Les meves primeres pel·lícules

En aquest apartat del meu bloc que jo anomeno “Pel·lícules al cinema”, faig periòdicament un resum de les històries que anem a veure a la pantalla gran. Avui però, posaré la vista enrere i parlaré de les primeres pel·lícules que recordo haver vist de petit, en aquells cinemes de Gràcia que també evocava en un dels meus primers escrits de l’apartat de “Nostàlgies”. Les primeres que em vénen a la memòria, són les que configuraven un dels aleshores programes dobles als que em portava la meva àvia materna, en aquest cas al rònec i desaparegut cinema Comèdia. La pel·lícula principal era “Yo confieso”, que esdevingué un gran èxit d’en Montgomery Clift donant vida a un turmentat capellà acusat d’assassinat, que no pot revelar el secret de confessió que el salvaria. En la mateixa sessió, una pel·lícula de complement que es titulava “Los italianos están locos”, en la que s’explicava una mena d’aposta d’un grup de soldats italians, a finals de la Segona Guerra Mundial, per fugir del camp en el que estaven presoners. Després, recordo una matinal de diumenge amb el meu pare, al cinema Savoy del Passeig de Gràcia, veient “El millonario”, on en Gregory Peck era un home al que de sobte li canviava la vida quan li queia del cel un munt de diners. La primera vegada però, que vaig sortir del cinema una mica enamorat de la protagonista femenina, va ser de les poques ocasions que hi vaig anar amb el meu avi patern, a la sala de les Galeries Condal, a veure “Tammy, la muchacha salvaje”, on una Debbie Reynolds potser massa granadeta per anar amb trenes, feia el paper d’una noieta del camp que s’enamora d’un ric xicot de classe bona, en Leslie Nielsen. Aviat la meva passió per les actrius femenines va anar a parar a mans de l’inefable Brigitte Bardot, la B.B. protagonista de “Babette se va a la guerra”, en una nova matinal del cinema Savoy, d’on també recordo haver-m’ho passat molt bé amb la divertida comèdia “Un sabio en las nubes”, en la que en Fred McMurray descobria un material que d’alguna manera vencia la llei de la gravetat. Per últim, vull recordar una pel·lícula que em va impactar molt... negativament: “La posada del Támesis”, una producció britànica que vaig veure ja d’adolescent, al cinema Balmes, on em sembla que hi vaig anar tot sòl, i on un assassí armat amb un arpó sembrava el pànic entre el públic. Recordo que a la nit, a casa, vaig tenir uns malsons esgarrifosos, remembrant les imatges que havia vist a la pantalla i no sé si és des d’aleshores, que les pel·lícules de terror no m’han agradat mai.

Perafita i Sant Martí d'Albars

Tornem a terres del Lluçanès, que sempre ens han procurat indrets molt interessants i paisatges molt bonics. Arribem, des de la carretera de Vic, al poble de Perafita i com a bons “pixapins” que som, el primer que fem és anar al comerç estrella del poble, per proveir-nos de pa, coca, mel i formatge. Després, fem una passejada pel poble, que diuen no arriba als cinc-cents habitants censats (a saber quants hi viuen de veritat), descobrint un bon grapat de cases de pedra, prou antigues i ben conservades, doncs moltes llueixen inscripcions en la pedra de la seves llindes, que daten del segle XVII. Voltem l’església de Sant Pere, que potser té alguna molt amagada arrel romànica i recuperem el cotxe per marxar cap a Sant Martí d’Albars, que serà el veritable objectiu de la nostra sortida. Podria semblar que el nom d’aquest municipi prové d’aquests coneguts arbres (àlbers en català; álamos, en castellà), tot i que no en sabem veure ni un pels voltants, però estudiosos de la toponímia no ho relacionen així, malgrat no saben donar cap altre sentit justificatiu al nom. Bé, aquest poble no està configurat com a tal, sinó que consta de tres veïnats i moltes cases pairals, algunes de molt grans i importants, aïllades. Nosaltres, ens topem primer amb el veïnat de Beulaigua, on podem descobrir un rellotge de sol en una de les cases que el configuren, totes en un sol carrer, al costat d’una granja força gran, i tot seguit ens arribem al que dóna nom al municipi, Sant Martí, on al costat de l’església, un edifici barroc rural, de dimensions mitjanes, construït en el segle XVIII, s’hi arrapen una dotzena de cases, de les que només un parell ens sembla veurem habitades. Davallant cap a la riera Gavarresa, en només cinc minuts de caminada, arribem al pont medieval del Molí del Pont, al costat d’una casa que potser antigament havia cobert aquestes funcions. Una senzilla construcció amb dues grans arcades, que facilita el pas a un camí de carrerades, testimoni de vells costums i antigues tradicions. L’indret és tranquil i l’entorn convida al descans i la contemplació, cosa que fem abans d’arribar-nos al lloc on el camí es creua amb la riera, i on es forma un petit embassament. Tornem al cotxe, aparcat al costat del senzill edifici que en algun temps havia estat escola infantil i recuperem la carretera per anar una mica més amunt, passar sense aturar-nos pel veïnat de la Blava, el tercer nucli habitat del municipi i seguir fins a Santa Eulàlia de Puig-oriol, que ja coneixíem i on a la fonda de Cal Penyora, fem un bon dinar, com a punt i final de la nostra sortida.

Coronas, Medrano i Marín

Als deu anys, vaig fer el primer curs del Batxillerat Elemental a l’institut públic Ausiàs March de Barcelona, que aleshores es trobava ubicat en un senyorial palauet del carrer de Muntaner, una mica per sobre la Travessera de Gràcia. La febre immobiliària de començament de la dècada dels seixanta però, va obligar a traslladar l’establiment docent al capdamunt de la Diagonal, per poder aprofitar el solar i aixecar un munt de pisos. Aleshores va ser quan els pares van aconseguir el traspàs dels meus estudis a l’institut Jaime Balmes (en aquells temps en castellà), que estava en el mateix indret en el que encara hi roman, a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent. Allà vaig completar l’esmentat Batxillerat Elemental, abans de que als catorze anys, el pare em portés com aprenent al taller d’arts gràfiques en el que ell dibuixava i continués el meu periple estudiantil en horari noctrun. De la meva vida a l’institut recordo moltes coses, però avui vull fer esment de tres professors que em van deixar una petita empremta, encara que fos per simples, o ximples, anècdotes. En “Chichi” Coronas (mai no vaig saber per què tenia aquest sobrenom) era mestre de francès; un home petit i escarransit que sempre portava un cigar pur a la boca, sovint apagat, i del que recordo com un dia ens va esbroncar per veure’ns mastegar xiclet a classe, dient-nos que més en valia rossegar una pastanaga, que anava bé per a la vista... a l’endemà, tots vam aparèixer amb l'arrel de color carabassa a la boca, cosa que no recordo si li fa fer massa gràcia. El Medrano era el nostre professor de Física i Química i era tot el contrari que l’anterior, un home alt, gros, calb i vermell de cara, que sense fer joc amb la seva potent aparença, lluïa una veu prima i aguda que exagerava amb uns crits que fins i tot feien mal a l’oïda. Del seu posat arrogant i burleta, recordo que vaig escoltar per primera vegada parlar d’uns nois grenyuts que feien música estrident, sense cap mena de respecte per les pautes preestablertes... eren els Beatles!!! I la Marín, era una de les poques dones que teníem com a professores, només en recordo una altra de Literatura, que ens donava Ciències Naturals. Una dona que jo recordo vella, encongida, amb els cabells blanquinosos, però sempre malhumorada i amb un to permanentment agre en el seu parlar. En aquell temps, a l’institut teníem un carnet en el que ens posaven les notes i també hi teníem atorgats una mena de punts, que es descomptaven per mal comportament o faltes d’assistència injustificades (quelcom semblant al que ara tenim amb el carnet de conduir) i que les notificacions tant d’una cosa com l’altra, havien de portar l’assabentat amb la signatura del pare. La Marín va ser la única professora que en els meus tres anys de permanència a l’institut em va descomptar un punt, però el que més em va doldre i avergonyir va ser haver-li d’explicar al meu pare perquè ho havia fet... tot i que hores d’ara, no en recordo el motiu gens ni mica.

Porrera i els rellotges de sol

Com a preàmbul de la nostra estada a terres de la Batalla de l’Ebre, divendres passat vam visitar el poble de Porrera, al Priorat. Hi arribàrem per la carretera que baixa des del Coll de la Teixeta, abans d’entrar a Falset i ens trobàrem amb la imatge d’un poble gran, costerut, arrapat a un tossal, i que diuen que no arriba als cinc-cents habitants, dels que nosaltres a penes en vam veure quatre o cinc caminant pels seus carrers. El primer però, que ens va sorprendre va ser la configuració de les seves cases, totes prou altes, de tres i quatre plantes, antigues i amb aires senyorials, tot i que sovint tancades i no massa ben conservades, potser com a senyal de la riquesa que en el seu temps havien atresorat els seus habitants, suposem que en les bones èpoques de collites vinícoles, però que després, amb la fil·loxera, el despoblament rural i altres problemes, va anar davallant notòriament. En qualsevol cas, el veritable motiu de la nostra visita a Porrera era el poder veure els seus afamats rellotges de sol, que des de fa un temps, són objecte del meu particular interès. El poble en conserva catorze d’antics, més algun més de modern, i té perfectament organitzada una ruta que ens portà a descobrir-los un per un. La majoria són pintats sobre parets arrebossades, amb dissenys força diferenciats i amb dates d’origen del segle XIX, tot i que molts es troben en perfecte estat. El més espectacular, el del Portal, que diuen és un dels més grans de Catalunya, fet per en Jaume Assens i Simó a l’any 1858 i restaurat el 1995, mostra un complicat entramat de senyals, amb no només referències horàries sinó també relacions amb els signes de l’horòscop, tot plegat prou difícil d’entendre si no ets entès en la matèria, circumstància de la que sembla riure-se’n l’autor en una inscripció ben clara. Dels altres, a banda d’un que només es pot llegir a partir del migdia, quan rep el sol, o d’algun altra que roman a mitja ombra, per estar tapat per branques d’arbre o pel mig cobert d’un balcó proper, podem destacar el del Castell, que està en un estat lamentable de conservació i que s’orienta totalment al nord, amb una inscripció que deia: “Què mires mussol, si aquí mai toca el sol”, o sigui que aquella gent també estava per a la broma. Un cop descoberts i fotografiats tots els rellotges, vam anar a dinar a la Cooperativa, en un ambient molt agradable, molt ben atesos, amb un bon menjar, tot i que el preu... doncs per ser dia de cada dia, potser picava una mica massa alt. Ah! Sobretot la carta de vins, doncs qui sap si fent ostentació de la fama que els productes del Priorat han tornat a agafar en els darrers anys, presentaven uns preus absolutament prohibitius per a una butxaca normal. Havent dinat, la propera ermita de Sant Antoni, ens oferí una bona visió del conjunt del poble, tot i que la preceptiva i reparadora becaina ens vam veure obligats a fer-la dins del cotxe, ja que l’aire que hi bufava era fresc i francament molest.

Intens primer trimestre de lectura

Aquest primer trimestre de l’any ha estat molt intens pel que fa a la lectura, en bona part gràcies a l’obligat temps de recuperació de la meva intervenció de maluc. Aquest és el breu resum dels llibres que han passat per les meves mans. “Colás Breugnon” de Romain Rolland, una història de les que et sents content d’haver llegit; una lliçó de vida, de posicionament davant el fet més quotidià que, malgrat estar ubicada en època llunyana, resulta absolutament intemporal, fent que t'enamoris del protagonista, per la seva capacitat de mestratge davant totes les circumstàncies que concorren a la seva existència. “Joana de les paraules clares” de Joana Raspall i Juanola, editat per una bona amiga, amb la molt bella voluntat de retre homenatge a aquesta gran però modesta persona de les lletres catalanes; dolços i il·lustratius els texts que ens parlen de la seva vida; un llibre infantil, sí, però gran, molt gran, en el seu contingut. “La verdad sobre el caso Harry Quebert” de Joël Dicker, un best-seller que manté la seva intriga amb constants girs, de forma que mai no saps si estàs sobre la pista segura, com a bon patró d’història policíaca, però que presenta un conjunt final bastant millorable. “El tramvia groc” del valencià Joan Francesc Mira, on l'autor ens desgrana tots els seus records d'infantesa i adolescència, en el nucli semi rural en el que va viure; tot narrat amb una tendresa i una emoció extraordinàries, que ajuden a entendre molt bé com vivien i què passava en aquells foscos temps, que d'alguna manera van ser també propis. “El guardià invisible” de Dolores Redondo, una novel·la negra, ben escrita, amb personatges interessants i una trama que anima a llegir pàgina rere pàgina sense pausa, tot i que cal dir que alguns aspectes de l’argument no acaben de encaixar del tot, almenys sota el meu punt de vista. “Los años de peregrinación del chico sin color” del japonès Haruki Murakami, una inesperada sorpresa amb aquest afamat autor, partint de les reticències que tenia de lectures anteriors que no m’havien convençut massa; una història que, amb algun que altre dels seus naturals desvaris, ens apropa a una realitat que atrau i s’entén. “El proyecto esposa” de Graeme Simsion, una divertida i fàcil narració al voltant d’un personatge poderosament peculiar, que ens presenta un seguit de situacions en la que es plantegen qüestions de relacions personals no exemptes d’interés. “Francesc Català-Roca”, una molt breu mostra de la immensa capacitat artística d’aquest gran fotògraf, capaç de saber captar amb mestria, sentiments, situacions i moments essencials de diferents àmbits de la nostra cultura i de nostra geografia. “Cançons d'amor i de pluja” l’últim de Sergi Pàmies, en el que el format de relats curts ajuda a la lleugeresa de la lectura, que no implica desinterès sinó tot el contrari; amb especial encant en aquells que semblen mostrar trets més clarament autobiogràfics, però atractius tots, per l’habitual ironia, sinó sarcasme, de l'autor. “El llibre del riure i de l'oblit” de Milan Kundera, set històries sense fil entre elles, amb personatges que viuen estranyes experiències, que l'autor lliga de manera complicada amb el riure, l’oblit, l'erotisme, la percepció íntima de la vida, però tot plegat amb un aire de suficiència que sembla més pensat per a lectors molt experimentats que no pas jo... suposo! “En el lado de Canaán” de Sebastian Barry, una història plena de tendresa, de dramatisme, de realitat, d’amor a la vida i alhora, de personatges tràgics, però tota ella narrada des d’una bellesa literària que, abundant en l’aparent simplicitat, et porta a unir-te amb la protagonista de una manera entranyable i molt pròxima. “Mal dades” de James Ross, escrita en 1.940 i fins ara inèdita a casa nostra, és una història de l’anomenada América profunda, narrada de forma molt semblant a un guió cinematogràfic, amb escenes minuciosament detallades i amb un argument a camí entre la novel·la negra i l’ambient del western més tradicional. “La marca del meridiano” de Lorenzo Silva, les noves aventures d’aquesta peculiar parella de la guàrdia civil que ens porten altre cop a un terreny tan treballat com el de la novel·la negra, però amb el caire particular que els caracteritza. “Les guerres d'en Jordi” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, un llibre juvenil però molt didàctic, en el que d'una forma clara i molt amena, l'autor ens fa repàs de totes les guerres que ha viscut España, des dels Reis Catòlics fins els nostres dies; guerres absurdes, interessades i la majoria innecessàries, que han llastrat el normal desenvolupament del país i que sempre han condicionat de forma terrible la gent de les classes més empobrides. “La huella de tu ausencia” de Kim Echlin, una història de amor i lleialtat eterns, portada al límit més irreal, amb el rerefons de la guerra de Cambodja, narrada amb precisió i bona tècnica literària. “Intemperie” de Jesús Carrasco, una història molt dura, terriblement aspre, tant pel que explica del paisatge humà com de l’entorn en el que succeeixen els fets, però alhora, una novel·la molt ben escrita, intrigant, descriptiva i commovedora al màxim.

Tornar a ser avi

En un dels primers escrits que vaig fer en aquest bloc, ara fa un parell d’anys, parlava de la gran satisfacció que sentia per poder ser i alhora fer, d’avi. Era quan cada matí anava a despertar la Mariona, a casa seva, la rentava, la vestia, li donava d’esmorzar i la portava fins l’escola bressol. Era quan la nostra connexió era total i molt íntima, era quan li cantava cançons i descobria d’ella coses noves cada dia, un gest, un somriure, un petit aprenentatge al posar-li la roba. Tot plegat em procurava, i així ho vaig deixar manifestat, una emoció molt gran, farcida de sensacions molt entranyables i tendres. El temps passa però de pressa, i amb ell, les circumstàncies van canviant, els costums s’adapten a les necessitats més quotidianes i les criatures, que són les que creixen més ràpidament en tots els sentits, van configurant el seu propi caràcter i afegint noves i particulars maneres a la seva vida. Tot plegat, ni millor ni pitjor, sinó simplement diferent i lògicament, adaptat a la realitat de la vida. La memòria però, s’obstina en no voler oblidar aquelles velles i excelses sensacions i aquesta enyorança, a voltes, torna com a un sentiment dolç i agradable, sense fer mal, però ben latent. Dimarts, quan la Carme es va entossudir en posar-me el petit Oriol, amb a penes unes hores de vida, als braços, jo no volia doncs el petitó dormia plàcidament al bressol de l’hospital, vaig sentir reviure aquelles velles sensacions de les que parlava fa dos anys. Els ulls se’m van humitejar i vaig sentir-me tant immensament feliç, que ara mateix no sé trobar paraules que arribin a poder explicar els meus sentiments. Gràcies, Oriol, per fer-me recuperar moments de felicitat tant plaents!!! I gràcies, Carme i Joan, per fer-ho possible!!!

Sortides des de Lluçàs: Castigaleu i Lasquarri

Tot i que ja han passat unes quantes setmanes, no vull deixar passat l’oportunitat de mostrar la meva crònica de la segona sortida que vam fer, des de Lluçàs, els dies de Nadal que vam estar a casa dels consogres. Recordo que era també un dia molt fred, tot i que força assolellat i això, de bon matí, ens va animar a sortir de casa, per descobrir nous paratges de les rodalies i poder gaudir una mica de l’aire lliure i el contacte amb la natura que tant ens agraden. En dos cotxes, doncs aquesta vegada anàvem la família el ple, excepte en Joan pare, que tenia feina a la granja, enfilàrem la carretera cap a Castigaleu, potser el poble més proper al de Lluçàs. Aparcàrem a l’entrada, ben al costat de l’església parroquial de Sant Martí, un conjunt gòtic força auster, amb torre de campanar amb petits contraforts, molt semblant a les vistes en els pobles propers, tot construït en el segle XVI. Donàrem un tomb pels quatre carrers del poble, sota una temperatura força freda, trepitjant uns quants bassals glaçats i sense veure'n ni un del centenar d’habitants que diuen que hi viuen. En un panell informatiu de la plaça, veiérem un bon grapat d’itineraris, la majoria per fer en bicicleta, que ens descobririen els voltants i d’allà vam treure la informació que ens hauria de servir pel següent punt d’aturada. Enfilàrem doncs la carretera que va cap a Lasquarri (Lascuarre) i ben aviat trobàrem un trencall a mà dreta que s’enfilava muntanya amunt. Era una pista força pedregosa i per això només gosàrem de pujar-hi amb un dels cotxes, o sigui que la meitat de la colla renuncià a l’excursió. Guanyàrem ràpidament alçada, fins a coronar un turó, trobant-nos amb la senzilla però molt bonica ermita de Sant Isidre, una construcció d’una sola nau, amb una petita porxada d’accés i absis semicircular de traçat romànic. El més impressionant però, és que degut al seu emplaçament, es podia contemplar una immensa panoràmica en rodó, que ens va permetre veure des d’un bon tram de la canyada reial que va des de Lleida a la Val d’Aran, antic camí de ramats en transhumància, fins a la vall d’Isábena, emmarcat tot pel massís del Turbón i la serralada pirinenca i prepirinenca. Ben satisfets i cofois d’haver pogut gaudir d’una estona de plaent contemplació, retornàrem a la carretera general, per arribar-nos tot seguit al nucli de Lasquarri i reunir-nos amb la resta de la família per fer-ne una tranquil·la visita.  El poble s’estén als peus d’un gran temple parroquial dedicat a l’Assumpció, construït en el segle XVI i aixecat sobre les restes d’un antic castell medieval i és que Lasquarri fou una plaça emmurallada, frontera a mitjans del segle XI entre les terres cristianes del nord, conquerides pels moros i les terres més baixes, encara irredemptes. Després, passejàrem pels solitaris carrers, trobant algunes cases força ben conservades i reconstruïdes, però gairebé totes tancades i barrades sense cap senyal de vida. L’única persona amb la que topàrem fou un vellet molt amable que ens mostrà un seguit de fotografies, documents i imatges que tenia clavades amb xinxetes a la porta de casa seva, en una mena d’improvisada i precària oficina de turisme, i amb les que ens explicà una mica la història de cadascuna i de la gent que altrament donava vida al llogarret. Molt contents amb tot plegat, tornàrem cap a casa, quan ja era l’hora de preparar el dinar.