Dimarts, 13 de Novembre del 2012

Cal felicitar la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques (PAH), per tota la feina i la pressió social que ha exercit en aquest darrers mesos, lluitant contra la plaga dels desnonaments i aconseguint que aquest drama de la nostra societat actual, hagi pujat fins al primer pla de l'actualitat. Els resultats, tot i que escassos, han començat a aparèixer i d'aquesta manera podem comprovar una vegada més, com la resposta dels bancs tenyida d'un cinisme exasperant, arriba en forma de moratòria... moratòria?,,, en la que fan aparèixer la figura dels cassos d'extrema gravetat... i qui jutjarà si ho són o no, d'extrema gravetat? Ah! Els polítics! Sí, aquests que ara fan veure que es reuneixen a corre-cuita, per intentar trobar un consens... consens?.. que permeti estudiar el projecte d'una nova llei hipotecària que haurà de contemplar el tema de la dació en pagament... o no!  Qui ho sap això?  De moment però, encara que la seva lenta reacció carregui a les seves conciències... conciències?... dues persones mortes i milers d'afectats de per vida, la constància del greu problema en boca de tothom, demostra que cal refermar sense descans la nostra protesta, la protesta dels ciutadans de tota mena, la queixa continuada i persistent, la nostra veu en definitiva, en tants àmbits com ens sigui possible. I jo avui em pregunto perquè aquests polítics als que tant i tant els ha costat reaccionar, han tingut molta més pressa, per exemple, en aprovar mig d'amagat, una pujada desorbitada de les taxes judicials, que limitarà en gran manera el constitucional dret de tot ciutadà d'accés a la justícia; unes taxes que faran impossible que una gran majoria de persones físiques i petites empreses puguin tramitar procediments de recurs contra una multa, una reclamació en una comunitat de veins, o en un procediment de divorci, un desnonament, la reclamació d'un deute, etc.; i unes taxes, no ho oblidem, a les que a casa nostra des de fa uns mesos, cal afegir el suplement autonòmic de fins a un 20%, que la nostra Generalitat va aprovar també així, de passada. Ai, ai! i ja que som a casa nostra, no oblidem el tema de l'aigua, sí, sí, aquest que ha portat a privatitzar en un concurs amb molt d'enrenou tècnic al darrera, l'empresa pública que s'encarrega de portar l'aigua fins les localitats on viuen més de cinc milions de persones... i per això hem de crear "estructures d'estat"? Què gestionarà l'estat si tot estarà privatitzat? Uf! I encara hi ha qui diu que no cal fer vaga general? Que no n'hi ha per tant? O és millor distreure's amb si els que ens diem García ens haurem de canviar el cognom?  Va, home, va!!! Ja n'hi ha prou!!! Clar que potser, en el fons, sí que serà que tot plegat, només són manies meves.

Tertúlia a casa, el laïcisme

Dissabte vam tenir tertúlia a casa. El grup d'amigues i amics, en aquesta ocasió érem divuit, que un cop al mes en apleguem a casa d'algú, per fer un sopar lleuger i debatre sobre algun tema que ens interessi a tots, vam gaudir d'una vetllada molt agradable. En aquesta temporada, en la que s'ha incorporat la novetat de que cada amfitrió pugui convidar algú, en principi aliè al grup, per proposar tema i punt de vista un xic novedós, hem tingut el plaer de poder comptar amb la presència dels bons amics Dolors i Jaume, aquest guia i company de totes les meves aventures cantaires dels últims temps, que ens han aportat una visió molt interessant sobre una qüestió potser no massa treballada en el nostre particular àmbit: el laïcisme. Amb acurats plantejaments, però sobretot, amb paraules molt entenedores, que deixaven constància d'una fermesa i claredat d'idees encomiables, la parella de bons amics ens van parlar de la necessitat de potenciar aquest valor a la nostra societat, malauradament tan manipulada des del punt de vista de les creences i les religions. Davant d'algunes moderades rèpliques d'altres contertulians, van saber-nos transmetre la necessitat de tenir present que la seva idea del laïcisme no anava en contra de res, sinó en defensa de la més absoluta llibertat de cada persona, de forma que no sigui ni l'estat ni cap estament oficial o col·lectiu, qui ens imposi, amb més o menys subtilesa, cap idea preconcebuda en el camp de les creences o religions que cadascú pugui o vulgui professar... o no! Vam parlar també de cultura, de l'educació rebuda, de la pressió exercida des de molts àmbits en temps de la nostra formació, de les generacions que ens han precedit i de les condicions socials que en aquesta matèria havien viscut, de tradicions que s'han o no de mantenir, de lligams entre església i poder, de mòduls productius de les societats vinculats als aspectes religiosos, etc., etc. És a dir, una nit molt entretinguda que almenys a mi m'ha portat a fer-me algunes reflexions que potser fins ara tenia un xic abandonades. Gràcies a tothom i molt especialment als convidats de luxe, la Dolors i en Jaume.

El primer televisor de casa

A casa vam tardar bastant a disposar d'aparell de televisió. La primera sessió televisiva que recordo, va ser gràcies a una invitació d'un professor de l'institut, que vivia a prop de casa, que em va convidar a veure amb els seus fills, un partit de Copa de Europa del aleshores omnipotent Real Madrid; no sé però si en vaig gaudir massa. Després, va ser un veí del primer primera, de la casa on vivíem a Gràcia, que es dedicava a reparar-los o quelcom semblant, qui una vegada ens va deixar un aparell de prova, durant tres o quatre dies. El vam posar damunt el bufet del menjador i va servir per poder equiparar-me amb els companys de l'institut, quan a l'hora del pati parlaven de sèries com "Los intocables" o "Perry Mason". Aviat però, es va difuminar aquesta possibilitat, doncs els pares van decidir que no podien aceptar la despesa que representava la seva adquisició i el veí se'l va tornar a endur cap a casa seva. No va ser doncs, fins un parell d'anys més tard quan definitivament la televisió es va instal·lar a les nostres vides, ja a mitjans dels anys seixanta. L'aparell, damunt d'una tauleta amb rodes, estava disposat al "quarto d'allà dintre", que era l'habitación on dormíem el meu germà i jo, en uns llits que de dia es plegaven contra la paret, per poder obrir espai doncs també hi teníem instal·lat un escriptori en el que treballàvem tant el pare com nosaltres, i uns sillons que configuraven una mena de sala d'estar. La televisió però, només es mirava al vespre, quan sopàvem amb unes safates, i una petita tauleta enmig, el pare, la mare, el meu germà i jo; i la sessió s'acabava quan era l'hora d'anar a dormir... per a tothom, doncs ningú no allargava mai la vetllada, més enllà de la finalització del programa escollit. Era doncs, una activitat totalment familiar i compartida i d'aquella època recordo amb especial curiositat l'interès que ens despertava els Festivals d'Eurovisió, en els que el pare organitzava una mena de puntuació particular, de la que sempre en sortia guanyador, és clar, el representant espanyol, aleshores en Raphael. Després, també van venir els concursos com a "Cesta y puntos", els musicals com "Escala en Hi-fi", o les sèries com "El Virginiano", "El Fugitivo", "El Santo", "Embrujada" o "Súper Agente 86"... tot en blanc i negre, doncs el color no ens va arribar fins a finals del setanta, quan ja vivia amb la Teresa i teníem les dues nenes. Potser sempre hem estat una mica lents en això d'incorporar-nos a les noves tecnologies, oi?

Lladurs i Canalda

Ahir vam passar el dia fora de casa. Sense matinar massa, vam enfilar la carretera cap a Manresa, Cardona i Solsona, on ens vam endinsar per la Vall de Lord, fins al nucli de Lladurs, per fer la primera aturada del dia. A penes uns minuts a l'esplanada de l'església i seguint carretera amunt, l'indret de les Fonts de Lladurs, des d'on surt el corriol que s'enfila cap el Castell del mateix nom. Un quart d'hora de pujada, mesurat en funció de la poca força de les meves cames i coronant un turó, amb una esplèndida i circular panoràmica, les runes d'un castell que té orígens a l'any 1000, però que hores d'ara a penes presenta dempeus les quatre parets que basteixen l'antiga capella. Feia un sol molt afalagador, però també és cert que el vent es deixava sentir i no era precisament massa calent, o sigui que la visita cal fer-la una mica de pressa, per a no agafar massa fred. Recuperada la ruta per carretera, continuem fins el Coll de Jou, observant com a cada revolt o raconada, hi ha vehicles aparcats de tants i tants boletaires que prentenen omplir el cistell, afany no massa assolit pel que podem observar en la majoria dels casos. Coronat el Coll, agafem el trencall de l'esquerra, en direcció a Òden, per arribar al nucli de Canalda, als peus d'uns tallats molt verticals de pedra, on s'hi practica habitualment l'escalada i on encara s'hi poden contemplar unes coves que van estar habitades fins els anys seixanta del segle passat. A Canalda visitem l'església de Sant Julià, d'emprenta romànica, gràcies a un parell d'homes que s'hi troben fent feines de manteniment; i també donem un tomb per veure la dotzena de cases disperses, que configuren el poble, algunes però amb molta història a les seves parets, que ens porten fins a records de la guerra del francès. Continua fent sol, però la temperatura és baixa i a més, uns quants núvols enfosqueixen una part del cel, tot configurant presagis de pluja. Ja de tornada, dinem al restaurant del Cap del Pla, un menú molt assequible, i és que aquesta mena d'establiments també saben adpatar-se als temps de crisi, per tal de mantenir la clientela i després, aprofitem els últims raigs del sol, per repossar una estona ben recerats, abans de culminar el camí de retorn a casa.

Contradiccions

Fa massa dies que no escric en aquest blog, és com si m'hagués acomodat en el silenci, i en canvi, sento com per dins em bullen moltes coses que no sé com explicar. Una contradicció més. Com la que em diu que no cal estar massa pendent de tot el que es belluga en l'àmbit polític i social d'ara mateix, i d'altra banda, m'encenc com una torxa al llegir o escoltar les declaracions i les manipulacions interessades i clarament ofensives, que es succeixen per totes bandes. O la que m'empenta a pensar que ara mateix estic vivint, personal i familiarment, un dels moments més dolços i plaents de la meva vida, i en canvi em deixo neguitejar per pensaments obscurs que no tenen solta ni volta. També sensacions més quotidianes, com la de saber que cal bellugar-se una mica, que l'activitat és bona pel cos i per l'esperit i sovint em sento vençut per la mandra, incapaç de prendre iniciatives i deixant-me convéncer per la comoditat del que m'és més fàcil i poc arriscat. O la sensació de fracàs al veure'm obligat a deixar a mitges la lectura d'un clàssic, altament elogiat per les companyes del Club de Lectura, perque se'm feia absolutament impossible de seguir, i en canvi, experimento la sana lleugeresa d'haver pogut derrotar la meva ferma auto-disciplina en aquest sentit. O haver de reconéixer que m'ha agradat força una pel·lícula per la que ja m'havia creat una mena de cuirassa d'excepticisme, basant-me en uns paràmetres absurds i massa convencionals de prevaloració. També, sentir-me molt a gust participant intensament d'un projecte comú, amb gent amb la que m'agrada compartir temps i empeny i alhora, deixar-me véncer massa sovint per l'enuig i pel desànim, quan em sembla que les coses no funcionen com jo havia previst. Uf! Quantes contradiccions! Tot i que en el fons, potser tot plegat, només són manies meves!

Ramon, Pepita i Maria Magdalena

Pare, mare i filla, vivien en el segon segona, de la casa on vaig néixer, a la Travessera de Gràcia, un pis estrany en forma de "U", amb un llarg passadís, una llarga galeria i després el petit racó on s'hi encabien el menjador-cuina i dues habitacions, em sembla que una d'elles amb sortida al balcó del carrer. Ell, en Ramon, era un home baixet, potser un xic grasonet, amb poc cabell i no sé si un bigoti d'aquells retallats de l'època. Era de caràcter extrovertit, cridaner i forçadament amable i el que més recordo són els seus càntics a plena veu, presumint del seu to més o menys atenorat. Ella, la Pepita, era una dona molt petita però molt grassona, de cara molt rodona i ulls molt saltons, extremadament tímida i de parlar tou i fluix, a penes se la podia escoltar quan et deia alguna cosa al creuar-nos per l'escala. Alguns potser dirien que era un xic massa fleuma, allò que en l'argot popular en deien bleda, però ningú no podia negar la seva bondat i el seu posat amable. La filla, única, era la Maria Magdalena, pronunciat sempre aixi, amb el nom complet. Era més gran que no pas jo, però no massa, potser un o dos anys, segons es pot veure a la fotografia que acompanyo, i qui sap si per això la nostra relació es resumeix als primers anys d'infantesa, aquells d'inici d'anar a escola i que sense deures per fer a casa, compartíem jocs i descobertes personals, damunt d'una bicicleta de fusta, anant amunt i avall pel llarg passadís de casa seva. Curiosament, no en tinc cap més record, més enllà de les clàsiques salutacions de cortesia veïnal, fins que acompanyant la meva mare, vam anar a conèixer el pis del barri del Clot, que havia d'ocupar amb que havia de ser el seu marit, o sigui que... tinc doncs un llarg període a les fosques a la meva memòria. Del senyor Ramon però, aleshores tots els veins eren "senyors i senyores", sí que recordo la trifulca que va tenir amb el pare, l'any de la nadalenca gran nevada barcelonina, és a dir, ara farà cinquanta anys, quan es va negar en rodò a ajudar-nos a treure la neu del terrat de casa, operació necessària per tal d'evitar la gelada i la conseqüent afectació del mal que tots patíem constantment: les goteres.

Serà que no he madurat?

M'ha arribat una comunicació de multa de trànsit. Es veu que anava a 65 km/h per una carretera en la que el límit està fixat a 50. Un tram de carretera per cert, en línia recta paral·lela a la via del tren dels FFCC, entre les estacions del Baixador de Vallvidrera i Les Planes, en el que no hi ha cap casa, ni accés de vianants, però... la llei és la llei i cal complir-la. I és precisament en aquest punt on comencen els meus sentiments contradictoris. Per una banda em sento malament per haver comès l'infraccció, doncs em tinc per un conductor prudent i mesurat, intento complir sempre amb la normativa establerta i prova d'això és que en més de quaranta anys al volant i uns quants centenars de milers de kilòmetres al damunt, aquesta és la quarta multa que em cau, i cap no ha estat per infracció massa important. D'altra banda però, també em sap greu que m'hagin enxampat, quan dia a dia, hora a hora i minut i minut, em farto de veure i sovint patir, les infraccions que cometen altres conductors, que sens dubte podrien qualificar-se de molt pitjors i que en la gran majoria de vegades queden impunes. És aleshores quan em ve al cap aquella sensació de que la justícia no sempre és del tot justa. I amb aquesta darrera sensació, recordo quan amb dotze anys, estudiant el batxillerat a l'institut, i sent un dels més tanoques de la classe, un professor em va castigar només a mi, a romandre dempeus tot el curs quan ell ens donava matèria, per haver llançat una bola de paper a un company... cosa que no era certa! Aquesta és la barreja de sensacions que tinc, i algú pensarà... quina tonteria, aquest noi no ha madurat gens!  Però què voleu que us digui si això és el que sento. Per cert, ja he fet efectius els 50€ que em demanaven a la multa.