la serralada de Collserola, i de com havia millorat en aquest temps en els que ningú no ha caminat ni ha anat en bicicleta, per les seves pistes, camins i corriols, afavorint d'aquesta manera el que la vegetació i els animals que l'habiten hagin pogut recupera un bocí del seu habitat natural. I com a consequència de tot plegat, potser podrien plantejar-se, de cara al futur, restringir encara més aquest trànsit humà, per tal de preservar millor la puresa de l'entorn natural que necessiten tant una ciutat com Barcelona com la seva àrea metropolitana. Si traspassem l'àmbit local i ens situem en el global, i afegim les notícies que ens parlen també de la millora del forat de la capa d'ozò, potser ens situem davant un lògic aprenentatge que ens ha arribat, entre molts altres, d'aquesta terrible pandèmia que estem patint. Cal doncs, ser optimistes? Cal pensar que amb aquesta experiència avançarem una mica per aturar la crisi climàtica? Ai, ai, val més que no digui el que de debó penso, al cap i a la fi, potser tot plegat només són manies meves.

Ciutadania responsable

Primer dia de desconfinament, fase 0. Després de 50 dies tancats a casa, he pogut trepitjar el carrer, amb autorització oficial de les autoritats, és a dir, dins de la franja horària que em correspon per la meva edat, que per pocs dies és la de majors de 70 anys. Dues hores doncs, de 10 a 12 del matí, per gaudir de l'enyorada llibertat de caminar pel poble on visc, sense cap més impediment que la possible manca de força de les meves cames. Primer problema, posar-se bé la mascareta que molt gentilment m'havia cosit la meva filla, Glòria, doncs en tot aquest dies a casa, en cap moment me l'havia provat. A la fotografia es veu ben clar, que encara no en tinc massa traça. Segon problema, veure quin era el recorregut que podíem fer, tant per ser fidels a les normes dictades, ens tenim per bons complidors de l'ordre establert, com per alhora intentar cobrir les nostres necessitats. Hem decidit fer allò que ens calia i ens hem marcat un recorregut de compres, és a dir, passant per les botigues on havíem d'adquirir algun dels aliments essencials que ens mancaven, pa, iogurts, etc. No m'ha sorprès gens l'ambient que hem trobat arreu. Confesso que després de les notícies que havia llegit sobre la primera jornada en la que les criatures podien també sortir al carrer, i en la que en la majoria dels casos, es feia denúncia de la poca responsabilitat dels pares i mares, fent poc cas de les recomanacions oficials, temia veure els carrers plens de gent sense proteccions i abusant d'aquesta concedida llibertat. Però no ha estat així. Almenys en el meu cas, he vist persones fent el mateix que nosaltres, caminant, comprant, etc., però ben equipats de mascaretes i guants, i sempre mantenint les distàncies de seguretat. És cert que hi ha excepcions, és clar, però és que potser no n'hi havia en l'antiga "normalitat"? No hi hagut sempre, conductors sobrepassant amb escreix els límits de velocitat, o vianants creuant fora del pas senyalat, o bicicletes circulant per les voreres a gran velocitat, o gossos defecant enmig del passeig sense que els seus propietaris facin gest de recollir les restes? Una minoria, potser sí, significativa o no en funció de l'esperit crític de cadascú o de com alguna d'aquestes transgressions l'afecta personalment. Doncs, això, que en meu primer passeig de desconfinament, m'ha semblat que en general, la ciutadania es comportava de forma molt correcte i responsable... o potser tot plegat, només seran manies meves, he, he.

Unes quantes pel·lícules més

Nova tongada de pel·lícules vistes al cinema, a les que ara hem incorporat també les que veiem a casa, gràcies a la connexió “Neflix” que ens han regalat les nostres filles… cal anar-se incorporant a les noves maneres, he, he. “Llenar el vacío” una producció israelita dirigida per la Rama Burshtein, una història familiar amb els costums més tradicionalistes de la societat jueva ortodoxa. “Lady Macbeth” un clàssic britànic dirigit per en William Oldroyd, amb la història rural de finals del segls XIX, molt ben ambientada i narrada. “Después de la tormenta”, japonesa, d’en Hirokazu Koreeda, amb la narració d’un fracàs personal molt actual, farcit dels lògics tics de la societat d’aquell país. “Maudie, el color de la vida”, canadenca, amb la direcció de la irlandesa Aisling Walsh, amb una història de superació, basada en fets reals, que ens mostra la vida de la pintora Maud Lewis i la seva personal lluita per complir amb el desig artístic. “Estiu 1993” de la jove catalana Carla Simón, una intimista història farcida de tendresa que captiva des de la primera seqüència. “Su mejor historia”, anglesa, amb la danesa Lone Scherfig a la dirección, un melodrama amb aires feministes, que ens parla del món del cinema, que avorreix més que no altra cosa. “Asuntos de familia”, nova producció israelita, dirigida per la Maha Haj, també amb traces costumistes d’una família i la problemàtica de relació amb ells fills, suposadament tractada amb un delicat sentit de l’humor. “50 Primaveras” de la francesa Blandine Lenoir, la bastant ensucrada història d’una dona que als seus recents 50 anys, veu trontollar els elements més clàssics que han donat suport a la seva vida. “Ana, mon amour”, de producció romanesa dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una complexa història d’amor entre dos joves psicològicament complicats, que és mostrada amb una estructura un xic enrevessada. “La niebla y la doncella”, on l’Andrés M. Koppel es basa en una novel·la d’en Lorenzo Silva, per mostrar-nos una història policíaca d’aquestes que s’han posat de moda en els últims temps del cinema espanyol. “La seducción” de la nord-americana Sofia Coppola, una nova versió d’una exitosa història que hores d’ara es queda a mig camí, malgrat la categoria interpretativa i la bona ambientació exhibida. “La cordillera” del jove argentí Santiago Mitre, una embolicada trama de corrupció política que només mostra la ja clàssica excel·lent interpretació d’en Ricardo Darín. “En cuerpo y alma”, hongaresa, que sota la direcció de l’Ildikó Enyedi ens mostra una aparentment delicada història d’amor, entre dos persones força complexes i socialment força solitàries. “El faro de las orcas”, espanyola, d’en Gerardo Olivares, que més enllà d’una esplèndida fotografia amb paisatges de la Patagonia argentina, ens parla d’una història que malgrat diu estar basada en fets reals, no té ni cap ni peus. I per acabar “La librería” la darrera pel·lícula de l’admirada Isabel Coixet, que malgrat explicar-nos una història ben traçada i narrada, potser no assoleix el nivell de les seves primeres direccions cinematogràfiques, clar que... en això com en tot el que us he dit abans, no em feu massa cas, que al cap i a la fi, només són... “manies meves”, he, he.

Els últims que he llegit

Breu ressenya dels últims llibres que han passat per les meves mans... i els meus ulls, he, he. “Algú com tu” de Roald Dahl, relats de novel·la negre que no m’han entusiasmat; un llibre correcte i poca cosa més; sense negar que els relats tenen una bona estructura literària, estan molt ben narrats i responen a una idea molt clara, però... a mi sempre em passa que en aquest tipus de lectura, sembla que em quedo a mig camí; no sé, tot plegat em sembla inacabat. “Va ploure tot el dia” de la Teresa Pàmies, relectura d’aquesta mena de novel·la mig autobiogràfica, que té la virtut d’apropar molt i molt al que van haver de passar moltes persones que, després de viure les penalitats de l'exili, van voler tornar a casa i intentar recuperar tot allò que la guerra els havia fet perdre... un repte que no sempre els hi van permetre assolir. “Apóstoles y asesinos” de Antonio Soler, que narra la vida del Noi del Sucre i de l’anarquisme en la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX; un llibre excel·lent, molt ben documentat i detallat, que m’ha permès conèixer personatges històrics del meu país, dels que a penes sabia alguna cosa; fascinant pel que representa i pel que explica, molt ben escrit, m’ha tingut atent des de la primera pàgina. “Ida y vuelta” – La vida de Jorge Semprún, de la Soledad Foix, biografia una mica especial, d’un personatge també força especial; l’autora ens detalla la seves peripècies, però sovint comparades amb el que expliquen altres persones que el van conèixer i sobretot amb el que ell mateix va mostrar en els seus llibres al convertir-se en escriptor; ben escrit però potser un xic reiteratiu. “Recursos inhumanos” d’en Pierre Lemaitre, Una novel·la negra fascinant, sobre un tema de màxima actualitat, l’atur en una persona a les acaballes de la seva vida professional; escrit amb audàcia, manté la tensió constant de la primera a la darrera pàgina, amb girs del tot inesperats, que configuren un relat absolutament absorbent. “Em dic Lucy Barton” de l’Elizabeth Strout, una història íntima que es mostra explicada a retalls molt curts, força dispersos i saltats en el temps, cosa que no motiva massa la possible identificació del lector amb la protagonista... almenys a mi, m’ha passat això. “L’aquari” de David Vann, força colpidor; una història de relacions familiars, en alguns moments una mica escabrosa, en la que les emocions suren a flor de pell, i en la que a voltes costa una mica d’acceptar determinades reaccions dels seus personatges com a normals, tot i entendre que l’acció passa a l’Amèrica més profunda i degradada socialment. “Autobiografía de Federico Sánchez, d’en Jorge Semprún, espès de llegir, però molt interessant; espès per la seva retòrica antiga, per ser una edició de butxaca amb la lletra petita i per les disquisicions filosòfiques que l’autor fa sovint, sobre les teories comunistes i les seves derivacions, però interessant per conèixer de primera mà, la seva versió dels conflictes interns del PCE i la manera de ser i de fer dels seus dirigents més emblemàtics. “Alguien” de l’Alice McDermott, una lectura que malgrat de bon començament em va cansar una mica, per la retòrica preciosista i massa descriptiva, cal dir que la novel·la enganxa tot explicant una vida aparentment senzilla d’una dona aparentment normal, de la que sembla que poca cosa es pugui explicar; o potser precisament ací s’amaga l’encís del seu relat. “Yo” de Juanjo Sáez, un còmic amb una mirada introspectiva molt sincera i interessant; un exercici intimista, que es podria considerar egocèntric, com el mateix autor anomena en el títol però que esdevé molt curiós i clarificador de llegir, ben ajudat per uns dibuixos que des de la seva senzillesa aporten molta llum al conjunt. Apa, ja està per avui, tot plegat com sempre, no em feu massa cas que només són “manies meves”.