Be My Love

Ja molt ganàpia, i acabat el meu periple com a cantaire d’agrupacions corals, més o menys convencionals, em vaig trobar de sobte i una mica per casualitat, rebent classes de cant de l’Anna Maria Agustí, la popular i televisiva “Nina”, que aleshores vivia en una casa de Valldoreix, i estava un xic apartada de la primera línia d’actualitat del món de l’espectacle. Amb ella vaig descobrir moltes de les meves mancances com a cantant, però també vam lligar una molt bona sintonia, que ens va portar a teixir una excel·lent relació personal, més enllà de l’aprenentatge musical. En el camp pedagògic però, recordo que vam provar moltes coses, ella al piano i jo amb la veu, per veure què es podia adaptar millor al meu suposat estil, boleros, estàndards de “crooners” americans, cançons d’en Serrat, però ella sempre em deia que el meu to molt greu i una tendència a cantar de forma massa lírica, allargant les notes finals, dificultava trobar allò amb el que poder lluir les meves petites qualitats. De tot el que vam temptejar, recordo amb especial afecte, la cançó d’en Mario Lanza, “Be my love”, tema principal de la pel·lícula musical nord-americana “The Toast of New Orleans”, estrenada el 1.950 (és a dir, com jo, he, he), que la Nina em va traduir expressament al català i convenientment adaptada a la meva tessitura, potser va ser la peça que més completament vam treballar plegats: “Ets el meu amoooor...”
https://youtu.be/EQz1McBv0fw

Quinze pel·lícules per completar el 2014

En l’últim quadrimestre del 2014, vam anar fins a 15 vegades al cinema, és a dir, gairebé un cop per setmana. Aquesta és la breu ressenya del que vam veure. “Locke”, una producció britànica, dirigida per en Steve Knitgh, que em va resultar un xic pesada, doncs tot ho explica un home mentre condueix el seu cotxe de nit; malgrat el tema pot considerar-se interessant, aquesta suposadament innovadora forma de filmació, no ajuda gens a alleugerir la història. “El misterio de la felicidad”, de l’argentí Daniel Burman, pròpia d’aquell tipus de cinema, amb reflexions sobre la nostàlgia d’allò que hem deixat de fer i l’esperança del que encara ens queda per recórrer. “Boyhood”, del nord-americà Richard Linklatre, una mena de docu-drama, rodat en el decurs de dotze d’anys de vida d’un noi, amb escenes familiars des dels sis als divuit anys, amb una forta càrrega intimista i emocional, extraordinàriament propera a la realitat. “El hombre más buscado”, britànica, de l’Anton Corbijn, amb el malaurat Philip Seymour Hoffman, en una de les seves últimes interpretacions, donant vida a un agent especial, en una intrigant història d’espionatge en el que es veuen embolicats els serveis secrets d’Alemanya i Estats Units, amb el finançament del terrorisme islàmic de rerefons. “El niño”, la producció espanyola que ha assolit una molt bona quota de pantalla, dirigida per en Daniel Monzón, amb una bona mostra del que pot ser el comerç del narcotràfic a l’estret de Gibraltar. “La isla mínima”, una altra pel·lícula espanyola de gran èxit, aquesta dirigida per l’Alberto Rodríguez, que ens parla de la investigació d’uns assassinats de noies joves, situats a principis dels anys vuitanta, en un obscur ambient marcat pels aiguamolls del Guadalquivir. “A escondides”, també espanyola, d’en Mikel Rueda, amb l’amistat adolescent entre un noi basc i un de marroquí, derivant cap a fronteres difícils de precisar, de les que no s’escapen els sentiments homosexuals. “Relatos salvajes”, la premiada producció argentina d’en Damián Szifrón, amb sis episodis diferenciats, que barregen amb encert la comèdia, l’intriga i les quotidianes reaccions de caire violent, que no sempre podem controlar. “Perdida”, una pel·lícula nord-americana de misteri, d’en David Fincher, ben tractada, amb la constant intriga per resoldre a la pantalla, que malgrat presentar alguns tòpics del cinema d’aquelles latituds, resulta força interessant. “Dos días, una noche”, potser la millor història d’aquest final d’any, de producció belga, dirigida per en Jean-Pierre i en Luc Dardenne, amb una esplèndida Marion Cotillard, en el paper d’una treballadora acomiadada que ha de buscar el recolzament dels seus companys de feina; un tema punyent i actual, molt ben tractat en aquesta colpidora mostra d’art cinematogràfic. “Madre e hijo”, romanesa, dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una asfixiant història que vol reflectir el moment actual de la societat d’aquell país, amb la irrupció dels nous rics i també de la manca d’escrúpols que coarta la seva societat. “La sal de la tierra”, la imprescindible pel·lícula-reportatge sobre la vida i obra del famós fotògraf brasiler, Sebastiao Salgado, compromès amb la humanitat i amb la natura, que ens brinda un seguit d’imatges d’una bellesa incommensurable. “Escobar: Paraíso perdido”, francesa, de l’Andrea Di Stefano, amb una semblança del rei colombià del narcotràfic, que més enllà de la possible veracitat dels fets, ens ofereix l’extraordinària interpretació d’en Benicio del Toro. “Nunca es demasiado tarde”, una desoncertant comèdia britànica, dirigida per l’Uberto Pasolini, amb un personatge molt peculiar que organitza funerals per a les persones que moren sense família, i que nostra un reguitzell de situacions tenyides d’una dramàtica tendresa. I per acabar, “Camino de la cruz”, alemana, d’en Dietrich Brüggemann, amb un tema sobre l’integrisme catòlic, que està tractat sense progressió narrativa i amb un excés de càmera fixa, que avorreix moltíssim a l’espectador... o almenys a mi. Clar que tot plegat, potser només són... manies meves!

Sota un cirerer florit

Anirem fins a l’any 1966, quan l’irrepetible Joan Manuel Serrat irrompia amb força en el món de la nova cançó catalana i a casa, tot just estrenat el nostre primer tocadiscos, començàvem a comprar-nos algun disc al gust del que més s’escoltava a la ràdio. Recordo que tots eren encara EP’s, és a dir, d’aquells de quatre cançons i un dels que encara conservo és aquest, del que avui em ve de gust recordar la cançó “Sota un cirerer florit”, que potser acompanyo amb un deix de nostàlgia, cosa molt normal en mi, he, he, doncs és una peça que no va assolir tant d’èxit com altres que l’acompanyaven en aquest disc, com ara “Ara que tinc vint anys” o “El drapaire”; de fet, em sembla que aquesta que ara evoco, mai no va estar inclosa en cap dels LP’s que el Noi del Poble Sec, va editar posteriorment, amb el recull de les seves primeres cançons. Cançó doncs, plena d’aquella malenconia que sovint acompanyava els meus primers anys d’adolescència... sobretot si parlem de temes amorosos, he, he.

https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds

Per completar l'any

Anem acabant l’any i fent el recompte dels llibres que en el 2014 han passat per les meves mans: en total, quaranta-cinc, amb més de 14.000 pàgines llegides, caram! més que mai. Tal i com he anat fent cada trimestre, ací en deixo una molt breu ressenya. Aquests són els catorze últims títols: “El malentendido” de Irène Némirovsky, una lectura gairebé clàssica, amb una història d’amor i desamor, narrada amb un estil literari molt interessant, emparat en un argument que podria semblar tòpic, però que l’habilitat de l’autora sap transformar fins a extrems que ajuden a captar l’atenció del lector. “La germandat del raïm” d’en John Fante, una història que respira emoció, senzillesa i veritat.; una narració simple però efectiva, tenyida d'un sentiment que mostra amb tendresa i realitat alhora, les relacions familiars d'unes persones que, tot i viure molt lluny de casa nostra, mostren trets molt comuns vers l'amor, la família i la sinceritat de la vida. “Les cròniques del déu coix” d’en Joan-Lluís Lluís, un llibre molt imaginatiu, amb les tribulacions del darrer déu de l'Olimp, que roman entre els humans, obrint un curiós plantejament comparatiu entre civilitzacions i creences, farcit d'ironia i bon sentit de l'humor, però gens exempt de moments reflexius que, com totes les faules, obren moltes portes al debat. “Espera a la primavera, Bandini” de nou d’en John Fante, repetit, amb l’errada que potser hauria d’haver llegit aquesta primera novel·la de l’autor, doncs mostra tots els mateixos arguments que la llegida anteriorment, tot i que no ha deixat d’agradar-me el seu estil narratiu i la forma, senzilla però atractiva alhora, de mostrar la personalitat dels seus personatges. “El joc dels miralls” de l’Andrea Camilleri, la meva primera novel·la del comissari Montalbano, que m’ha procurat una bona estona d’entreteniment, amb una història atractiva, fàcil de llegir, però no exempta d’interès en tots els sentits. “El lugar sin culpa” de José María Merino, íntim i introspectiu, doncs et porta a les reflexions més personals sobre las diferències entre el desig i la realitat, el pes de la memòria, la voluntat de auto-reconèixer, l’obligació de posar distància amb determinats problemes que ens dominen, la necessitat d’obrir petits (o grans) parèntesi en la nostra vida, etc.; en conjunt doncs, una lectura agradable i amb capacitat de remoure percepcions molt particulars. “Las lágrimas de San Lorenzo” de Julio Llamazares, nostàlgic, molt nostàlgic... i melancòlic; les reflexions d’un home, des del seu paper como a fill, al de pare, passant per la seva condició d’amant, amic, etc., sota la semblança del que representa la memòria, el pas del temps i la vida en sí mateixa, configurant un text absolutament recomanable i propici a obrir el nostre particular finestral de percepcions. “Se sabrà tot” d’en Xavier Bosch, un xic dispers, doncs a banda del teòric protagonista, una munió de personatges serveixen a l'autor per parlar-nos de les entranyes del món del periodisme, de la corrupció política, del terrorisme islamista, de la bombolla immobiliària, dels traumes que arrosseguem a la vida, del món de la parella... uf!!! massa coses, tot i que el llibre es deixa llegir amb facilitat. “Nos vemos allá arriba” de Pierre Lemaitre, trepidant, amb una narració ben estructurada que atrau al lector des de la primera pàgina, amb la història de dos soldats de la Primera Guerra Mundial i la seva supervivència una cop acabada aquesta, que ens permet viure moments de tensió y d’enuig, però també de tendresa i complaença, ja que tots els personatges mostren una identificació clara dels seus respectius caràcters. “Amaranta de Còrcira” d’en Xavier Frías Conde, un llibre absolutament prescindible; auto editat per a satisfer l'ego de l'autor, però que no aporta res en gairebé cap dels seus relats tan breus... potser massa breus? “Malalties del cor” el llibre de la Marató de TV3, que com a tants altres anteriors, recull relats d'autors molt diversos, presentant moltes lectures possibles, amb un nivell narratiu que ofereix alts i baixos considerables, però entenent que això, en un projecte com aquest, és del tot inevitable. “Curiosidades y anécdotas de la Barcelona antigua” un foto àlbum, recopilat per en Juan Manuel Santiago, amb imatges històriques de la ciutat, amb escenes i llocs emblemàtics, però que tant per la simplicitat dels peus de foto, com per la seva configuració, està enfocat a un públic turístic. “Les filles del fred” de la Camilla Läckberg, un llibre força complet, doncs malgrat la història de l’intriga policíaca en els països nòrdics està ja molt vista, no es pot negar que el llibre atrapa i manté viva la tensió cap a un final que, no per esperat, deixa de complaure al lector. I fent capicua trimestral, un nou títol de l’Irène Némirovsky, “Suite francesa”, un llibre preciós, amb un tractament extremadament delicat i poètic de la realitat de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial; una història que, sense amagar la tragèdia, ens parla de les coses quotidianes, esmicolant amb dolçor cada gest, cada detall, cada sentiment dels protagonistes; una veritable pena que l'autora, patint la desgràcia d'aquella guerra, deixés l'obra inacabada. I com sempre, ja ho sabeu, tot plegat no aspira a res més que a mostrar... les meves manies... també en la lectura.

Avui va de llibres

Sí, avui va de llibres, que ja toca fer resum dels que vaig llegir en el tercer trimestre de l’any. No, no van ser molts, malgrat el nombre de pàgines sí es va apropar al meu ritme habitual i és que aprofitant el temps d’estiu i les vacances al poble, em vaig empassar un parell de “totxos”, d’aquells que feia temps tenia esperant a la prestatgeria i que pel seu volum, em feia mandra bellugar massa amunt i avall. Comencem amb “L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra” d’en Jonas Jonasson, una ximpleria estiuenca, que és una manera com altre qualsevol de definir un llibre lleuger, distret, superficial, entretingut i... poca cosa més, tot i que amb això no pretenc treure mèrit a l’èxit que ha tingut. Primer “totxo”: “Al país del núvol blanc” de la Sara Lark, un història típica de best-seller, és a dir, aquesta mena de novel·les, escrites de cara al gran públic, que compleix perfectament amb la seva intenció; una mica d’ambient històric, detalls d’altres cultures, uns grams d’intriga i un molt, molt, de tòpics sentimentals. Nou llibre voluminós: “Victus - Barcelona 1714” de l’Albert Sánchez Piñol, un llibre que m’ha resultat sorprenent, doncs he de reconèixer que no m'esperava una novel·la tant “d’aventures", però confesso que l'he llegida amb molt d'interès i més enllà del seu rigor històric, entenc que deixa empremta com a text del que potser va passar en aquells temps a casa nostra; per tot plegat doncs, molt recomanable. I per començar a alleugerir la lectura... i el pes, he, he, “L'autora novella”, de la bona amiga Àngels Antiga, un llibre valent, amb el principal mèrit centrat en la capacitat de l'autora, novella com ella mateixa manifesta en el títol, per mostrar i publicar aquests relats curts; el conjunt presenta coses més bones que no altres, però en general cal reconèixer el seu valor i gosadia. Retornant a la lectura més d’entreteniment, “Ratas de Montsouris” de Léo Malet, un autor acabat de descobrir, gràcies a la recomanació de la meva bibliotecària, però que en aquesta primera novel·la seva, no em va entusiasmar, malgrat aprecio el tractament lleuger i la ironia de la narració, però em sembla que la trama policíaca resulta molt fluixa, amb ramificacions innecessàries i un desenllaç molt precipitat. Intentant canviar una mica de registre, va arribar “El Niño de los coroneles“ de Fernando Marías, que malgrat ser un Premi Nadal, em va semblar aterridor, amb la clàssica dicotomia entre el Bé i el Mal, presentada d'una manera perversa, en una història espessa i amb detalls massa escabrosos, enaltint la intel·ligència del Mal, tant sigui induït o natural, i la seva capacitat per transformar totes les virtuts de l’ésser humà. I acabàrem el trimestre amb un nou intent sobre en Léo Malet, amb “Niebla en el puente de Tolbiac”, que em va agradar una mica més que no la primera, potser per la seva brevetat i la seva trama policíaca sense massa complicacions. I com sempre dic, tot plegat no pretén ser cap intent de crítica literària, sinó un simple i senzill reflex de les lectures fetes, vistes des de la perspectiva de... “les meves manies”, he, he.

Segona tongada de pel·lícules al cinema

Amb un considerable retard, deixo constància de les pel·lícules vistes al cinema, durant el període estiuenc que va del maig a l’agost. “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!” una comèdia francesa d’en Guillaume Gallienne, que vol tractar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista autobiogràfic, però que cau en l’anècdota fàcil, sense aprofundir massa en el tema. “Tren de noche a Lisboa”, de producció alemanya i dirigida per en Bille August, una història melangiosa que ofereix detalls de la revolució portuguesa dels clavells, però que al meu entendre, no acaba de quallar, doncs tot sembla massa previsible. “La jaula dorada”, una nova comèdia francesa d’en Ruben Alves, que cau estrepitosament en el tòpic més constant i que s’allunya molt del tarannà habitual d’aquest tipus de cinema, que tantes bones produccions ens havia ofert. “Amanece en Edimburgo”, comèdia musical britànica, dirigida per en Dexter Fletcher, que em va agradar força, malgrat ser un tipus de gènere que mai no m’ha entusiasmat. “Las dos cares de enero”, un altre producció britànica, en aquest cas de cinema d’acció, dirigida per en Hossein Amini, i que compleix discretament amb el seu propòsit de distreure i poca cosa més. “Dos vidas”, una molt bona pel·lícula alemanya, d’en Georg Mass i la Judith Kaufmann, que sobre uns fets reals, dels temps de la post-guerra europea, ens mostra una història que manté en tot moment l’atenció de l’espectador. “El sueño de Ellis”, una història nord-americana, d’en James Gray, sobre el tema de l’emigració europea als Estats Units, dels anys 20, que comença prou bé però que a mesura que avança la pel·lícula, cau en el melodrama més avorrit, . “Las vidas de Grace”, una punyent producció nord-americana independent, dirigida per en Destin Cretton, que narra la vida en un centre d’acollida per adolescents problemàtics, molt ben interpretada i excepcional en el seu plantejament narratiu; sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist en aquests quatre mesos. “Begin Again”, també nord-americana, que sota la direcció d’en John Carney, ens presenta una història d’un suposat perdedor, que es mou en el món de la producció musical, circumstància que afegeix un lleuger atractiu als normals tòpics del guió. “Belle”, britànica, de l’Amma Asante, clàssica i carrinclona, sense més atractiu que estar basada en fets reals, relacionats amb els problemes de racisme, classistes i socials de l’Anglaterra que encara vivia reminiscències dels temps d’esclavitud. En conjunt doncs, deu pel·lícules que ens han aportat tota mena de sensacions, però al cap i a la fi... per això ens agrada anar al cinema, no?

Responsabilitats compartides?

En la meva llarga vida com a professional en el món de la construcció, em va tocar passar més d’un mal tràngol, quan a les obres que dirigia es produïa algun accident laboral. Malgrat molts casos eren fruit de negligències o descuits personals dels treballadors, els inspectors corresponents sempre responsabilitzaven ràpidament el cap d’obra del que havia passat. Malgrat personalment, mai no vaig arribar a estar encausat per la via penal, conec casos de companys que sí es van haver de sotmetre a aquesta jurisdicció i fins i tot algun va passar alguns dies a la presó. Sembla ser però, que quan es pugen graons en els escalafons del poder, molts graons!, la cosa ja no funciona de la mateixa manera; allò que en diuen responsabilitat compartida ja no existeix i resulta molt més fàcil culpabilitzar única i exclusivament al que suposadament ha comès la possible infracció, i que sovint en pateix directament las tristes conseqüències fins a l’extrem d’anar-li la vida, i prescindir del què pot haver provocat que aquella persona hagi pogut cometre un error simplement humà. Malauradament, l’actualitat més punyent ens mostra dia rere dia, massa exemples d’aquesta total manca de co-responsabilitat, amb l’agreujament de la prepotència i la superba amb que es manifesten les persones amb càrrecs tècnics o polítics, que haurien de sentir-se, primer solidaris amb les víctimes i després responsables del procés que ha desencadenat el mal produït. No sé si paga la pena esmentar casos concrets, alguns fruit de doctes i suposadament mesurades cavil·lacions judicials, com és el del ferrocarril de Santiago, en la que després de tantes deliberacions sembla ser que l’únic que va fer quelcom malament va ser el conductor, sense que ningú més pugui tenir màcula alguna en les seves intervencions anteriors al lamentable accident. I ara, no cal dir-ho, amb això de la pobre auxiliar d’infermeria del cas de l’Ebola, en el que hem hagut de sentir esfereïdores declaracions dels dirigents polítics directament relacionats, tenyides d’un cinisme i d’un desvergonyiment absolutament impropis de qui ocupa un càrrec públic, tirant pilotes fora i vantant-se de que els “col·legues” europeus ens feliciten de tant bé com estem portant el cas i de les extraordinàries mesures adoptades per aclarir-lo i solucionar-lo. Suposo que en la mateixa línia, l'únic responsable de les morts per legionel·la a Ripollet, serà el conductor del camió de la neteja contaminat. I em sap molt de greu, però això sí que no són manies meves... som molts els que pensem el mateix; però... se n’adonaran? I una última qüestió que em preocupa... de debò tota aquesta “gent”, dorm tranquil·lament totes les nits?