Recuperant...

Fa tant de temps que no m’hi poso, que se m’ha acumulat molt feina; però… anem a pams, primera tongada de pel·lícules al cinema: “Un paseo por el bosque”, una producció nord-americana d’en Ken Kwapis, ben interpretada però amb un argument fàcil i ensucrat. “45 años”, interessant pel·lícula britànica, de l’Andrew Haigh, amb l’incommensurable presència de la Charlotte Rampling, però on el plantejament de la incidència del passat en una relació madura, mostra un desenllaç potser poc realista. “Nadie quiere la noche”, ben dirigida per l’Isabel Coixet, amb imatges molt belles, però amb un argument massa idíl·lic. “Palmeras en la nieve”, espanyola i dirigida per en Fernando González Molina, una novel·la de moda portada a la pantalla gran, amb molts medis i bons paisatges i... poca cosa més. “Amar, beber y cantar”, una comèdia francesa d’en Alains Resnais, amb poca cosa per presumir. “La chica danesa”, britànica d’en Tom Hooper, amb un tema complicat d’explicar, però ben interpretada i delicadament portada a la pantalla. “Los caballos de Dios”, del marroquí Nabil Ayouch, amb la captació dels seguidors del terrorisme islàmic, mostrada amb molta cruesa i realitat. “La juventud”, italiana, d’en Paolo Sorrentino, amb divertides però alhora alliçonadores reflexions sobre la vida, vista des del seu tram final. “El renacido”, nord-americana, dirigida per l’Alejandro González Iñárritu, un gran producció, amb grans paisatges, però amb una història de supervivència falsa i manipuladora. “Papusza”, potser la millor pel·lícula de tota aquesta sèrie, una producció polonesa dirigida per la Joanna Kos-Krauze i en Krzysztof Krauze, artísticament filmada en blanc i negre, amb la història, basada en fets reals, d’una poetessa d’origen gitano, que finalment va veure publicada la seva obra. “Carol”, britànica, d’en Todd Haynes, amb el tema del lesbianisme tractat amb una finesa un xic aparent i potser massa tenyida d’un forçat romanticisme. “¡Ave, César!, la nova producció dels germans Coen, que pel meu gust, es queda a molta distància d’altres produccions seves molt més encertades. “La habitación”, excel·lent producció irlandesa, amb l’escabrós tema del segrest d’una noia i les seves conseqüències, tractat amb una encisadora solvència i bon gust. “Brooklyn”, també irlandesa, però amb una història d’emigrants massa tòpica al darrera, que no em va acabar de convèncer. “Mustang”, francesa, dirigida per la Deniz Gamze Ergüven, amb la interessant problemàtica d’una família turca, en la que les cinc filles es veuen sotmeses als designis que dicta avui en dia aquella societat. Apa, de moment, això és tot, però ben aviat... molt més!

Els aldarulls de Gràcia

Un amic em deia l’altre dia que en tot això dels aldarulls de Gràcia, ens estem quedant amb l’anècdota i no anem al fons de la qüestió. Potser sí que té raó. Potser sí que caldria saber diferenciar ben bé, qui es manifesta com a senyal de protesta i qui ho fa com a eina i excusa per cometre els actes de vandalisme que tots coneixem. Potser sí que caldria també saber quina part de responsabilitat hi ha per part de la gestió dels cossos policials, quines mesures s’han pres per evitar el que després ha estat irremeiable i quina ha estat l’acció determinant sobre els manifestants, amb les conseqüències finals més evidents. Potser sí també, caldria saber la veritat sobre els orígens desencadenants dels fets, tot aquest enrenou que ens arriba de lloguers pagats per l’administració, silencis partidistes, precipitades ordres de desnonament, insuficients gestions administratives o oficials, etc. Clar que també hauríem de fer un debat personal, sobre les raons i causes de perquè existeixen aquest tipus de reaccions per part dels col·lectius que viuen en la més clara marginació social, en un entorn com l’actual, tan proper al desànim i el desencís per part de tanta gent. Sí, potser hauríem d’anar molt més a fons de la qüestió, i veure quin és el paper que haurien de representar els polítics i òrgans de gestió social, davant problemàtiques de desarrelament com la que sembla envoltar aquest i molts altres casos de ben manifesta actualitat. Potser sí que hauríem de fugir de l’anècdota, tan obstinadament manipulada per tota mena de mitjans de comunicació, els d’ací i els d’abast espanyol, centrant les informacions en detalls, imatges, opinions i declaracions absolutament interessades i sempre excloents de tota responsabilitat directa. Però... també cal dir que, malgrat sigui tornar al que el meu amic definia com “l’anècdota”, en cap cas ha de ser justificable l’acció violenta i desenfrenada, contra bens privats o públics, consumada en aquests actes de destrucció indiscriminada, mai pròpia del veritable sentit de la lleial i necessària protesta contra el que no estiguem d’acord... o potser tot plegat només són manies meves. Ah! La imatge que acompanyo, me l’ha cedit un altre bon amic meu, que viu al carrer Verdi de Gràcia, i que ha patit en primera persona les conseqüències del què ha passat aquests dies a la meva estimada ex-vila.

El negoci dels bancs

Una entitat bancària de la que som clients des de fa més de trenta anys, bé ho érem de la caixa d’estalvis que va ser absorbida per aquest banc ara fa poc temps, m’acaba d’enviar una carta a casa, molt amable, en la que m’anuncia “que estan treballant perquè els seus clients no hagin de dir mai que no a qualsevol projecte, actual o de futur, que es plantegin” i per això, després de fer-me un estudi personalitzat, m’ofereixen la gran oportunitat d’aconseguir un Préstec Personal a mida, a un interès únic i exclusiu del... 9,92% TAE!!! Si de per sí, la data ja esgarrifa una mica, cal considerar que en la actualitat l’import global del meu capital ingressat en aquest banc, és superior a la quantitat que ells m’ofereixen com a préstec i a més, l’interès que m’està donant, una part d’aquests diners, col·locats com a dipòsit a curt termini és del... 0,50% TAE!!! De tot plegat doncs, se’n poden treure moltes conclusions, que no per sabudes i denunciades, deixen de ser absolutament vergonyoses. Ja sé que no descobreixo res de nou, posant en evidència l’estafa que esdevé el negoci dels bancs; que bona part d’ells, han hagut de recórrer als diners públics per salvar els seus negocis; que tot plegat respon al resultat d’una demencial política capitalista a la que tots estem sotmesos; a que la crisi econòmica d’abast mundial ens afecta especialment a les classes mitjana (avui gairebé desapareguda) i treballadora; però... com deia abans, no per conegut el mal deixa de fer efecte. Bé, ara toca rumiar si puc deixar passar aquesta “increïble oportunitat”, però... no puc perdre massa temps en disquisicions, doncs l’oferta té una propera data de caducitat, o sigui que cal espavilar-se. Me’n vaig a pensar en els “meus projectes de futur”, i si us plau, no em tingueu massa enveja per ser un privilegiat; ja sé que no tothom pot rebre aquesta mena d’ofertes en unes condicions tan avantatjoses... o potser tot plegat, només són manies meves?

Comencem a poc a poc

Enguany podríem dir que he baixat una mica el meu ritme habitual de lectura, almenys si prenem de referencia els números dels últims temps. Això no vol dir però, que no llegeixi, o sigui que ací va la crònica dels primers títols que m’he empassat. “El Vigilant” de Peter Terrin; paranoic; una mena de thriller psicològic que barreja situacions profundament misterioses amb coses que podrien considerar-se de ciència-ficció; una història molt ben escrita, que atrau al lector fins a submergir-lo en una inquietud constant, que no permet desfer-se del que els passa als personatges, en tot el llibre... o almenys, això m'ha passat a mi. “1 de cada 4”, el llibre de la Marató de TV3, recull habitual que no aporta gran cosa nova, més enllà del seu lloable propòsit benèfic; històries curtes, algunes de millors i d'altres de poc interès, que giren al voltant de la temàtica d'enguany: la diabetis i l'obesitat; sincerament, crec que aquesta mena de publicacions, haurien de servir per oferir a persones encara poc conegudes en el món literari, l'oportunitat de mostrar el seu talent com a escriptors, clar que aleshores perdria potser interès per part del públic en general... oi? “Mi familia y otros animales” d’en Gerald Durrell, pesat, força pesat; tot i que reconec la meva errada a l’escollir un llibre sobre una temàtica que no m’interessa en absolut, però com s’anunciava farcit d’enginy, doncs… no, més enllà de la possible simpatia de les vivències de la família, la retòrica descriptiva de paisatges i comportaments animals, m’ha resultat gairebé insuportable... ho sento. “Frankenstein” de Mary Wollstonecraft Shelley, un clàssic dins del tema de la ciència-ficció que estem treballant en el Club de Lectura d’enguany; una història que malgrat ser prou coneguda, jo ignorava del tot, almenys pel que fa a la seva trama i desenvolupament complet, i he de dir que m’ha sorprès molt agradablement, doncs està ben escrita i planteja moltes bases per a les reflexions més personals, sobre l’ésser humà i la seva dicotomia del bé i el mal. “Loca de amor” de Catherine Hermary-Vieille, la historia de Juana la Loca, un llibre fàcil de llegar que ens narra la vida d’aquest personatge de la reialesa espanyola, plena d’intrigues i manipulacions, acompanyada de totes les tribulacions que marcaren aquella època, malgrat potser aquest relat no vingui acompanyat d’un excessiu rigor històric. “Nosotros” d’Evgueniï Ivanovich Zamiatin, més ciència-ficció, tot i que aquest cop poc encertada, doncs la història apunta molts temes diferents, però sense aprofundir massa en cap d’ells, configurant una narració poc atractiva; potser el seu millor mèrit sigui que va ser escrita en 1920, quan molt pocs cervells podien "viatjar" cap a un futur tan complexa com el descrit. “El ratpenat” d’en Jo Nesbo, una intrigant història que no desmereix gens ni mica a d'altres del mateix autor: la típica novel·la negra, amb assassinats, diferents sospitosos, la presència continuada del peculiar policia protagonista i els complements de curioses referències al territori i etnografia australiana. “Vida de casa” de Marilynne Robinson, una dura història molt ben situada a l'Amèrica profunda, que ens parla de solitud, de marginació, de fredor, d'aïllament, però també de convicció, de voluntat, de fermesa i de fortitud, narrant la vida de dues germanes que creixen òrfenes, sota la tutela de l'àvia, unes ties-àvies i finalment, en l'etapa més concloent de la seva formació, a càrrec d'una tieta que arrossega una vida molt poc convencional. I això és tot per ara, ja ho sabeu, com sempre, no en feu massa cas, doncs tot plegat només són “manies meves”.

2015: Un any de bon cinema

Aquest és el breu resum habitual de les pel·lícules vistes al cinema, en el segon semestre de l’any. “Una segunda madre”, una producció brasilera, dirigida per l’Anna Muylaert, amb una història prou dura, però tractada amb una bona dosi de tendresa. “Lejos del mundanal ruido”, britànica i dirigida per en Thomas Vinterberg, d’ambient clàssic però amb tocs reivindicatius en el personatge principal, la propietària d’una granja que ha de sortir endavant enmig d’un ambient masclista i hostil. “Love & Mercy”, nord-americana i dirigida per en Bill Pohlad, una recreació sobre la vida d’en Brian Wilson, fundador dels Beach Boys i geni de la música que, com tants altres, va acumular problemes personals de tota mena. “Aprendiendo a conduir” de producció nord-americana però dirigida per la catalana Isabel Coixet, amb una ensucrada història de relació inter-racial, que no aporta res de nou. “La dama de oro”, britànica, dirigida per en Simon Curtis, basada en fets reals, que en explica com una dona jueva, fugida de Viena, vol recuperar els bens que els nazis va arravatar a la seva família en temps de la Segona Guerra Mundial. “MI familia italiana” una comèdia dirigida per la Cristina Comencini, que no aporta res més que una estona de lleuger entreteniment. “Cut Bank”, nord-americana, d’en Matt Schakman, amb una història de l’Amèrica profunda, ben explicada, però sense massa més interès. “Un día perfecto”, la darrera pel·lícula d’en Fernando León de Aranoa, amb un tema, el dels cooperants a la guerra dels Balcans, molt dur però tractat amb una sàvia dosi d’humor i ironia. “Ático sin ascensor”, nord-americana, d’en Richard Loncraine, absolutament prescindible, més enllà de veure dos bons actors, com son en Morgan Freeman i la Diane Keaton. “Ricki”, també nord-americana, dirigida per Jonathan Demme, amb la Meryl Streep, donant vida a una esbojarrada cantant de rock, que com és natural, porta una vida prou allunyada dels convencionalismes establerts. “Una semana en Córcega”, una comèdia francesa d’en Jean-François Richet, que planteja la complicada relació inter-generacional, entre dos pares i les seves respectives dues filles adolescents. “Una nueva amiga”, també francesa, d’en François Ozon, absolutament decebedora en el seu plantejament sobre una suposada història de transformació d’identitat sexual. “Viaje a Sils Maria”, de nou francesa, de l’Olivier Assayas, una complicada però interessant mostra de realitat i ficció, passat, present i futur, en una història farcida de moments que porten a un profund debat. “Lejos de los Hombres”, més cinema francès, ara d’en David Oelhoffen, amb un Viggo Mortensen fent el paper d’un pacifista professor francès, atrapat en les revoltes nacionalistes d’Alger, que com a únic defecte podríem trobar-li la seva extrema lentitud narrativa. “El club”, producció xilena amb el Pablo Larraín al capdavant, narrant una obscura història de capellans “extraviats”, en una pertorbadora i críptica posada en escena. “Truman”, potser la millor pel·lícula de l’any, dirigida per el català Cesc Gay, amb una complexa història de dos amics, que es retroben quan un d’ells és a prop d’acabar els seus dies, però amb una completa exposició de matisos i contrastos, sobre les relacions humanes. “Una pastelería en Tokio”, de la Naomí Kawase, una producció japonesa que no mostra sinó els convencionalismes d’una cultura que en aquesta ocasió almenys, no emociona massa. “Dheepan”, francesa, d’en Jacques Audiard, amb una dura història de refugiats de Sri Lanka, acollits de mala manera en un barri marginal d’una ciutat francesa, mostrant la crua realitat d’un tema, per desgràcia, molt d’actualitat. “La profesora de historia”, també francesa i dirigida per Marie-Castille Mention-Schaar, amb una típica història de complicats alumnes d’institut, que saben reaccionar positivament als estímuls de la seva abnegada professora; molt tòpica, però ben narrada i interpretada. “El puente de los espías”, una producció nord-americana del reconeguts Steven Spielberg, basada en fets reals, interessant, però massa tenyida d’aquesta ensucrant pàtina patriòtica que porten sempre les pel·lícules d’aquell país. I per acabar, “Sufragistas”, britànica, de la Sarah Gavron, amb una dolça però ferma Carey Mulligan al capdavant del repartiment, explicant els fets històrics que van portar a les dones britàniques a poder exercir el vot. Apa, doncs, com deia en el titular, en conjunt, un bon any de cinema... o almenys, a mi m’ho ha semblat al fer-ne aquest resum.

Responsabilitats compartides

Jo no els vaig votar. No, el passat 27-S jo no vaig votar la CUP per la senzilla raó de que en el meu ideari personal hi havia coses que no acabaven d’encaixar en algunes de les propostes electorals que ells ens feien. Això no vol dir però, que no veiés amb respecte i bons ulls la seva irrupció en el panorama polític de casa nostra, doncs crec que era necessària la nova saba revolucionària que aportés il·lusió i esperança per a una societat més justa i socialment més equilibrada; una saba rejovenida, amb empenta i farcida de bons propòsits, malgrat alguns no fossin els meus. I ara, quan tothom es veu en cor de criticar-los, de fer-los directament i únics responsables del daltabaix del procés separatista que estava en boca de tots, em sento en la necessitat d’argumentar en sentit contrari. Sincerament, crec que la decisió adoptada ahir, malgrat els enrevessats precedents viscuts en tots aquestes setmanes, cal considerar-la coherent amb els seus principis i això, almenys per part meva, és el que sempre he demanat a qualsevol formació política: si es presenta un programa ideològic, amb una sèrie de punts destacats, crec que el mínim que es pot demanar és respecte pels votants que han confiat en ells i actuar en conseqüència. Sí, cal dir-ho, la mateixa coherència que ha esgrimit la coalició guanyadora, mantenint com a única opció possible la d’en Mas com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, punt important del seu programa, malgrat no encapçalar les llistes electorals (quina comèdia!) i fins i tot declarar en primera persona que “ell” mai no seria un obstacle per assolir la independència... no? Entenc en part el desencís o l’enuig d’algunes persones significatives del que s’ha insistit en qualificar com a “societat civil”, però no puc compartir que a alguns d’ells ara se’ls ompli la boca, carregant la culpa d’aquest suposat fracàs, única i exclusivament a la decisió de la CUP. Em sap greu, però avui cal parlar, de forma clara i rotunda de responsabilitats compartides i que cadascú agafi el tros de pastís que li pertoqui. Bé, amb tot això, el que ara ens espera però, és un futur prou complicat, doncs malgrat alguns argumenten que no anem sinó a una segona volta electoral, tal i com succeeix de forma natural en moltes democràcies veïnes, crec que això no és ben bé així, doncs caldrà veure què fan les diferents formacions polítiques implicades en el tema. Sortirà ERC de l’amagatall en el que fins ara s’ha emparat darrera l’argument d’aplegar forces per a un objectiu comú? Serà capaç CDC de veure quin és el seu veritable problema i deixar d’utilitzar l’esquer del procés separatista per mantenir-se en el poder? Sabran veure la resta de forces quin és el seu paper real en aquesta segona oportunitat? En qualsevol cas, personalment no puc sinó recordar les meves paraules de l’endemà del famós 27-S, escrites en aquest mateix bloc, en les que deia que... potser aquest no era el camí? I que al cap i a la fi... “la vida sigue igual”, o potser tot plegat, només siguin manies meves!

Llibres per completar el 2015

Aquesta és la meva habitual i molt breu ressenya dels dotze llibres que han passat per les meves mans, en el darrer trimestre del 2015, i que han completat un total de quaranta-nou llegits en el decurs de l’any... cosa que no està gens malament, he, he. “La dama del llac”, d’en Raymond Chandler, una clàssica novel·la negra, amb una narració de fets sense entrar massa en la personalitat dels personatges, ben explicats i ben quadrats en el seu desenllaç, però sense transmetre la sensació de que el lector pot "entrar" dins de la història. “La finestra alta” del mateix autor, en un intent d’aprofundir en un gènere que no tinc massa per la mà, almenys pel que fa als seus títols i autors més reconeguts, però que en aquest cas, tampoc no m’ha aportat res de nou. “Trajecte final” de Manuel de Pedrolo, el primer títol dins del nou cicle de Ciència-Ficció, del Club de Lectura al que m’he apuntat i m'ha agradat i m'ha interessat força, vencent les inicials reticències que tenia davant una proposta tan allunyada del meu habitual univers literari. “Tren a Pakistán” de Khushwant Singh, un títol força atractiu, doncs a d’ una trama ben escrita, hom pot fer-se a la idea del que va representar la lluita fratricida entre els pobles dels territoris colonials de la Índia, malauradament emparada, com sempre, en les diferents tendències religioses que regnaven a la zona. “El tallador de canyes” de Junichiro Tanizaki, una poètica i molt tendra història, breu i farcida de sentiment, però que a mi, la primera part, que serveix d'introducció, m’ha semblat pesada i innecessària, amb massa dades històriques i geogràfiques, que no serveixen per a res. “La banda de Berlín” d’Ernst Haffner, un relat periodístic, entretingut i interessant, amb històries d'adolescents i joves, copiades de la vida real i ubicades en una època, la de l'Alemanya dels anys 30, de la que no coneixia massa cosa. “Quan els coloms van desaparèixer” de Sofi Oksanen, un llibre prou confús, interessant pel que fa a l'ambient en el que passa la història, l'Estònia ocupada per uns i altres, però enrevessat i difícil de seguir pel poc que mostra de la personalitat dels seus protagonistes i l'embolic dels interessos que defensen, enmig d’una trama d'espionatge i resistència. “La porta dels tres panys” de la Sònia Fernàndez-Vidal, segon llibre del cicle de Ciència-Ficció, que m’ha semblat molt juvenil, per iniciar-se en aquestes qüestions quàntiques i que he llegit per disciplina amb Club de Lectura, però el tema, ara per ara, no m'interessa gens. “La noia del tren” de Paula Hawkins, el best-seller de moda, primera obra de l'autora que cal reconèixer força interessant, amb una història amb diferents veus narratives, ben ubicada i ben detallada, que provoca una atenció continuada fins a culminar en un desenllaç, que tot s'ha de dir, no resulta massa postís, tal i com a voltes passa en les novel·les d'aquest gènere. “Sense destí” de l’Imre Kertész, un llibre estremidor, amb la narració en primera persona, de la vida d'un adolescent en els camps d’extermini nazis, durant la Segona Guerra Mundial, explicada des de l'acceptació d'una naturalitat una mica difícil d'entendre, però que mostra una vegada més, l'horror viscut per tants milers de persones. “El hombre demolido”, de l’Alfred Bester, sembla que un clàssic dins del gènere de Ciència-Ficció, que m’ha semblat força irregular, doncs per un costat atrau la trama policíaca que manté viva l’atenció del lector, però en alguns passatges, la barreja amb els elements més fantàstics entrebanca el relat, desmereixent el ritme narratiu... o almenys a mi m’ho ha semblat. “L’home de la corbata llampant” auto-editat per en David Castells, un llibre breu però força curiós, amb una utòpica proposta de com s'hauria d'organitzar econòmicament en el futur, una suposada Catalunya independent i que tal i com diu el mateix autor a la portada, és només una novel·la de "Política-ficció".