Setmana santa a Calanda

Ja fa trenta-nou anys que la Teresa em va iniciar en aquesta tradició del seu poble. Des d'aleshores, només un parell de vegades hem fallat, obligats per circumstàncies familiars. Reconec que hi va haver un temps, ja fa uns quants anys, que em sentia cansat de repetir cada any el mateix, i els símptomes d'avorriment em feien dubtar una mica, però des de fa bastant de temps, he sabut recuperar l’esperit més entranyable d’aquests dies, potser des de que tornem a compartir sostre i festa amb les filles i la part de la família que ens és més propera. Un esperit que va més enllà dels tambors i bombos, de sortir a tocar al “romper la hora”, a les processons i a l’acabar dissabte al migdia, doncs malgrat aquesta és el nexe i el motiu principal de la festa, hi ha molt més del què gaudir en aquests dies suposadament sants. És cert que la meva manca de sentiment religiós, m’aparta bastant del fervor que molts dels que surten a tocar, deuen sentir en participar de tots els actes. A mi m’arrela la part de simple tradició, que sense cap mena de dubte jo valoro de manera molt diferent a la que ho fan els altres. Però com deia, hi ha quelcom més en tot aquest seguit de rituals, que m’atrau de forma més poderosa i que en el seguit dels anys s’ha anat aferrant a la meva percepció més íntima. No sé si sabré definir-ho amb paraules massa clares, però m’agrada anar a Calanda a participar d’un seguit de costums que any rere any, configuren un guió que no per repetit, deixa de ser atractiu i fins i tot emocionant. Els primers dies de la setmana, obrir la casa, recuperar l’escalfor de l’habitacle que ha estat tancat tantes setmanes; la preparació dels menjars que tant la Teresa com la nostra filla Glòria, volen mantenir amb la màxima fidelitat al que havien estat en temps dels avis, els pastels “de pimiento y tomate” i el de bacallà, els “pastelillos” de tonyina, els ous farcits, la macedònia, tot plegat amb els signes del que en el seu temps eren àpats de quaresma. També l’arribada de la Carme, el Joan i la Mariona; del Manolo, la Nieves, l'Alicia i la Sabina An, el dijous a la tarda, i de la Marisa i el Jose des de Zaragoza, omplint la casa de veus i corredisses... l’estrena de tambors, com a simples espectadors a la processó nocturna del dijous, etc. I després, les converses familiars al voltant de la taula, que enguany amb les petites de casa han adquirit un monopoli diferent, els fruits secs per entretenir el pas de la llarga processó del capvespre de divendres, el vermut i la carn a la brasa del dinar del dissabte, un cop ja s’han acabat els tambors i les restriccions alimentàries... uf!!! Tantes i tantes coses que configuren una amalgama tan plena de sensacions, que repeteixo, cada any em semblen encara més enriquidores. I que per molts anys en puguem gaudir!!!

Veïnatges

Fa massa temps que no respirava per aquesta finestra. Un sotrac familiar, sortosament superat, m'ha tingut ocupat i amb poques ganes de manifestar-me per escrit, però ara, recuperades les sensacions i els ritmes més quotidians, sento una mica de "nostàlgia" d'aquesta pràctica i he decidit tornar, com a un exemple més de normalitat. I per fer-ho, he pensat comentar quelcom que he copsat arran d'un incident ocorregut fa un parell de setmanes a casa. Les persistents pluges d'una nit de principis d'aquest mes, ens van procurar una inundació als baixos de casa, que ens causà un bon maldecap. Fetes les averiguacions pertinents, l’origen era una claveguera dels veïns que, rebentada per les arrels dels arbres, deixava anar l'aigua a raig, escampant-se per sota-terra i filtrant-se per les mal impermeabilitzades parets del nostre traster, escala i garatge... quin merder! Bé, com a conseqüència de tot plegat, vam entrar en tractes amb els veïns, fins i tot accedint personalment a la casa del costat, hores d'ara sense habitar, per tal de veure quines obres calia fer per reparar el problema. Tot es va poder solucionar, però en aquells dies vaig poder constatar la poca relació personal que mantenim amb els cinc veïns que des de fa més de trenta anys, quan vam venir a viure a Sant Cugat, configuren el nostre grup de cases... i això que des d'aleshores, no han canviat mai de propietaris. I en aquesta percepció contrasto els meus records d'infantesa, quan el pis de Gràcia, sempre tenia la porta oberta i la veïna de replà, l'Eloïna i sobretot els seus dos fills adolescents, en Victoriano i l'Albert, entraven i sortien sempre que volien, sense cap mena de recança, per seure a taula i compartir  algun bocí de postres o comentar qualsevol tafaneria del barri. Eren altres temps, evidentment, però malgrat no pugui afirmar que en senti en aquest aspecte, una nostàlgia desmesurada, sí me'n adono que hores d'ara, compartim parets ben bé amb persones que ens són uns estranys i això no sé fins a quin punt pot considerar-se positiu o bé un reflex més de l'individualisme recalcitrant de la nostra actual societat.

Dimecres, 9 de gener del 2013

Tres retalls d’actualitat, que no per coneguts, han deixat de procurar-me una renovada sensació d’enuig, és a dir, que m’han posat de mala llet.
Primer: No tenen vergonya aquests caps d’estat, autoritats “principals”, ministres, consellers i polítics de tota mena, de presentar-se en primera fila, a la inauguració d’aquest pompós tram del tren de gran velocitat que ara arriba a Figueres? No tenen vergonya de fer-ho, quan tothom és coneixedor dels més de vint anys de retard que porten? Quan en realitat, les obres importants, com la de l'estació, encara estan a mitges? Quan la ciutat de Girona continua embargada urbanísticament per uns plans que mai no es compliran? Quan hi ha pagesos i propietaris que encara no han cobrat les indemnitzacions econòmiques per les expropiacions forçoses dels seus terrenys, pel pas del maleït tren? Quan el dia a dia més quotidià demana moltes altres realitzacions i millores en matèria d’infraestructures, que no la gran velocitat ferroviària? No, una vegada més, sembla que no en tenen de vergonya.
Segon: Quan els carrers de la capital de l’estat espanyol, és a dir, Madrid, s’omplen dia sí i dia també de milers i milers de treballadors de la sanitat, manifestant-se en defensa dels drets de tothom a una sanitat pública de mínima qualitat, entre moltes altres protestes i queixes... com pot donar la cara la seva alcaldessa, al costat d'altres polítics de la comunitat i de l'estat, per anunciar la possible despesa de no sé quants milers de milions d’euros, per molt que alguns siguin d’iniciativa privada, per tal de poder assolir la vella i envejosa fita de rebre l'encàrrec de l'organització d’uns jocs olímpics? Sent encara més ridícul que presenti com a únic i principal argument que... ”España lo necesita”  Quina Espanya? L’Espanya que només ells volen veure, no? 
Tercer i més casolà: Després d’una recent conversa amb un bon amic, en la que em comentava les trampes que arriben a fer la majoria de les companyies que ens subministren les energies de necessari consum, avui, al rebre el rebut de l’aigua, m’he entretingut a mirar-me’l. Mai no m’hagués imaginat que dels gairebé 80€ que em cobren, el veritable consum de l’aigua a penes representa el 10% d’aquest import. La resta es disfressa rere conceptes com a “quota de servei”, “conservació del comptador”, “cànon de l’aigua”, “taxa de clavegueram”, “quota D22 de l’Àrea Metropolitana de Barcelona?”... ah! i els corresponents IVA’s allà on pertoca, és clar. Val a dir que a casa, sempre hem estalviat el consum de l’aigua, com a principi particular de la nostra manera de entendre aquest fet, però està ben clar que allò que tan s’escolta en aquests temps de crisi, de mirar d’economitzar els consums energètics casolans, en el cas de l’aigua, serveix de ben poc.

Bé, com deia, tres retalls que podrien ser més, però per avui, ja n’hi ha prou de rondinar, ja que potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.   

Sortides des de Lluçàs: Monesma

El dia de Sant Esteve pel matí, aprofitant el bon sol que lluïa, vam sortir amb el cotxe des de Lluçàs (Luzás), per la carretera que porta a Castigaleu, però tot just a l’entrada d’aquest poble ens vam desviar cap a Queixigar (Cajigar). Tampoc a aquest hi vam arribar, doncs uns pocs quilòmetres abans, ens desviàvem a la dreta, per trobar-nos amb el llogarret de Monesma, (que segons un estudi toponímic, en arrels ibèriques volia dir “bona llet”), un escampall de cases pairals i molt petits nuclis, que atresora també les runes d’un castell. El primer d’aquests nuclis que visitem és diu Noguero, i a banda d’una petita ermita a l’entrada, dedicada a San Pere, només hi veiem un carrer, amb quatre cases a un costat i unes naus al final, per acollir ramats d’ovelles. A la plana, camps de cereals i de pastura i al fons del paisatge, la serralada pirinenca ben emblanquinada en els seus cims. Una pista a mà dreta, ben condicionada per circular en cotxe normal, ens apropa al nucli de Las Badías de Monesma, entenent que aquest nom és una deformació del mot “Abadías”, és a dir, lloc de l’abat o del capellà. Al voltant d’una esplèndida i assolellada plaça hi trobem la font amb el safareig gairebé al damunt del que era la casa del ferrer; l’edifici que acollia l’escola i l’ajuntament, l’únic que es veu molt lleugerament arranjat, malgrat hores d’ara està com tots els altres, totalment abandonat; l’abadia o casa del capellà, a tocar de l’església de Sant Vicente màrtir, del segle XVIII, que roman tancada; l’antiga casa Manel, botiga i taverna, i que va ser la darrera en ser abandonada, habitada fins l’any 1968; la casa de la mestra que residia aquí i recollia a l’escola la canalla de totes les cases pairals de l’entorn; i la casa Barró, la més senyorial, ja que és l’única que tenia tres plantes d’alçada. Totes però, presenten un estat ruïnós, amb sostres mig esfondrats i balconades caigudes. Una mica més enllà, cap a una més que possible era, el petit cementiri i les restes ja molt enrunades del que deuria ser una gran casa de pagès, però de la que poca cosa se’n pot endevinar. Seguint el perímetre de tota la plaça, un pedrís gairebé continu, que feia el servei d’un llarg banc, i en el que de ben segur hi deurien compartir temps enllà, tota mena de converses els habitants o visitants d’aquells verals. No cal dir que la contemplació de tot això, ens va entretenir una bona estona, i després, asseguts al sol de migdia, en aquell banc de la plaça, vam deixar volar lliurament la imaginació, pensant en com es deuria sentir la gent que fa uns quants anys, havia fet el mateix que nosaltres. Lamentant que avui ja ningú vulgui recuperar aquells somnis i aquells plaers, vam tornar al cotxe, per desfer el camí cap a Lluçàs.

Dilluns, 31 de desembre del 2012

Hem estat tota aquesta setmana de Nadal fora de casa, gaudint de l’ambient familiar i en contacte amb l’aire lliure i la natura, que tant ens agraden; i per voluntat pròpia, hem estat totalment desconnectats de les notícies del dia a dia, com si allunyant-nos de la realitat quotidiana, ens ajudés encara més, a sentir-nos feliços. Ara però, ja tornem a ser aquí, i ja ens hem posat al dia de tot el que ha anat passant. I no cal dir que el que més ens ha captivat és saber que ja tenim nou govern. Bé, això ja ens ho esperàvem, però en canvi ens ha sorprès que entenent que cal predicar amb l’exemple, i per tal de potenciar les polítiques de creació d’ocupació, han decidit afegir-hi una nova conselleria... molt bé, nois!!! D’això se’n diu ser eixerits i pensar en el bé comú; enhorabona, més gent a ocupar càrrecs públics, doncs rere el conseller afegit hi anirà el secretari i tot l’equip que faci falta, oi? Quan semblava que tot el que ens estaven anunciant fins ara, era que calia continuar amb les retallades i que el nostre cinturó encara no estava prou cenyit, ells es despengen amb aquesta entranyable mostra de bon criteri polític. Clar que, pensant-ho bé, potser tot es deu a un primer gest de cara al nou conseller d’Empresa i Ocupació, aquest senyor que deixa el garrot de banda, per posar-se al front dels problemes dels treballadors... pobrets!!! És ben evident però, que no sabem valorar la capacitat dirigent d’aquest bon senyor, doncs deixant de banda subsecretaries i secretaries prèvies, aquesta serà la quarta cartera de conselleria que ocupa, passant per Benestar Social, Administració Territorial, lnterior i ara l’esmentada d’Empresa i Ocupació, o sigui que està ben clar que amb aquesta manifesta capacitat d‘adaptació, ens trobem davant una autèntica bèstia política... dit això amb el més gran respecte possible, és clar.  Endavant doncs amb el nou govern, aquest que amb l’esquer de la consulta per la independència es continuarà carregant el nostre estat del benestar... i nosaltres, tan contents!!!  Ah! Malgrat aquestes perspectives, que passem un bon any 2013!!! Cal mantenir la il·lusió... quina altra cosa tenim?  O potser, en realitat, tot plegat només són manies meves.

Les últimes de l'any

Aquestes són les últimes pel·lícules vistes en les darreres setmanes: "El nombre", una distreta producció francesa, enginyosa i de format petit, que actualment es troba en cartell a Barcelona com a obra de teatre. "Lo imposible", l'exitosa pel·lícula espanyola, basada en fets reals sobre una història molt colpidora, succeïda arran dels dramàtics fets del tsunami de terres orientals. "El artista y la modelo", bastant gris, i no ho dic pel fet d'estar rodada en blanc i negre, sinó perquè al menys per a mi, en Trueba no ha pogut trobar el ritme narratiu que enganxi l'espectador. "A Roma con amor", on sembla que en Woody Allen ha recuperat una mica d'aquella espurna àcida que sempre l'havia caracteritzat i que, segons la meva humil opinió, havia perdut en les seves últims direccions. "La pequeña Venecia (Shun LI y el poeta)", una història italiana molt ben explicada, que mostra el món de les emigrants xineses en terres europees, mostrada amb crua realitat, però alhora amb una tendresa que traspassa en tot moment la pantalla. "Argo", de producció nord-americana, que narra els fets reals de fa uns anys, amb l'espectacular rescat d'uns funcionaris d'aquell país, refugiats a l’ambaixada canadenca, al convulsionant Iran de Jomeini. "La parte de los ángeles", on Ken Loach ens parla, com sempre, de qüestions socials, tot i que en aquesta oportunitat ens hi barreja una aparença humorística que converteix la pel·lícula en una divertida comèdia. "En la casa", francesa, explicant-nos la relació d'un professor i un alumne que mostra grans qualitats com creador d'històries basades en la realitat que ell sap adaptar a la seva imaginació, però que pel meu gust és un xic pretensiosa i el resultat no acaba de quallar. "Una pistola en cada mano", del català Cesc Gay, que es podria considerar com la segona part del seu vell èxit "En la ciutat", tot i que ara els seus personatges ja han complert els quaranta i viuen de formes molt diverses, la crisi pròpia d'aquesta edat històries entrecreuades que mostren moltes coses en les què pensar. "Operación E", espanyola però ubicada a Colòmbia, explicant-nos també una història basada en fets reals, amb tot el dramatisme que caracteritza aquell país, amb el conflicte entre la guerrilla i el govern; molt dura i lamentablement, una pel·lícula d'aquelles que duren només un parell de setmanes a les cartelleres, ja que no interessen gens al gran públic, que prefereix altre tipus de cinema. Bé, semblen moltes, però és que fa molt de temps que no en parlava... en aquestes "manies meves".

El santuari de Cabrera al Collsacabra

Fa dies que devia aquesta crònica, però...  Va ser la setmana passada quan vam fer una sortida de les nostres, aquest cop cap el Collsacabra. Tot i que inicialment havíem triat un altre punt de destinació, anant per la carretera de Vic a Olot, abans de Cantonigròs, vam veure un cartell indicador que ens parlava del Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, i amb el dubte de si mai l’havíem visitat o no, vam decidir arribar-nos-hi. Una pista molt estreta, però ben formigonada, ens portà a travessar planes ben conreades de pastura i unes quantes granges, abans de mostrar-nos la petita ermita de Sant Julià, per començar tot seguit a guanyar alçada pel mig de boscos de colors tardorencs, i iniciar un llarg recorregut que envoltà en llarga circumferència el tossal que acull el santuari. De sobte, el ferm de la pista passa a ser de grava i terra, i sovintegen els tolls d’aigua amb la superfície ben gelada, cosa que ens posa una mica amb l’ai al cor, a l'hora de confiar en les aptituds del nostre vehicle, que no és pas un tot-terreny. Després d’una bona estona d’atenta conducció, arribem a una clariana als peus de l’espadat que la memòria ens recupera com a un indret ja visitat fa una bona pila d’anys, en una de les excursions que havíem fet amb la colla d’amics de Rubí, quan les filles eren prou petites. Comença aleshores la pujada per unes escales excavades a la roca, que ens procura més d’un esbufec, però que un cop culminada, ens mostra tota l’esplanada que corona el turó, en la que s’hi poden veure les restes de l’antic castell, l’ermita actual i… una vista panoràmica en rodó d’autèntic privilegi. Trepitgem neu, tot cercant els millors punts de contemplació del paisatge, que abasta des del massís del Montseny, el perfil de Montserrat, la plana de Vic, el Pedraforca, i al nord, la serralada del Pirineu ben emblanquinada per les recents nevades. No cal dir que ens hi entretenim una llarga estona, doncs paga la pena la solitud de l’indret, la bellesa del panorama i l’afalagadora companyia del sol que no ens deixa ni un moment, sensacions totes elles que ens fan revifar l’esperit. El dinar, al restaurant que trobem a l'entrada de Cantonigròs, acaba de configurar una jornada molt reconfortant.