Breu crònica cinematogràfica

Com és habitual en el meu bloc, faré una breu crònica de les pel·lícules que hem anat a veure al cinema, és a dir, en pantalla gran. Hem fet un bon primer quadrimestre de l’any, més o menys en el nostre ritme d’una pel·lícula per setmana. Aquestes són: “Sobran las palabras”, una producció nord-americana dirigida per en Nicole Holofcener, que em va deixar un gust agredolç, sense acabar d’entusiasmar-me del tot. “A propósito de Llewyn Davis”, també nord-americana, dels famosos germans Coen, que tot i estar ben feta, potser resulta massa lenta i sobretot, decebedora per la història que explica i els valors que mostra d’un jove amb tanta poca esma. “Nebraska”, de nou nord-americana, dirigida per l’Alexander Payne, i potser la millor pel·lícula d’aquesta tongada, amb una història trista i tendre alhora sobre uns personatges de l’Amèrica profunda que t’acabes estimant força. “Vivir es fàcil, con los ojos cerrados”, espanyola, del David Trueba, que tot i presentar molts dels tics del cinema més proper, es deixa veure amb força complicitat i emoció. “Philomena”, britànica, amb una Judi Dench, donant vida a una dona prou desconcertant, que sense acabar de quallar del tot, ens mostra una història prou interessant. “Dallas Buyers Club”, també nord-americana, dirigida per en Jean-Marc Vallée, i que ens parla de la vida d’un lluitador contra la malaltia de la sida, un xic, bastant, molt peculiar, però que està ben explicada i ben interpretada, sobretot en el seu paper protagonista, per en Matthew McConaughey. “Ida”, de producció polonesa, per compensar una mica tant de cinema nord-americà acumulat, dirigida per en Pawel Pawlikowski, amb molts premis al palmarès, i que resulta la pel·lícula més esglaiadora de totes, amb una història trista, molt trista, narrada enmig d’un ambient fred, molt fred, però que des del seu desbordant dramatisme, acaba deixant un bon regust. “El gran hotel Budapest”, nord-americana, d’en Wes Anderson, una esbojarrada comèdia, pròpia d'aquest autor, que no m’aportà res de nou i que em va cansar una mica de veure. “Ocho apellidos vascos”, la sorpresa de l’any pel que fa al cinema espanyol, dirigida per l’Emilio Martínez-Lázaro, amb una història típica i tòpica, però que cal reconèixer que té moments divertits i en conjunt resulta força distreta. “9 meses... de condena”, de l’Albert Dupontel, sense cap mena de dubte, la pitjor pel·lícula d’aquests mesos, una comèdia sense cap ni peus, que desmereix el bon cartell que sempre ens havia mostrat el cinema francès d’aquest estil. “La plaga”, una producció catalana de la Neus Ballús, que en forma de docu-drama ens mostra la vida d’uns personatges tan entranyables com esfereïdors en les seves quotidianes tristors. “Aprendiz de gigoló”, per acabar també amb cinema nord-americà, amb en John Turturro, com a director i actor, al costat d’un Woody Allen que repeteix una i mil vegades el seu clàssic paper, dins d’una història que no s’aguanta per enlloc. Bé, en resum doncs, potser massa cinema de producció nord-americana, tot i que no del més comercial, que en conjunt ens ve a demostrar que cal tornar a mirar més cap el cinema europeu independent, que sempre ha complert força les nostres espectatives.

Sortides des de Lluçàs: La Llitera

Aprofitant que hi havia programat un dinar de joves del poble, la Teresa i jo decidim trencar l’ambient familiar d’aquests dies de pont a Lluçàs i marxem a fer una ruta pels petits pobles del voltant, dels que lentament anem descobrint els seus encants. Una mica més avall de Benavarri, deixem la carretera nacional per endinsar-nos a la comarca de La Llitera i aturar-nos en primer lloc a Gavassa (Gabasa), on fem una curta passejada pel poble, deixant per un altre dia la possibilitat de fer el camí dels barrancs, que es veu molt ben senyalitzat i prou interessant. Tornats al cotxe, a pocs quilòmetres, agafem una pista a mà dreta que en cinc minuts ens porta fins l’ermita del Vilet, una petita construcció del segle XIII sense absis, la qual cosa sembla mostrar que es tractà d’una obra inacabada. Curiosament, la trobem oberta, doncs hi ha unes dones del poble que l’estan netejant i condicionant per a la propera romeria de Sant Isidre. Tornats a la carretera, ens aturem un moment abans d’arribar a Peralta de la Sal, per contemplar de lluny les grans salines que donen nom al poble, i un cop en aquest, fem una curta passejada pels seus carrers, en els que no descobrim cap cosa de massa interès. Una mica més enllà però, sí trobem el trencall que, per una pista de poc menys de cinc quilòmetres, s’enfila fins el castell de la Mora o de Momegastre, de finals del segle XI, del que es conserva només una petita torre quadrada, molt visible però des de gairebé tots els punts de la comarca, doncs corona un dels turons més alts de l’entorn. Deixem el cotxe a l’esplanada que hi ha davant de l’ermita, on trobem una parella amb un nen, que ha fet nit en el refugi, molt deteriorat per cert, que hi ha al costat. Xerrem una mica, lloem el meravellós paisatge que es pot contemplar des d’aquestes alçades i la tranquil·litat de l’entorn, i tot seguit emprenem el camí que puja al castell, on arribem en uns deu minuts d’esforçada caminada. El dia és esplèndid i la panoràmica autènticament reconfortant, fins i tot es poden veure, encara una mica enfarinats de neu, els cims del Pirineu més proper. Desfet el camí i la carretera, ens orientem cap el nord, per visitar el poble de Calassanç (Calasanz) d’arrels musulmanes, que ens mostra les seves restes fortificades, amb un grapat de cases arrapades a la muntanya, carrerons molt estrets pels que a penes hi pot passar un vehicle. Des d’aquest, i fent-nos una mica els valents, agafem una pista de terra, que en alguns trams es troba en força mal estat, per fer els cinc quilòmetres que ens separen d’Alins de Llitera (Alins del Monte), un molt petit nucli que no arriba a la dotzena d’habitants, on podem contemplar l’església de Sant Joan, de nau senzilla, però amb un arrodonit absis bastit sobre un penya-segat. També en aquest indret, diuen que s’hi havia aixecat un castell, però hores d’ara, a penes s’hi poden veure quatre pedres al capdamunt d’una roca propera. Ben satisfets amb tot el que hem anat descobrint, retornem a la ruta general que ens porta fins a Binèfar, on fem un menú a peu de carretera, per retornar després cap el nord, passant per Tamarit de Llitera, fer una becaina a la vora del pantà de Santa Anna, i visitar com a últim reducte del dia, el llogarret de Natjà (Nachá), que pertany al municipi de Baells, i on podem veure l’església, també d’arrels romàniques, de Sant Nicolau, amb la curiositat de trobar-hi dues portes, la de migdia i una orientada a ponent, que avui en dia es troba inutilitzada, doncs li han escapçat les escales d’accés. Cap a quarts de vuit, tornem a ser a Lluçàs, amb el goig d’haver passat un molt bonic dia.

Gallifa i el Santuari Ecològic

Deixant enrere Sant Feliu de Codines, tot vorejant els cingles de Bertí, recuperem la comarca del Vallès Occidental per arribar-nos a Gallifa, on després de passar pel petit despatx municipal i ser molt amablement atesos, fem una llarga passejada que té com a principal objectiu, la captura fotogràfica dels rellotges de sol, que darrerament ocupen una de les meves dèries. El poble, malgrat atresorar orígens a l’edat mitjana, se’ns presenta com a una mena d’urbanització, amb carrers molt amples i construccions aïllades en forma de xalets, totes de construcció prou recent. Pel carrer de Cal Ferrer, travessem la dotzena de cases que potser configuren la part més antiga i pagesa del nucli, fins a trobar un corriol que, vorejant uns petits però molt ben cuidats horts, ens porta fins a la masia del Racó, al costat de la qual avui hi ha els tallers i algunes dependències de la Fundació Artigas, creada en memòria del famós ceramista Josep Llorens Artigas, col·laborador d’en Miró i amic d’en Picasso i Buñuel. A tocar, trobem l’església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, de línies clarament romàniques i documentada l’any 1060. A la petita esplanada de l’entrada ens hi passem una bona estona, gaudint del silenci i la contemplació de les cingleres més properes. Després, lentament, anem tornant cap el cotxe, per fer per carretera els pocs quilòmetres que ens separen del recinte del Castell de Gallifa, i és que malgrat hi ha un camí que hi porta directament des del poble, les meves cames encara no estan per aquesta mena d’aventures. Deixem el vehicle a l’esplanada senyalada per a l’aparcament i pugem fins a la porta del recinte, on un senyal acústic ens diu que hem d’esperar el vigilant, per tal que ens cobri l’entrada pertinent i molt amablement, se’ns ofereixi per acompanyar-nos a fer el recorregut de la visita. Ens trobem al capdamunt d’un turó, amb una vista extraordinària sobre la vall on s’ubica el poble, i on encara s’hi poden veure algunes restes del que fóra el recinte fortificat. La passejada ens mostra racons de bosc molt bonics, que han estat condicionats com a zones de descans o d’esbarjo, amb elements d’un gust una mica dubtós. I és que tot l’indret és propietat d’una fundació privada, que sota la voluntat d’un tal mossèn Josep Dalmau, s’ha dedicat a convertir el recinte en allò que ells anomenen Santuari Natural Ecològic del Castell de Gallifa. Tot plegat és coronat per la bonica ermita de Santa Maria del Castell, documentada ja a l’any 999, i que amb totes les modificacions que s’hi hagin pogut fer posteriorment, ofereix la bellesa del seu traçat d’origen romànic. El nostre guia, sempre extremadament amable, ens mostra el seu interior i ens fa pujar a unes dependències superiors que aprofiten les modificacions del segle XVI, que hi afegiren un pis fortificat, per brindar-nos el visionat d’un video preparat per a les visites, en el que a banda d’explicar-nos la història del castell, aprofita per fer una declarada apologia del moviment ecologista, amb referències però, prou confuses a diferents aspectes religiosos, ja que en definitiva, l’ermita està dedicada a la que ells defineixen com la Mare de Déu de l’Ecologia. Com a cloenda del recorregut, passem pels espais a l’aire lliure, on s’hi poden desenvolupar tota mena d’activitats culturals, marxes, concentracions, concerts, etc., fins i tot amb suport d’instal·lació de so i llums que, és clar, a nosaltres ens sembla una mica fora de lloc, però... Per acabar, i seguint el consell del vigilant del castell, fem un molt bon dinar casolà al restaurant Can Ramon, de la plaça de Sant Llorenç Savall.

Les meves primeres pel·lícules

En aquest apartat del meu bloc que jo anomeno “Pel·lícules al cinema”, faig periòdicament un resum de les històries que anem a veure a la pantalla gran. Avui però, posaré la vista enrere i parlaré de les primeres pel·lícules que recordo haver vist de petit, en aquells cinemes de Gràcia que també evocava en un dels meus primers escrits de l’apartat de “Nostàlgies”. Les primeres que em vénen a la memòria, són les que configuraven un dels aleshores programes dobles als que em portava la meva àvia materna, en aquest cas al rònec i desaparegut cinema Comèdia. La pel·lícula principal era “Yo confieso”, que esdevingué un gran èxit d’en Montgomery Clift donant vida a un turmentat capellà acusat d’assassinat, que no pot revelar el secret de confessió que el salvaria. En la mateixa sessió, una pel·lícula de complement que es titulava “Los italianos están locos”, en la que s’explicava una mena d’aposta d’un grup de soldats italians, a finals de la Segona Guerra Mundial, per fugir del camp en el que estaven presoners. Després, recordo una matinal de diumenge amb el meu pare, al cinema Savoy del Passeig de Gràcia, veient “El millonario”, on en Gregory Peck era un home al que de sobte li canviava la vida quan li queia del cel un munt de diners. La primera vegada però, que vaig sortir del cinema una mica enamorat de la protagonista femenina, va ser de les poques ocasions que hi vaig anar amb el meu avi patern, a la sala de les Galeries Condal, a veure “Tammy, la muchacha salvaje”, on una Debbie Reynolds potser massa granadeta per anar amb trenes, feia el paper d’una noieta del camp que s’enamora d’un ric xicot de classe bona, en Leslie Nielsen. Aviat la meva passió per les actrius femenines va anar a parar a mans de l’inefable Brigitte Bardot, la B.B. protagonista de “Babette se va a la guerra”, en una nova matinal del cinema Savoy, d’on també recordo haver-m’ho passat molt bé amb la divertida comèdia “Un sabio en las nubes”, en la que en Fred McMurray descobria un material que d’alguna manera vencia la llei de la gravetat. Per últim, vull recordar una pel·lícula que em va impactar molt... negativament: “La posada del Támesis”, una producció britànica que vaig veure ja d’adolescent, al cinema Balmes, on em sembla que hi vaig anar tot sòl, i on un assassí armat amb un arpó sembrava el pànic entre el públic. Recordo que a la nit, a casa, vaig tenir uns malsons esgarrifosos, remembrant les imatges que havia vist a la pantalla i no sé si és des d’aleshores, que les pel·lícules de terror no m’han agradat mai.

Perafita i Sant Martí d'Albars

Tornem a terres del Lluçanès, que sempre ens han procurat indrets molt interessants i paisatges molt bonics. Arribem, des de la carretera de Vic, al poble de Perafita i com a bons “pixapins” que som, el primer que fem és anar al comerç estrella del poble, per proveir-nos de pa, coca, mel i formatge. Després, fem una passejada pel poble, que diuen no arriba als cinc-cents habitants censats (a saber quants hi viuen de veritat), descobrint un bon grapat de cases de pedra, prou antigues i ben conservades, doncs moltes llueixen inscripcions en la pedra de la seves llindes, que daten del segle XVII. Voltem l’església de Sant Pere, que potser té alguna molt amagada arrel romànica i recuperem el cotxe per marxar cap a Sant Martí d’Albars, que serà el veritable objectiu de la nostra sortida. Podria semblar que el nom d’aquest municipi prové d’aquests coneguts arbres (àlbers en català; álamos, en castellà), tot i que no en sabem veure ni un pels voltants, però estudiosos de la toponímia no ho relacionen així, malgrat no saben donar cap altre sentit justificatiu al nom. Bé, aquest poble no està configurat com a tal, sinó que consta de tres veïnats i moltes cases pairals, algunes de molt grans i importants, aïllades. Nosaltres, ens topem primer amb el veïnat de Beulaigua, on podem descobrir un rellotge de sol en una de les cases que el configuren, totes en un sol carrer, al costat d’una granja força gran, i tot seguit ens arribem al que dóna nom al municipi, Sant Martí, on al costat de l’església, un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes, construït en el segle XVIII, s’hi arrapen una dotzena de cases, de les que només un parell ens sembla veurem habitades. Davallant cap a la riera Gavarresa, en només cinc minuts de caminada, arribem al pont medieval del Molí del Pont, al costat d’una casa que potser antigament havia cobert aquestes funcions. Una senzilla construcció amb dues grans arcades, que facilita el pas a un camí de carrerades, testimoni de vells costums i antigues tradicions. L’indret és tranquil i l’entorn convida al descans i la contemplació, cosa que fem abans d’arribar-nos al lloc on el camí es creua amb la riera, i on es forma un petit embassament. Tornem al cotxe, aparcat al costat del senzill edifici que en algun temps havia estat escola infantil i recuperem la carretera per anar una mica més amunt, passar sense aturar-nos pel veïnat de la Blava, el tercer nucli habitat del municipi i seguir fins a Santa Eulàlia de Puig-oriol, que ja coneixíem i on a la fonda de Cal Penyora, fem un bon dinar, com a punt i final de la nostra sortida.

Coronas, Medrano i Marín

Als deu anys, vaig fer el primer curs del Batxillerat Elemental a l’institut públic Ausiàs March de Barcelona, que aleshores es trobava ubicat en un senyorial palauet del carrer de Muntaner, una mica per sobre la Travessera de Gràcia. La febre immobiliària de començament de la dècada dels seixanta però, va obligar a traslladar l’establiment docent al capdamunt de la Diagonal, per poder aprofitar el solar i aixecar un munt de pisos. Aleshores va ser quan els pares van aconseguir el traspàs dels meus estudis a l’institut Jaime Balmes (en aquells temps en castellà), que estava en el mateix indret en el que encara hi roman, a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent. Allà vaig completar l’esmentat Batxillerat Elemental, abans de que als catorze anys, el pare em portés com aprenent al taller d’arts gràfiques en el que ell dibuixava i continués el meu periple estudiantil en horari noctrun. De la meva vida a l’institut recordo moltes coses, però avui vull fer esment de tres professors que em van deixar una petita empremta, encara que fos per simples, o ximples, anècdotes. En “Chichi” Coronas (mai no vaig saber per què tenia aquest sobrenom) era mestre de francès; un home petit i escarransit que sempre portava un cigar pur a la boca, sovint apagat, i del que recordo com un dia ens va esbroncar per veure’ns mastegar xiclet a classe, dient-nos que més en valia rossegar una pastanaga, que anava bé per a la vista... a l’endemà, tots vam aparèixer amb l'arrel de color carabassa a la boca, cosa que no recordo si li fa fer massa gràcia. El Medrano era el nostre professor de Física i Química i era tot el contrari que l’anterior, un home alt, gros, calb i vermell de cara, que sense fer joc amb la seva potent aparença, lluïa una veu prima i aguda que exagerava amb uns crits que fins i tot feien mal a l’oïda. Del seu posat arrogant i burleta, recordo que vaig escoltar per primera vegada parlar d’uns nois grenyuts que feien música estrident, sense cap mena de respecte per les pautes preestablertes... eren els Beatles!!! I la Marín, era una de les poques dones que teníem com a professores, només en recordo una altra de Literatura, que ens donava Ciències Naturals. Una dona que jo recordo vella, encongida, amb els cabells blanquinosos, però sempre malhumorada i amb un to permanentment agre en el seu parlar. En aquell temps, a l’institut teníem un carnet en el que ens posaven les notes i també hi teníem atorgats una mena de punts, que es descomptaven per mal comportament o faltes d’assistència injustificades (quelcom semblant al que ara tenim amb el carnet de conduir) i que les notificacions tant d’una cosa com l’altra, havien de portar l’assabentat amb la signatura del pare. La Marín va ser la única professora que en els meus tres anys de permanència a l’institut em va descomptar un punt, però el que més em va doldre i avergonyir va ser haver-li d’explicar al meu pare perquè ho havia fet... tot i que hores d’ara, no en recordo el motiu gens ni mica.

Porrera i els rellotges de sol

Com a preàmbul de la nostra estada a terres de la Batalla de l’Ebre, divendres passat vam visitar el poble de Porrera, al Priorat. Hi arribàrem per la carretera que baixa des del Coll de la Teixeta, abans d’entrar a Falset i ens trobàrem amb la imatge d’un poble gran, costerut, arrapat a un tossal, i que diuen que no arriba als cinc-cents habitants, dels que nosaltres a penes en vam veure quatre o cinc caminant pels seus carrers. El primer però, que ens va sorprendre va ser la configuració de les seves cases, totes prou altes, de tres i quatre plantes, antigues i amb aires senyorials, tot i que sovint tancades i no massa ben conservades, potser com a senyal de la riquesa que en el seu temps havien atresorat els seus habitants, suposem que en les bones èpoques de collites vinícoles, però que després, amb la fil·loxera, el despoblament rural i altres problemes, va anar davallant notòriament. En qualsevol cas, el veritable motiu de la nostra visita a Porrera era el poder veure els seus afamats rellotges de sol, que des de fa un temps, són objecte del meu particular interès. El poble en conserva catorze d’antics, més algun més de modern, i té perfectament organitzada una ruta que ens portà a descobrir-los un per un. La majoria són pintats sobre parets arrebossades, amb dissenys força diferenciats i amb dates d’origen del segle XIX, tot i que molts es troben en perfecte estat. El més espectacular, el del Portal, que diuen és un dels més grans de Catalunya, fet per en Jaume Assens i Simó a l’any 1858 i restaurat el 1995, mostra un complicat entramat de senyals, amb no només referències horàries sinó també relacions amb els signes de l’horòscop, tot plegat prou difícil d’entendre si no ets entès en la matèria, circumstància de la que sembla riure-se’n l’autor en una inscripció ben clara. Dels altres, a banda d’un que només es pot llegir a partir del migdia, quan rep el sol, o d’algun altra que roman a mitja ombra, per estar tapat per branques d’arbre o pel mig cobert d’un balcó proper, podem destacar el del Castell, que està en un estat lamentable de conservació i que s’orienta totalment al nord, amb una inscripció que deia: “Què mires mussol, si aquí mai toca el sol”, o sigui que aquella gent també estava per a la broma. Un cop descoberts i fotografiats tots els rellotges, vam anar a dinar a la Cooperativa, en un ambient molt agradable, molt ben atesos, amb un bon menjar, tot i que el preu... doncs per ser dia de cada dia, potser picava una mica massa alt. Ah! Sobretot la carta de vins, doncs qui sap si fent ostentació de la fama que els productes del Priorat han tornat a agafar en els darrers anys, presentaven uns preus absolutament prohibitius per a una butxaca normal. Havent dinat, la propera ermita de Sant Antoni, ens oferí una bona visió del conjunt del poble, tot i que la preceptiva i reparadora becaina ens vam veure obligats a fer-la dins del cotxe, ja que l’aire que hi bufava era fresc i francament molest.