Un trimestre de bona lectura

Amb l'estiu pel mig, el tercer trimestre d'enguany m'ha portat a llegir un total de nou llibres, que en general, m'han deixat un bon regust. Aquesta és la meva habitual i breu ressenya: "La casa de les belles adormides" del japonès Yasunari Kawabata, una història pertorbadora, que ens situa en els pensaments d'un home gran, que comença a viure els efectes de la vellesa, la decrepitud i fins i tot la mort, implicant-hi la renúncia a les sensacions del plaer i la sensualitat; una narració intimista que malgrat repetir en excés les seves escenes, aporta signes per reflexionar. "Estrictament confidencial" de Ramon Folch i Camarasa, un llibre entretingut que ens parla de la nissaga de tota una família, narrada des d'una veu protagonista, en un tarannà que no estalvia la crítica o el comentari satíric, però que defineix prou bé el món tancat en el que acostumava a viure un segment de la societat benestant catalana; un llibre prou distret i en alguns punts fins i tot divertit, malgrat potser avui en dia, pot semblar una literatura un xic carrinclona. "Miramar" de l'egipci Naguib Mahfuz, una història plural escrita des del recurs d'utilitzar diferents veus narratives per explicar els mateixos fets; això fa que l'argument perdi un xic d'interès al saber gairebé d'entrada el desenllaç, però resulta entretingut per donar a conèixer els costums de la societat egípcia dels últims anys, en la línia d'altres títols del mateix autor. "Si això és un home", de l'italià Primo Levi, un llibre brutal, no només pel que explica sinó per la manera en la que ho fa, sabent a més, que es tracta d'una vivència personal de l'autor; absolutament recomanable sinó imprescindible. "Habitaciones cerradas" de Care Santos, una lectura d'estiu, un "culebrot" amb tots els ingredients propis al cas, amor, desamor, passions desbordades, ambients socials diversos, connotacions polítiques, referències històriques i fins i tot un assassinat, tot plegat ubicat en la Barcelona de principis del segle XX, que en realitat, a mi, ha estat el que més m'ha interessat. "Un lugar llamado Nada" de la xinesa - anglosaxona Amy Tan, una irònica exposició de les aventures d'un grup de turistes nord-americans per terres de la dictadura birmana, amb segrest inclòs, i el subtil acompanyament de la crítica més àcida i el comentari més mordaç, sobre el contrast de cultures, caràcters humans i diferències socials. "Crónica de una muerte anunciada" de Gabriel García Márquez, un dels molts clàssics que tenia pendents, que m'ha procurat una gran fascinació, per la seva concreció narrativa, no exempta en absolut d'una bellesa literària enlluernadora. "Una princesa en Berlín" d'Arthur R.G. Solmssen, una il·lustrativa novel·la, que a més de parlar de la història personal d'un pintor nord-americà, instal·lat a l'Alemanya d'entre guerres, s'hi uneix la possibilitat de conèixer dades molt interessants sobre aspectes socials, econòmics i polítics que van concórrer en aquell moment, com a pas previ, i per a molts invisible, de les atrocitats que van arribar a continuació. "Quan érem feliços" de Rafael Nadal, un llibre tan fàcil com escriure en primera persona sobre les anècdotes familiars, emmarcades en l'àmbit de la burgesia catalana, d'una generació que ha viscut temps estranys, i que podent ser un exercici interessant, es converteix en la vulgaritat del simple record i la buidor de quelcom un xic més analitzat, posat en entredit o senzillament una mica més aprofundit. 

Sortides des de Calanda: El Parrissal de Besseit

Fa massa temps que tinc abandonat aquest bloc i crec que ja va sent hora que m’hi torni a posar. Han passat moltes coses des de les vacances d’estiu, però no per això cal deixar de banda el records dels moments més feliços de tot el que vam viure aleshores. Començaré per una de les sortides que vam fer des del poble de Calanda, on estàvem passant els primers dies del mes d’agost. Amb el cotxe, vam anar fins a Besseit, a la porta dels ports del mateix nom, per retornar a un indret que potser feia vint-i-cinc anys que no trepitjàvem, el camí que porta fins el Parrissal, seguint el curs del riu Matarranya. El record potser ens traeix descobrint que el camí, sortint del poble, es troba ara asfaltat malgrat conserva l’estretor de quan havia estat simplement una pista de terra, hereva dels camins de carro que envoltaven tots els camps de conreu que abastien el poble. A uns quatre o cinc quilòmetres, ens troben una altra novetat, un lloc de control, on un noi molt amable ens diu que cal pagar una mòdica quantitat, per accedir amb el cotxe fins a una esplanada propera, on l’hem d’aparcar i continuar a peu. Sembla que l’accés està regulat i els pocs diners que recapten els destinen al manteniment del parc. Continuem doncs a peu, des del lloc on hi havia l’antiga mina del Parrissal, i on fins i tot s’hi poden veure unes protegides restes de pintures arqueològiques, per un corriol força ample i planer, que va seguint el traçat del riu. El passeig és agradable i el paisatge esplèndid i refrescant, l’aigua és abundosa i dels boscos de l’entorn ens arriba la pau que sempre encomanen aquesta mena d’indrets. Sovint hem d’anar passant d’un costat a l’altre del riu i ben aviat comencem a trobar les passeres formades per taulons de fusta que, penjades i ben arrapades a les roques que s’enfilen verticals a costat i costat, ens permeten anar avançant. Un parell de quilòmetres més amunt, quan les pedres estrenyen el camí, tot configurant formes prou estranyes i fan molt més dificultosa la caminada, ens aturem per gaudir de l’entorn, abans de començar a desfer al recorregut. Fa calor, però la caminada ha resultat molt plaent i paga la pena del petit esforç realitzat. Cal però, fer esmen de quelcom que ens ha molestat molt: l’incivisme de la gent, doncs malgrat està repetidament avisat en cartells, que no ens podem banyar ni caminar per la llera del riu, ja que més avall hi ha captació d’aigua potable, són molts, massa, els que no fan cas d’aquesta prohibició i es remullem tranquil·lament en algun bassal un xic més profund o fins i tot, famílies senceres que fan l’excursió per dins de l’aigua, en una mostra ben clara de la poca cultura i el poc respecte per la natura que els grans transmetem als petits. Una veritable vergonya. Retornats al cotxe i al poble, recuperem forces amb un bon àpat en un dels restaurants que allà s’hi poden trobar. Una sortida doncs, no massa dificultosa, però que ens ha portat records molt entranyables de quan l’havíem fet amb les nenes i els amics de la colla de Rubí.

Cinema: 7 - 2 - 4

Set pel·lícules en el segon quadrimestre de l’any, que tenint en compte els mesos de vacances d’estiu que hem estat fora, no és un promig gens dolent. Vam començar amb una de les revelacions de la temporada, doncs hores d’ara encara es troba en cartellera: “Searching for sugar man”, de Malik Beudjelloul, una producció sueca en forma de reportatge que ens parla de la curiosa vida del músic nord-americà conegut com “Rodríguez”, que va triomfar a Sud-àfrica i després va desaparèixer misteriosament, fins que el redescobriren per fer aquesta pel·lícula. Després vam veure “La caza”, de Thomas Vinterberg, feta a Dinamarca, un drama psicològic que qüestiona diferents valors de la societat actual, davant un fet suposadament monstruós, alhora que ens deixa veure quant de manipulació hi ha al nostre voltant. A continuació, vam deixar-nos entabanar per “La fotográfa”, producció espanyola dirigida per en Fernando Baños, que sota l’argument de la recuperació d’una història personal, ens provocà una forta somnolència, malgrat els suposats efectes visuals innovadors que mostra. Tampoc em vaig sentir particularment massa satisfet, després d’haver vist “Un amigo para Frank”, una comèdia nord-americana, dirigida per en Jake Schreier, que ens situa en un futur més o menys proper, però amb una superficialitat exasperant. El contrast ens va arribar amb “Inch’allah”, de la canadenca Anaïs Barbeau-Lavalette, que ens parla molt durament de les contradiccions que afronta una jove metgessa en un camp de refugiats de Cisjordània, un drama actual, vist des d’una òptica molt compromesa amb la realitat. Després, “Stuck in love” o “Un invierno en la playa”, de Josh Boone i producció nord-americana, que malgrat presentar-nos un argument molt previsible, ho fa amb interessants observacions sobre les relacions amoroses i sentimentals d’una família, amb el món dels escriptors com a rerefons. I per acabar, “Hannah Arendt”, una altra de les pel·lícules amb més èxit del cinema independent que nosaltres sovintegem; una producció alemanya de la Margarethe von Trotta, que ens descobreix la biografia d’aquesta filòsofa jueva, que va assistir com a periodista al judici que es va fer al nazi Adolf Eichmann, parlant-nos molt obertament, de les diferents maneres de viure el demà d’una tragèdia tan horrible com aquella. En definitiva doncs, un bon resultat global d’aquest quadrimestre que ja es va acabar fa dies, doncs de les set pel·lícules vistes, podríem dir que cinc són absolutament recomanables... tot, és clar, des de la subjectivitat que poden presentar allò tan sabut de les “manies meves”.

Dijous, 19 de setembre del 2013

L’estiu m’ha deixat tonto. Suposo que això de les vacances, l’aire lliure, el gaudi d’altres paisatges, l’estada en terres lluny de casa, etc., han afectat la meva curta capacitat de comprensió. Sinó, no s’explica el que m’està passant aquests dies en els que, de retorn al meu ritme més quotidià, escolto i miro el que passa al meu voltant... sense entendre res de res. No entenc, per exemple, com el president del govern central i el de casa nostra, es van intercanviar cartes i fent declaracions repetitives, marejant la perdiu, sense adonar-se que cal afrontar el problema que planteja el poble, d’una manera molt més responsable. No entenc tampoc, com tothom parla d’independència, sense que al darrera de les banderes i de les manifestacions més o menys populars, s’hi vegi un plantejament clar i rotund de quin és el país que volem tenir, de quina és la societat que volem construir i de quins han de ser els continguts i els valors reals d’aquesta independència que hores d’ara omple la boca de tanta gent. No entenc, ni de bon tros, quin és el paper del principal partit de l’oposició, amb evidents i sovint vergonyoses discrepàncies internes, a l’hora de plantejar aquesta alternativa que ells amaguen sota el tranuitat concepte del federalisme. No entenc el silenci d’un partit que es diu d’esquerres, (almenys de nom) i que recolza el que governa a casa, davant l’anunci de noves i persistents retallades socials, de cara a un futur que d’altra banda pregonen com a millor. No entenc, per exemple, com un dirigent d’un govern autonòmic, en una postura d’arrogància sense límits, es nega a escoltar la veu de tots els integrants d’un mateix sector, que clamen (amb vaga indefinida pel mig), contra un decret que aboleix el dret d’un poble a ser educat en la seva llengua. Tampoc no entenc, és clar, com un senyor de masclet canós, que va procurar la fallida d’una famosa entitat bancària i que és judicialment sospitós d’estafa, és fitxat pel primer banc del país, se suposa que amb un sou astronòmic, quan ja està en nòmina d’una altra de les millors  i més riques empreses nacionals, del sector de les telecomunicacions. I encara que m’hi esforci, no entenc com la majoria dels dirigents polítics d’arreu, s’entretenen fent declaracions a favor i en contra, i majoritàriament contradictòries, en un assumpte com és això del toro de no sé on, amb tots els respectes pels que denuncien el maltractament d’un pobre animal, quan a cada passa podem trobar-nos amb milers i milers de problemes humans, atur, desnonaments, desnutrició infantil, desassistència social als dependents, privatització sanitària i educativa, empobriment generalitzat, etc., que són evidentment molt més dramàtics i importants que aquell. Aquestes i moltes més, són les coses que no entenc, que la meva “tonteria de tardor” em fa veure amb ulls de total incomprensió... o serà que en definitiva, tot plegat només són manies meves!

Dimecres, 17 de juliol de 2013

Tres “detallets” d’actualitat política a casa nostra:

Primer, el guirigall d’aquest mateix matí al Parlament, amb tothom demanant explicacions al partit en el govern, pel suposat (suposat?) frau del seu finançament, amb el cinisme destacat per part d’alguns portaveus, que tenen casa seva ben bruta d’estafes semblants. Cal dir en aquest tema, que resulta ben trist que en l’informe d’instrucció del cas, el jutge hagi de reconèixer que després de quatre anys de mirar-s’ho i remirar-s’ho, no pot saber on han anat a parar alguns dels fons desviats, i per tant no es podrà imputar personalment  ningú... per manca de col·laboració de les entitats bancàries!!!  O sigui que és ben clar que els bancs estan per damunt del poder judicial, oi?

Segon, ja que estem parlant de bancs, és ben trist el paper que representen aquestes comissions del mateix Parlament, a la que criden a declarar ex-presidents i ex-directors de les famoses Caixes Catalanes, que han fet estrepitosa fallida, per tal que donin explicacions de la seva gestió al front d’aquestes. Aquests personatges, molts d’ells polítics amb la carrera en declivi, que eren nomenats per aquests llocs, com a recompensa pels serveis prestats, mostren també un cinisme i un desvergonyiment insultants, com per exemple declarant que “no cal buscar persones culpables, sinó que tot és a causa de la crisi” i au! cap a casa ben tranquil·let, que aquí no passa res!.

Tercer, en la mateixa sessió d’avui del Parlament, s’ha vetat un candidat a ocupar un lloc en la teòricament neutral Sindicatura de Comptes, pel fet que havia estat qui fa uns mesos va destapar un cas, un més, de corrupció en la persona d’un dirigent local, adscrit a un dels partits majoritaris que avui hi ha votat en contra. És a dir, per una banda es retreuen uns als altres fets iguals i per l’altra es revengen aparellats davant situacions que podrien aportar uns mil·ligrams més de transparència a aquesta classe política que tant bé ens representa, he, he.
Bé, com deia, tres “detallets” de casa nostra, sí, sí, de casa nostra, d’aquesta casa que volem independent, pensant que així les coses aniran millor... aniran millor?  Permeteu-me que ho dubti. O potser tot plegat només són manies meves.

Segon trimestre, ritme decreixent

És cert que vaig començar l’any molt fort, llegint un munt de llibres en el primer trimestre i lògicament, aquell ritme no el podia mantenir per molt de temps. Així és que en aquest segon trimestre que ja hem acabat, els llibres llegits han estat molts menys, tot i que... si fem cas al nombre de pàgines que m’he empassat, a prop de les tres mil, la diferència no és tan escandalosa, i és que en un fet poc habitual en mi, potser he escollit algun “totxo”, d’aquells que sempre em fan una mica de recança d’agafar. Per exemple, vaig començar per “Jo confesso” de Jaume Cabré que, sincerament, se’m va fer una mica llarg. No puc dir que no m'hagi agradat, però... també mentiria si no digués que em va costar massa adaptar-me als constants canvis de les veus narratives, o potser em sobraren els continus salts a les històries paral·leles, o millor dit, antigues, que volen entrellaçar la vida del violí, cosa que em despistava de la línia argumental del protagonista principal, que en definitiva és el que m'interessava. Després va arribar “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq, dins de la disciplina del club de lectura; una història complexa, en la que l’autor s’hi barreja ell mateix, amb raonaments i explicacions sobre temàtiques prou diferents, sovint relacionades amb el món de l'art, que en molts moments no venien al cas i que em despistaven del tot. A continuació, “El tango de la guardia vieja” de Arturo Pérez-Reverte, entretingut, amb personatges ben dibuixats, situacions esmicolades, però sovint tot massa previsible i amb poc misteri. De nou per encàrrec del club, “Los turbantes de Venecia” de Nedim Gürsel, que ens narra el viatge d’un professor d’art turc, dedicat també a l’investigació de quadres antics, entrellaçant les vivències actuals del protagonista amb les històries relatives als personatges del quadres que analitza; tot plegat, amb una aura artística prou interessant. I per acabar, “La guerra del fin del mundo”, recomanat per un amic, enamorat dels clàssics, com la millor obra de Mario Vargas Llosa i que a mi m’ha resultat difícil d’acabar, doncs a un inici molt interessant, amb la presentació de la base històrica i la descripció dels personatges i els seus orígens, seguia després la narració de tots els fets de la guerra, que se m’ha fet molt avorrida i repetitiva, o sigui que per a mi, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. I ara doncs... a veure què ens porta l’estiu, que amb la calor el tòpic diu que hem de triar lectures lleugeres.

La ruta del Serrablo

Quinze, són quinze, quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són!!!  Sí, sí, quinze són les esglésies i ermites que hem visitat aquests dies, en la nostra particular Ruta del Serrablo, a les aragoneses terres del Pirineu més proper a Sabiñánigo. Bé, potser n’hi hagut alguna més, però aleshores no lligaria amb la cançó, he, he. Sí, hem fet una nova escapada de les nostres, per conèixer aquestes petites meravelles d’arrels romàniques, que per la seva solitud i senzillesa, captiven encara amb més força la nostra atenció. Emplaçades totes elles en petits pobles, de mitja dotzena de cases sovint deshabitades, però totes elles força ben reconstruïdes i conservades, ens han ofert detalls molt bonics, característics de la zona, com les seves sanefes escacades o les boles jacetanes, barrejades amb d’altres més comuns a l’arquitectura mossàrab, com algunes finestres de ferradura  o als trets del romànic llombard, com les petites columnetes cilíndriques que coronaven molts dels absis semicirculars que tant les defineixen. A més, tot i ser afegides en èpoques més recents, (segle XVI i posteriors), la majoria presentaven torres quadrades de robusta construcció i aparença. Així doncs, seguint en bona manera el riu Gállego, hem gaudint també del contacte amb la natura, hem vist encara força neu als cims propers, hem contemplat rierols esplèndids en els seus cabals d’aigua i hem copsat de nou la tranquil·litat i el silenci dels llogarrets més apartats i absents del xivarri de les ciutats. I ara, paciència, doncs penso ressenyar el nom de les quinze esglésies visitades que a més, són les de la fotografia de conjunt: San Bartolomé de Gavín, Santa Eulalia de Susín, San Pedro de Lárrede, San Andrés de Satué, San Juan de Orús, San Pedro de Lasieso, San Juan de Busa, Santa Eulalia de Orós Bajo, San Martín de Oliván, Santa María de Isún de Basa, San Martín de Arto, San Miguel de Orna, San Miguel de Latre, San Martín de Ordovés i San Salvador de Javierrelatre.  Això d’anotar tots els noms d'allà on anem... sí que són manies meves!!!