Relacions d'amistat

La majoria fa més de quaranta anys que ens coneixem. Ens uneixen llaços de família (hi ha dos germans, dos cunyats, un oncle i el seu nebot) i també llunyanes experiències laborals compartides en camps força diversos. La relació entre tots es va iniciar amb les ànsies esportives de joventut, quan ens aplegàvem els dissabtes pel matí, per jugar a frontennis, és a dir, a donar cops amb una raqueta, a una pilota de goma que intentàvem fer rebotar amb força i malícia contra una paret. No tots ens en sortíem amb igual destresa, però sempre passàvem tres hores molt divertides fent alhora exercici i alimentant la bona companyonia. Eren els temps de Gavà i més tard de Sant Joan Despí, d’instal·lacions no massa bones, però de preu accessible a la nostra modesta butxaca, on després de cansar-nos i suar una mica, trobàvem el premi més gran en l’esmorzar compartit, en algun racó de les rodalies, amb viandes que portàvem de casa, tot comentant aquelles coses que havíem viscut en el joc... i també d’altres potser més personals, que cadascú havia respirat durant la setmana. Com en tots els grups, hi havia qui era més seriós i qui abocava acudits sense parar, qui portava alguna revista pujadeta de to i qui explicava anècdotes de la feina, però en general i malgrat alguna diferència d’edat, aleshores més notable, sabíem entendre’ns d’allò més bé i sempre empreníem el viatge de retorn cap a casa, amb l’alegria d’haver compartit un matí d’allò més reconfortant. Un cop de tant en tant, organitzàvem algun sopar amb les parelles, on fins i tot ens havíem auto-atorgat trofeus basats en temes competitius que nosaltres mateixos en reglàvem. El temps de la pràctica de l’esport però es va anar diluint, els anys no passen sense deixar-se sentir en les qüestions més físiques i va arribar un moment en el que ja no eren prou les genolleres, les colzeres, els embenats de protecció, les pomades o els mil artefactes que la nostra desbordada imaginació era capaç d’inventar-se i vam deixar d’acudir a les pistes, espaiant doncs la nostra relació, fins a quedar en una trobada anual, que acostumem a fer pels voltants de Nadal, en la que repetim el ritual de l’esmorzar comunitari, i compartim viandes i notícies més o menys personals. Ho havíem fet uns quants anys, a la meva caseta de Rubí i ara anem al terreny que un d’ells conrea, a prop de Molins de Rei, on gairebé tots jubilats, recuperem anècdotes del passat i amb les nostres particulars sentències, intentem arreglar el futur. El menú també ha anat variant, és clar, i ja queden una mica lluny els excessos que caracteritzaven l’aspecte gastronòmic de la trobada. És cert que algú s’ha anat quedant pel camí, alguna desavinença hi ha d’haver quan es tracta de persones, però en conjunt, els que seguim fidels a la convocatòria, ens sentim molt cofois i satisfets de la nostra relació. La vida ens ha portat per camins potser diferents i potser complicats, però hores d’ara, ens agrada gaudir, ni que sigui per un cop a l’any, del respecte mutu i la capacitat de compartida comprensió, que sempre ens havíem ofert. Dissabte passat ens vam aplegar de nou i el record d’un matí entranyable encara roman ben viu en mi... o potser tot plegat, només siguin “manies meves”.

Cansat de moltes coses

M’he adonat que fa molt de temps, massa, que no comento res de l’actualitat política i social dels nostres dies. Pensant-hi, he vist que em trobo una mica saturat, i perquè no dir-ho avorrit de tot el que està passant a casa nostra, i també més enllà, i potser això m’ha portat cap a un cert desencís de donar més voltes i buscar més raons al que fan i desfan, diuen i deixen de dir, els nostres polítics i representants, és a dir, aquells que regeixen els diferents àmbits de la nostra societat, aquells als que teòricament, els hem atorgat el poder de guiar-nos pel bon camí, he, he. I és que hi ha massa coses que no entenc, o que quan sospito que ho faig, em provoquen tan rebuig que abandono totalment la meva voluntat d’intentar acceptar les coses tal com venen. No entenc o no vull entendre el cinisme amb el que dia rere dia, els dirigents polítics fan declaracions altisonants, justificant allò que a ulls de qualsevol és del tot injustificable; ignorant responsabilitats amb excuses que, de debò, no se les poden creure ni ells, per molt que s’exercitin en la pràctica del desvergonyiment i la insolència. Ja no vull escoltar més les absurdes paraules dels dirigents del PP, dient que la corrupció no és cosa d’ells i que els que l’han practicada, ara ja no són els seus correligionaris... increïble!!! No vull tornar a escoltar de veu del conseller més proper, com els malalts catalans no hauran d’esperar més d’un any per accedir a un quiròfan, després de tot el desmantellament que han fet de la sanitat pública. No vull veure més com els jutges s’emparen en conceptes tècnics del tot incomprensibles per a la majoria, per dissimular el fracàs de la seva obligació, que és la d’impartir justícia, per a tothom per un igual. No vull sentir a dir, per part de cap dirigent polític ni social, que ja hem sortit de la crisi econòmica, argumentant els números a la seva conveniència, mentre el jovent i el no tan jovent, continuen sense cap oportunitat de desenvolupar una feina amb un sou mínimament digne. No, no vull veure tampoc, com a casa nostra, amb la pastanaga de la independència i els seus suposadament negociats fulls de ruta, ens fan estirar del carro, desviant la mirada de tot allò que hauria d’importar a la gent de debò. No hi ha dret que ens enganyin quotidianament, amb esperances buides de contingut, només amb l’objectiu de mantenir la seva quota de poder, des del que poden continuar exercint els despotisme més “in-il·lustrat”. I sí, direu que sóc massa negatiu, però aquestes i moltes altres són, ara per ara, les peces que han ajudat a construir aquest mur d’avorriment, de desencís i d’aversió, que m’ha mantingut callat tants i tants dies. I per acabar i que ningú no pugui que el meu pessimisme és massa absolut, una cosa bona: l’anunciada coalició de partits, encapçalada per l’Ada Colau, de cara a les properes municipals, a Barcelona... llàstima que no els podré votar, o potser tot plegat, només són manies meves.

Sorry seems to be the hardest word

És ben clar que, potser com a la majoria de persones, les cançons que més recordo, són aquelles que escoltava en temps de la meva adolescència i joventut, quan el meu món girava al voltant de molts dels somnis que aquelles lletres i melodies ens feien arribar. Després, a mida que vaig haver d’anar agafant responsabilitats, tant personals com familiars, el meu lligam amb la música de moda es va anar esvaint lentament i per això en el magatzem de la meva memòria comença a estar més buit a partir de la dècada dels setanta. Malgrat tot, alguna cosa hi ha, he, he, i avui em ve de gust recordar una cançó de l’Elton John, que sempre m’ha transmès un sentiment melangiós d’aquests que tant m’agraden. Es tracta de “Sorry seems to be the hardest word”, que pels que como jo, no sabem un borrall d’anglès, vol dir quelcom semblant a “Ho sento, sembla la paraula més difícil”, una peça apareguda en single l’any 1976, com a preàmbul de l’àlbum “Blue moves”, que aleshores va esdevenir un gran èxit. Ací teniu l’enllaç de la cançó, amb un Elton John gairebé oblidat, per la posterior sofisticació de la seva imatge:

https://www.youtube.com/watch?v=c3nScN89Klo

I si voleu saber la història completa de la cançó, podeu clicar a:

http://detrasdelacancion.blogspot.com.es/2012/08/sorry-seems-to-be-hardest-word-elton.html

Be My Love

Ja molt ganàpia, i acabat el meu periple com a cantaire d’agrupacions corals, més o menys convencionals, em vaig trobar de sobte i una mica per casualitat, rebent classes de cant de l’Anna Maria Agustí, la popular i televisiva “Nina”, que aleshores vivia en una casa de Valldoreix, i estava un xic apartada de la primera línia d’actualitat del món de l’espectacle. Amb ella vaig descobrir moltes de les meves mancances com a cantant, però també vam lligar una molt bona sintonia, que ens va portar a teixir una excel·lent relació personal, més enllà de l’aprenentatge musical. En el camp pedagògic però, recordo que vam provar moltes coses, ella al piano i jo amb la veu, per veure què es podia adaptar millor al meu suposat estil, boleros, estàndards de “crooners” americans, cançons d’en Serrat, però ella sempre em deia que el meu to molt greu i una tendència a cantar de forma massa lírica, allargant les notes finals, dificultava trobar allò amb el que poder lluir les meves petites qualitats. De tot el que vam temptejar, recordo amb especial afecte, la cançó d’en Mario Lanza, “Be my love”, tema principal de la pel·lícula musical nord-americana “The Toast of New Orleans”, estrenada el 1.950 (és a dir, com jo, he, he), que la Nina em va traduir expressament al català i convenientment adaptada a la meva tessitura, potser va ser la peça que més completament vam treballar plegats: “Ets el meu amoooor...”
https://youtu.be/EQz1McBv0fw

Quinze pel·lícules per completar el 2014

En l’últim quadrimestre del 2014, vam anar fins a 15 vegades al cinema, és a dir, gairebé un cop per setmana. Aquesta és la breu ressenya del que vam veure. “Locke”, una producció britànica, dirigida per en Steve Knitgh, que em va resultar un xic pesada, doncs tot ho explica un home mentre condueix el seu cotxe de nit; malgrat el tema pot considerar-se interessant, aquesta suposadament innovadora forma de filmació, no ajuda gens a alleugerir la història. “El misterio de la felicidad”, de l’argentí Daniel Burman, pròpia d’aquell tipus de cinema, amb reflexions sobre la nostàlgia d’allò que hem deixat de fer i l’esperança del que encara ens queda per recórrer. “Boyhood”, del nord-americà Richard Linklatre, una mena de docu-drama, rodat en el decurs de dotze d’anys de vida d’un noi, amb escenes familiars des dels sis als divuit anys, amb una forta càrrega intimista i emocional, extraordinàriament propera a la realitat. “El hombre más buscado”, britànica, de l’Anton Corbijn, amb el malaurat Philip Seymour Hoffman, en una de les seves últimes interpretacions, donant vida a un agent especial, en una intrigant història d’espionatge en el que es veuen embolicats els serveis secrets d’Alemanya i Estats Units, amb el finançament del terrorisme islàmic de rerefons. “El niño”, la producció espanyola que ha assolit una molt bona quota de pantalla, dirigida per en Daniel Monzón, amb una bona mostra del que pot ser el comerç del narcotràfic a l’estret de Gibraltar. “La isla mínima”, una altra pel·lícula espanyola de gran èxit, aquesta dirigida per l’Alberto Rodríguez, que ens parla de la investigació d’uns assassinats de noies joves, situats a principis dels anys vuitanta, en un obscur ambient marcat pels aiguamolls del Guadalquivir. “A escondides”, també espanyola, d’en Mikel Rueda, amb l’amistat adolescent entre un noi basc i un de marroquí, derivant cap a fronteres difícils de precisar, de les que no s’escapen els sentiments homosexuals. “Relatos salvajes”, la premiada producció argentina d’en Damián Szifrón, amb sis episodis diferenciats, que barregen amb encert la comèdia, l’intriga i les quotidianes reaccions de caire violent, que no sempre podem controlar. “Perdida”, una pel·lícula nord-americana de misteri, d’en David Fincher, ben tractada, amb la constant intriga per resoldre a la pantalla, que malgrat presentar alguns tòpics del cinema d’aquelles latituds, resulta força interessant. “Dos días, una noche”, potser la millor història d’aquest final d’any, de producció belga, dirigida per en Jean-Pierre i en Luc Dardenne, amb una esplèndida Marion Cotillard, en el paper d’una treballadora acomiadada que ha de buscar el recolzament dels seus companys de feina; un tema punyent i actual, molt ben tractat en aquesta colpidora mostra d’art cinematogràfic. “Madre e hijo”, romanesa, dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una asfixiant història que vol reflectir el moment actual de la societat d’aquell país, amb la irrupció dels nous rics i també de la manca d’escrúpols que coarta la seva societat. “La sal de la tierra”, la imprescindible pel·lícula-reportatge sobre la vida i obra del famós fotògraf brasiler, Sebastiao Salgado, compromès amb la humanitat i amb la natura, que ens brinda un seguit d’imatges d’una bellesa incommensurable. “Escobar: Paraíso perdido”, francesa, de l’Andrea Di Stefano, amb una semblança del rei colombià del narcotràfic, que més enllà de la possible veracitat dels fets, ens ofereix l’extraordinària interpretació d’en Benicio del Toro. “Nunca es demasiado tarde”, una desoncertant comèdia britànica, dirigida per l’Uberto Pasolini, amb un personatge molt peculiar que organitza funerals per a les persones que moren sense família, i que nostra un reguitzell de situacions tenyides d’una dramàtica tendresa. I per acabar, “Camino de la cruz”, alemana, d’en Dietrich Brüggemann, amb un tema sobre l’integrisme catòlic, que està tractat sense progressió narrativa i amb un excés de càmera fixa, que avorreix moltíssim a l’espectador... o almenys a mi. Clar que tot plegat, potser només són... manies meves!

Sota un cirerer florit

Anirem fins a l’any 1966, quan l’irrepetible Joan Manuel Serrat irrompia amb força en el món de la nova cançó catalana i a casa, tot just estrenat el nostre primer tocadiscos, començàvem a comprar-nos algun disc al gust del que més s’escoltava a la ràdio. Recordo que tots eren encara EP’s, és a dir, d’aquells de quatre cançons i un dels que encara conservo és aquest, del que avui em ve de gust recordar la cançó “Sota un cirerer florit”, que potser acompanyo amb un deix de nostàlgia, cosa molt normal en mi, he, he, doncs és una peça que no va assolir tant d’èxit com altres que l’acompanyaven en aquest disc, com ara “Ara que tinc vint anys” o “El drapaire”; de fet, em sembla que aquesta que ara evoco, mai no va estar inclosa en cap dels LP’s que el Noi del Poble Sec, va editar posteriorment, amb el recull de les seves primeres cançons. Cançó doncs, plena d’aquella malenconia que sovint acompanyava els meus primers anys d’adolescència... sobretot si parlem de temes amorosos, he, he.

https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds

Per completar l'any

Anem acabant l’any i fent el recompte dels llibres que en el 2014 han passat per les meves mans: en total, quaranta-cinc, amb més de 14.000 pàgines llegides, caram! més que mai. Tal i com he anat fent cada trimestre, ací en deixo una molt breu ressenya. Aquests són els catorze últims títols: “El malentendido” de Irène Némirovsky, una lectura gairebé clàssica, amb una història d’amor i desamor, narrada amb un estil literari molt interessant, emparat en un argument que podria semblar tòpic, però que l’habilitat de l’autora sap transformar fins a extrems que ajuden a captar l’atenció del lector. “La germandat del raïm” d’en John Fante, una història que respira emoció, senzillesa i veritat.; una narració simple però efectiva, tenyida d'un sentiment que mostra amb tendresa i realitat alhora, les relacions familiars d'unes persones que, tot i viure molt lluny de casa nostra, mostren trets molt comuns vers l'amor, la família i la sinceritat de la vida. “Les cròniques del déu coix” d’en Joan-Lluís Lluís, un llibre molt imaginatiu, amb les tribulacions del darrer déu de l'Olimp, que roman entre els humans, obrint un curiós plantejament comparatiu entre civilitzacions i creences, farcit d'ironia i bon sentit de l'humor, però gens exempt de moments reflexius que, com totes les faules, obren moltes portes al debat. “Espera a la primavera, Bandini” de nou d’en John Fante, repetit, amb l’errada que potser hauria d’haver llegit aquesta primera novel·la de l’autor, doncs mostra tots els mateixos arguments que la llegida anteriorment, tot i que no ha deixat d’agradar-me el seu estil narratiu i la forma, senzilla però atractiva alhora, de mostrar la personalitat dels seus personatges. “El joc dels miralls” de l’Andrea Camilleri, la meva primera novel·la del comissari Montalbano, que m’ha procurat una bona estona d’entreteniment, amb una història atractiva, fàcil de llegir, però no exempta d’interès en tots els sentits. “El lugar sin culpa” de José María Merino, íntim i introspectiu, doncs et porta a les reflexions més personals sobre las diferències entre el desig i la realitat, el pes de la memòria, la voluntat de auto-reconèixer, l’obligació de posar distància amb determinats problemes que ens dominen, la necessitat d’obrir petits (o grans) parèntesi en la nostra vida, etc.; en conjunt doncs, una lectura agradable i amb capacitat de remoure percepcions molt particulars. “Las lágrimas de San Lorenzo” de Julio Llamazares, nostàlgic, molt nostàlgic... i melancòlic; les reflexions d’un home, des del seu paper como a fill, al de pare, passant per la seva condició d’amant, amic, etc., sota la semblança del que representa la memòria, el pas del temps i la vida en sí mateixa, configurant un text absolutament recomanable i propici a obrir el nostre particular finestral de percepcions. “Se sabrà tot” d’en Xavier Bosch, un xic dispers, doncs a banda del teòric protagonista, una munió de personatges serveixen a l'autor per parlar-nos de les entranyes del món del periodisme, de la corrupció política, del terrorisme islamista, de la bombolla immobiliària, dels traumes que arrosseguem a la vida, del món de la parella... uf!!! massa coses, tot i que el llibre es deixa llegir amb facilitat. “Nos vemos allá arriba” de Pierre Lemaitre, trepidant, amb una narració ben estructurada que atrau al lector des de la primera pàgina, amb la història de dos soldats de la Primera Guerra Mundial i la seva supervivència una cop acabada aquesta, que ens permet viure moments de tensió y d’enuig, però també de tendresa i complaença, ja que tots els personatges mostren una identificació clara dels seus respectius caràcters. “Amaranta de Còrcira” d’en Xavier Frías Conde, un llibre absolutament prescindible; auto editat per a satisfer l'ego de l'autor, però que no aporta res en gairebé cap dels seus relats tan breus... potser massa breus? “Malalties del cor” el llibre de la Marató de TV3, que com a tants altres anteriors, recull relats d'autors molt diversos, presentant moltes lectures possibles, amb un nivell narratiu que ofereix alts i baixos considerables, però entenent que això, en un projecte com aquest, és del tot inevitable. “Curiosidades y anécdotas de la Barcelona antigua” un foto àlbum, recopilat per en Juan Manuel Santiago, amb imatges històriques de la ciutat, amb escenes i llocs emblemàtics, però que tant per la simplicitat dels peus de foto, com per la seva configuració, està enfocat a un públic turístic. “Les filles del fred” de la Camilla Läckberg, un llibre força complet, doncs malgrat la història de l’intriga policíaca en els països nòrdics està ja molt vista, no es pot negar que el llibre atrapa i manté viva la tensió cap a un final que, no per esperat, deixa de complaure al lector. I fent capicua trimestral, un nou títol de l’Irène Némirovsky, “Suite francesa”, un llibre preciós, amb un tractament extremadament delicat i poètic de la realitat de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial; una història que, sense amagar la tragèdia, ens parla de les coses quotidianes, esmicolant amb dolçor cada gest, cada detall, cada sentiment dels protagonistes; una veritable pena que l'autora, patint la desgràcia d'aquella guerra, deixés l'obra inacabada. I com sempre, ja ho sabeu, tot plegat no aspira a res més que a mostrar... les meves manies... també en la lectura.