Molinos de Viento

De molt petit recordo el pare cantussejant alguna cançó popular, retalls de cuplet de la seva època d’infantesa, però no va ser fins l’arribada del primer tocadiscs a casa, a principis dels anys seixanta, quan esclatà la seva afició per la sarsuela, allò que alguns, en un to més o menys despectiu, anomenaven “genero chico” i que semblava està destinada a la gent de classe més popular, allunyada de l’òpera, en un gest que hores d’ara podríem catalogar com a molt classista. No sé com va ser que el pare va descobrir un petit quiosc, al portal d’una escala del carrer Tallers de Barcelona, on un home molt amable, aconsellava i ens oferia els discs del gènere, des del que era l’embrió del futur negoci dels reconeguts “Discos Castelló”, que al cap dels anys va viure moments de gran esplendor. Recordo també, que potser per consell d’aquell bon home, sempre anaven a parar a les nostres mans, les edicions de la casa Alhambra, en les que el gran Ataulfo Argenta dirigia la “Gran Orquesta Sinfónica y Coros Cantores de Madrid” i en les que els solistes acostumaven a ser la gran Pilar Lorengar, el reconegut Manuel Ausensi, un baríton que amb la seva veu i manera de cantar ens enamorava a tots i el tenor Carlos Munguía, que no ens feia massa el pes, doncs el pare sempre deia que sempre semblava a punt d’escanyar-se, he, he. Bé, el primer LP, disc de llarga durada que va entrar a casa, va ser precisament una sarsuela, en concret “Molinos de Viento”, amb música de Pablo Luna i llibret de Luis Pascual Frutos, una història curiosament situada als Països Baixos, en un ambient de marineria, que vaig escoltar centenars de vegades, abans la petita col·lecció de discs de casa no anés augmentant. Són molts els passatges que recordo, però avui evocaré un dels més coneguts, aquell en el que el noi protagonista, acompanyat del seu amic, va a rondar sota el balcó de l’enamorada, i els nervis i la poca imaginació no el permeten lluir-se massa; és aleshores quan l’amic dient allò de “... verás tu la copla que le canto yo”, entona una ària plena de sentiment i paraules amoroses: “Qué tienes en la mirada...” Ací la teniu.
https://youtu.be/IAQ1l8alYLI

Els rellotges de sol de Castellar del Vallès

Aquesta dèria que tinc ara, de fotografiar rellotges de sol, em serveix com a excusa per descobrir pobles o racons, que mai no haguessin cridat la meva atenció. És, per exemple, el cas de Castellar del Vallès, una població que he travessat moltes vegades, per la carretera, però que mai no he tingut la curiositat de visitar més o menys detingudament, malgrat no trobar-se massa lluny de casa. Així doncs, en les últimes setmanes, i fent aquesta mena de sortides curtes, sovint només matinals, que la seva proximitat m’ofereix, i amb el gens amagat propòsit de “caçar” uns quants rellotges, he tingut oportunitat d’albirar els seus carrers i places, així com passejar-me una mica per les rodalies del casc urbà, localitzant antigues masies que és, en definitiva, on es poden trobar els meus més preuats tresors, he, he. Vaig començar pel centre del poble, on trobar cases pairals que han quedat embegudes dins del nucli urbà, com Cal Tardà o Can Carner, i també torres com Can Xirau, o com Cal Pifarré, un habitatge unifamiliar, amb orígens a l’any 1.923, amb detalls modernistes que es poden observar sobretot en la façana del seu pati interior. A les rodalies, hauria d’esmentar les masies de Can Casamada, avui reconvertida en botiga agroalimentària en els caps de setmana, o la propera Can Sampere, adossada a l’ermita de Sant Pere d'Ullastre, una capella rural romànica (del segle XII), situada a la riba esquerra del torrent de Colobrers, amb una sola nau coberta amb volta de canó, un absis central i dues absidioles laterals que formen el creuer, i un campanar d'espadanya. I molt a la vora, Can Ametller, una masia només habitada ocasionalment, on un masover se’m queixava del que costava recuperar l’hort de la casa, després de molts anys d’abandonament. Dins del terme municipal de Castellar, també es poden descobrir les belleses del nucli de Sant Feliu del Racó, amb un seguit de construccions del segle passat, com ara Villa Carmen, també coneguda com a Xalet Assumpció, de línies modernistes i construïda entre els anys 1916 i 1926. O bé les Cases de les Arenes, en la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall, un nucli d’estiueig de principis del segle XX amb edificis de notable interès per les ornamentacions realitzades seguint els paràmetres modernistes i neogòtics. I ben a la vora, l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, una capella d’estructura senzilla, amb una única nau rectangular, amb volta de canó, i un absis amb casa adossada, que popularment és coneguda com a Mare de Déu de la galledeta, a causa d’una galleda de plata que la imatge romànica duia, i a la qual els fidels demanaven pluja. I en el mateix indret, Ca l’Illa, una masia amb orígens al segle XIV, i un xic més avall, El Sabater Vell, avui en dia dedicada al conreu ecològic. I en un altre nucli proper, el de les Cases de Cal Joan Coix, Can Turell, o Mas Olivet, molt atrotinada, però encara habitada, etc., etc. I sense oblidar les urbanitzacions més o menys modernes que s’han fet al voltant de Can Font, a la carretera de Sabadell o l’anomenada Aire-Sol, amb diferents barris numerats. Ah! I no els he fet tots, que encara tinc llista d’indrets per visitar i de pas, “caçar” algun rellotge de sol més. O sigui que... ja veieu quines són, ara per ara, les meves manies turístiques, he, he.

Tres mesos de bona lectura

Bon començament d’any, en matèria de lectura; ací en va el resum habitual. “Queretes”, de Renato Simoni i Encarnita Simoni, tècnic però molt interessant i informatiu; per comprovar com es vivia als pobles del Baix Aragó de parla catalana, en temps previs a la Guerra Civil Espanyola, i tot el que va passar a l'esclatar la insurrecció feixista, amb especial menció a les col·lectivitzacions rurals, a les seves utopies i com es van malbaratar les il·lusions de tanta bona gent. “El vigilant en el camp de sègol” de J. D. Salinger, un clàssic juvenil que hauria d’haver llegit fa uns quants anys, però que no m’ha desagradat, doncs mostra bastant bé els sentiments i les inquietuds d’un adolescent... d’aquelles latituds. “Cuatro días de Enero”, d’en Jordi Serra i Fabra, un títol que encara em faltava, de les aventures d’aquest inspector barceloní, en una mostra més que la novel·la d’entreteniment també pot servir per parlar de qüestions complicades de la nostra història més propera. “El cielo de Madrid” de Julio Llamazares, prou contradictori, doncs malgrat el tema em resultava atractiu, la personalitat del protagonista, amb les seves divagacions i constants daltabaixos anímics, no m’ha atret gens i tampoc no m’ha agradat la constant reiteració d’arguments, amb una prescindible repetició de raons i justificacions. “Eufòria” d’en Xavier Bosch, força redundant, amb noves i fàcils aventures del periodista protagonista, que procuren entreteniment sense més aspiracions que el paral·lelisme que estableix amb realitats molt properes de casa nostra. “Olive Kitteridge” de Elizabeth Strout, que m’ha semblat excel·lent, doncs no en va ostenta el premi Pulitzer del 2009; unes històries aparentment deslligades, que mostren la vida en l’ambient d’un petit indret dels Estats Units d’Amèrica, però amb uns personatges molt pròxims, i amb l’exposició de sentiments, emocions i sensacions que podrien considerar-se com a universals. “Luciérnagas” de Ana María Matute, precís, demolidor i desesperançat, amb la història d’uns adolescents abassegats per la ranera de la guerra, narrada amb gran saviesa literària, malgrat la introspecció amb la que ens els mostra l’autora, sembla en alguns moments sobrepassar el límit. “L'aventura de Saïd” d’en Josep Lorman, una història prou simple, sobre la problemàtica de la immigració, tractada amb una certa lleugeresa, ànim un xic moralista i sense aprofundir massa, però expressada amb prou claredat com per arribar al públic juvenil pel que està pensada la novel·la. “Els gossos i els llops” de Irène Némirovsky, que m’ha semblat magnífic, doncs de nou m'he quedat encantat copsant la capacitat de l'autora per transmetre sentiments i sensacions d'una manera absolutament íntima i entranyable; amb descripció d'ambients i personatges molt completa i arrodonint la història de forma total. “El plagi” de la Sílvia Romero i Olea, un xic forçat, doncs hi ha alguna cosa en tot el conjunt que grinyola una mica, potser la conjunció del temps passat i el present, potser el personatge de la periodista, alguns detalls sobrers... en qualsevol cas, és fàcil de llegir i en general capta bé l'atenció del lector. “Soldat de Franco en temps de pau” de l’Estanislau Torres, prescindible, memòria particular narrada sense cap mena d'atractiu literari, amb l'únic interès de recordar anècdotes personals i refermar la total inutilitat de l'obligació militar dels homes, en una època sortosament ja superada. “Por si se va la luz” de Lara Moreno, una novel·la que m’ha transportat ràpidament a l'entorn en què es desenvolupa, gairebé ficant-me en la pell d'algun dels seus peculiars personatges, però que amb la que en alguns moments m'he sentit una mica perdut, sense saber reconèixer el perquè d'algunes situacions i reaccions. “La bibliotecaria de Auschwitz” de Antonio G. Iturbe, una vegada més, la història dels camps d'extermini nazis colpeja amb força l'ànim més temperat; en aquest cas, amb una novel·la simple però ben escrita, amb prosa senzilla, però amb capacitat de transmetre al lector fins al més mínim detall de les enormes atrocitats comeses en aquells temps i llocs. Apa. Això és tot... per aquest trimestre!

Bombora

Potser copiant aquella absurda dicotomia, a nivell internacional, que es va establir entre els seguidors del Beatles i dels Rolling Stones, a casa nostra a principis dels anys seixanta, també es va crear una certa controvèrsia, entre els que admiraven els Sirex i els que seguien els Mustang... com si a un no li poguessin agradar tots, he, he. Bé, cal dir que malgrat més endavant, jo em vaig fer fidel seguidor d’en Leslie i companyia, no em fa cap vergonya confessar que amb en Santi Carulla i els seus companys, vaig començar a conèixer la música britànica que començava a esclatar en el panorama internacional i que ells ens feien arribar en forma d’aquelles entranyables versions traduïdes, que els més puritans criticaven com a poc autèntiques... quina bestiesa!!! D’aquella època, avui em ve de gust evocar aquesta cançó, “Bombora”, d’un dels primers EP que em vaig comprar amb música moderna, i que copiant l’original dels Atlantics, un grup australià, més a l’estil dels Shadows, m’agradava molt el ritme trepidant que marcava la bateria. Apa, a veure qui la recorda.

Baldorba

Fa uns quants anys, no molts, quan el Departament de Cultura de la Generalitat gestionava la programació de l’Espai de Música i Dansa, al desaparegut escenari de la Travessera de Gràcia, quin temps!!!, vaig tenir l’oportunitat de descobrir alguns dels membres més destacats de la nova música d’arrel tradicional, que es feia a l’estat espanyol, quan jo tot just començava a treure el nas en aquest camp de la cançó. Allà vaig veure entranyables concerts d’en José Antonio Labordeta, Kepa Junquera, Luar na Lubre, etc. Avui però, vull recordar un cantautor basc que desconeixia per complet i que em va impressionar molt, en Benito Lertxundi, que va irrompre al món de la cançó, de la mà del també admirat Mikel Laboa, en aquell moviment d’experimentació cultual, social i musical anomenat Ez Dok Amairu, a finals dels anys seixanta. Recordo aquell concert, per l’impacte que em va causar la profunda veu d’en Benito, per la perfecta harmonia de tots els músics que l’acompanyaven i per la gran sintonia que des del primer moment van tenir amb el públic, un públic que sense cap mena de dubte, reconeixia i acompanyava amb fervor i admiració totes i cadascuna de les cançons que va interpretar i que, tot i ser cantades en euskera, una llengua per a mi totalment desconeguda, van fer-me arribar sensacions d’encomanadissa passió. Són moltes les que ara podria recordar, però en faré homenatge amb aquest “Baldorba”, un preciós cant a la terra i al paisatge que sovint sentim com a clar exponent del que són les nostres autèntiques arrels.

Me debes un beso

A la dècada dels cinquanta, sent jo molt petit, a casa tota la música que podíem escoltar era la que ens arribava a través de l’aparell de ràdio. De fet, aquest era pràcticament la única finestra amb l’exterior que ens permetíem obrir, doncs per ell sabíem de notícies, contes, música i altres petits entreteniments. Recordo que cada tarda, tornant de l’escola primària, trobava la mare i l’àvia sargint algun descosit o feinejant en qualsevol altre cosa, amb l’oïda posada a la ràdio, que aleshores emetia aquelles famoses novel·les d’en Guillermo Sautier Casaseca, que feien encongir el cor, tot comprovant les desgràcies alienes, molt pitjors és clar, que les que ens tocava viure a nosaltres. Eren els temps de “Sangre negra”, amb la veu d’en Doroteo Martí, que em sembla esdevingué també obra teatral als escenaris. Acabats els drames radiats, era quan arribava la música i a mi, amb la llesca de pa amb vi i sucre a les mans que em feia de berenar, em tocava compartir els jocs o els deures que m’havia portat de l’escola, amb les cançons de... “De España para los espanyoles”, un programa de música dedicada, pensat principalment per aquells pobres emigrants, que s’havien vist obligats a anar a guanyar-se el pa, més enllà de les nostres heroiques fronteres. Eren moltes les cançons que es repetien, un dia rere l’altre, amb sentides dedicatòries com “para Anselmo, en Alemania, de su mujer desde Linares, que no le olvida” i a continuació s’escoltava alguna d’aquelles peces que els estaments oficials qualificaven com a única música del país: “la copla espanyola”. Son moltes les que podria recordar; qui no ha escoltat alguna vegada la més significativa de totes: “El emigrante” en la veu de l’Antonio Molina, també portada al cinema; però avui em ve de gust evocar-ne una, a ritme de pasdoble, que sempre m’havia fet molta gràcia, potser per la seva aparent innocència: “Me debes un beso”, interpretada per la catalana Carmen Morell i la seva parella d’aleshores, en Pepe Blanco, nascut a La Rioja. Apa, doncs, a fer volar la memòria, he, he.

https://youtu.be/ZhKrAbgsC_o

Relacions d'amistat

La majoria fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens uneixen llaços de família (hi ha dos germans, dos cunyats, un oncle i el seu nebot) i també llunyanes experiències laborals compartides en camps força diversos. La relació entre tots es va iniciar amb les ànsies esportives de joventut, quan ens aplegàvem els dissabtes pel matí, per jugar a frontennis, és a dir, a donar cops amb una raqueta, a una pilota de goma que intentàvem fer rebotar amb força i malícia contra una paret. No tots ens en sortíem amb igual destresa, però sempre passàvem tres hores molt divertides fent alhora exercici i alimentant la bona companyonia. Eren els temps de Gavà i més tard de Sant Joan Despí, d’instal·lacions no massa bones, però de preu accessible a la nostra modesta butxaca, on després de cansar-nos i suar una mica, trobàvem el premi més gran en l’esmorzar compartit, en algun racó de les rodalies, amb viandes que portàvem de casa, tot comentant aquelles coses que havíem viscut en el joc... i també d’altres potser més personals, que cadascú havia respirat durant la setmana. Com en tots els grups, hi havia qui era més seriós i qui abocava acudits sense parar, qui portava alguna revista pujadeta de to i qui explicava anècdotes de la feina, però en general i malgrat alguna diferència d’edat, aleshores més notable, sabíem entendre’ns d’allò més bé i sempre empreníem el viatge de retorn cap a casa, amb l’alegria d’haver compartit un matí d’allò més reconfortant. Un cop de tant en tant, organitzàvem algun sopar amb les parelles, on fins i tot ens havíem auto-atorgat trofeus basats en temes competitius que nosaltres mateixos en reglàvem. El temps de la pràctica de l’esport però es va anar diluint, els anys no passen sense deixar-se sentir en les qüestions més físiques i va arribar un moment en el que ja no eren prou les genolleres, les colzeres, els embenats de protecció, les pomades o els mil artefactes que la nostra desbordada imaginació era capaç d’inventar-se i vam deixar d’acudir a les pistes, espaiant doncs la nostra relació, fins a quedar en una trobada anual, que acostumem a fer pels voltants de Nadal, en la que repetim el ritual de l’esmorzar comunitari, i compartim viandes i notícies més o menys personals. Ho havíem fet uns quants anys, a la meva caseta de Rubí i ara anem al terreny que un d’ells conrea, a prop de Molins de Rei, on gairebé tots jubilats, recuperem anècdotes del passat i amb les nostres particulars sentències, intentem arreglar el futur. El menú també ha anat variant, és clar, i ja queden una mica lluny els excessos que caracteritzaven l’aspecte gastronòmic de la trobada. És cert que algú s’ha anat quedant pel camí, alguna desavinença hi ha d’haver quan es tracta de persones, però en conjunt, els que seguim fidels a la convocatòria, ens sentim molt cofois i satisfets de la nostra relació. La vida ens ha portat per camins potser diferents i potser complicats, però hores d’ara, ens agrada gaudir, ni que sigui per un cop a l’any, del respecte mutu i la capacitat de compartida comprensió, que sempre ens havíem ofert. Dissabte passat ens vam aplegar de nou i el record d’un matí entranyable encara roman ben viu en mi... o potser tot plegat, només siguin “manies meves”.