Sota un cirerer florit

Anirem fins a l’any 1966, quan l’irrepetible Joan Manuel Serrat irrompia amb força en el món de la nova cançó catalana i a casa, tot just estrenat el nostre primer tocadiscos, començàvem a comprar-nos algun disc al gust del que més s’escoltava a la ràdio. Recordo que tots eren encara EP’s, és a dir, d’aquells de quatre cançons i un dels que encara conservo és aquest, del que avui em ve de gust recordar la cançó “Sota un cirerer florit”, que potser acompanyo amb un deix de nostàlgia, cosa molt normal en mi, he, he, doncs és una peça que no va assolir tant d’èxit com altres que l’acompanyaven en aquest disc, com ara “Ara que tinc vint anys” o “El drapaire”; de fet, em sembla que aquesta que ara evoco, mai no va estar inclosa en cap dels LP’s que el Noi del Poble Sec, va editar posteriorment, amb el recull de les seves primeres cançons. Cançó doncs, plena d’aquella malenconia que sovint acompanyava els meus primers anys d’adolescència... sobretot si parlem de temes amorosos, he, he.

https://www.youtube.com/watch?v=iE5ymnc9Pds

Per completar l'any

Anem acabant l’any i fent el recompte dels llibres que en el 2014 han passat per les meves mans: en total, quaranta-cinc, amb més de 14.000 pàgines llegides, caram! més que mai. Tal i com he anat fent cada trimestre, ací en deixo una molt breu ressenya. Aquests són els catorze últims títols: “El malentendido” de Irène Némirovsky, una lectura gairebé clàssica, amb una història d’amor i desamor, narrada amb un estil literari molt interessant, emparat en un argument que podria semblar tòpic, però que l’habilitat de l’autora sap transformar fins a extrems que ajuden a captar l’atenció del lector. “La germandat del raïm” d’en John Fante, una història que respira emoció, senzillesa i veritat.; una narració simple però efectiva, tenyida d'un sentiment que mostra amb tendresa i realitat alhora, les relacions familiars d'unes persones que, tot i viure molt lluny de casa nostra, mostren trets molt comuns vers l'amor, la família i la sinceritat de la vida. “Les cròniques del déu coix” d’en Joan-Lluís Lluís, un llibre molt imaginatiu, amb les tribulacions del darrer déu de l'Olimp, que roman entre els humans, obrint un curiós plantejament comparatiu entre civilitzacions i creences, farcit d'ironia i bon sentit de l'humor, però gens exempt de moments reflexius que, com totes les faules, obren moltes portes al debat. “Espera a la primavera, Bandini” de nou d’en John Fante, repetit, amb l’errada que potser hauria d’haver llegit aquesta primera novel·la de l’autor, doncs mostra tots els mateixos arguments que la llegida anteriorment, tot i que no ha deixat d’agradar-me el seu estil narratiu i la forma, senzilla però atractiva alhora, de mostrar la personalitat dels seus personatges. “El joc dels miralls” de l’Andrea Camilleri, la meva primera novel·la del comissari Montalbano, que m’ha procurat una bona estona d’entreteniment, amb una història atractiva, fàcil de llegir, però no exempta d’interès en tots els sentits. “El lugar sin culpa” de José María Merino, íntim i introspectiu, doncs et porta a les reflexions més personals sobre las diferències entre el desig i la realitat, el pes de la memòria, la voluntat de auto-reconèixer, l’obligació de posar distància amb determinats problemes que ens dominen, la necessitat d’obrir petits (o grans) parèntesi en la nostra vida, etc.; en conjunt doncs, una lectura agradable i amb capacitat de remoure percepcions molt particulars. “Las lágrimas de San Lorenzo” de Julio Llamazares, nostàlgic, molt nostàlgic... i melancòlic; les reflexions d’un home, des del seu paper como a fill, al de pare, passant per la seva condició d’amant, amic, etc., sota la semblança del que representa la memòria, el pas del temps i la vida en sí mateixa, configurant un text absolutament recomanable i propici a obrir el nostre particular finestral de percepcions. “Se sabrà tot” d’en Xavier Bosch, un xic dispers, doncs a banda del teòric protagonista, una munió de personatges serveixen a l'autor per parlar-nos de les entranyes del món del periodisme, de la corrupció política, del terrorisme islamista, de la bombolla immobiliària, dels traumes que arrosseguem a la vida, del món de la parella... uf!!! massa coses, tot i que el llibre es deixa llegir amb facilitat. “Nos vemos allá arriba” de Pierre Lemaitre, trepidant, amb una narració ben estructurada que atrau al lector des de la primera pàgina, amb la història de dos soldats de la Primera Guerra Mundial i la seva supervivència una cop acabada aquesta, que ens permet viure moments de tensió y d’enuig, però també de tendresa i complaença, ja que tots els personatges mostren una identificació clara dels seus respectius caràcters. “Amaranta de Còrcira” d’en Xavier Frías Conde, un llibre absolutament prescindible; auto editat per a satisfer l'ego de l'autor, però que no aporta res en gairebé cap dels seus relats tan breus... potser massa breus? “Malalties del cor” el llibre de la Marató de TV3, que com a tants altres anteriors, recull relats d'autors molt diversos, presentant moltes lectures possibles, amb un nivell narratiu que ofereix alts i baixos considerables, però entenent que això, en un projecte com aquest, és del tot inevitable. “Curiosidades y anécdotas de la Barcelona antigua” un foto àlbum, recopilat per en Juan Manuel Santiago, amb imatges històriques de la ciutat, amb escenes i llocs emblemàtics, però que tant per la simplicitat dels peus de foto, com per la seva configuració, està enfocat a un públic turístic. “Les filles del fred” de la Camilla Läckberg, un llibre força complet, doncs malgrat la història de l’intriga policíaca en els països nòrdics està ja molt vista, no es pot negar que el llibre atrapa i manté viva la tensió cap a un final que, no per esperat, deixa de complaure al lector. I fent capicua trimestral, un nou títol de l’Irène Némirovsky, “Suite francesa”, un llibre preciós, amb un tractament extremadament delicat i poètic de la realitat de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial; una història que, sense amagar la tragèdia, ens parla de les coses quotidianes, esmicolant amb dolçor cada gest, cada detall, cada sentiment dels protagonistes; una veritable pena que l'autora, patint la desgràcia d'aquella guerra, deixés l'obra inacabada. I com sempre, ja ho sabeu, tot plegat no aspira a res més que a mostrar... les meves manies... també en la lectura.

Avui va de llibres

Sí, avui va de llibres, que ja toca fer resum dels que vaig llegir en el tercer trimestre de l’any. No, no van ser molts, malgrat el nombre de pàgines sí es va apropar al meu ritme habitual i és que aprofitant el temps d’estiu i les vacances al poble, em vaig empassar un parell de “totxos”, d’aquells que feia temps tenia esperant a la prestatgeria i que pel seu volum, em feia mandra bellugar massa amunt i avall. Comencem amb “L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra” d’en Jonas Jonasson, una ximpleria estiuenca, que és una manera com altre qualsevol de definir un llibre lleuger, distret, superficial, entretingut i... poca cosa més, tot i que amb això no pretenc treure mèrit a l’èxit que ha tingut. Primer “totxo”: “Al país del núvol blanc” de la Sara Lark, un història típica de best-seller, és a dir, aquesta mena de novel·les, escrites de cara al gran públic, que compleix perfectament amb la seva intenció; una mica d’ambient històric, detalls d’altres cultures, uns grams d’intriga i un molt, molt, de tòpics sentimentals. Nou llibre voluminós: “Victus - Barcelona 1714” de l’Albert Sánchez Piñol, un llibre que m’ha resultat sorprenent, doncs he de reconèixer que no m'esperava una novel·la tant “d’aventures", però confesso que l'he llegida amb molt d'interès i més enllà del seu rigor històric, entenc que deixa empremta com a text del que potser va passar en aquells temps a casa nostra; per tot plegat doncs, molt recomanable. I per començar a alleugerir la lectura... i el pes, he, he, “L'autora novella”, de la bona amiga Àngels Antiga, un llibre valent, amb el principal mèrit centrat en la capacitat de l'autora, novella com ella mateixa manifesta en el títol, per mostrar i publicar aquests relats curts; el conjunt presenta coses més bones que no altres, però en general cal reconèixer el seu valor i gosadia. Retornant a la lectura més d’entreteniment, “Ratas de Montsouris” de Léo Malet, un autor acabat de descobrir, gràcies a la recomanació de la meva bibliotecària, però que en aquesta primera novel·la seva, no em va entusiasmar, malgrat aprecio el tractament lleuger i la ironia de la narració, però em sembla que la trama policíaca resulta molt fluixa, amb ramificacions innecessàries i un desenllaç molt precipitat. Intentant canviar una mica de registre, va arribar “El Niño de los coroneles“ de Fernando Marías, que malgrat ser un Premi Nadal, em va semblar aterridor, amb la clàssica dicotomia entre el Bé i el Mal, presentada d'una manera perversa, en una història espessa i amb detalls massa escabrosos, enaltint la intel·ligència del Mal, tant sigui induït o natural, i la seva capacitat per transformar totes les virtuts de l’ésser humà. I acabàrem el trimestre amb un nou intent sobre en Léo Malet, amb “Niebla en el puente de Tolbiac”, que em va agradar una mica més que no la primera, potser per la seva brevetat i la seva trama policíaca sense massa complicacions. I com sempre dic, tot plegat no pretén ser cap intent de crítica literària, sinó un simple i senzill reflex de les lectures fetes, vistes des de la perspectiva de... “les meves manies”, he, he.

Segona tongada de pel·lícules al cinema

Amb un considerable retard, deixo constància de les pel·lícules vistes al cinema, durant el període estiuenc que va del maig a l’agost. “Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!” una comèdia francesa d’en Guillaume Gallienne, que vol tractar el tema de l’homosexualitat des d’un punt de vista autobiogràfic, però que cau en l’anècdota fàcil, sense aprofundir massa en el tema. “Tren de noche a Lisboa”, de producció alemanya i dirigida per en Bille August, una història melangiosa que ofereix detalls de la revolució portuguesa dels clavells, però que al meu entendre, no acaba de quallar, doncs tot sembla massa previsible. “La jaula dorada”, una nova comèdia francesa d’en Ruben Alves, que cau estrepitosament en el tòpic més constant i que s’allunya molt del tarannà habitual d’aquest tipus de cinema, que tantes bones produccions ens havia ofert. “Amanece en Edimburgo”, comèdia musical britànica, dirigida per en Dexter Fletcher, que em va agradar força, malgrat ser un tipus de gènere que mai no m’ha entusiasmat. “Las dos cares de enero”, un altre producció britànica, en aquest cas de cinema d’acció, dirigida per en Hossein Amini, i que compleix discretament amb el seu propòsit de distreure i poca cosa més. “Dos vidas”, una molt bona pel·lícula alemanya, d’en Georg Mass i la Judith Kaufmann, que sobre uns fets reals, dels temps de la post-guerra europea, ens mostra una història que manté en tot moment l’atenció de l’espectador. “El sueño de Ellis”, una història nord-americana, d’en James Gray, sobre el tema de l’emigració europea als Estats Units, dels anys 20, que comença prou bé però que a mesura que avança la pel·lícula, cau en el melodrama més avorrit, . “Las vidas de Grace”, una punyent producció nord-americana independent, dirigida per en Destin Cretton, que narra la vida en un centre d’acollida per adolescents problemàtics, molt ben interpretada i excepcional en el seu plantejament narratiu; sense cap mena de dubte, la millor pel·lícula que he vist en aquests quatre mesos. “Begin Again”, també nord-americana, que sota la direcció d’en John Carney, ens presenta una història d’un suposat perdedor, que es mou en el món de la producció musical, circumstància que afegeix un lleuger atractiu als normals tòpics del guió. “Belle”, britànica, de l’Amma Asante, clàssica i carrinclona, sense més atractiu que estar basada en fets reals, relacionats amb els problemes de racisme, classistes i socials de l’Anglaterra que encara vivia reminiscències dels temps d’esclavitud. En conjunt doncs, deu pel·lícules que ens han aportat tota mena de sensacions, però al cap i a la fi... per això ens agrada anar al cinema, no?

Responsabilitats compartides?

En la meva llarga vida com a professional en el món de la construcció, em va tocar passar més d’un mal tràngol, quan a les obres que dirigia es produïa algun accident laboral. Malgrat molts casos eren fruit de negligències o descuits personals dels treballadors, els inspectors corresponents sempre responsabilitzaven ràpidament el cap d’obra del que havia passat. Malgrat personalment, mai no vaig arribar a estar encausat per la via penal, conec casos de companys que sí es van haver de sotmetre a aquesta jurisdicció i fins i tot algun va passar alguns dies a la presó. Sembla ser però, que quan es pugen graons en els escalafons del poder, molts graons!, la cosa ja no funciona de la mateixa manera; allò que en diuen responsabilitat compartida ja no existeix i resulta molt més fàcil culpabilitzar única i exclusivament al que suposadament ha comès la possible infracció, i que sovint en pateix directament las tristes conseqüències fins a l’extrem d’anar-li la vida, i prescindir del què pot haver provocat que aquella persona hagi pogut cometre un error simplement humà. Malauradament, l’actualitat més punyent ens mostra dia rere dia, massa exemples d’aquesta total manca de co-responsabilitat, amb l’agreujament de la prepotència i la superba amb que es manifesten les persones amb càrrecs tècnics o polítics, que haurien de sentir-se, primer solidaris amb les víctimes i després responsables del procés que ha desencadenat el mal produït. No sé si paga la pena esmentar casos concrets, alguns fruit de doctes i suposadament mesurades cavil·lacions judicials, com és el del ferrocarril de Santiago, en la que després de tantes deliberacions sembla ser que l’únic que va fer quelcom malament va ser el conductor, sense que ningú més pugui tenir màcula alguna en les seves intervencions anteriors al lamentable accident. I ara, no cal dir-ho, amb això de la pobre auxiliar d’infermeria del cas de l’Ebola, en el que hem hagut de sentir esfereïdores declaracions dels dirigents polítics directament relacionats, tenyides d’un cinisme i d’un desvergonyiment absolutament impropis de qui ocupa un càrrec públic, tirant pilotes fora i vantant-se de que els “col·legues” europeus ens feliciten de tant bé com estem portant el cas i de les extraordinàries mesures adoptades per aclarir-lo i solucionar-lo. Suposo que en la mateixa línia, l'únic responsable de les morts per legionel·la a Ripollet, serà el conductor del camió de la neteja contaminat. I em sap molt de greu, però això sí que no són manies meves... som molts els que pensem el mateix; però... se n’adonaran? I una última qüestió que em preocupa... de debò tota aquesta “gent”, dorm tranquil·lament totes les nits?

Nou intent de colonització

Sembla ser que el govern aragonès ha cursat ordre per impedir que en un institut de Vall-de-roures, l’IES Matarranya, s’imparteixin classes de català, que fins ara figurava com assignatura optativa. La reacció de la comunitat educativa de la zona ha estat fulminant, però això no treu que l’intent d’escapçar, una vegada més, la llengua i la cultura catalanes, per part dels dirigents “peperos” posi de manifest aquest intent permanent de colonització que hem patit durant molts anys i que el pas del temps no sembla apaivagar gens ni mica. Aquest estiu, en el meu afany de fotografiar rellotges de sol, m’he recorregut bona part dels pobles de la comarca del Matarranya, que sota l’administració aragonesa, intenten mantenir les seves arrels catalanes, com a signe de normalitat en la seva expressió més quotidiana. M’he emportat però, moltes sorpreses, doncs a banda de veure ridículament transformats alguns topònims, he comprovat com en gairebé tots ells, la Plaça Major continua sent “Plaza de España”, la retolació dels carrers és també gairebé sempre només en castellà i en pocs casos, es manté algun cartell en català de temps molt anteriors; i només en un cas, a Favara de Matarranya, l’edifici de l’ajuntament figurava retolat com a Ca la Vila. En canvi, preguntant o parlant amb la gent, sobretot la més gran, el català o el xampurrejat, “chapurreao” que diuen alguns, era l’idioma més comú i en cap cas vaig tenir cap problema per expressar-me en la meva llengua. Alhora, recordo quan fa un parell d’estius, que a l’esmentat Vall-de-roures (Valderobres segons els que manen), vaig assistir a un popular festival de jota, al pati del seu formós castell, en homenatge a un vell professor de música que es jubilava, on després de fer totes les presentacions i parlaments en català, els cantaires i grups actuants, es van fer un tip d’interpretar jotes en les que totes les lletres, en castellà, parlaven de “la Virgen del Pilar, la nobleza aragonesa, la madre España” i no sé quants més sentiments “de orgullo patrio”, que desquadraven molt amb l’ambient que es respirava entre el públic. Sempre he defensat la natural convivència d’ambdues llengües, com a perfecte exercici de la gent normal, per damunt d’interessos manipuladors dels polítics i altres manaires; però aquesta normalitat ha de partir del respecte compartit i en cap cas excloent, cosa que sembla que no tothom entén de la mateixa manera. Tot plegat doncs, em sembla prou trist i una mostra més d’aquesta mena de colonització que el més caspós centralisme espanyol ha exercit i continua exercint, sense cap mena de pudor ni vergonya... o serà que en realitat, això només són manies meves.

Perquè jo també hi era

Contestant a la pregunta de perquè jo ahir, vaig anar a la manifestació de la Diada, si sempre m’he mostrat molt poc entusiasta amb l’independentisme, vull dir-vos el següent: En primer lloc, aclarir que jo sempre he viscut l’11 de setembre com a festa nacional reivindicativa, des d’aquell 1977, en el que vaig tenir el goig i el privilegi d’aplegar-me amb tants milers de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona, i enguany, és clar, no havia de ser menys. I abans de que ningú em salti dient que ahir també hagués pogut anar a Tarragona, vull deixar constància dels meus arguments. És ben cert que des del començament, mai no he estat un fervorós seguidor d’aquesta febre independentista, de la que s’ha encomanat tanta gent i de la que alguns polítics n’estan fent ús entabanador, amb interessos partidistes i amb unes conseqüències que no han sabut preveure, però... amb el pas dels dies i tal i com estan anant les coses, la meva postura agafa caires molt més comprensius davant aquesta generalitzada opció. M’explico. D’entrada, cal dir que sempre he fet prevaldre les qüestions socials, aquelles que afecten molt principalment a la persona en els seus drets i deures, per damunt de banderes i identitats forçades que sovint són molt manipulades; i és per això que sempre he dit que sóc d’esquerres i que m’emprenya molt haver-me de sotmetre al domini del desaforat capitalisme i a l’indiscutible poder econòmic que tot ho remena. Alhora i des de la més pura teoria, també sempre he considerat que la solució al nostre maltractament com a poble, podria ser allò que defineixen com a federalisme, entès gairebé de forma universal, sense fronteres artificials ni separatismes forçats, i amb el més absolut respecte per les diferències culturals, d’identitat col·lectiva, etc. I dic que això ho entenc des de la més pura teoria, per fugir de l’ús que alguns partits polítics estan fent del concepte. Dit tot això també vull manifestar que crec fervorosament en la més absoluta llibertat de l’individu, i que per tant, com a persona tinc tot el dret del món a prendre qualsevol decisió de la meva vida, de la manera més lliure i exempta de condicionants que es pugui imaginar. De tal manera doncs, si hom no està gust amb una cosa, té tot el dret del món a intentar canviar-la o a anar-se’n i cercar quelcom millor. Aquest dret, lògicament extensible a qualsevol tipus de relació humana, se’ns presenta ara com a col·lectiu de país, vist el menyspreu i maltractament que estem rebent des dels poder centrals espanyols. I malgrat algú em pugui dir que això s’ha repetit en el decurs de la història, i que situacions semblants ja s’havien viscut fa anys, dècades o segles, jo ho veig amb una perspectiva de futur i progressista i per tant, vull fer el que calgui per canviar-la, per apropar-la molt més als meus ideals com a persona. Així doncs, em crec amb tot “el dret a decidir” i que ningú no em vingui amb arguments retrògrads, suposades legalitats de fa quaranta anys, tribunals auto-desautoritzats o majories parlamentàries que manen més que no altres. Jo m’atorgo, com a individu, el dret a escollir el meu propi camí, sigui dins del àmbit que sigui i ningú, ningú, m’ho ha de poder impedir. Així doncs, que s’ho muntin com vulguin, però que em deixin anar a votar, que arribat el moment, i escoltades i analitzades totes les opcions, jo ja pensaré i decidiré com vull que sigui el món on he de viure, Per a mi, això és el veritable concepte de democràcia... o potser tot plegat, només són manies meves!