Nou intent de colonització

Sembla ser que el govern aragonès ha cursat ordre per impedir que en un institut de Vall-de-roures, l’IES Matarranya, s’imparteixin classes de català, que fins ara figurava com assignatura optativa. La reacció de la comunitat educativa de la zona ha estat fulminant, però això no treu que l’intent d’escapçar, una vegada més, la llengua i la cultura catalanes, per part dels dirigents “peperos” posi de manifest aquest intent permanent de colonització que hem patit durant molts anys i que el pas del temps no sembla apaivagar gens ni mica. Aquest estiu, en el meu afany de fotografiar rellotges de sol, m’he recorregut bona part dels pobles de la comarca del Matarranya, que sota l’administració aragonesa, intenten mantenir les seves arrels catalanes, com a signe de normalitat en la seva expressió més quotidiana. M’he emportat però, moltes sorpreses, doncs a banda de veure ridículament transformats alguns topònims, he comprovat com en gairebé tots ells, la Plaça Major continua sent “Plaza de España”, la retolació dels carrers és també gairebé sempre només en castellà i en pocs casos, es manté algun cartell en català de temps molt anteriors; i només en un cas, a Favara de Matarranya, l’edifici de l’ajuntament figurava retolat com a Ca la Vila. En canvi, preguntant o parlant amb la gent, sobretot la més gran, el català o el xampurrejat, “chapurreao” que diuen alguns, era l’idioma més comú i en cap cas vaig tenir cap problema per expressar-me en la meva llengua. Alhora, recordo quan fa un parell d’estius, que a l’esmentat Vall-de-roures (Valderobres segons els que manen), vaig assistir a un popular festival de jota, al pati del seu formós castell, en homenatge a un vell professor de música que es jubilava, on després de fer totes les presentacions i parlaments en català, els cantaires i grups actuants, es van fer un tip d’interpretar jotes en les que totes les lletres, en castellà, parlaven de “la Virgen del Pilar, la nobleza aragonesa, la madre España” i no sé quants més sentiments “de orgullo patrio”, que desquadraven molt amb l’ambient que es respirava entre el públic. Sempre he defensat la natural convivència d’ambdues llengües, com a perfecte exercici de la gent normal, per damunt d’interessos manipuladors dels polítics i altres manaires; però aquesta normalitat ha de partir del respecte compartit i en cap cas excloent, cosa que sembla que no tothom entén de la mateixa manera. Tot plegat doncs, em sembla prou trist i una mostra més d’aquesta mena de colonització que el més caspós centralisme espanyol ha exercit i continua exercint, sense cap mena de pudor ni vergonya... o serà que en realitat, això només són manies meves.

Perquè jo també hi era

Contestant a la pregunta de perquè jo ahir, vaig anar a la manifestació de la Diada, si sempre m’he mostrat molt poc entusiasta amb l’independentisme, vull dir-vos el següent: En primer lloc, aclarir que jo sempre he viscut l’11 de setembre com a festa nacional reivindicativa, des d’aquell 1977, en el que vaig tenir el goig i el privilegi d’aplegar-me amb tants milers de persones al Passeig de Gràcia de Barcelona, i enguany, és clar, no havia de ser menys. I abans de que ningú em salti dient que ahir també hagués pogut anar a Tarragona, vull deixar constància dels meus arguments. És ben cert que des del començament, mai no he estat un fervorós seguidor d’aquesta febre independentista, de la que s’ha encomanat tanta gent i de la que alguns polítics n’estan fent ús entabanador, amb interessos partidistes i amb unes conseqüències que no han sabut preveure, però... amb el pas dels dies i tal i com estan anant les coses, la meva postura agafa caires molt més comprensius davant aquesta generalitzada opció. M’explico. D’entrada, cal dir que sempre he fet prevaldre les qüestions socials, aquelles que afecten molt principalment a la persona en els seus drets i deures, per damunt de banderes i identitats forçades que sovint són molt manipulades; i és per això que sempre he dit que sóc d’esquerres i que m’emprenya molt haver-me de sotmetre al domini del desaforat capitalisme i a l’indiscutible poder econòmic que tot ho remena. Alhora i des de la més pura teoria, també sempre he considerat que la solució al nostre maltractament com a poble, podria ser allò que defineixen com a federalisme, entès gairebé de forma universal, sense fronteres artificials ni separatismes forçats, i amb el més absolut respecte per les diferències culturals, d’identitat col·lectiva, etc. I dic que això ho entenc des de la més pura teoria, per fugir de l’ús que alguns partits polítics estan fent del concepte. Dit tot això també vull manifestar que crec fervorosament en la més absoluta llibertat de l’individu, i que per tant, com a persona tinc tot el dret del món a prendre qualsevol decisió de la meva vida, de la manera més lliure i exempta de condicionants que es pugui imaginar. De tal manera doncs, si hom no està gust amb una cosa, té tot el dret del món a intentar canviar-la o a anar-se’n i cercar quelcom millor. Aquest dret, lògicament extensible a qualsevol tipus de relació humana, se’ns presenta ara com a col·lectiu de país, vist el menyspreu i maltractament que estem rebent des dels poder centrals espanyols. I malgrat algú em pugui dir que això s’ha repetit en el decurs de la història, i que situacions semblants ja s’havien viscut fa anys, dècades o segles, jo ho veig amb una perspectiva de futur i progressista i per tant, vull fer el que calgui per canviar-la, per apropar-la molt més als meus ideals com a persona. Així doncs, em crec amb tot “el dret a decidir” i que ningú no em vingui amb arguments retrògrads, suposades legalitats de fa quaranta anys, tribunals auto-desautoritzats o majories parlamentàries que manen més que no altres. Jo m’atorgo, com a individu, el dret a escollir el meu propi camí, sigui dins del àmbit que sigui i ningú, ningú, m’ho ha de poder impedir. Així doncs, que s’ho muntin com vulguin, però que em deixin anar a votar, que arribat el moment, i escoltades i analitzades totes les opcions, jo ja pensaré i decidiré com vull que sigui el món on he de viure, Per a mi, això és el veritable concepte de democràcia... o potser tot plegat, només són manies meves!

En memòria de l'Alex Angulo

Ens vam conèixer en unes sessions de teràpia col·lectiva, a les que jo assistia per superar allò que en dèiem la crisi dels quaranta, és a dir, fa més de vint anys. Formàvem part d’un grup, com sempre amb les dones com a majoria, que treballàvem aspectes molt personals i que alternàvem algunes trobades trimestrals amb gent de Barcelona i de Bilbao. Era un home d’aparença potser feble, però gran, molt gran, enorme, en bondat i sensibilitat i vam connectar molt de pressa. Recordo haver dormit a casa seva, en algun dels meus desplaçaments a la capital d’Euskadi i també recordo de manera especial molts altres moments de complicitat en els treballs que dúiem a terme amb el grup. Era una persona tímida, però molt càlida i tendre, que es feia estimar molt ràpidament. Aleshores encara no havia fet el salt professional a la gran món del cinema i la televisió, provenia dels cercles culturals més compromesos de la seva terra, havia fet molt de teatre amateur i presentat algun programa d’entreteniment a la televisió autonòmica de casa seva, però tot just estava estrenant la seva primera pel·lícula, “Acción mutante”, a les ordres del seu amic Alex de la Iglesia. Després, en vindrien moltes més, amb l’exitosa “El día de la bestia”, i altres amb l’Icíar Bollaín i fins i tot amb el Pedro Almodóvar; i per arrodonir-ho, les sèries de televisió que completarien la seva popularitat i el reconeixement públic. Amb ell, després d’aquelles trobades col·lectives vam perdre el contacte i mai més no havíem tornat a coincidir, però a casa, sempre que la seva cara, per un motiu o altre, sortia per la petita pantalla, l’anomenàvem “el meu amic”. Anit, vaig assabentar-me de la seva tràgica mort en un accident a la carretera i ara, segur que mai més ja no podré recuperar l’extraordinària vivència de compartir una d’aquelles emotives, intenses i llargues abraçades que, malgrat l’evident desproporció física, tantes vegades ens havíem ofert. La nostàlgia és infinita. Adéu... amic!!!

Segona tongada de llibres

En el segon trimestre d’enguany, han passat per les meves mans aquests vuit llibres: “Quirat i mig” de Maria Dolors Millat, un llibre agredolç i estrany per les diferents reaccions que m'ha provocat; rebuig per tota la part de fantasia que presenta en els "viatges" de la protagonista i interès per tot el que explica de la seva vida més realista i quotidiana; cap el final però, ha anat guanyant en atractiu general. “Informe de l’interior” de Paul Auster, avorridot, fins a la meitat m’ha semblat prou interessant, però després ha començat a cansar-me en la narració dels records d’infantesa, adolescència i joventut del autor, que reitera vivències potser massa íntimes o personals, i que malgrat la curiosa veu literària emprada, m’han acabat adormint. “Dos taüts negres i dos de blancs” de Pep Coll, la reconstrucció d’un crim real al Pallars que va quedar impune; impecable, una història tràgica, narrada d'una manera molt interessant, detallant de forma separada la biografia de cadascun dels personatges, principals o secundaris, que hi intervenen; un temps convuls, en un ambient fosc i ignorat, que m'ha commogut de forma absorbent. “Set dies de Gràcia” de Carla Gràcia Mercadé, simple però satisfactori; malgrat l'autora ja ho avisava en totes les seves entrevistes, el llibre es queda curt pel que fa a informació sobre qüestions històriques; en realitat, tot el que se'ns explica gira al voltant d'una història familiar, molt típica d'argument de novel·la sentimental, amb tots els tòpics d'aquesta mena de relacions; això sí, m'ha fet obrir gana per saber més coses sobre el que aleshores va passar en realitat a la vila on jo vaig néixer. “L’altra” de Marta Rojals, actual i de gran èxit; una novel·la interessant pel que mostra d'una generació que hores d'ara ronda els quaranta i que posa de manifest els seus valors, però també les seves contradiccions; està ben escrita, amb una construcció i un llenguatge que tot i ser planers, ofereixen un bon nivell literari. “A peu per la Llitera” d’en Josep Maria Espinàs, un viatge a la frontera de la llengua, recuperat de l’estanteria de casa; un llibre perfecte potser perquè fa ben poc vaig recórrer els mateixos pobles (jo en cotxe, eh!) i malgrat els vint-i-cinc anys que han passat, he pogut identificar tots els paisatges; potser també perquè la seva crònica m'ha semblat literàriament senzilla però molt emotiva i propera i potser perquè rellegir aquest llibre m'ha mostrat el tipus de quadern de viatge que a mi sempre m'hagués saber fer. “Dies de frontera” de Vicens Pagès Jordà, un xic dispers, escampat, amb ganes d'explicar massa coses i superficial en molts casos, massa disgregat i abusant de descripcions prescindibles, poc interessat en els fons dels personatges i que m’ha costat força d'acabar-me'l. “Las tres bodas de Manolita” de l’Almudena Grandes, el tercer llibre dels seus “Episodios de una Guerra Interminable”, m’ha semblat excel·lent; la meva particular devoció per aquesta escriptora i en especial, per la sèrie de llibres esmentada, m’empenta a qualificar aquesta nova història amb la màxima puntuació, tot i que... potser no la escolliria como la millor de les publicades fins ara... clar que tot plegat, segur que només són “manies meves”.

Petits moments de reflexió

Assegut en un banc d’un parc públic, a Rubí. A un costat, un bon grapat de pins que s’enfilen per un suau turó configurant un aire de muntanya, prou allunyat de l’ambient de controlada regulació dels parcs urbans. A l’altre, una bona vista del poble; als peus, el passeig de circumval·lació, per on passen més cotxes que no persones caminant i on fa uns moments he esmorzat, còmodament instal·lat a la terrassa d’un bar ja conegut; a l’alçada dels ulls, dos edificis d’habitatges modestos, senzills de construcció i d’aparença pel que fa a la gent que hi deu viure, a les finestres i estrets balcons, a penes un parell de plantes amb flors i en la cinquantena de pisos que s’hi poden comptar, només un aparell d’aire condicionat a la vista. En un dels balcons, un home en samarreta repenjat a la barana, fuma una cigarreta i acaba tirant la burilla al carrer; una mica més avall, una dona tota de negre, estén a assecar tot de roba fosca, potser ha fet bugada de color; una mica més lluny, un cap a penes es deixa veure pel damunt de l’ampit d’una finestra, com si algú estigués assegut arran, amb el solitari entreteniment de posar la mirada lluny de la seva realitat. No puc evitar caure en aquell exercici d’imaginació que m’empenta en pensar en totes les vides que es poden bellugar darrera aquesta façana que tinc al davant. Vides segurament molt modestes, qui sap si amb moltes il·lusions trencades, potser moltes nascudes lluny d’aquestes quatre parets que ara els donen aixopluc, esperances mal fonamentades que la realitat dels nostres temps actuals ha esmicolat sense cap mena de compassió. Vides, en definitiva, tant importants com a qualsevol altre, però que s’han vist abocades a una resignació i a una tristor quotidianes que mai no havien somiat. Sí, per un moment, m’embarga un sentiment de frustració col·lectiva. Potser és que mentre esmorzava, el diari m’ha fet arribar pulsacions en forma de notícies que no ajuden a entendre res del que ens està passant. Notícies, com ja és habitual en els últims anys, de polítics corruptes, dels que tot i que algun de tant en tant va a parar a la presó, són encara molts els que segueixen en primera línia del poder, arrossegant un passat farcit d’abusos i corrompiment de tota mena de valors. Notícies, també més properes, amb actuacions policials fora de tota lògica, injustificables en les seves raons i cínicament avalades pels que les dirigeixen, sense cap mena de voluntat d’anàlisi realista i dialogant. I notícies també, molt llunyanes però no per això menys punyents, com la lapidació d’una dona embarassada a la Índia, els cadàvers amuntegats d’un grapat de para-militars a Ucraïna, la ja oblidada però no closa guerra civil a Síria, etc. El pensament doncs, ajudat per aquesta frustrant sensació de no saber què està fent malament la condició humana, se m’enfosqueix una mica i malgrat recórrer al justificant tradicional de que sempre ha estat així i que l’ésser humà sembla no voler aprendre mai de tots els seus errors, no puc evitar el sentir-me encongit de cor i ànima. De sobte però, la flaire endolcidora del gessamí que cobreix per complet el mur proper de la rampa d’accés al parc, i els tímids raigs de sol que semblen poder vèncer els núvols i les boires matinals, m’eixoriveixen una mica i recupero bona part d’alegria en la meva percepció més particular. Malgrat tot, la vida sempre paga la pena. O potser tot plegat, només són manies meves.

Breu crònica cinematogràfica

Com és habitual en el meu bloc, faré una breu crònica de les pel·lícules que hem anat a veure al cinema, és a dir, en pantalla gran. Hem fet un bon primer quadrimestre de l’any, més o menys en el nostre ritme d’una pel·lícula per setmana. Aquestes són: “Sobran las palabras”, una producció nord-americana dirigida per en Nicole Holofcener, que em va deixar un gust agredolç, sense acabar d’entusiasmar-me del tot. “A propósito de Llewyn Davis”, també nord-americana, dels famosos germans Coen, que tot i estar ben feta, potser resulta massa lenta i sobretot, decebedora per la història que explica i els valors que mostra d’un jove amb tanta poca esma. “Nebraska”, de nou nord-americana, dirigida per l’Alexander Payne, i potser la millor pel·lícula d’aquesta tongada, amb una història trista i tendre alhora sobre uns personatges de l’Amèrica profunda que t’acabes estimant força. “Vivir es fàcil, con los ojos cerrados”, espanyola, del David Trueba, que tot i presentar molts dels tics del cinema més proper, es deixa veure amb força complicitat i emoció. “Philomena”, britànica, amb una Judi Dench, donant vida a una dona prou desconcertant, que sense acabar de quallar del tot, ens mostra una història prou interessant. “Dallas Buyers Club”, també nord-americana, dirigida per en Jean-Marc Vallée, i que ens parla de la vida d’un lluitador contra la malaltia de la sida, un xic, bastant, molt peculiar, però que està ben explicada i ben interpretada, sobretot en el seu paper protagonista, per en Matthew McConaughey. “Ida”, de producció polonesa, per compensar una mica tant de cinema nord-americà acumulat, dirigida per en Pawel Pawlikowski, amb molts premis al palmarès, i que resulta la pel·lícula més esglaiadora de totes, amb una història trista, molt trista, narrada enmig d’un ambient fred, molt fred, però que des del seu desbordant dramatisme, acaba deixant un bon regust. “El gran hotel Budapest”, nord-americana, d’en Wes Anderson, una esbojarrada comèdia, pròpia d'aquest autor, que no m’aportà res de nou i que em va cansar una mica de veure. “Ocho apellidos vascos”, la sorpresa de l’any pel que fa al cinema espanyol, dirigida per l’Emilio Martínez-Lázaro, amb una història típica i tòpica, però que cal reconèixer que té moments divertits i en conjunt resulta força distreta. “9 meses... de condena”, de l’Albert Dupontel, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula d’aquests mesos, una comèdia sense cap ni peus, que desmereix el bon cartell que sempre ens havia mostrat el cinema francès d’aquest estil. “La plaga”, una producció catalana de la Neus Ballús, que en forma de docu-drama ens mostra la vida d’uns personatges tan entranyables com esfereïdors en les seves quotidianes tristors. “Aprendiz de gigoló”, per acabar també amb cinema nord-americà, amb en John Turturro, com a director i actor, al costat d’un Woody Allen que repeteix una i mil vegades el seu clàssic paper, dins d’una història que no s’aguanta per enlloc. Bé, en resum doncs, potser massa cinema de producció nord-americana, tot i que no del més comercial, que en conjunt ens ve a demostrar que cal tornar a mirar més cap el cinema europeu independent, que sempre ha complert força les nostres espectatives.

Sortides des de Lluçàs: La Llitera

Aprofitant que hi havia programat un dinar de joves del poble, la Teresa i jo decidim trencar l’ambient familiar d’aquests dies de pont a Lluçàs i marxem a fer una ruta pels petits pobles del voltant, dels que lentament anem descobrint els seus encants. Una mica més avall de Benavarri, deixem la carretera nacional per endinsar-nos a la comarca de La Llitera i aturar-nos en primer lloc a Gavassa (Gabasa), on fem una curta passejada pel poble, deixant per un altre dia la possibilitat de fer el camí dels barrancs, que es veu molt ben senyalitzat i prou interessant. Tornats al cotxe, a pocs quilòmetres, agafem una pista a mà dreta que en cinc minuts ens porta fins l’ermita del Vilet, una petita construcció del segle XIII sense absis, la qual cosa sembla mostrar que es tractà d’una obra inacabada. Curiosament, la trobem oberta, doncs hi ha unes dones del poble que l’estan netejant i condicionant per a la propera romeria de Sant Isidre. Tornats a la carretera, ens aturem un moment abans d’arribar a Peralta de la Sal, per contemplar de lluny les grans salines que donen nom al poble, i un cop en aquest, fem una curta passejada pels seus carrers, en els que no descobrim cap cosa de massa interès. Una mica més enllà però, sí trobem el trencall que, per una pista de poc menys de cinc quilòmetres, s’enfila fins el castell de la Mora o de Momegastre, de finals del segle XI, del que es conserva només una petita torre quadrada, molt visible però des de gairebé tots els punts de la comarca, doncs corona un dels turons més alts de l’entorn. Deixem el cotxe a l’esplanada que hi ha davant de l’ermita, on trobem una parella amb un nen, que ha fet nit en el refugi, molt deteriorat per cert, que hi ha al costat. Xerrem una mica, lloem el meravellós paisatge que es pot contemplar des d’aquestes alçades i la tranquil·litat de l’entorn, i tot seguit emprenem el camí que puja al castell, on arribem en uns deu minuts d’esforçada caminada. El dia és esplèndid i la panoràmica autènticament reconfortant, fins i tot es poden veure, encara una mica enfarinats de neu, els cims del Pirineu més proper. Desfet el camí i la carretera, ens orientem cap el nord, per visitar el poble de Calassanç (Calasanz) d’arrels musulmanes, que ens mostra les seves restes fortificades, amb un grapat de cases arrapades a la muntanya, carrerons molt estrets pels que a penes hi pot passar un vehicle. Des d’aquest, i fent-nos una mica els valents, agafem una pista de terra, que en alguns trams es troba en força mal estat, per fer els cinc quilòmetres que ens separen d’Alins de Llitera (Alins del Monte), un molt petit nucli que no arriba a la dotzena d’habitants, on podem contemplar l’església de Sant Joan, de nau senzilla, però amb un arrodonit absis bastit sobre un penya-segat. També en aquest indret, diuen que s’hi havia aixecat un castell, però hores d’ara, a penes s’hi poden veure quatre pedres al capdamunt d’una roca propera. Ben satisfets amb tot el que hem anat descobrint, retornem a la ruta general que ens porta fins a Binèfar, on fem un menú a peu de carretera, per retornar després cap el nord, passant per Tamarit de Llitera, fer una becaina a la vora del pantà de Santa Anna, i visitar com a últim reducte del dia, el llogarret de Natjà (Nachá), que pertany al municipi de Baells, i on podem veure l’església, també d’arrels romàniques, de Sant Nicolau, amb la curiositat de trobar-hi dues portes, la de migdia i una orientada a ponent, que avui en dia es troba inutilitzada, doncs li han escapçat les escales d’accés. Cap a quarts de vuit, tornem a ser a Lluçàs, amb el goig d’haver passat un molt bonic dia.