Els darrers del 2016

Aquestes han estat les darreres lectures de l’any que ja ha finat. “Vestido de novia” d’en Pierre Lemaitre, una novel·la negra de fàcil lectura, amb una maquiavèl·lica història que l’autor sap dirigir amb cura, i que manté al lector molt atent fins a la darrera pàgina; amb tot, recomanable només pels amants del gènere sense massa pretensions. “S’han deixat les claus sota l’estora” d’en Manuel de Pedrolo, un llibre decebedor, del que no he entès res; no he captat què ens vol explicar l'autor, amb aquesta transcripció escabrosa i plena de embolics estranys en els que no saps què hi pinten, un metge, unes novícies, un carter, l'agutzil, una nena morta, etc.; suposo que el meu nivell com a lector, no està encara per entendre aquestes subtileses literàries d'un autor tan reconegut, del que he llegit però, llibres molt millors. “L’herba de les nits” d’en Patrick Modiano, una novel·la un xic estranya, en la que el personatge realitza un exercici de memòria, força divagant i imprecís, en el que no sembla acabar de trobar el fil de la realitat que, tot s'ha de dir, segurament no busca; una història fosca, tractada de forma molt íntima, però en la que també els sentiments dels protagonistes romanen soterrats sota una pàtina de secret mai no confessat. “El libro de mi destino”, de la Parinoush Saniee, on es pot conèixer de primera mà, l’ostracisme al que està condemnada la dona en la societat iraniana, des de temps molt llunyans fins els nostres dies; la manca de llibertats i drets a que és sotmès el gènere femení, resulta indignant i molt lamentable, però més enllà d’aquesta constatació, el llibre no ofereix un bon nivell literari, doncs es sustenta en una narració senzilla i massa primària. A continuació, i com a primer títol del Club de Lectura de la nova temporada, sota el denominador comú de “Temes del nostre temps”, “La ràbia” de Lolita Bosch, un llibre interessant pel que explica, pel tema tant d'actualitat que toca i per la valentia de mostrar-lo en primera persona, però... en conjunt m'ha semblat mancat d'estil literari, amb moltes reiteracions i un xic oportunista, aprofitant les lamentables circumstàncies que malauradament estan tant de moda. “El moliner udolaire” de l’Arto Paasilinna, un agradable conte sobre la llibertat de les persones i el tarannà discriminatori que exerceixen els poders establerts, en contra d'aquesta llibertat individual; una història fàcil de llegir, sense més pretensions que la simple denúncia d'aquesta opressió que poden patir aquells que són un xic diferents, del massificat denominador comú. “Els enemics silenciosos” de la Mireia Llinàs, una jove autora de casa nostra, que ens presenta la seva primera obra, de gènere policíac, que a mi m'ha semblat un xic excessiva en pistes falses i personatges amb històries paral·leles que frenen força el ritme de lectura; és a dir, entretingut i prou. “Cero K”, del reconegut Don DeLillo, un llibre inquietant, que obliga a moltes possibles reflexions sobre la vida i la mort, l’anhel de la immortalitat, etc., sota un plantejament molt ben estructurat i desenvolupat, tot i que amb una densitat narrativa que mereix una segona, o tercera, lectura. Apa doncs, i ara, a començar un nou any en el que, sense cap mena de dubte, els llibres continuaran ocupant una part important de les “manies meves”, he, he.

Les Rambles ocupades

Començaré dient que em sento simpatitzant de l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau i la seva política municipal; simpatitzant, que no votant, per la senzilla raó que visc en una altre poble, malgrat mantinc els meus sentiments barcelonins, com a ciutadà que he estat d’aquesta magnífica urbs durant molts anys i com a usuari vigent dels seus carrers, equipaments i del seu espai. Valoro molt positivament la ferma voluntat de l’alcaldessa per intentar implantar les seves idees de recuperar la ciutat per als barcelonins i d’apropar-la, en la mesura del que sigui possible, a una més justa i lògica igualtat social, malgrat sé que governar en minoria (socialistes a banda), presenta molts problemes, que a més s’incrementen amb l’obstinada postura de boicot que d’una manera ferotge estan exercint els altres grups municipals, fins i tot els més propers a les seves suposades postures polítiques, amagats rere una, per a mi malentesa i mal aplicada, ideologia independentista. Tot aquest preàmbul el faig per tal que no s’interpreti de forma errònia, la queixa que ve a continuació. Anit, sortint d’un magnífic espectacle de jazz a l’entranyable sala Jamboree, de la Plaça Real, vam accedir a les Rambles barcelonines, amb la intenció de pujar caminant fins a la Plaça Catalunya, i més concretament a l’estació dels FFCC de la Generalitat, que ens havien de retornar a casa. Bé doncs, ens vam trobar unes Rambles absolutament ocupades pels venedors ambulants, ara més coneguts com els “manters”, que envaïen totalment el passeig central, dificultant molt i molt el pas dels vianants. N’hi havia a dotzenes, potser fins i tot centenars, ben enganxats l’un a l’altre i curiosament oferint gairebé tots els mateixos productes, samarretes i sabates esportives, bosses de mà, petits records, i poca cosa més. Em va semblar, sincerament, una imatge lamentable, que es ve a afegir a la tristesa que des de fa anys, sento per aquesta, la “meva ciutat”, totalment robada pels turistes. Sé que aquest tema ha estat intencionadament manipulat per determinats grups polítics i mediàtics, per atacar el govern municipal actual i sé també que aquest s’ha defensat argumentant la limitació de les seves eines de lluita contra les màfies, de productes i de persones, que viuen darrera aquest fenomen, però crec que Barcelona, com a ciutat que vol ser capdavantera en molts aspectes, hauria de fer quelcom més per solucionar aquest greu problema. Sembla que ahir mateix es va produir una detenció important, en l'àmbit d’aquestes esmentades màfies importadores, però cal no aturar-se aquí i anar fins el veritable fons del problema, o sigui que cal que els estaments policials i judicials, però també els polítics i socials de gran abast, facin un pas endavant i afrontin d’una vegada per totes aquest preocupant problema. O potser tot plegat, només siguin “manies meves”... qui ho sap!

Perdóname

He de començar dient, que en els seus temps de gran èxit, a començaments de la dècada dels seixanta del segle XX, jo no era un gran seguidor de les seves cançons; de fet, em va agafar massa jove i quan vaig començar a ser fan de la música de l’època, ja havia esclatat la febre dels grups de pop-rock, dels que sense cap mena de dubte, ells, malgrat ser només un duo, en van ser pioners. No va ser doncs, anys més tard, molts anys més tard, quan vaig recuperar les seves cançons i reconèixer les seves melodies, suposo que una mica empentat per la seva constant aparició a les pantalles televisives i també pel fet que d’alguna manera van liderar allò que se’n va dir el “revival”, al que tants i tants cantants i grups s’hi va apuntar, quan ja feia molt de temps que havien viscut la seva història daurada. Moltes van ser les cançons del Dúo Dinámico que van assolir el gran èxit de públic ja des del primer moment de ser publicades, gairebé totes assolien primeres posicions a les llistes de vendes i els seus discos, sempre en format petit, anaven de mà en mà del jovent d’aleshores. Jo però, he triat aquesta, per una anècdota personal, i és que quan molts anys més tard, ja molt ganàpies, amb el meu amic i company de feina, en Pedro Mª Moliner, enginyer nascut a Euskadi i gran coneixedor i amant de la música dels 60, ens aplegàvem en alguna estona d’esbarjo, guiats per la seva guitarra i començàvem a recordar cançons de la “nostra època”, aquest “Perdóname” era una de les nostres favorites, potser perquè ens sortia molt bé i la repetíem sempre mil i una vegades... i per això avui m’ha vingut molt de gust afegir-la a la meva particular “memòria de cançons”.

Uns quants llibres més

Ací teniu una nova remesa de breus opinions, sobre els llibres que he llegit últimament. “I el món gira” d’en David Cirici, una història coral, ben escrita, amb tocs de comèdia, tons crítics més o menys realistes, una mica de sentiment i una certa intriga que et manté l'atenció fins a la darrera pàgina; una novel·la doncs, fàcil i agradable de llegir. “El llenyater” d’en Michal Witkowski, una novel·la decadent, amb una història en la que no hi he pogut entrar en cap moment, doncs ni l'ambient en el que es desenvolupa, ni els personatges, ni la trama, m'ha interessat gens; una primera part de plantejament que prometia molt, però que aviat es dilueix, i uns darrers capítols de preparació del desenllaç, un xic més interessants, però que també conclouen de qualsevol manera; així doncs, literatura moderna en la que, ara per ara, no m'hi trobo gens a gust com a lector, ho sento. “La noia dels seus somnis” de la Donna Leon, que m’ha semblat molt fluixa; una novel·la policíaca sense massa pretensions; una història previsible, ben explicada, que no aporta res de nou al gènere; com ha dit algú, no ha estat la millor elecció per iniciar-me en aquesta autora. “Vivir de noche” d’en Dennis Lehane, segon llibre de l’oferta de novel·la negra que oferien a la Biblioteca, i que tampoc no m’ha fet massa el pes; una història del clàssic gàngster amb bons sentiments, plena d’aventures però que malgrat estar ben escrita, no aporta res més que una estona de simple entreteniment. “El exilio interior” d’en Miguel Salabert, un llibre documental; tenint en compte l'època en la qual va ser escrit, m'ha semblat molt interessant pel que ens explica, sigui autobiogràfic o no, de les vivències personals d'un nen durant la guerra civil espanyola i els posteriors anys de misèria i repressió; el llibre està ben narrat des d'aquesta primera persona, amb intercalat de reflexions que encara que en algun moment puguin semblar pretensioses, ajuden a comprendre la dura realitat del moment; però... crec que l'última part del llibre, la de la joventut del protagonista, fluixeja una mica amb l'abús d'aquests mateixos arguments. “Els desposseïts” d’en Szilárd Borbély, una història impactant, tot i que cal reconèixer que a partir de la meitat del llibre, es fa un xic repetitiu, doncs reitera amb insistència les miserables condicions de vida del nen protagonista i la seva família; una problemàtica en la que s'hi barregen molts dels aspectes gairebé desconeguts de l'ambient rural d'aquells pobles i ètnies llunyanes. “Tú no eres como otras madres” de l’ Angelika Schrobsdorff, molt intens, amb sàvia barreja d'aspectes històrics conseqüents a la Segona Guerra Mundial, i traços definitoris de la personalitat d'una mare, la protagonista de la novel·la, que abasta sensacions diverses i contradictòries en el seu caràcter, com a conseqüència dels esdeveniments socials i polítics que van assotar la vella Europa; de lectura aparentment fàcil, el llibre té un rerefons molt atractiu. “La guitarra blava” d’en John Banville, molt introspectiu, on les disquisicions íntimes i narrades en primera persona, d'un personatge una mica estrany, però en les que cal reconèixer sentiments i actituds molt clares, s'han de llegir amb calma i molta predisposició a voler-les compartir també des de la personal intimitat del lector; no m'ha semblat un llibre fàcil, però no per això m'ha desagradat gens ni mica, ans el contrari. Apa doncs, com sempre, aquestes opinions no deixen d’estar basades en moltes “manies meves”, he, he.

De bolets i boletaires

El jovent de casa ha fet una bona collita de bolets, a les terres de la Ribagorça, on tenen les arrels, i ara toca triar-los i fer-ne un bon ús, fins i tot posar-ne en conserva, seguint el costum de la gent d’aquelles i moltes altres contrades. Això m’ha fet recordar els meus temps d’infantesa, quan malgrat no ser massa bons recollidors de bolets (nosaltres sempre dèiem “anar a collir bolets”, mai no els “caçàvem”, potser perquè érem de ciutat, he, he), el pare i els tiets, aprofitant els nostres diumenges a Santa Coloma de Gramenet, que en aquells temps ja era anar a muntanya, sortien a esmorzar fins a Ca l’Artiller i pel camí, tot travessant el bosc, anaven fent collita d’allò que trobaven.  No recordo que els rovellons fossin els bolets més abundants, però sí que sovint venien ben carregats de pebrassos i puagres que, tot s’ha de dir, ens cruspíem amb delit, un cop fets a la brasa i ben amanits amb all i julivert.  Quins temps, oi?  Com han canviat les coses, no només els territoris esmentats, avui ben engolits pels blocs de pisos, sinó també els costums i sobretot, la magnificació d’aquests. En aquests darrers dies, que hem estat gaudint d’una estada d’esbarjo per les muntanyes de Prades, hem constatat la dèria esbojarrada que hi ha pels bolets, doncs arreu d’aquells indrets, tot i ser dies feiners, vam topar-nos amb veritables multituds de caçadors de bolets, que literalment ocupaven tot el bosc, especialment els vorals de camins i carreteres, on a cada petita raconada amuntegaven els cotxes, mal aparcats, dels boletaires. Ah! I és clar, a totes les botigues dels pobles, cistelletes de bolets a la venda per a tots aquells que no havien tingut massa sort a l’hora de la cacera, he, he. Bé, tothom té dret a fer el que vulgui si és respectuós amb els altres i amb el territori, però a mi, què voleu que us digui, aquesta massificació em provoca un cert rebuig, potser serà també perquè mai no he estat massa eixerit a l’hora de buscar-ne, de bolets, o perquè seguint allò que diuen que “cadascú per on l’enfila”, jo he preferit dedicar-me a la recerca de rellotges de sol, que al cap i a la fi, això sí és una “mania meva”, he, he.

Avui va de llibres

Avui va de llibres, amb el resum dels que vaig llegir durant el segon trimestre de l’any. “El gran mundo” de David Malouf, amb una complexa història de amistat, de relació entre dos homes, nascuda en la misèria d’una guerra i afectada per moltes circumstàncies, que ofereixen a la narració mil arguments per profunditzar en els complicats sentiments i reaccions de l’ésser humà; una novel·la amb rerefons psicològic, que mereix ser llegida amb molta atenció... o fins i tot rellegida en més d’algun dels seus passatges. “Jo, robot”, de Isaac Asimov, llegida dins del club de lectura de ciència-ficció, un clàssic del gènere, prou amè i interesant, amb històries de robots força atractives, tenint en compte l'any de la seva edició i el tractament que dóna l'autor als seus contes. “En la orilla” de Rafael Chirves, un llibre descoratjador, per llegir quan es tingui l’ànim molt amunt, doncs sinó... ¡uf!; una història actual, ben narrada, farcida de realitats, però contemplades sempre des de la òptica més pessimista, esquinçada i desesperançada; no hi ha en tota la novel·la una sola línia que parli de la bellesa, el bon saber, o el gaudi de la vida i això, almenys a mi, acaba per cansar, doncs obliga al lector a un esforç afegit per sobreposar-se al contagi que emana de la seva desmesurada tristor. “Muero por dentro”, de Robert Silverberg, també del club de lectura de ciència-ficció, força atractiu, que ens parla del poder sobrenatural de llegir la ment dels altres, i que gira en torn a aspectes molt personals, com ara la solitud, el neguit existencial, la llibertat sexual, etc., i que en realitat poc tenen a veure amb la ciència-ficció. “Los besos en el pan” de l’Almudena Grandes, la última novel·la de l’autora, que interromp la seva sèrie sobre la Guerra Civil Espanyola, per parlar-nos de la actualitat més angoixant, amb una novel·la coral, en la que diversos personatges viuen la pressió de la crisi que ens afecta, reaccionant de maners molt diferents, malgrat en gairebé tots ells s’hi apunta l’albor de l’esperança. “Foc latent” de la Lluïsa Forrellad, una novel·la fàcil de llegir, molt clàssica en el seu contingut i en la seva configuració literària; aventures personals del protagonista en la primera part i interessants aportacions històriques i socials en la segona, ubicada a principis del segle XX, en la convulsa Barcelona dels fets de la Setmana Tràgica. “No em deixis mai”, de Kazuo Ishiguro, de nou ciència-ficció, amb una inquietant trama general que resulta força interessant, una mena de misteri que va captivant al lector lentament; ara bé, el vehicle narratiu, centrat en les disquisicions de tres adolescents, m'ha semblat reiteratiu i força avorrit. “Temps de segona mà” de la Premi Nobel, Svetlana Aleksiévitx, un llibre apocalíptic, amb un esfereïdor recull de testimonis personals i entrevistes, que ens parlen del patiment del poble soviètic, en els anys de traspàs del comunisme al capitalisme més ferotge, sense oblidar les herències generacionals de la Revolució d'Octubre o de la Segona Guerra Mundial, fins arribar a les guerres interiors provinents de la segregació soviètica en diferents estats independents, on l'autora posa ordre amb gran saviesa literària a les paraules que narren en primera persona la tragèdia de la gent del carrer, sotmesa als capricis interessants dels dirigents polítics de qualsevol tendència. I això és tot per ara. A esperar el tercer trimestre, he, he.

Segona tongada

Ací tenim el segon bloc de les pel·lícules vistes enguany a les pantalles del cinema. “Nuestra hermana pequeña”, una producció japonesa dirigida per en Hirokazu Koreeda, endolcida història de la vida de quatre germanes, amb totes les connotacions més típiques d’aquella societat. “El olivo”, extraordinària i emotiva pel·lícula espanyola, dirigida per l’Icíar Bollaín, amb una història actual, previsible, però plena de tendresa i sentiment. “El caso Fritz Bauer”, alemanya d’en Lars Kraume, interessant història real d’un fiscal que acabada la 2ª Guerra Mundial, s’encarrega de la persecució dels criminals nazis. “Corazón gigante”, producció islandesa, dirigida per en Dagur Kári, que ens parla amb acurada realitat de la difícil relació d’un home inadaptat, amb una dona solitària, que també pateix problemes psicològics. “Mayo de 1940”, francesa de Christian Carion, situada a la 2ª Guerra Mundial i amb la problemàtica d’un home alemany que escapa del nazisme, en el seu periple per les terres franceses ocupades. “Julieta”, espanyola, en la que Pedro Almodóvar recupera el seu estil més melodramàtic que tant d’èxit li havia procurat. “Redención”, dura producció danesa, dirigida per en Hans Petter Moland, en la que darrera una història policíaca s’amaguen interessants connotacions religioses. “Un doctor en la campiña” amable comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, en la que ens parla dels més que previsibles problemes d’un metge rural que ha d’abandonar el seu treball per una greu malaltia. “El capital humano”, italiana i d’en Paolo Virzi, mostrant la crua realitat que s’amaga rere un accident de circulació, els tripijocs de les companyies asseguradores i la manca d’escrúpols d’alguns personatges de les capes més altes de la nostra societat. “Mia madre”, també italiana, dirigida per en Nanni Moretti, amb la delicada història d’una directora de cinema, suposadament compromesa, i el seu germà que decideix deixar la feina per tenir cura de la seva mare, greument malalta. “Kóblic”, argentina, dirigida per en Sebastián Borensztein i amb la interpretació de l’incommensurable Ricardo Darín, explicant-nos l’esdevenir d’un pilot d’avió que abandona el seu càrrec, afectat pels remordiments dels fets ocorreguts en temps de la dictadura i de la desaparició de tants i tants detinguts. “Todos queremos algo”, molt considerada per la crítica, però per a mi insuportable pel·lícula nord-americana, dirigida per en Richard Linklater, amb les aventures d’uns estudiants universitaris, en temps dels anys 80. “Money Monster”, també nord-americana, amb la direcció de la gran Jodie Foster, sobre un tema d’actualitat, la irrupció d’un home armat en un important programa de televisió, que malgrat els clàssics tics d’aquella societat, està prou ben portat i explicat. “Pastel de pera con lavanda”, francesa, de l’Éric Besnard, amb la relació d’una jove vídua i un estrany personatge amb problemes d’adaptació, tot plegat en un ambient rural que no fa sinó donar un tarannà massa edulcorat a la història. “Sunset Song”, britànica i direcció de Terence Davis, amb el drama personal d’una camperola i una posada en escena clàssica i pomposa, que queda deslluïda per la poca credibilitat de la seva protagonista, l’actriu Agyness Deyn. Això és tot per ara, però continuem anant al cinema, o sigui que... més endavant, més resums.