El romànic del Sobrarbe aragonès

Hem estat sis dies per les terres aragoneses del Sobrarbe, cap a la part alta del riu Cinca, que per cert baixava curull d’aigua, procurant-nos un parèntesi molt desitjat, dins de la rutina més quotidiana. Allotjats en un confortable apartament rural ubicat a la muralla d’Aínsa, amb una terrassa que ens permetia albirar fins l’embassament de Mediano, hem pogut cobrir amb escreix les nostres ànsies inicials, visitant les joies romàniques de la zona. Així, a banda de les que ja coneixíem del mateix nucli d’Aínsa, hem pogut descobrir coses tan boniques com l’església de San Vicente de Labuerda, amb orígens al segle XIII i ubicada dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre la vall del Cinca; les tres ermites que envolten el petit nucli de Tella, a les portes del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, en una molt plaent passejada que ens mostrà els impressionants perfils muntanyencs d’aquells indrets; San Martín de Buil, del segle XI, amb l’emblemàtica imatge dels seus tres absis, gairebé bessons, i un interior sempre visitable, amb pintures murals del segle XVII i una curiosa exposició fotogràfica dedicada a totes les famílies que havien configurat la població de les rodalies; i també, les esglésies de Nuestra Señora a Badaín, de Sant Esteban a Sin i a Plan, o les restes que encara es poden endevinar a Gistaín, tot dins de la vall de Chistau; o la senzillesa de les petites construccions de San Vicente a Vió, de San Miguel a Sercué i de San Andrés a Nerín. Però, més enllà de tot això, hem gaudit també descobrint la tranquil·la intimitat de tots aquests petits pobles de muntanya, en els que costava veure algú pel carrer, però en els que sortosament, cada dia hem trobat alguna fonda o hostal rural, en els que fer l’àpat del migdia, amb una cuina deliciosament casolana que afegia encís al moment, sempre envoltats de silenci i agradable acolliment. Hem aprofitat el bon temps per passejar arreu on ens venia de gust i les meves cames ho permetien, però també hem viscut petites aventures com quan tot fent el camí dels tres miradors, des de Revilla, sobre els majestuosos penya-segats del congost d’Añisclo, ens va sorprendre una tempesta de tarda, ben acompanyada fins i tot de calamarsa, que ens privà de completar el recorregut i tornar a corre-cuita cap el cotxe, aixó sí, ben protegits amb els impermeables que portàvem. I parlant de petites aventures, no oblidarem mai la viscuda, aquest cop amb el cotxe, quan el navegador ens indicà un camí per anar de Buil a Arcusa, que lluny de ser pista més o menys transitable, es convertí en un malson de pedres i bassals enfangats, fruit de l’abandonament en el que es troben els camps d’antics conreus que separen ambdues poblacions i que han deixat el camí ben poc aprofitable per anar-hi en un cotxe normal com és el nostre; van ser sis quilòmetres de tensió constant, de la que sortosament ens en vam sortir prou bé, malgrat cal reconèixer la petita imprudència comesa... uf!!! Bé, doncs, aquesta és la breu crònica d’aquests reconfortants dies. Ara només cal gaudir del record dels bons moments viscuts, que van ser molts, i esperar que ben aviat ho puguem repetir... ja ho sabeu, tot plegat sempre són manies meves, he, he.

Els primers de l'any

Aquestes són les meves primeres lectures del 2017: “Limónov” d’Emmanuel Carrere, una història molt singular, que ens parla d’un personatge real i malgrat això, autènticament novel·lesc, un home que ha passat per diferents estats en la seva vida, absolutament contraposats, en la recerca d’un ideal que sembla prou indeterminat, alhora que inalterable. “Nosotros en la noche”, d’en Kent Haruf, una novel·la molt tendre, un relat concís i breu; una història de soledat, d'afecte, d'amor a la tercera edat, explicada amb una senzillesa encomiable, sense grans floritures literàries, cosa que transmet al lector una nuesa de sentiments que captiva. “Sé bueno hasta la muerte” de Zsigmond Móricz, una novel·la de tall clàssic, amb les aventures i desventures d'un nen resident en un internat hongarès, en els inicis del segle XX, narrades amb molta tendresa, però també amb pinzellades d'una realitat social bastant desconeguda, encara que amb traços molt comuns a altres comunitats més properes. “No aconseguireu el meu odi” de l’Antoine Leiris i dins de la temàtica del Club de Lectura, sobre temes d’actualitat; un llibre emotiu, molt emotiu; i trist, molt trist; amb paraules de dolor que surten de molt endins, d'una persona sacsejada per la desgràcia de veure com de cop, s'esquerda per sempre la seva vida; ara bé, potser caldria qüestionar el sentit d'algunes de les seves reaccions i sobretot, el de la publicació de la carta i del llibre, però això... és debat per a un altre moment. “El hombre que amaba a los perros” d’en Leonardo Padura, un llibre rodó pel que als meus gustos respecta; una novel·la amena, ben escrita i amb clares referències històriques que abasten un època molt interessant, amb uns personatges summament atractius, al voltant d’en Trotsky, la seva vida i el seu assassinat. “El diario de Hamlet García” d’en Paulino Masip, el diari d'un professor no titulat de filosofia, ens mostra una molt particular visió de la guerra civil espanyola, des d'una perspectiva de nul·la implicació inicial, potser una postura poc explicada i més comú entre la gent, del que poguéssim imaginar. “Mare i filla” de la Jenn Díaz, una primer obra de l'autora que pot portar bons presagis, però que a mi no m'ha interessat massa, doncs m’ha semblat prou dispers; ni la veu narradora, sovint inductora d'equívocs, ni l'estil literari, abusant d'una aparent senzillesa, ni la pretesa immersió en l'explicació de la filosofia femenina, han aconseguit captar la meva atenció... ho sento! “Un paraíso inalcanzable” d’en John Clifford Mortimer, un clàssic modern, ben banyat en fina ironia, que ens parla amb humanitat de la història d'una família anglesa, en la qual es barregen de forma intel·ligent, els retalls més costumistes, amb una certa dosi de comèdia i misteri; elegant i agradable de llegir. “Dansa de les ombres felices”, primera novel·la de la guardonada Alice Munro, excel·lent, quinze retalls de vida, molt ben escrits i descrits, amb històries diverses que si algun defecte mostren és que sovint es fan curtes i hom acaba de llegir-les amb ganes de saber-ne més, de no haver-se de conformar amb el relat curt que ens fa l'autora d'una situació concreta. “Patria” de Fernando Aramburu, un llibre clarificador, amb una història que mostra de forma extremadament propera, però un xic tendenciosa, la realitat viscuda per la societat d'Euskadi, amb tots els elements polítics i socials, però especialment humans, que es van entremesclar durant l'existència i activitat d'ETA. Apa, doncs, com sempre, aquesta és la meva opinió de les coses, que... segur que potser no coincideix exactament amb la vostra, oi?

Sortides des de Lluçàs: Cornudella d'en Valira

En els dies de Nadal que acostumem a passar a casa dels consogres, a la Ribagorça aragonesa, sempre aprofitem per fer alguna sortida per aquelles contrades i descobrir bonics indrets, sovint desconeguts per a nosaltres. Enguany, enfilem la carretera N-230 cap amunt, i després de passar pel Pont de Montanyana i deixant a l’esquerra el desviament que va a Areny de Noguera (Arén), sense moure’ns d’aquest terme municipal, agafem un trencall, també a mà esquerra, la estreta carretereta A-2614, que ens porta al disseminat de Cornudella d’en Valira (de Baliera), una ampla vall que s’obre al voltant del Barranc de Sobrecastell. Passem de llarg d’un primer llogaret al voltant d’un gran mas, per aturar-nos uns 5 km. més enllà en el nucli de Ribera d’Avall (Rivera de Vall), on podem contemplar la reconstruïda església de Sant Miquel que mostra les seves arrels romàniques, en la porta que fou recuperada de l’enrunada ermita de Sant Pere, de la que se’n poden observar les restes en un turó proper. Tot això ens ho explica un home molt amable que està treballant una petita vinya, al costat d’una de les poques cases, totes tancades i sense vida en aquesta època de l’any, que configuren el nucli. El mateix home ens fa saber que no massa lluny, també s’hi poden trobar uns monuments megalítics, en forma de dos dòlmens i un possible menhir, però les meves cames i el fet d’anar amb les criatures ens fa desistir d’arribar-nos-hi. Continuem per la carretereta, ara flanquejada pel Barranc d’Iscles, al fons del qual podem observar les aigües gelades del seu rierol, especialment en els racons més a la obaga, fins arribar-nos uns 3,5 km. més endavant, al Puimolar, un altre llogaret damunt d’un turó, del que destaca des de lluny, la petita ermita que després sabrem dedicada a Verge de les Heras. Aturem els cotxes a l’era d’una gran casa, molt ben conservada, propietat d’una família holandesa, i contemplem el paisatge de la gran esplanada que s’obre al nostre voltant. Ben aviat però, se’ns atansa un home de cabellera embullada i jersei foradat, que mostra moltes ganes de parlar i fer-nos saber coses de la seva vida i de la de força gent dels voltants. Per ell sabem que viu allà tot l’any amb el seu germà, malgrat té un pis a Benavarri, però on no li agrada viure, doncs s’hi avorreix molt ja que diu que no és home de bar; que té algunes ovelles, cabres, conills i gossos cercadors de tòfones, tot i que enguany no n’ha trobat tantes com hagués volgut; també que els holandesos de la casa propera, són de viatge al “país més lluny del món”, que la propietària d’una altra casa més llunyana, era una doctora alemanya que feia cures alternatives, “fins a set o vuit camilles tenia, però al final, ella també es va morir”; també que en una altra casa, pintada amb colors molt llampants, s’hi pot veure un luxós cobert al davant, on hi van construir una piscina climatitzada i que l’amo, que havia viscut a Alger, es va quedar vidu feia poc, però... “ara ja en tenia una altra”, etc. No cal dir que passem una estona ben entretinguts amb la xerrera del bon home, però ens acomiadem agraïts i comencem a desfer el camí, per desviar-nos a mig recorregut, agafant un trencall que ens porta ràpidament al nucli de El Sas, quatre cases al voltant d’una petita església dedicada a San Martín, que presenta línies romàniques amb orígens del segle XII, tot i que la història ens diu que en el segle IX ja hi havia un cenobi de dones, que depenia del monestir de Santa Maria i San Pedro de Alaón, a la propera localitat de Sopeira. Podem visitar l’església per fora, amb un absis molt bonic, malgrat les seves reduïdes dimensions, i també el petit cementiri que hi ha davant la porta d’entrada, orientat a migdia; fem les fotografies de rigor i quan ja tornem cap els cotxes, se’ns apropa un pastor que cuida un ramat en uns camps propers, també per donar-nos conversa, deixant en evidència les dures condicions de vida del seu ofici, i que avui en dia, ja ningú de la terra s’hi vol dedicar, doncs un gran ramat, amb més de mil ovelles, que havíem vist pujant a prop del riu, ara el cuida un “romanès... que són els únics que volen fer-ho”. I res més, contents i satisfets de la sortida, emprenem el camí de tornada que ens portarà de nou a Lluçàs, per gaudir del bon dinar familiar, amb el propòsit, això sí, de tornar un altre dia per aquestes contrades, doncs encara hi ha moltes més coses per descobrir, emmirallar-s’hi i badar una bona estona... o potser tot plegat només seran “manies meves”?

Avui va de cinema

El cinema en pantalla gran, també ocupa una bona part de les meves estones d’oci; ací teniu les darreres pel·lícules vistes en el 2016. “Al final del túnel”, de l’argentí Rodrigo Grande, un thriller molt ben estructurat, angoixós fins el final que procura un bon entreteniment. “Cafè Society”, del mestre Woody Allen, una entretinguda paròdia de la indústria cinematogràfica de Los Ángeles, en els anys trenta. “El elegido” de l’Antonio Chavarrías, una interessant i ben documentada producció espanyola que ens parla de la història d’en León Trotsky i el seu assassí, el jove republicà català, Ramon Mercader, amb tot l’enrenou social i polític que el va envoltar. “Eight Days a Week - The Touring Years”, el famós documental sobre els Beatles i els anys de les seves gires de concerts per arreu del món, dirigit per en Ron Howard; una nostàlgica visió dels grans revolucionaris de la música moderna. “Tarde para la ira”, del debutant com a director, Raúl Arévalo, una història de suspens espanyola, ben explicada i ben interpretada, en la línia de les produccions d’aquest estil que darrerament comencen a sovintejar en les nostres pantalles. “Primavera en Normadía”, comèdia francesa dirigida per l’Anne Fontaine, entretinguda i poca cosa més, també en la línia en aquest cas descendent, que estan seguint en els últims temps, aquesta mena de produccions del país veí. “El hombre de las mil cares”, de l’Alberto Rodríguez, amb tota la trama històrica del cas Roldán i Paesa, que tant va sacsejar l’actualitat política dels anys 90 a casa nostra; una pel·lícula molt clarificadora i sobretot, molt ben interpretada. “La reconquista”, també espanyola, dirigida per en Jonàs Trueba, una romàntica història d’amor, que agrada als amants de les pel·lícules que mostren sentiments personals fàcilment identificables. “Un monstruo viene a verme” de l’exitós J.A. Bayona, producció espectacular i costosa, amb un conte que vol ser emotiu, però que particularment no em va acabar de fer el pes. “Amama”, de l’Asier Altuna, una bella història rural, ubicada a Euskadi, amb sentiments molt punyents a flor de pell, i aspectes molt recòndits d’aquella críptica societat. “Demain”, un documental de Cyril Dion i Mélanie Laurent, imprescindible per entendre la realitat de la tragèdia ecologista a la que estem sometent al nostre planeta. “I, Daniel Blake”, del gran mestre Ken Loach, una nova mostra del seu talent, en el que ens posa en evidència el drama de l’atur laboral, tant pel que fa als joves com a la gent de més de cinquanta anys, amb tot l’entramat personal i burocràtic que els col·lapsa. “El porvenir” de la francesa Mia Hansen-Løve, amb una ben traçada història personal d’alliberament, de la que l’ Isabelle Huppert en fa una molt bona interpretació. “El ciudadano il·lustre”, argentina, dirigida per en Mariano Cohn i en Gastón Duprat, amb una satírica exposició de la vida d’un famós escriptor, que torna als seus orígens rurals, amb tot el que això comporta d’aflorament d’enveges i antigues revenges pendents. “Regreso a casa”, del xinés Zhang Yimou, una tendra història d’amor en la que a més se’ns mostren interessants aspectes d’aquella llunyana societat, en els temps post-Mao. “La llegada”, nord-americana, dirigida per Denis Villeneuve, una història de ciència-ficció, per a mi massa farcida dels clàssics tics del cinema d’aquelles contrades, amb intents moralitzadors massa manipulats. “Paterson”, també nord-americana, però del que se’n diu cinema independent, amb una història que de tan senzilla i primària que ens vol explicar, a mi em va acabar avorrint força. “Nahid”, iraniana, de l’ Ida Panahandeh, amb la vida d’una dona jove i les seves vicissituds familiars i amoroses, dins d’una societat en la que la llibertat de les dones és encara un important repte per assolir. En conjunt doncs, un total de divuit pel·lícules que ofereixen un ventall molt divers, però en el que he pogut trobar històries molt i molt interessants i recomanables; o... tot plegat, potser només siguin “manies meves” i millor que no em feu massa cas, he, he.

Els darrers del 2016

Aquestes han estat les darreres lectures de l’any que ja ha finat. “Vestido de novia” d’en Pierre Lemaitre, una novel·la negra de fàcil lectura, amb una maquiavèl·lica història que l’autor sap dirigir amb cura, i que manté al lector molt atent fins a la darrera pàgina; amb tot, recomanable només pels amants del gènere sense massa pretensions. “S’han deixat les claus sota l’estora” d’en Manuel de Pedrolo, un llibre decebedor, del que no he entès res; no he captat què ens vol explicar l'autor, amb aquesta transcripció escabrosa i plena de embolics estranys en els que no saps què hi pinten, un metge, unes novícies, un carter, l'agutzil, una nena morta, etc.; suposo que el meu nivell com a lector, no està encara per entendre aquestes subtileses literàries d'un autor tan reconegut, del que he llegit però, llibres molt millors. “L’herba de les nits” d’en Patrick Modiano, una novel·la un xic estranya, en la que el personatge realitza un exercici de memòria, força divagant i imprecís, en el que no sembla acabar de trobar el fil de la realitat que, tot s'ha de dir, segurament no busca; una història fosca, tractada de forma molt íntima, però en la que també els sentiments dels protagonistes romanen soterrats sota una pàtina de secret mai no confessat. “El libro de mi destino”, de la Parinoush Saniee, on es pot conèixer de primera mà, l’ostracisme al que està condemnada la dona en la societat iraniana, des de temps molt llunyans fins els nostres dies; la manca de llibertats i drets a que és sotmès el gènere femení, resulta indignant i molt lamentable, però més enllà d’aquesta constatació, el llibre no ofereix un bon nivell literari, doncs es sustenta en una narració senzilla i massa primària. A continuació, i com a primer títol del Club de Lectura de la nova temporada, sota el denominador comú de “Temes del nostre temps”, “La ràbia” de Lolita Bosch, un llibre interessant pel que explica, pel tema tant d'actualitat que toca i per la valentia de mostrar-lo en primera persona, però... en conjunt m'ha semblat mancat d'estil literari, amb moltes reiteracions i un xic oportunista, aprofitant les lamentables circumstàncies que malauradament estan tant de moda. “El moliner udolaire” de l’Arto Paasilinna, un agradable conte sobre la llibertat de les persones i el tarannà discriminatori que exerceixen els poders establerts, en contra d'aquesta llibertat individual; una història fàcil de llegir, sense més pretensions que la simple denúncia d'aquesta opressió que poden patir aquells que són un xic diferents, del massificat denominador comú. “Els enemics silenciosos” de la Mireia Llinàs, una jove autora de casa nostra, que ens presenta la seva primera obra, de gènere policíac, que a mi m'ha semblat un xic excessiva en pistes falses i personatges amb històries paral·leles que frenen força el ritme de lectura; és a dir, entretingut i prou. “Cero K”, del reconegut Don DeLillo, un llibre inquietant, que obliga a moltes possibles reflexions sobre la vida i la mort, l’anhel de la immortalitat, etc., sota un plantejament molt ben estructurat i desenvolupat, tot i que amb una densitat narrativa que mereix una segona, o tercera, lectura. Apa doncs, i ara, a començar un nou any en el que, sense cap mena de dubte, els llibres continuaran ocupant una part important de les “manies meves”, he, he.

Les Rambles ocupades

Començaré dient que em sento simpatitzant de l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau i la seva política municipal; simpatitzant, que no votant, per la senzilla raó que visc en una altre poble, malgrat mantinc els meus sentiments barcelonins, com a ciutadà que he estat d’aquesta magnífica urbs durant molts anys i com a usuari vigent dels seus carrers, equipaments i del seu espai. Valoro molt positivament la ferma voluntat de l’alcaldessa per intentar implantar les seves idees de recuperar la ciutat per als barcelonins i d’apropar-la, en la mesura del que sigui possible, a una més justa i lògica igualtat social, malgrat sé que governar en minoria (socialistes a banda), presenta molts problemes, que a més s’incrementen amb l’obstinada postura de boicot que d’una manera ferotge estan exercint els altres grups municipals, fins i tot els més propers a les seves suposades postures polítiques, amagats rere una, per a mi malentesa i mal aplicada, ideologia independentista. Tot aquest preàmbul el faig per tal que no s’interpreti de forma errònia, la queixa que ve a continuació. Anit, sortint d’un magnífic espectacle de jazz a l’entranyable sala Jamboree, de la Plaça Real, vam accedir a les Rambles barcelonines, amb la intenció de pujar caminant fins a la Plaça Catalunya, i més concretament a l’estació dels FFCC de la Generalitat, que ens havien de retornar a casa. Bé doncs, ens vam trobar unes Rambles absolutament ocupades pels venedors ambulants, ara més coneguts com els “manters”, que envaïen totalment el passeig central, dificultant molt i molt el pas dels vianants. N’hi havia a dotzenes, potser fins i tot centenars, ben enganxats l’un a l’altre i curiosament oferint gairebé tots els mateixos productes, samarretes i sabates esportives, bosses de mà, petits records, i poca cosa més. Em va semblar, sincerament, una imatge lamentable, que es ve a afegir a la tristesa que des de fa anys, sento per aquesta, la “meva ciutat”, totalment robada pels turistes. Sé que aquest tema ha estat intencionadament manipulat per determinats grups polítics i mediàtics, per atacar el govern municipal actual i sé també que aquest s’ha defensat argumentant la limitació de les seves eines de lluita contra les màfies, de productes i de persones, que viuen darrera aquest fenomen, però crec que Barcelona, com a ciutat que vol ser capdavantera en molts aspectes, hauria de fer quelcom més per solucionar aquest greu problema. Sembla que ahir mateix es va produir una detenció important, en l'àmbit d’aquestes esmentades màfies importadores, però cal no aturar-se aquí i anar fins el veritable fons del problema, o sigui que cal que els estaments policials i judicials, però també els polítics i socials de gran abast, facin un pas endavant i afrontin d’una vegada per totes aquest preocupant problema. O potser tot plegat, només siguin “manies meves”... qui ho sap!

Perdóname

He de començar dient, que en els seus temps de gran èxit, a començaments de la dècada dels seixanta del segle XX, jo no era un gran seguidor de les seves cançons; de fet, em va agafar massa jove i quan vaig començar a ser fan de la música de l’època, ja havia esclatat la febre dels grups de pop-rock, dels que sense cap mena de dubte, ells, malgrat ser només un duo, en van ser pioners. No va ser doncs, anys més tard, molts anys més tard, quan vaig recuperar les seves cançons i reconèixer les seves melodies, suposo que una mica empentat per la seva constant aparició a les pantalles televisives i també pel fet que d’alguna manera van liderar allò que se’n va dir el “revival”, al que tants i tants cantants i grups s’hi va apuntar, quan ja feia molt de temps que havien viscut la seva història daurada. Moltes van ser les cançons del Dúo Dinámico que van assolir el gran èxit de públic ja des del primer moment de ser publicades, gairebé totes assolien primeres posicions a les llistes de vendes i els seus discos, sempre en format petit, anaven de mà en mà del jovent d’aleshores. Jo però, he triat aquesta, per una anècdota personal, i és que quan molts anys més tard, ja molt ganàpies, amb el meu amic i company de feina, en Pedro Mª Moliner, enginyer nascut a Euskadi i gran coneixedor i amant de la música dels 60, ens aplegàvem en alguna estona d’esbarjo, guiats per la seva guitarra i començàvem a recordar cançons de la “nostra època”, aquest “Perdóname” era una de les nostres favorites, potser perquè ens sortia molt bé i la repetíem sempre mil i una vegades... i per això avui m’ha vingut molt de gust afegir-la a la meva particular “memòria de cançons”.