Nosaltres en dèiem "festes"

En aquests dies en els que, gràcies a l'ajut de la meva filla Glòria, he pogut recuperar el vell plat reproductor de vinils, que dormia el meu oblit en un racó del traster, i també a unes quantes cintes de les que escoltàvem en els nostres viatges familiars en cotxe, la banda sonora musical de meva vida ha fet un salt enrere de més de quaranta anys. Les cançons que ara he tornat a escoltar, m’han acompanyat en la nostàlgia dels meus temps d’adolescència, aquells que gairebé de forma absoluta, almenys pel que fa al lleure, tenien per marc la caseta de Rubí, on els pares ens portaven de vacances i tots els caps de setmana. Allà, com es propi de l’edat, havíem format el nostre grup d’amics i amigues, entre els veïns de la pròpia urbanització i d’altres que provenien d’indrets més o menys propers. Amb edats semblants, dos o tres anys amunt o avall, les nostres aficions es centraven en el joc del futbol dels nois pels matins i allò que nosaltres anomenàvem “festes”, en la majoria de les tardes de diumenge. Les festes, que més tard vam transportar als domicilis particulars de Barcelona i que al cap dels anys sabríem que en el argot castellanitzat la gent en deia “guateques”, les fèiem sempre a casa d’algun dels companys o companyes que configuràvem la colla. A la clariana del bosc que s’obria darrera casa de l’Enric, o en el replà de davant de casa el Josep, fins i tot  alguna vegada a casa nostra, tot i que no hi teníem massa espai, ens aplegàvem una vintena de xicotes i xicots, amb el clàssic tocadiscos portàtil sota el braç i uns quants singles, potser fins i tot algun antic EP de quatre cançons i rarament algun LP, llarga durada, que els més entesos en música havien pogut comprar, no sense estalviar-se esforços econòmics, doncs aleshores tots anàvem ben escurats de butxaca. Els “hits” del moment, primer versions que feien els grups de casa dels èxits que sonaven a l’estranger, i més tard fruits de l’esclat del pop-rock espanyol dels anys seixanta, ens feien moure el cos als ritmes més o menys frenètics, però els moments més especials arribaven quan posàvem allò que anomenàvem “lents”, és a dir, balades o cançons de sonoritat encalmada i que propiciaven el que se’n deia ball agafat. Aleshores era quan sentíem l’emoció sovint més continguda, esperant que la noia que més ens agradava, deixés de clavar-nos els colzes al pit i permetés que el seu cos s’apropés lleugerament al nostre. Potser fins i tot alguna vegada, quan això passava, a continuació podia arribar un cast petó, però... això ja eren exempcions molt i molt escasses. I és que, com deia la cançó que tantes vegades escoltàvem... “teníem quinze anys!!!”  Quins temps, oi?  No puc amagar que la nostàlgia que em procuren aquests records, m’arriba acompanyada d’una extraordinària càrrega de tendresa. I això sí que no són “manies meves”, he, he.

Ramon i Flora

Can Ximelis no era una casa pairal del tipus més corrent, doncs estava formada per la unió en renglera, de diferents construccions, que esdevenien habitatges de distintes propietats. Quan a principis dels anys seixanta, els pares van comprar els tres pams de terreny, en una desorganitzada parcel·lació dels camps d’ametllers, als peus del turó que coronava la masia, a Can Ximelis només hi vivien de forma permanent, a la casa que es trobava en el ben mig de totes, en Ramon i la seva mare. En Ramonet, que era com el coneixien els habituals de la zona, era un home d'aleshores més de quaranta anys, no massa alt i de posat bondadós. Treballava de pagès, conreant les terres del voltant de la casa pairal, que no eren pas seves, sinó de diferents propietaris que li pagaven a jornals. Una part dels productes que obtenia, fruita i verdura essencialment, era pel seu consum i d’aquesta, encara en treia per oferir-la a la gent que, com nosaltres, anàvem al tros a passar les vacances d’estiu o els caps de setmana. Així, enfilant-nos amb el cistell pel corriol que portava a Can Ximelis, els de la “urbanització” podíem comprar allò que hores d’ara anomenaríem productes de proximitat i de temporada. Quan morí la mare d’en Ramon, una dona molt velleta de la que no recordo a penes res, va aparèixer la Flora, la germana soltera de la família de la casa del Molí, ubicada en l’antic camí que pujava des del poble, una dona prima i esllanguida, de posat seriós, més aviat tristoi, que es convertí en la mestressa que tota casa, i més en aquells temps, necessitava. La Flora criava gallines i conills i així amplià l’oferta de productes a la venda. Recordo doncs els divendres al vespre o els dissabtes al matí, anant amb el meu germà petit i el cistell cap a la casa, per omplir-lo amb les patates, la dotzena d’ous, la verdura o la fruita que ens poguessin oferir i que configuraria els àpats de tot el nostre cap de setmana. Més endavant, fins i tot van gosar fer quelcom més i ens tenien també algunes begudes, com ara les clàssiques ampolles de gasosa o refrescos que fins i tot consumíem en el temps de calor, asseguts a l’àmplia entrada de la casa, on s’hi podia gaudir d’una fresca molt reconfortant, mentre el pare, quan ens acompanyava, la feia petar una bona estona amb en Ramon. L’única cosa que mai no hi compràvem era el vi, doncs aquest ens el pujava sempre el “Patillas”, un pagès de cara enrojolada, que vivia en el poble però que cada dia anava a treballar les seves vinyes, ubicades a la plana que s’obria al darrera de la masia. Aquests costums van durar un bon temps, però en aquesta vida tot té un principi i un final i al cap dels anys, quan irrompí la nova urbanització que fins i tot ens va prendre el nom de Ximelis, en els terrenys que baixaven cap a Cal Valencià, tot adquirí un concepte més suposadament evolucionat i ben aviat una dona molt espavilada, la Manolita, obrí un autèntic comerç de queviures que esdevingué el punt i final al servei que ens havien ofert fins aleshores, en Ramon i la Flora.

El dret al treball

Primer de maig, dia del Treball. O del Treballador, tant és. Antigament aquests dos conceptes anaven íntimament lligats; avui però, em sembla que no podem dir el mateix, doncs són molts els Treballadors que no tenen Treball. Són moltes les conseqüències que ens ha provocat aquesta maleïda crisi econòmica que ens assetja des de fa ja massa temps. És cert que hores d’ara patim directament l’efecte de les retallades en els serveis públics, i de les estretors en molts dels aspectes que incideixen en el nostre desenvolupament quotidià, tot i que també ho és, que potser no podrem valorar en tota la seva dimensió, el mal que se’ns està fent, fins que no tinguem una mica de perspectiva i comprovem quant d’impossible és recuperar tots aquests drets de l’estat del benestar, que tants anys i tants esforços ens ha costat assolir. I el dret al treball potser és un d’ells, qui sap si el principal. No puc negar que parlo des d’una educació i una cultura rebudes, que potser avui en dia ja s’han qüestionat, però... de petit, recordo que quan a casa m’empentaven a estudiar i a formar-me com a persona, per poder ser a l’endemà “un home de bé”, incloïen en aquest concepte el dret i el deure del treball, com a element indispensable per configurar la meva personalitat. El treball com a idea de participació en una societat en la que aquest valor podia servir d’aglutinant, de que les aportacions individuals de cadascú de nosaltres en aquest camp, a banda de la satisfacció personal i de l’obtenció dels beneficis necessaris per aconseguir el sosteniment familiar, podria configurar un concepte d’autosatisfacció i plena realització particular. Tot plegat anava intrínsicament lligat a la persona. Jo, recordo el meu avi o els meus tiets, botiguers de tota la vida, l’oncle fuster, el pare pintor i dibuixant, i després, la Teresa mestra o jo començant de delineant i acabant de cap d’obra dins del món de la construcció. I tot plegat sense que ni un sol dia de la nostra vida ens faltés l’oportunitat d’exercir aquest deure i aquest dret, el del treball. Ara mateix, les nostres filles, malgrat atresorar títol universitari i més de deu anys d’experiència, es troben a l’atur, i sense massa perspectiva de poder recuperar el seu complet exercici laboral. I com elles, són milions les persones que viuen amb desesperació aquesta negació. La taxa d’atur laboral juvenil al nostre país és la més alta del continent i no parlem ja dels que superada la cinquantena, es veuen obligats a romandre tancats a casa, sense poder aportar res de la seva experiència al món comunitari del treball. Amb quins arguments podem hores d’ara convèncer i engrescar les noves generacions, per tal que es formin adequadament, de cara al seu futur treballador? Com podem recuperar aquest dret que de forma tan determinant, ha de formar part dels valors que configurin el seu futur? Sincerament, no ho sé. Sembla que alguna cosa hem fet malament... potser votar aquests polítics que ens han portat fins ací, amb el seus mal governs o potser en realitat és que ells no són els que ens governen i els que sí ho fan, en veritat no els podem votar. O potser tot plegat, només són manies meves!

De Bellmunt a Bracons

Tot i que ja fa uns quants dies que vam fer aquesta sortida, no vull deixar de ser fidel al meu costum de fer-ne una breu crònica. Aquest cop vam tornar a terres de l’interior, més concretament a la comarca d’Osona, per un cop superat el nucli de Sant Pere de Torelló, que ja coneixíem d’una anterior sortida, enfilar-nos per la pista asfaltada que salvant un desnivell d’uns sis-cents metres, ens porta fins el Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Deixem el cotxe a la petita esplanada de l’aparcament i pugem per les escales que ens porten al santuari, una construcció amb molt poc interès arquitectònic, doncs fou totalment renovada ara fa una vintena d’anys. La seva ubicació però, ben al capdamunt de les més altes roques del turó que corona, justifica la referència que li féu mossèn Cinto a l’esmentar-la en el seu poema com a “ermita al cel suspesa”. I és ben cert que des del replà que l’envolta es poden contemplar en rodó, els més fascinants paisatges de les terres catalanes, des del cims avui encara enfarinats del Pirineu, fins a les crestes del Montseny i Montserrat, amb tota la gran plana de Vic al nostres peus. L’ermita, sembla que amb arrels documentades al segle XI, atresora històries i llegendes prou curioses, com la que la mostra  en el seu vestíbul unes llargues cadenes i grillons, que són testimoni d'uns fets prodigiosos esdevinguts molts segles enrere. Diuen que en el inventari practicat al santuari l'any 1428 ja hi constaven tal com són ara.  I sembla ser que el singular prodigi, les relaciona amb el pas de traginers i va ser glossat per un poeta anònim, en unes estrofes que explicaven les incidències i que han esdevingut popular cançó tradicional. Alhora, un curiós escrit parla també dels “heretges albigesos” i no sé si això tindrà quelcom a veure amb el nom que un mapa atribueix a la serralada que l’envolta: Serrat dels Cristians Vells. Bé, després de gaudir de la meravellosa panoràmica que el dia tan assolellat ens ofereix i fruir d’un refresc que ens venen al bar de l’alberg, tornem a desfer el camí, per recuperar la vella carretera que poc més enllà ens deixarà al petit nucli de Sant Andreu de la Vola, quatre cases pairals escampades, una amb signes de recuperació de cara al turisme rural, però que trobem tancades. Per sort, a Cal Ferrer, una antiga fonda, sense cap pretensió, ens volen donar de dinar, i així, asseguts en una vella taula, a prop d'un parell d’ancians que xerren davant un got de vi, una bona dona ens serveix una amanida i un bon plat de cigrons amb botifarra o carn a la brasa; tot molt senzill però amb bon sabor. La becaina d’havent dinat l’anirem a fer a l’església de Sant Andreu, a on hi arribem després d’endinsar-nos uns metres per una pista amb el pas reservat als veïns. Una construcció amb suposats orígens romànics però que avui no presenta massa interès, al costat d’un parell de cases, una ben enrunada i l’altra amb clars signes de restauració, ens ofereixen però un silenci i una calma ben adients pel repòs del cos i de l’ànima. Completem la jornada anant amb el cotxe fins a casa Bracons, barrada al pas de visitants, i ben al costat del popular coll del mateix nom, que obre camí a terres de la Garrotxa. S’ha girat un fort i fresc ventet, i això ens fa deixar la possible excursió fins a la Fageda de la Grevolosa, per a una futura oportunitat. Per avui, ja n’hi ha prou!

Els llibres del 1er trimestre

Ara que ja hem passat la setmana del llibre i que tothom ha fet recompte de títols, autors, vendes, rànquings, etc., no vull estalviar-me la meva particular relació dels llibres que porto llegits en aquest primer trimestre de l’any. Vaig començar amb mal peu, doncs dins del Club de Lectura al que pertanyo, em va tocar llegir “Dublinesca” un títol prou conegut de l’Enrique Vila-Matas i... no vaig poder amb ell, fins el punt d’haver-lo de deixar poc més enllà de la meitat de la seves pàgines; em semblava pretensiós i embolicat i no entenia què els passava als seus protagonistes. Després, vaig canviar completament de nivell amb “Los ojos de Aníbal” de l’Albert Salvadó, una novel·la històrica simplista i buida de contingut. Va seguir “Set dies de Juliol” del prolífic Jordi Sierra i Fabra, una novel·la negra entretinguda que es belluga en un ambient de fàcil lectura. De nou em vaig sentir una mica perdut amb “El beso de la sirena” d’Andrea Camilleri, una mena de faula que per breu no se’m va fer pesada, tot i que confesso que em vaig quedar curt en la seva veritable comprensió. Després, altra cop la lectura fàcil de “L’últim abat” de Martí Gironell, més novel·la històrica que demostra però, el poder de convocatòria dels autors anomenats “mediàtics”, que no aporten massa ciència a l’art de la literatura. De nou dins de la disciplina del Club de Lectura, va arribar “Los platos más picantes de la cocina tàrtara” de Alina Bronsky, una dramàtica història de l’Europa de l’Est, narrada però en una curiosa clau d’humor que la fa força interessant. “Tres noches” de l’Austin Wright, em va retornar a la novel·la negra nord-americana, amb tot el que té de bo i de dolent, però que en aquest cas em va agradar força. Després, vaig recuperar el fil dels llibres d’història que a mi més m’agraden amb “Yo fui ministro de Negrín”, de Mariano Ansó, un recull de memòries d’aquest polític que va viure en segona fila els esdeveniments més dramàtics dels temps convulsos de la nostra guerra civil. A continuació, “No hay que morir dos veces” de Francisco González Ledesma, una nova novel·la negra que potser no va arribar a cobrir totes les expectatives que m’havia fet amb aquest autor que fins ara desconeixia. I aleshores va arribar un dels llibres que més m’ha agradat d’aquest període “L’últim dia abans de demà” de l’Eduard Márquez, una breu història narrada a petits glops, ubicada en els temps actuals, plena de sentiment i que em va captivar des de la primera línia. El bon nivell de satisfacció com a lector va continuar amb “Espuelas de papel” de l’Olga Merino, una història de nou situada en els temps de la guerra i post-guerra civil, que a mi tant m’atrau, i que em va remoure força per dins. I per no allunyar-me del tema, vaig continuar amb “El general Juan Yagüe” de Ramón Garriga, una minuciosa biografia d’aquest personatge, narrada des d’una perspectiva un xic subjectiva, però que no exclou el detall de moltes de les interessants circumstàncies que van concórrer al seu voltant. Ha seguit “El sopar” de Herman Kock, un estremidor relat sobre la problemàtica de l’educació dels fills en els nostres dies i de la generació de violència que s’estableix al seu entorn. I per acabar, “La melancolia dels oficials” de l’autor de Perpinyà, Joan Daniel Bezsonoff, una breu història que pretén mostrar-nos la vida d’un militar francès de carrera, ubicat a la revolta d’Algèria, però que m’ha semblat totalment prescindible. Bé, no està gens malament, catorze títols en poc més de tres mesos...està ben clar que això demostra que tinc molt de temps lliure, he, he.  

Dilluns, 15 d'abril del 2013

Tenim un sobirà que després de l'error dels elefants i el de l'amiga allotjada en un palauet al costat de casa seva, ara se'ns despista al no dir-nos què n'ha fet de l'herència reial que va rebre fa anys. Tenim un príncep hereu que, malgrat romandre esperant una bona pila d'anys, ara ens surt dient que encara no ens coneix prou bé, als catalans, i promet “estudiar-nos” amb molta més atenció. Tenim una infanta imputada per suposada complicitat en el frau que el seu marit, el duc, va cometre repetidament. Tenim un president de govern que, malgrat omplir-se la boca dient que vol diàleg, s’amaga sempre rere una pantalla de televisió, per a no atendre les preguntes de ningú. Tenim un màxim dignatari judicial, ara dimitit, acusat per despeses no justificades. Tenim un jutge forçat a l’exili, per defectes de forma en el procés d’investigació de determinats casos de corrupció. I tenim altres jutges barallant-se per assolir determinats casos o bé mostrant el seu tarannà partidista en sentències clarament polititzades. Tenim presidents de caixes i bancs, que han plegat amb les butxaques ben plenes, després de portar les seves entitats a la més clamorosa ruïna i obligar-nos al seu rescat amb diners de tothom. Tenim ministres que corren a dictar normes per criminalitzar les manifestacions públiques en demanda d’un dret fonamental, com és el de l’habitatge, mentre divaguen en el procés d'una llei més justa sobre la dació en pagament. Tenim presidents autonòmics amagant casos flagrants de corrupció, o ignorant el tarannà mafiós dels seus amics personals. Tenim fills d’ex-presidents autonòmics implicats en casos de tràfic d’influències o en evasió de capitals. Tenim ex-secretaris de partits governants amb llibretes acusadores de malversació de diners, amb comptes a l’estranger per desenes de milions, que corren pel carrer amb posat xulesc. Tenim personatges de primera línia del món cultural, confessos d’estafa i suposat finançament il·legal de partits, que passegen el gos cada dia i només van a declarar de tant en tant, quan el jutge se’n recorda de cridar-los. Tenim alcaldes i ex-alcaldes de pobles i ciutats petites i grans, amb processos oberts per traginar concessions, i d’altres martingales i embolics corruptes. Tenim, tenim, tenim... si tenim de tot!  Jo no sé de què ens queixem, amb un ventall tan ampli i divers de personatges públics que ens procuren tota mena de diversió. O serà que tot plegat, només són manies meves! Uf!!!  

Setmana santa a Calanda

Ja fa trenta-nou anys que la Teresa em va iniciar en aquesta tradició del seu poble. Des d'aleshores, només un parell de vegades hem fallat, obligats per circumstàncies familiars. Reconec que hi va haver un temps, ja fa uns quants anys, que em sentia cansat de repetir cada any el mateix, i els símptomes d'avorriment em feien dubtar una mica, però des de fa bastant de temps, he sabut recuperar l’esperit més entranyable d’aquests dies, potser des de que tornem a compartir sostre i festa amb les filles i la part de la família que ens és més propera. Un esperit que va més enllà dels tambors i bombos, de sortir a tocar al “romper la hora”, a les processons i a l’acabar dissabte al migdia, doncs malgrat aquesta és el nexe i el motiu principal de la festa, hi ha molt més del què gaudir en aquests dies suposadament sants. És cert que la meva manca de sentiment religiós, m’aparta bastant del fervor que molts dels que surten a tocar, deuen sentir en participar de tots els actes. A mi m’arrela la part de simple tradició, que sense cap mena de dubte jo valoro de manera molt diferent a la que ho fan els altres. Però com deia, hi ha quelcom més en tot aquest seguit de rituals, que m’atrau de forma més poderosa i que en el seguit dels anys s’ha anat aferrant a la meva percepció més íntima. No sé si sabré definir-ho amb paraules massa clares, però m’agrada anar a Calanda a participar d’un seguit de costums que any rere any, configuren un guió que no per repetit, deixa de ser atractiu i fins i tot emocionant. Els primers dies de la setmana, obrir la casa, recuperar l’escalfor de l’habitacle que ha estat tancat tantes setmanes; la preparació dels menjars que tant la Teresa com la nostra filla Glòria, volen mantenir amb la màxima fidelitat al que havien estat en temps dels avis, els pastels “de pimiento y tomate” i el de bacallà, els “pastelillos” de tonyina, els ous farcits, la macedònia, tot plegat amb els signes del que en el seu temps eren àpats de quaresma. També l’arribada de la Carme, el Joan i la Mariona; del Manolo, la Nieves, l'Alicia i la Sabina An, el dijous a la tarda, i de la Marisa i el Jose des de Zaragoza, omplint la casa de veus i corredisses... l’estrena de tambors, com a simples espectadors a la processó nocturna del dijous, etc. I després, les converses familiars al voltant de la taula, que enguany amb les petites de casa han adquirit un monopoli diferent, els fruits secs per entretenir el pas de la llarga processó del capvespre de divendres, el vermut i la carn a la brasa del dinar del dissabte, un cop ja s’han acabat els tambors i les restriccions alimentàries... uf!!! Tantes i tantes coses que configuren una amalgama tan plena de sensacions, que repeteixo, cada any em semblen encara més enriquidores. I que per molts anys en puguem gaudir!!!