Potser no era aquest el camí

Copio el titular de l’article d’un reconegut periodista publicat a un diari de gran tirada: “La vida sigue igual”, on analitza els resultats de les eleccions d’ahir a Catalunya. I és que, com sempre, si fem cas de les declaracions de tots els partits... tots han guanyat!!! Hi ha qui presumeix d’haver guanyat en escons, hi ha qui també ho fa per haver-los triplicat tot i ser minoria, hi ha qui diu que es manté com a tercera força al Parlament, hi ha qui en té prou amb haver-se mantingut malgrat la polarització, hi ha qui està content pel fracàs dels altres, etc., i si fem cas de l’aspecte plebiscitari que molts han volgut donar a aquesta convocatòria, hi ha qui diu que el SÍ ha guanyat matemàticament i ja n’hi ha prou, i hi ha qui es manifesta content per evitar que aquest superi el 50% necessari, o sigui que... tots a destapar l’ampolla de cava! Clar que també hi ha lectures negatives, com les que argumenten que no s’ha pogut arribar a la majoria de vots que podria emparar els propòsits independentistes, o com les que diuen que malgrat fer-se coalicions un xic estranyes, ara encara tenen menys diputats que els que ostentaven per separat fins a dia d’ahir... Bé, com sempre, tota opinió és lliure i mereix ser respectada si està feta des d’un mínim de coherència i consideració vers els altres, però... a mi em sembla que de veritat, no hem avançat massa, és a dir que, tal i com diu l’article esmentat, tot segueix si fa o no fa, igual. I és clar, això després de cinc anys de repetides convocatòries electorals, de multitudinàries i molt emotives manifestacions al carrer, i de tanta i tanta il·lusió i empenta com hi ha posat tanta gent, darrera l’esquer de que ens trobàvem davant d’una fita històricament única pel nostre país. I potser sí que era així, però a l’endemà, mirant-ho sense massa escalfor “mitinguera”, el que s’anomena la veu del poble, de tot el poble en conjunt, que al cap i a la fi és el que compte en democràcia, em sembla que ha refredat molt i molt totes aquelles perspectives que tantes i tants ens havíem format. No, no tenim al davant un bon panorama, doncs malgrat l’altíssima participació assolida, amb només un 48% dels vots teòricament favorables, no es pot endegar un projecte tant rupturista com el que ens proposaven. Potser no era aquest el camí? I creieu-me que em sap molt de greu, doncs tinc molts bons amics i molt estimats, que s’han deixat literalment la pell en aquest projecte. No, no us enfadeu, amics, per aquestes paraules potser tenyides del pessimisme que sempre m’atribuïu; no em feu massa cas, doncs al cap i a la fi, potser tot plegat només són “manies meves”.

Holiday

Fa uns quants dies, en una refrescant remullada que ens vam poder fer a la piscina d’un molt bon amic, aquest, per amenitzar-nos l’estona, va treure el seu vell tocadiscos i uns quants d’aquells discos petits que, d’alguna manera, podrien configurar la banda sonora de la nostra adolescència i joventut. Entre ells, a banda de recuperar per a la memòria, melodies entranyables, em vaig trobar amb aquest single dels Bee Gees, el grup britànic-australià dels germans Gibb, que fa uns quants anys, també tenia a la meva col·lecció. Si no vaig mal informat, el van publicar a España el 1968, després del seu primer èxit internacional, “New York Mining Disaster 1941”, aparegut l’any anterior, en record de les víctimes d’un accident miner, en el que molts experts musicals asseguraven que pretenien copiar l’estil musico-vocal dels ja prestigiosos Beatles. Després d’aquest que ara ens acompanya, va arribar el molt exitós “Words”, que s’enfilà ràpidament al capdamunt de moltes llistes de vendes a diferents països i del que se’n van fer moltes versions, també per part de grups espanyols de l’època. I deu anys més tard, és clar, l’esclat del “Saturday Night Fever”, però això ja és matèria per altres records. Del single d’avui, malgrat ser considerada la cara “b”, prefereixo evocar la cançó “Holiday”, amb una melodia molt tendre que sempre he tingut força present i que no cal dir-ho, posàvem sovint en les nostres festes, quan arribava la tanda dels balls “lents” i ens emocionàvem en el sovint desesperat intent de poder apropar els nostres sentiments més corporals als de la noia que ens agradava... o a qualsevol altra que ens ho permetés, he, he.

https://youtu.be/KqjIwm6DbUA

Temps de vacances

A la dècada dels cinquanta, a casa, passàvem les vacances d’estiu sense sortir del nostre petit pis de Gràcia, on vivíem tot l’any. Bé, sí, sortíem a jugar al carrer, o millor dit, a les places del Sol o d’Orient, i potser algun diumenge fèiem alguna escapada familiar, a les platges de Castelldefels o Ocata, però poca cosa més que jo recordi. Nosaltres no disposàvem de cap casa d’estiueig a les afores, ni tampoc no teníem avis o parents que visquessin en algun poble, més o menys llunyà, on ens poguessin acollir en els mesos de la calor. Quan jo tenia vuit o nou anys però, recordo que els pares, conjuntament amb uns amics amb els que havíem començat a compartir algunes experiències en tenda de càmping, van decidir fer quelcom extraordinari i disposar-nos per gaudir dels mesos de vacances escolars,  muntant un campament dels que aleshores es podia fer lliurament, em sembla que només amb el carnet d’algun club excursionista i el permís del propietari de les terres on ens instal·làvem. El lloc escollit fou un indret de La Floresta, és a dir, dins del terme municipal de Sant Cugat del Vallès, que és curiosament on al cap dels anys he anat a viure. Nosaltres en dèiem la Rierada, tot i que no sé si té massa a veure amb el territori que avui es coneix pel mateix nom. Estava a una mitja hora caminant des de l’estació dels Ferrocarrils, doncs els homes, el pare i els amics, anaven cada dia a treballar a Barcelona, ja que aleshores el temps de vacances laborals no era ni de bon tros, tan llarg com ara. A prop hi havia un parell de masies, on anàvem a proveir-nos d’algunes viandes per menjar, verdures, ous, vi, etc.; una la coneixíem com a Ca la Manqueta, doncs la dona que hi feia de mestressa tenia un defecte en una mà, i l’altre, en dèiem Cal Galopa, però no en recordo cap més detall. Així, en una petita clariana del bosc, al costat d’un molt escàs rierol, hi plantàrem les tres tendes de campanya, hi condicionàrem un replà per a muntar-hi la cuina que potser era de carbó o petroli, doncs per a nosaltres encara no existia el gas butà, i amb el llum de carbur per a les nits i un forat llunyà per a poder satisfer les nostres necessitats fisiològiques, vam disposar de tot un campament, que ens acollí els mesos d’estiu. Com he dit, els homes anaven cada dia en tren, a treballar a Barcelona, les dones, entre les que s’hi comptava la nostra àvia, tal i com es pot veure a la fotografia, tenien cura dels més petits i de les feines que podríem anomenar casolanes i els vailets ens passàvem tot el dia jugant pel bosc, en contacte amb la natura i fent les entremaliadures pròpies de l’edat... quins temps!!!  És cert que la memòria tot ho endolceix, doncs també recordo alguna sobtada tempesta i la feina per aprofundir les estretes rases que envoltaven les tendes, per tal que l’aigua no ens entrés a dintre, però en general, els records són tots molt agradables, o potser al cap i a la fi... tot són només manies meves.

Llibres del segon trimestre

Segon trimestre de l’any, catorze llibres amb 4157 pàgines llegides; aquest és el resum: “Ya sabes mi paradero” de Javier Cervera Gil, amb el subtítol “La guerra civil a través de las cartas de los que la vivieron”, que ja mostra de què va, malgrat l’autor no ha aprofitat gens bé el bon material del que disposava, equivocant el ritme literari, entossudit en una cronologia innecessària i saltant sense pietat d’un protagonista a l’altre, fins a un total de més de quaranta, trencant per complet el fil narratiu. “Jezabel” de Irène Némirovsky, una vegada més un llibre apassionant d’aquesta autora, amb un deliciós flux narratiu que captiva i emociona; una història d'amor i passió, inquietant i dramàtica alhora, ambientada a la França dels anys trenta, amb un personatge principal obsessionat per allò de l'eterna joventut que m'ha submergit intensament, en la lectura de la primera a la darrera pàgina. “Dies meravellosos” de Jordi Coca; evocador d'un temps, d'un país, dels últims anys del franquisme i el principi de la transició; d'una colla de gent jove i d'altres no tan joves; de com es vivia en un poble petit i de com ho feien a la ciutat; dels neguits, dels dubtes, de les postures de cadascú, de l'amor, del sexe, de l'amistat, del desig... de tantes coses que es deixen veure en un llibre que, malgrat algunes molestes repeticions, es llegeix molt bé... encara que alguns recordem aquells temps des d'una altra perspectiva personal. “Quan la nit mata el dia” de l’Agustí Vehí, força imperfecte, doncs el llibre es llegeix bé i molt ràpid, l'estil literari amb la normal barreja del català i el castellà, interessant i la trama descriptiva és correcte i atrau, però la trama policíaca trontolla per tots els costats; sincerament, no entenc com ha guanyat un premi de novel·la negra, doncs la història no s'aguanta gens bé i el final... uf! val més que no en parlem. “Palabras a tiempo” auto editat de diversos autors, força desconcertant, doncs malgrat admiro la valentia d’aquesta gent que comença, al llançar-se a publicar els seus textos més personals, m’he trobat  davant  la meva total incapacitat per entendre la majoria dels poemes; en qualsevol cas, la causa solidària que els ha encoratjat, és digna de tot elogi. “Correr” de Jean Echenoz, aparentment simple, però demostrant  como amb gran senzillesa literària, sense grans floritures semàntiques, es pot explicar una història plena de matisos i sentiments força complexos. “Cadáveres en la playa” de Ramiro Pinilla, una història ben narrada, sense grans complicacions literàries, que potser pateix d’un desenllaç massa previsible, sense cap sorpresa, malgrat tant els personatges principals com l’ambient  estan ben construïts. “El llibreter de Kabul” de l’Asne Seierstad, molt periodístic, doncs no és més que una bona crònica de la vida que defineix la societat afganesa com a una de les més convulses i inestables del món; les guerres dels últims anys, les canviants doctrines del poder, la permanent corrupció, la més despietada marginació de les dones... tot plegat constitueix un bon document que apropa el lector a una realitat massa punyent per ser entesa des de la distància. “Un film (3000 metres)” de Víctor Català, nostrat, amb un gran respecte pel tractament lèxic original del llibre, la seva peculiar i rica expressió verbal que ajuda a transportar-nos en el temps als anys en que fou escrit i publicat, i també als anys en els que es desenvolupa la història narrada, a principis del segle XX; m'ha agradat doncs, la descripció de personatges, caràcters i ambients, malgrat tot plegat potser m'ha fet despistar una mica de la trama principal de l'obra. “Un any i mig” de la Sílvia Soler, molt emotiu, doncs m'agrada molt la forma en la que aquesta autora sap parlar de les coses més petites, més quotidianes, fent-les entenedores i alhora màgiques, descobrint la gran bellesa dels sentiments més propers, més recognoscibles i alhora, potser més menyspreats. “El ninot de neu” d’en Jo Nesbo, possessiu, és el primer llibre que llegeixo d'aquest autor i la veritat és que m'ha agradat i m'ha fet passar una estona, molt pendent de la història que explica; potser el ball de presumptes culpables que ens ofereix és una mica atabalador, però... al final acabes ben convençut i satisfet amb el desenllaç. “Valdorba románica” de Andrés Ortega Alonso, imprescindible com a llibre guia si es vol visitar Valdorba i contemplar el tresor de les seves esglésies romàniques; molt ben documentat i molt ben explicat, sense resultar gens atapeït. “Memòries d’un cirujà (1908-1945) de Moisès Broggi, força irregular, amb una primera part, la que ens explica la seva infantesa, joventut i fins i tot temps d'universitat, que m'ha semblat molt pesada, amb noms i més noms de parents i amics que no interessen gens; després, la narració eleva el nivell del seu interès, quan parla de les vivències en temps de guerra, malgrat aboca algunes opinions força subjectives; en conjunt però, serveix per conèixer la història d'una bona persona, que ha esdevingut referència d'un temps i d'una manera de pensar i fer. “Las cenizas de Ángela” de  Frank McCourt, entretingut malgrat sembli contradictori doncs el tema que tracta, terrible i descoratjador alhora, però l’autor ha sabut mostrar-nos les misèries d’un nen irlandès en la època més pobre i desgraciada de la seva vida, fent servir un llenguatge senzill, però molt atractiu i farcit de matisos canviants, entre els que no exclou la ironia i el bon humor. Apa, això és tot per ara i... que la lectura no s’aturi!

Mig any de pel·lícules al cinema

Breu crònica de les pel·lícules que hem vist al cinema, en els primers sis mesos d’aquest 2015. Vam començar amb molt mal peu: “Exodus, dioses y reyes” una producció nord-americana, dirigida per en Ridley Scott, que no hi ha per on agafar-la sinó és per la suposada espectacularitat de les seves imatges. “The imitation game”, que ací es va dir “Descifrando enigma”, britànica i dirigida per en Morten Tildum, amb una interessant biografia del matemàtic Alan Turing, famós per haver desxifrat el codis militars secrets dels nazis a la Segona Guerra Mundial. “Barbacoa de amigos”, una comèdia coral francesa de l’Eric Lavaine, que no arriba a complir amb les expectatives d’altres precedents del seu gènere. “La teoria del todo” també britànica, aquest cop dirigida per en James Marsh i en aquest cas posant en pantalla la vida del célebre astro-físic Stephen Hawking, d’una forma prou interessant. “Whiplash”, una agradable sorpresa en forma de producció independent nord-americana, dirigida per en Damien Chazelle, narrant la vida d’un jove i ambiciós baterista de jazz. “Dos mío ¿però qué te hemos hecho?”, de nou una comèdia francesa, d’en Philippe de Chauveron, on queda ben palès que el temps de les bones produccions d’aquesta mena del país veí, quedant ja força lluny de l’actualitat. “El francotirador”, nord-americana, d’en Clin Eastwood, seguint l’estil de les seves produccions, però amb un excés de violència absolutament innecessària, per molt que es volgués mostrar els horrors de la guerra. “Alma salvaje” una inversemblant història de recerca interior, també nord-americana i dirigida per en Jean-Marc Vallée, ben amanida amb la mostra d’uns bons paisatges i situacions personals. “Samba”, francesa i d’en Olivier Nakache i l’Eric Toledano, un al·legat anti-racista al que li falta una mica de ritme i versemblança amb la realitat per resultar una bona història. “Maps to the stars”, canadenca, d’en David Cronenberg, un suposat conte modern sobre l’obsessió per la popularitat que esdevé un producte prou fallit, malgrat la bona aportació de l’actriu Julianne Moore. “Pride” (Orgull), britànica, dirigida per en Matthew Warchus, una divertida comèdia basada en fets reals i reivindicatius del sindicat de miners i la gent de l’orgull gai londinenc. “Loreak”, una molt bona història feta a Euskadi, per en José María Goenaga i en Jon Garaño, amb un íntima i tendra mostra de sentiments. “Felices 140”, espanyola, de la Gracia Querejeta, ben muntada i ben explicada, amb una intrigant història sobre les ambicions personals, a mig camí de la comèdia negra. “Mandarinas”, potser la millor pel·lícula del semestre, una producció d’Estònia, d’en Zaza Uruschadze, aparentment modesta, però que t’empenta cap a les més profundes reflexions sobre la inutilitat de la guerra i els sentiments que haurien de prevaldre entre els éssers humans. “Leviatán”, rusa, de l’Andrei  Zvyagintsev, molt premiada internacionalment, amb una interessant mostra del dramàtic ambient rural que es viu, avui en dia, en aquelles inhòspites terres. “Hipócrates”, de nou una comèdia francesa, dirigida per en Thomas Lilti, que es queda a mig camí, en aquest cas narrant la vida d’un jove metge en un hospital públic. “Phoenix”, una bona pel·lícula alemanya, d’en Christian Petzold, amb una intrigant història de recuperació de la vida i personalitat d’una supervivent dels camps d’extermini nazi. “Party girl” que ací van batejar com a “Mil noches y una boda”, entretinguda i dramàtica mostra de l’intent de recuperació d’una dona gran que sempre ha viscut al marge dels convencionalismes socials. Això és tot... per ara!!!

Molinos de Viento

De molt petit recordo el pare cantussejant alguna cançó popular, retalls de cuplet de la seva època d’infantesa, però no va ser fins l’arribada del primer tocadiscs a casa, a principis dels anys seixanta, quan esclatà la seva afició per la sarsuela, allò que alguns, en un to més o menys despectiu, anomenaven “genero chico” i que semblava està destinada a la gent de classe més popular, allunyada de l’òpera, en un gest que hores d’ara podríem catalogar com a molt classista. No sé com va ser que el pare va descobrir un petit quiosc, al portal d’una escala del carrer Tallers de Barcelona, on un home molt amable, aconsellava i ens oferia els discs del gènere, des del que era l’embrió del futur negoci dels reconeguts “Discos Castelló”, que al cap dels anys va viure moments de gran esplendor. Recordo també, que potser per consell d’aquell bon home, sempre anaven a parar a les nostres mans, les edicions de la casa Alhambra, en les que el gran Ataulfo Argenta dirigia la “Gran Orquesta Sinfónica y Coros Cantores de Madrid” i en les que els solistes acostumaven a ser la gran Pilar Lorengar, el reconegut Manuel Ausensi, un baríton que amb la seva veu i manera de cantar ens enamorava a tots i el tenor Carlos Munguía, que no ens feia massa el pes, doncs el pare sempre deia que sempre semblava a punt d’escanyar-se, he, he. Bé, el primer LP, disc de llarga durada que va entrar a casa, va ser precisament una sarsuela, en concret “Molinos de Viento”, amb música de Pablo Luna i llibret de Luis Pascual Frutos, una història curiosament situada als Països Baixos, en un ambient de marineria, que vaig escoltar centenars de vegades, abans la petita col·lecció de discs de casa no anés augmentant. Són molts els passatges que recordo, però avui evocaré un dels més coneguts, aquell en el que el noi protagonista, acompanyat del seu amic, va a rondar sota el balcó de l’enamorada, i els nervis i la poca imaginació no el permeten lluir-se massa; és aleshores quan l’amic dient allò de “... verás tu la copla que le canto yo”, entona una ària plena de sentiment i paraules amoroses: “Qué tienes en la mirada...” Ací la teniu.
https://youtu.be/IAQ1l8alYLI

Els rellotges de sol de Castellar del Vallès

Aquesta dèria que tinc ara, de fotografiar rellotges de sol, em serveix com a excusa per descobrir pobles o racons, que mai no haguessin cridat la meva atenció. És, per exemple, el cas de Castellar del Vallès, una població que he travessat moltes vegades, per la carretera, però que mai no he tingut la curiositat de visitar més o menys detingudament, malgrat no trobar-se massa lluny de casa. Així doncs, en les últimes setmanes, i fent aquesta mena de sortides curtes, sovint només matinals, que la seva proximitat m’ofereix, i amb el gens amagat propòsit de “caçar” uns quants rellotges, he tingut oportunitat d’albirar els seus carrers i places, així com passejar-me una mica per les rodalies del casc urbà, localitzant antigues masies que és, en definitiva, on es poden trobar els meus més preuats tresors, he, he. Vaig començar pel centre del poble, on trobar cases pairals que han quedat embegudes dins del nucli urbà, com Cal Tardà o Can Carner, i també torres com Can Xirau, o com Cal Pifarré, un habitatge unifamiliar, amb orígens a l’any 1.923, amb detalls modernistes que es poden observar sobretot en la façana del seu pati interior. A les rodalies, hauria d’esmentar les masies de Can Casamada, avui reconvertida en botiga agroalimentària en els caps de setmana, o la propera Can Sampere, adossada a l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, una capella rural romànica (del segle XII), situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, amb una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals que formen el creuer, i un campanar d'espadanya. I molt a la vora, Can Ametller, una masia només habitada ocasionalment, on un masover se’m queixava del que costava recuperar l’hort de la casa, després de molts anys d’abandonament. Dins del terme municipal de Castellar, també es poden descobrir les belleses del nucli de Sant Feliu del Racó, amb un seguit de construccions del segle passat, com ara Villa Carmen, també coneguda com a Xalet Assumpció, de línies modernistes i construïda entre els anys 1916 i 1926. O bé les Cases de les Arenes, en la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès per les ornamentacions realitzades seguint els paràmetres modernistes i neogòtics. I ben a la vora, l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis amb casa adossada, que popularment és coneguda com a Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja. I en el mateix indret, Ca l’Illa, una masia amb orígens al segle XIV, i un xic més avall, El Sabater Vell, avui en dia dedicada al conreu ecològic. I en un altre nucli proper, el de les Cases de Cal Joan Coix, Can Turell, o Mas Olivet, molt atrotinada, però encara habitada, etc., etc. I sense oblidar les urbanitzacions més o menys modernes que s’han fet al voltant de Can Font, a la carretera de Sabadell o l’anomenada Aire-Sol, amb diferents barris numerats. Ah! I no els he fet tots, que encara tinc llista d’indrets per visitar i de pas, “caçar” algun rellotge de sol més. O sigui que... ja veieu quines són, ara per ara, les meves manies turístiques, he, he.