Cinema: 7 - 2 - 4

Set pel·lícules en el segon quadrimestre de l’any, que tenint en compte els mesos de vacances d’estiu que hem estat fora, no és un promig gens dolent. Vam començar amb una de les revelacions de la temporada, doncs hores d’ara encara es troba en cartellera: “Searching for sugar man”, de Malik Beudjelloul, una producció sueca en forma de reportatge que ens parla de la curiosa vida del músic nord-americà conegut com “Rodríguez”, que va triomfar a Sud-àfrica i després va desaparèixer misteriosament, fins que el redescobriren per fer aquesta pel·lícula. Després vam veure “La caza”, de Thomas Vinterberg, feta a Dinamarca, un drama psicològic que qüestiona diferents valors de la societat actual, davant un fet suposadament monstruós, alhora que ens deixa veure quant de manipulació hi ha al nostre voltant. A continuació, vam deixar-nos entabanar per “La fotográfa”, producció espanyola dirigida per en Fernando Baños, que sota l’argument de la recuperació d’una història personal, ens provocà una forta somnolència, malgrat els suposats efectes visuals innovadors que mostra. Tampoc em vaig sentir particularment massa satisfet, després d’haver vist “Un amigo para Frank”, una comèdia nord-americana, dirigida per en Jake Schreier, que ens situa en un futur més o menys proper, però amb una superficialitat exasperant. El contrast ens va arribar amb “Inch’allah”, de la canadenca Anaïs Barbeau-Lavalette, que ens parla molt durament de les contradiccions que afronta una jove metgessa en un camp de refugiats de Cisjordània, un drama actual, vist des d’una òptica molt compromesa amb la realitat. Després, “Stuck in love” o “Un invierno en la playa”, de Josh Boone i producció nord-americana, que malgrat presentar-nos un argument molt previsible, ho fa amb interessants observacions sobre les relacions amoroses i sentimentals d’una família, amb el món dels escriptors com a rerefons. I per acabar, “Hannah Arendt”, una altra de les pel·lícules amb més èxit del cinema independent que nosaltres sovintegem; una producció alemanya de la Margarethe von Trotta, que ens descobreix la biografia d’aquesta filòsofa jueva, que va assistir com a periodista al judici que es va fer al nazi Adolf Eichmann, parlant-nos molt obertament, de les diferents maneres de viure el demà d’una tragèdia tan horrible com aquella. En definitiva doncs, un bon resultat global d’aquest quadrimestre que ja es va acabar fa dies, doncs de les set pel·lícules vistes, podríem dir que cinc són absolutament recomanables... tot, és clar, des de la subjectivitat que poden presentar allò tan sabut de les “manies meves”.

Dijous, 19 de setembre del 2013

L’estiu m’ha deixat tonto. Suposo que això de les vacances, l’aire lliure, el gaudi d’altres paisatges, l’estada en terres lluny de casa, etc., han afectat la meva curta capacitat de comprensió. Sinó, no s’explica el que m’està passant aquests dies en els que, de retorn al meu ritme més quotidià, escolto i miro el que passa al meu voltant... sense entendre res de res. No entenc, per exemple, com el president del govern central i el de casa nostra, es van intercanviar cartes i fent declaracions repetitives, marejant la perdiu, sense adonar-se que cal afrontar el problema que planteja el poble, d’una manera molt més responsable. No entenc tampoc, com tothom parla d’independència, sense que al darrera de les banderes i de les manifestacions més o menys populars, s’hi vegi un plantejament clar i rotund de quin és el país que volem tenir, de quina és la societat que volem construir i de quins han de ser els continguts i els valors reals d’aquesta independència que hores d’ara omple la boca de tanta gent. No entenc, ni de bon tros, quin és el paper del principal partit de l’oposició, amb evidents i sovint vergonyoses discrepàncies internes, a l’hora de plantejar aquesta alternativa que ells amaguen sota el tranuitat concepte del federalisme. No entenc el silenci d’un partit que es diu d’esquerres, (almenys de nom) i que recolza el que governa a casa, davant l’anunci de noves i persistents retallades socials, de cara a un futur que d’altra banda pregonen com a millor. No entenc, per exemple, com un dirigent d’un govern autonòmic, en una postura d’arrogància sense límits, es nega a escoltar la veu de tots els integrants d’un mateix sector, que clamen (amb vaga indefinida pel mig), contra un decret que aboleix el dret d’un poble a ser educat en la seva llengua. Tampoc no entenc, és clar, com un senyor de masclet canós, que va procurar la fallida d’una famosa entitat bancària i que és judicialment sospitós d’estafa, és fitxat pel primer banc del país, se suposa que amb un sou astronòmic, quan ja està en nòmina d’una altra de les millors  i més riques empreses nacionals, del sector de les telecomunicacions. I encara que m’hi esforci, no entenc com la majoria dels dirigents polítics d’arreu, s’entretenen fent declaracions a favor i en contra, i majoritàriament contradictòries, en un assumpte com és això del toro de no sé on, amb tots els respectes pels que denuncien el maltractament d’un pobre animal, quan a cada passa podem trobar-nos amb milers i milers de problemes humans, atur, desnonaments, desnutrició infantil, desassistència social als dependents, privatització sanitària i educativa, empobriment generalitzat, etc., que són evidentment molt més dramàtics i importants que aquell. Aquestes i moltes més, són les coses que no entenc, que la meva “tonteria de tardor” em fa veure amb ulls de total incomprensió... o serà que en definitiva, tot plegat només són manies meves!

Dimecres, 17 de juliol de 2013

Tres “detallets” d’actualitat política a casa nostra:

Primer, el guirigall d’aquest mateix matí al Parlament, amb tothom demanant explicacions al partit en el govern, pel suposat (suposat?) frau del seu finançament, amb el cinisme destacat per part d’alguns portaveus, que tenen casa seva ben bruta d’estafes semblants. Cal dir en aquest tema, que resulta ben trist que en l’informe d’instrucció del cas, el jutge hagi de reconèixer que després de quatre anys de mirar-s’ho i remirar-s’ho, no pot saber on han anat a parar alguns dels fons desviats, i per tant no es podrà imputar personalment  ningú... per manca de col·laboració de les entitats bancàries!!!  O sigui que és ben clar que els bancs estan per damunt del poder judicial, oi?

Segon, ja que estem parlant de bancs, és ben trist el paper que representen aquestes comissions del mateix Parlament, a la que criden a declarar ex-presidents i ex-directors de les famoses Caixes Catalanes, que han fet estrepitosa fallida, per tal que donin explicacions de la seva gestió al front d’aquestes. Aquests personatges, molts d’ells polítics amb la carrera en declivi, que eren nomenats per aquests llocs, com a recompensa pels serveis prestats, mostren també un cinisme i un desvergonyiment insultants, com per exemple declarant que “no cal buscar persones culpables, sinó que tot és a causa de la crisi” i au! cap a casa ben tranquil·let, que aquí no passa res!.

Tercer, en la mateixa sessió d’avui del Parlament, s’ha vetat un candidat a ocupar un lloc en la teòricament neutral Sindicatura de Comptes, pel fet que havia estat qui fa uns mesos va destapar un cas, un més, de corrupció en la persona d’un dirigent local, adscrit a un dels partits majoritaris que avui hi ha votat en contra. És a dir, per una banda es retreuen uns als altres fets iguals i per l’altra es revengen aparellats davant situacions que podrien aportar uns mil·ligrams més de transparència a aquesta classe política que tant bé ens representa, he, he.
Bé, com deia, tres “detallets” de casa nostra, sí, sí, de casa nostra, d’aquesta casa que volem independent, pensant que així les coses aniran millor... aniran millor?  Permeteu-me que ho dubti. O potser tot plegat només són manies meves.

Segon trimestre, ritme decreixent

És cert que vaig començar l’any molt fort, llegint un munt de llibres en el primer trimestre i lògicament, aquell ritme no el podia mantenir per molt de temps. Així és que en aquest segon trimestre que ja hem acabat, els llibres llegits han estat molts menys, tot i que... si fem cas al nombre de pàgines que m’he empassat, a prop de les tres mil, la diferència no és tan escandalosa, i és que en un fet poc habitual en mi, potser he escollit algun “totxo”, d’aquells que sempre em fan una mica de recança d’agafar. Per exemple, vaig començar per “Jo confesso” de Jaume Cabré que, sincerament, se’m va fer una mica llarg. No puc dir que no m'hagi agradat, però... també mentiria si no digués que em va costar massa adaptar-me als constants canvis de les veus narratives, o potser em sobraren els continus salts a les històries paral·leles, o millor dit, antigues, que volen entrellaçar la vida del violí, cosa que em despistava de la línia argumental del protagonista principal, que en definitiva és el que m'interessava. Després va arribar “El mapa i el territori” de Michel Houellebecq, dins de la disciplina del club de lectura; una història complexa, en la que l’autor s’hi barreja ell mateix, amb raonaments i explicacions sobre temàtiques prou diferents, sovint relacionades amb el món de l'art, que en molts moments no venien al cas i que em despistaven del tot. A continuació, “El tango de la guardia vieja” de Arturo Pérez-Reverte, entretingut, amb personatges ben dibuixats, situacions esmicolades, però sovint tot massa previsible i amb poc misteri. De nou per encàrrec del club, “Los turbantes de Venecia” de Nedim Gürsel, que ens narra el viatge d’un professor d’art turc, dedicat també a l’investigació de quadres antics, entrellaçant les vivències actuals del protagonista amb les històries relatives als personatges del quadres que analitza; tot plegat, amb una aura artística prou interessant. I per acabar, “La guerra del fin del mundo”, recomanat per un amic, enamorat dels clàssics, com la millor obra de Mario Vargas Llosa i que a mi m’ha resultat difícil d’acabar, doncs a un inici molt interessant, amb la presentació de la base històrica i la descripció dels personatges i els seus orígens, seguia després la narració de tots els fets de la guerra, que se m’ha fet molt avorrida i repetitiva, o sigui que per a mi, li sobren unes quantes (moltes) pàgines. I ara doncs... a veure què ens porta l’estiu, que amb la calor el tòpic diu que hem de triar lectures lleugeres.

La ruta del Serrablo

Quinze, són quinze, quinze, quinze, quinze; quinze són quinze, quinze, quinze són!!!  Sí, sí, quinze són les esglésies i ermites que hem visitat aquests dies, en la nostra particular Ruta del Serrablo, a les aragoneses terres del Pirineu més proper a Sabiñánigo. Bé, potser n’hi hagut alguna més, però aleshores no lligaria amb la cançó, he, he. Sí, hem fet una nova escapada de les nostres, per conèixer aquestes petites meravelles d’arrels romàniques, que per la seva solitud i senzillesa, captiven encara amb més força la nostra atenció. Emplaçades totes elles en petits pobles, de mitja dotzena de cases sovint deshabitades, però totes elles força ben reconstruïdes i conservades, ens han ofert detalls molt bonics, característics de la zona, com les seves sanefes escacades o les boles jacetanes, barrejades amb d’altres més comuns a l’arquitectura mossàrab, com algunes finestres de ferradura  o als trets del romànic llombard, com les petites columnetes cilíndriques que coronaven molts dels absis semicirculars que tant les defineixen. A més, tot i ser afegides en èpoques més recents, (segle XVI i posteriors), la majoria presentaven torres quadrades de robusta construcció i aparença. Així doncs, seguint en bona manera el riu Gállego, hem gaudint també del contacte amb la natura, hem vist encara força neu als cims propers, hem contemplat rierols esplèndids en els seus cabals d’aigua i hem copsat de nou la tranquil·litat i el silenci dels llogarrets més apartats i absents del xivarri de les ciutats. I ara, paciència, doncs penso ressenyar el nom de les quinze esglésies visitades que a més, són les de la fotografia de conjunt: San Bartolomé de Gavín, Santa Eulalia de Susín, San Pedro de Lárrede, San Andrés de Satué, San Juan de Orús, San Pedro de Lasieso, San Juan de Busa, Santa Eulalia de Orós Bajo, San Martín de Oliván, Santa María de Isún de Basa, San Martín de Arto, San Miguel de Orna, San Miguel de Latre, San Martín de Ordovés i San Salvador de Javierrelatre.  Això d’anotar tots els noms d'allà on anem... sí que són manies meves!!!

El foc de Sant Joan

No sé si aquesta és realment una nostàlgia, doncs he de confessar que mai no l’havia sentit com a tal, però... el diumenge, a Lluçàs, on vam anar a passar aquest cap de setmana de Sant Joan, la vaig experimentar d'aquesta manera. He pensat que potser sempre m’hi mantenia una mica allunyat, emparat per la poca simpatia que sento pels focs d’artifici; des de petit, mai no m’han agradat ni els petards casolans, aquests que grans i petits van tirant pel carrer o al pati de casa, ni tampoc aquests espectaculars castells que sovintegen les festes majors o les celebracions populars dels temps d’estiu. No tinc massa memòria de què em ve aquesta animadversió, potser per que a casa tampoc no n’eren massa de coets i bengales, potser pel record d’alguna cremada que explicava que havia patit el pare de jove, i ja de més gran, potser per l’accident que també va patir la nostra filla Carme, que sense més greus conseqüències, ens va procurar un bon ensurt. També cal dir que la coneguda com a “revetlla de Sant Joan”, mai no ha estat una festa massa especial, pel que fa al nostre ambient familiar. Sí, de petit ens havíem aplegat algun vegada al pati de casa uns tiets, a Sant Gervasi; després d’adolescent, alguna foguera a Rubí i alguna festa d’aquelles que s’organitzava a casa d’algun amic; trobada també amb els amics i la quitxalla, a casa nostra, per fer una mica de sopar, quan les nenes eren petites, però tot plegat res massa rellevant. Diumenge però, tal i com deia abans, aplegats a l’era de davant de casa els consogres, amb la foguera que el Joan havia preparat, vaig sentir remoure velles sensacions que, tot i ser una mica indescriptibles, crec que havia mig oblidat. Potser era l’escalfor que ens feia arribar el foc, poderós i espectacular, en l’ambient prou fresc de les terres de la Franja; potser la presència i la llum enlluernadora d’una lluna increïblement gran i propera; potser la pau i la tranquil·litat que sempre es respira en aquells solitaris indrets; o potser, cal reconèixer-ho, la companyia de la família més estimada, compartint la mateixa il·lusió per transmetre a la petita Mariona, aquelles tradicions i costums que més arrelades portem en el nostre conviure comú. O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.

La Sierra de Guara

La sortida llarga d’aquesta primavera la vam fer, ara fa un parell de setmanes, a les terres de l’Aragó prepirinenc, més concretament a la Sierra de Guara. Allotjats en un petit però confortable apartament rural del nucli de Rodellar, vam poder fer excursions i visites molt interessants que, no cal dir-ho, ens van reconfortar de cos i ànima. A tocar del mateix poble on estàvem, se’ns obria l’impressionant Barranco del Mascún, que és un congost força llarg en el que es poden trobar diferents opcions per fer-hi caminades i també practicar esports de més o menys risc, com ara el barranquisme o l’escalada. Nosaltres ens vam entretenir prou anant fins a l’ermita de la Virgen del Castillo, una mig enrunada construcció d’arrels romàniques, que corona un bonic penya-segat pel que vam haver de pujar, salvant un bon desnivell, amb les dificultats que per a les nostres escasses forces això representa. Un altre dia, en el mateix barranc, vam poder baixar fins la llera del riu, abundós d’aigua en aquesta època, per conèixer les seves “surgencias”, una mena de fonts que brollen d’entremig d’una paret rocosa, abocant aigües subterrànies de desconeguts llacs interiors. També vam poder caminar seguint un altre riu, l’Alcandre, que rep les aigües de l’anterior i després les aboca al Cinca, on vam descobrir el bonic pont medieval de Pedruel. I fent uns pocs quilòmetres en cotxe, ens vam poder arribar als despoblats de Las Bellostas i El Pueyo del Moscat, on la única vida que s’hi pot trobar la donen les granges d’ovelles que hi ha instal·lades i els dos o tres pastors que hi tenen cura. Aquest és el símptoma de que la vida en aquells indrets s’ha anat esvaint ràpidament i hores d’ara, la poca subsistència per a la gent de la terra està obligatòriament enfocada de cara al turisme, amb especial menció pel que, travessant una frontera no massa llunyana, arriba amb parla francesa, doncs en aquells dies va ser la llengua que més vam escoltar arreu. I l’exemple més clar de tot plegat, és el poble d’Alquézar, situat ja als límits orientals de la Sierra de Guara, on tot són bars, restaurants, hostals i allotjaments preparats per a rebre els visitants que vulguin conèixer el seu castell col·legiata, els seus bonics i rústics carrerons, les seves cases de pedra, les seves arrodonides xemeneies i també els voltants del poble, formats per muntanyes i cingleres, que acullen el famós riu Vero, que passa engorjat ben a prop. En aquells dies però, val a dir que no hi vam trobar cap mena d’aglomeració de visitants i allà on anàrem, vam poder gaudir del bé, tan preuat per nosaltres, del silenci i la tranquil·litat. Una sortida doncs, que com tantes altres que anem fent, sempre ens provoca el desig de poder-ho repetir ben aviat. I així ho farem!