Crítica i confrontació

Aquest matí, a primera hora, just abans de sortir a fer la nostra habitual i diària passejada de desconfinament, escoltava a un reconegut periodista radiofònic, fer una extensa crítica sobre el desgavell de mesures que ens estan imposant, en tota aquest guirigall que s'ha muntat, amb això de la desescalada i el camí cap a la nova normalitat. Res a dir pel fet en sí, doncs té tot el dret i fins i tot el deure com a personatge públic, a dir el que pensa, tot i que... discreparia en algunes de les seves afirmacions, sobretot pel que fa a la imputació de tots els errors als polítics governants, sense mesurar ni per un instant, la manca de responsabilitat, solidaritat o civisme de la gent, que malgrat el que jo comentava en una crònica anterior, s'ha posat en evidència d'una manera que jo considero, molt lamentable. Fer lleis o dictar normes, a gust de tothom és pràcticament una utopia, però quan el que les ha de complir s'hi posa sistemàticament de cul, tot plegat encara resulta més complicat. Però... no vull dir amb aquest comentari, que siguem nosaltres els directes responsables d'aquest estat de permanent crítica i confrontació que a molts ja ens té una mica, força, tips. En aquest cas, vull apel·lar a la funció, per no dir a l'obligació dels nostres polítics, a establir ponts de diàleg i cooperació, en lloc de dedicar-se a crear i atiar de forma obstinada, un clima d'enfrontament constant, a la recerca únicament de futurs rèdits electoralistes, negant per principi qualsevol gest que pugui procurar alguna mena de benefici comú, que és en definitiva el que hauria de prevaldre per damunt de totes les altres consideracions. No hi ha dret que tot sigui el "acoso y derribo del poder establecido", vingui d'on vingui aquesta discrepància i sigui quin sigui el seu criteri polític. Malauradament, estem massa lluny de postures com la de l'oposició portuguesa i d'altres llocs més propers, com ara la de l'únic representant al Congrès per Teruel Existe, que apostava per respectar les decisions guvernamentals, a l'espera de que un cop superada la crisi sanitària, poder entrar en el debat de les mesures econòmiques i socials, que caldrà afrontar per solucionar els greus problemes que ens vénen al damunt. Però, és clar, si per això ja ha estat qualificat de "traidor" pels seus propis paisans... com deia un bon amic, massa seny per a fer política. O potser serà que sóc "massa obedient" i tot plegat només són manies meves.

El rebombori de les residències

Ahir, tot fent la nostra habitual i autoritzada passejada matinal, vam passar pel davant d'una de les més grans i luxoses residències de gent gran, que hi ha en el nostre municipi. Curiosament, a l'immens jardí que l'envolta, només hi vam veure un parell de grups de persones en bata blanca, suposem que personal d'assistència i d'infermeria, que prenien el sol, aprofitant la bona temperatura que s'hi respirava, i entenem que gaudint de la seva merescuda estona d'esbarjo en horari laboral. No hi havia però, cap àvia ni avi, de ben segur confinats a les seves habitacions, malgrat l'espai i l'ambient semblava propiciar la possibilitat d'estar a l'aire lliure, tot i haver de mantenir les obligades i preceptives distàncies socials. Paral·lelament, ahir també, una bona amiga ens feia arribar una notícia de la premsa local, en la que es comentava que aquest maleït corona-virus, ha provocat a les residències de Sant Cugat, més d'un centenar de defuncions, el que representa un 13% de les places destinades a aquesta mena d'atencions. Cal dir també que són 13 les residències per a la tercera edat (o potser ja caldria dir quarta?), de les que només una és pública, fet ben demostratiu de quin és l'estrat econòmic i social en el que ens situen els números. Bé, tot plegat m'ha portat a reflexionar sobre aquesta qüestió, recordant alhora, els dramàtics fets que han succeït en aquesta mena d'establiments de servei social, i tot el rebombori mediàtic que els ha acompanyat. I en això, coincideixo amb les declaracions fetes per l'alcadesa del meu poble, en les que confessa sentir-se obligada a fer un acurat replantejament de com hauria de ser la gestió d'aquestes residències, siguin públiques o privades, i de quina mena de control s'hauria d'exercir sobre les mateixes. Potser cal esmenar una mica el camí que havia agafat tot plegat, doncs és ben clar que el caire de negoci pur i dur en el que es trobava aquest mercat, l'allunyava sense cap mena de dificultat del veritable sentit social i humanitari de les seves raons de ser. Clar que en això, també hi hauria molt a parlar, doncs també cal reflexionar sobre perquè hem anat a parar fins aquí, i si en realitat tot cal atribuir-ho a l'evolució (degradació?) del nucli familiar més clàssic, en el que mai ningú no ens plantejava enviar els avis a viure fora de casa seva. Però... ui, ui, això ja és tema per a una altre dia, val més que avui ho deixem així. Serà que no ho tinc massa clar? Serà que ja començo a veure-li les orelles al llop? O potser tot plegat només seran manies meves?

Esvoranc a la petita economia

Fa molt de temps, algú va dir que les guerres i grans tragèdies, eren necessàries per tal que la humanitat pogués autocontrolar-se. Suposo que aquesta terrible afirmació estava pensada per a termes de població o nombre d'habitants, però de ben segur també pot tenir connotacions socials i econòmiques de molt diferent apreciació. I qui sap si aquesta teoria, sempre aplicada sota el perill de portar-la al límit, s'ha manifestat evident en la nostra història més recent. D'altra banda, és ben cert que en els últims cent anys, l'evolució humana ha estat frenètica pel que fa a molts temes, sempre però inter-relacionats. Des de la revolució industrial, el progrés tecnològic, els avenços en tots els camps de la investigació, etc., ens han portat cap a una teoria de l'obligat creixement econòmic, que s'ha dictat del tot imparable. I de tot plegat, ens hem inventat aquesta "societat del benestar" de la que tant ens agrada vantar-nos. Però és clar, de tant en tant convé una crisi per autoregular-se, sinó... la insostenibilitat en faria estralls, he, he. Passant doncs a les qüestions econòmiques més properes, observaríem com el nostre món productiu ha anat canviant cap a camps en els que l'oferta de serveis domina el mercat. Donant un cop d'ull al món del comerç que ens envolta, podem veure com han crescut desmesuradament, les clíniques dentals, els centres d'estètica personal (i també per a mascotes!), espais d'autoconeixement i creixement individuals o col·lectius, gimansos i zones de rehabilitació, etc., etc. I és clar, també centres d'oci i diversió, i sobretot, bars, restaurants i botigues de delicatessen alimentàries... qui no té un petit establiment d'aquesta mena a tocar de casa seva? Tot, és clar, en detriment de les antigues botigues d'articles de primera necessitat, que han passat a tenir sentit, en els supermercats o grans superficies comercials. Hores d'ara, un cop mig superada la fase purament sanitària de la crisi del maleït corona-virus, des de tots els estaments oficials i informatius, ens estan torpedinant amb l'anunci de la irremediable crisi social i laboral, i en conseqüència económica, de la que no paren de destacar la que afecta al comerç i sobretot, als bars i restaurants. Un gran percentatge de notícies, no para de dir-nos que una quarta part d'aquests petits establiments no superaran aquest esvoranc econòmic i no podran tornar a aixecar la persiana de la seva paradeta i això, tenint en compte les repercusions en l'àmbit de l'ocupació que, sens dubte representa, está generant un estat d'alarma social, gairebé descomunal. Bé, tot i ser un convençut defensor del petit comerç de proximitat, no puc deixar de preguntar-me si tot plegat no respon a una mena d'autoregulació, necessària en el sector. Realment, ho estàvem fent bé i s'estava orientant tot en el bon camí? Calia continuar alimentant aquest desmesurat mercat de serveis, de la forma que s'estava fent? I no vull entrar en temes paral·lels relacionats amb el turisme, la gran hosteleria, etc., etc. O potser és que tot plegat, només són manies meves.

La nova normalitat

Tot caminant pel bosc de Vollpelleres, sentia com el cap em bullia de preguntes. I és que, sembla que els estaments oficials ens estan preparant per això que ells diuen "la nova normalitat", és a dir per a un retorn a una vida "normal", però que no serà igual a la que teníem abans del maleït corona-virus, o sigui serà normal però diferent... és a dir, ens hi haurem d'adaptar, oi? I jo, que no sóc massa llest per a aquestes coses, em pregunto què canviarà realment? Serà diferent perquè revertiran les famoses retallades en Sanitat i les inversions públiques en aquest camp i en el de la Investigació seran les que realment haurien d'haver estat des de sempre? Hi haurà doncs, una millor redestribució del diner públic, de forma que es procuri un major equilibri a la balança social? Tindrem per fi, una renda mínima justa i garantida per a les capes socials que de debó ho necessitin?S'aplicaran d'una vegada totes les mesures socials i humanitàries que reverteixin els nivells extrems de pobresa, que tant es van pregonar en recents campanyes electorals? Posarem al dia les polítiques en defensa del treball, de la igualtat d'oportunitats, d'ensenyament públic, de millora de les pensions, etc., etc., que tant hem sentit anunciar i que de moment dormen en el calaix dels bons projectes? Faran cas omís als ploramiques de les grans empreses, com ara les aeronàutiques, que ja estan demanant rescat públic, sota amenaça de probable fallida? Hi haurà una major sensibilitat d'aquestes cap a la racionalització i harmonització familiar, vista l'experiència viscuda en aquestes setmanes amb el treball on-line? I canviant d'estrat social... serem nosaltres més conseqüents amb aquesta nova realitat? Més solidaris amb els que menys tenen? Més comprensius amb les necessitats dels nostres familiars, veïns i amics? Anirem a comprar més a les botigues del petit comerç de barri? Racionalitzarem la despesa en funció de la nostra necessitat real? Respectarem les directrius socials i de convivència que se'ns demanin? Serem més tolerants amb la divergència i la diferència d'opinions? Ui, ui, que se m'acaben els interrogants! Em sembla que hi ha moltes més preguntes a fer, però també que les respostes poden ser i seran molt diverses i de ben segur, mai al gust de tothom. Paciència doncs, i pensem que potser aquesta nova realitat amb la que ens amenacen, qui sap si més tard o més d'hora, serà poc diferent de la que ja teníem... o potser tot plegat, només són manies meves.

Saber manar

Avui, tot caminant per passeigs urbans del meu poble, pensava en un escrit que vaig publicar en aquest mateix bloc, quan el tenia més actiu, concretament el 2 de juny del 2017, sota aquest mateix títol: "Saber manar", dins de l'etiqueta "Íntimes reflexions". Aleshores, partint d'una frase escoltada per la ràdio: "Quan manar és fàcil, obeir és impossible", qüestionava la capacitat de moltes persones, en especial els polítics, en saber manar amb justícia i responsabilitat i que per fer-ho calia saber sempre voler posar-se en el lloc de l'altre, el que li toca ser obedient. Bé, si voleu, el podeu repescar: 

http://amadeu-maniesmeves.blogspot.com/search/label/%C3%8Dntimes%20reflexions

Rellegint-lo però, i intentant aplicar el que vivim en el moment actual, potser caldria donar-hi un parell de voltes més, encaminades a valorar els fets des d'un altre punt de vista. Entenc que manar, i parlo dels nostres governants, en una situació com la que estem travessant, en la que tot, absolutament tot, trontolla, no deu ser gens fàcil. No hi ha referències properes que puguin indicar una pauta, no tenim capacitat per veure com se'n van sortir altres en condicions semblants, no hi ha experiències similars al nostre abast que puguin servir de guia i per tant el desconeixement amb el que afrontem els esdeveniments als que ens vist abocats, és total, tant per a ells, els governants d'aquí, d'allà i de la resta del món, com per a nosaltres, els ciutadans d'arreu. Així doncs, per molta cultura i teoria política que vulguin atresorar, tenen pel davant la terrible responsabilitat d'escriure sobre un llibre en blanc i alhora, crear uns precedents que hauríem de catalogar com ben bé d'històrics. I això, em sembla absolutament aclaparador, tant per a ells, com per a nosaltres, ja que si em permeteu la frivolitat, tots estem "pagant la novatada". Potser doncs, analitzant aquestes complicades circumstàncies, és quan podríem entrar a valorar el fet de la anomenada "solitud del governant". Sí, solitud potser buscada, direu alguns, doncs és ben clar que el govern espanyol no sembla voler consensuar amb ningú les mesures que va prenent; però tanmateix caldria valorar també aquesta solitud a la que l'estem comdemnant nosaltres, la resta de la gent, començant pels polítics d'altres partits que semblen aprofitar com a voltons la seva opció de portar la contrària de cara al més que segur rèdit electoralista, i acabant per a nosaltres que a cada mesura que ens expliquen, aboquem crítiques i comentaris que sovint no són més que reaccions primàries i massa poc raonades. I és que en veritat són ben pocs els que tindrien dret a qüestionar el què s'està fent, des d'una perspectiva de ple coneixement de causa i efecte. I els que potser ho podrien fer, com a tècnics i entesos en la matèria, no sempre aporten l'objectivitat necessària per fer-ho. En definitiva doncs, crec que hi ha una manca de respecte important, de la que qui vulgui podrà culpar a qui li sembli, però que de la seva evidència ningú no la podrà posar en qüestió... o potser tot plegat, només són manies meves. 

Informació objectiva

Passejant i desobeint la norma, al traspassar per uns metres els límits del territori municipal, gairebé inevitable si es viu tocar dels mateixos, anava sentint com el mòbil em vibrava cada cop que rebia un missatge; i és que en aquests dies sembla que tothom gosa fer-se transmissor de notícies i acudits, siguen o no aquelles certes i aquests divertits o mil vegades repetits. Ja fa molt de temps però, que no obro ni llegeixo tot el que rebo... acabaria boig i no és el que ara mateix més il·lusió em fa. No invento res si dic que sovint selecciono la seva lectura en funció de qui és que m'ho envia i també de quina és la seva aparença o titular. Sí, ja sé que això és entrar en la zona de confort i fer que la tria em condueixi només cap a terrenys d'opinió plaents i coincidents, però tot és relatiu. De la mateixa manera que quan escolto notícies per la ràdio o les veig per Televisió de Catalunya, la 1 o la Sexta, sé per endavant quin és el tarannà del periodisme que hi ha al darrera, el mateix em passa amb això dels missatges a les xarxes socials. I és que estic del tot convençut que no hi ha cap informació del tot objectiva. Sí, ja em podeu dir pessimista, però jo ho veig així. Tot traspua un cert grau d'intenció, interessada o no, i més en els moments actuals, en els que el fenòmen de les Fake-news s'ha convertit en eina essencial per manipular la realitat. Tinc un amic que sempre defensa la teoria de que ens hem d'allunyar de les emocions i observar fredament les dades que ens arriben i jo sempre li responc que això em sembla impossible en l'ésser humà, per molt professionals de la informació que vulguin ser alguns, i per molt que altres ens esforcem en intentar triar el gra de la palla. I és que si bé les dades, en sí mateixes, vistes com a element matemàtic, sí poden ser objectives, els que les recullen, interpreten, en fan resum, les propaguen i les divulguen, etc., etc. no en són gens d'objectius i sempre viatgen tenyides del color que convé o de la intenció que s'hi vol donar; malgrat alguns pensin que no és així, validant la voluntat o no de  mantenir-se imparcials. Malauradament, en aquests dies en els que tothom, estaments oficials i no oficials, organismes de tota mena, òrgans d'opinió, etc., aboquen tanta quantitat de dades a l'espai informatiu públic, ho podem comprovar amb escreix. Corbes gràfiques que s'han de revertir ¿?, nombre de contagiats asimptomàtics o no, tests que s'estan fent, repercussió sobre la població, etc., i ja no parlem si voleu entrar en temes d'economia... uix! Quin desgavell!  I és clar, en funció d'aquestes dades, i de la lectura que se'n vulgui fer, tothom s'atreveix a dir-ne la seva, tots som agosarats en l'opinió i que voleu que us digui, al final, aquest abús cansa una mica... o poster tot plegat només són manies meves.

La natura esclata

El passeig d'avui ha estat allunyat de carrers i places del centre, i més proper als camps que ens envolten; almenys hem gaudit una mica del privilegi que té el nostre poble, d'estar situat ben a tocar del Parc Natural de Collserola. I el primer que ens ha soprès, bé no massa, doncs ja ho sabíem una mica, però ens ha agradat comprovar-ho de primera mà, ha estat l'esclat de color verd que ens ha acompanyat en tot el recorregut, sempre trepitjant l'asfalt, això sí, que de complidors encara en som. Jardins públics, camps i prats, ens han ofert una extensa gama de tons primaverencs, que ens han eixamplat encara més l'ànima. Quin goig! No cal amagar que en definitiva, és el que toca meteorològicament parlant i és cert també, que les pluges que van caure dies enrera, han fet la seva en aquest ressorgir de plantes i herbes, però també cal pensar en el fet inqüestionable que durant gairebé dos mesos, ningú no ha trepitjat aquests camps i vulguis o no, l'absència de l'ésser humà potser ha estat determinant en aquest bonic fenòmen natural. Aquesta percepció, ha estat refermada a l'arribar a casa i rebre un comunicat d'un bon amic que viu en mig del bosc, a La Floresta, en el que es feia ressó d'una entrevista publicada a El Periódico de Catalunya. En ella, un experimentat agent rural, parlava de l'estat de flora i fauna a la serralada de Collserola, i de com havia millorat en aquest temps en els que ningú no ha caminat ni ha anat en bicicleta, per les seves pistes, camins i corriols, afavorint d'aquesta manera el que la vegetació i els animals que l'habiten hagin pogut recupera un bocí del seu habitat natural. I com a consequència de tot plegat, potser podrien plantejar-se, de cara al futur, restringir encara més aquest trànsit humà, per tal de preservar millor la puresa de l'entorn natural que necessiten tant una ciutat com Barcelona com la seva àrea metropolitana. Si traspassem l'àmbit local i ens situem en el global, i afegim les notícies que ens parlen també de la millora del forat de la capa d'ozò, potser ens situem davant un lògic aprenentatge que ens ha arribat, entre molts altres, d'aquesta terrible pandèmia que estem patint. Cal doncs, ser optimistes? Cal pensar que amb aquesta experiència avançarem una mica per aturar la crisi climàtica? Ai, ai, val més que no digui el que de debó penso, al cap i a la fi, potser tot plegat només són manies meves.

Ciutadania responsable

Primer dia de desconfinament, fase 0. Després de 50 dies tancats a casa, he pogut trepitjar el carrer, amb autorització oficial de les autoritats, és a dir, dins de la franja horària que em correspon per la meva edat, que per pocs dies és la de majors de 70 anys. Dues hores doncs, de 10 a 12 del matí, per gaudir de l'enyorada llibertat de caminar pel poble on visc, sense cap més impediment que la possible manca de força de les meves cames. Primer problema, posar-se bé la mascareta que molt gentilment m'havia cosit la meva filla, Glòria, doncs en tot aquest dies a casa, en cap moment me l'havia provat. A la fotografia es veu ben clar, que encara no en tinc massa traça. Segon problema, veure quin era el recorregut que podíem fer, tant per ser fidels a les normes dictades, ens tenim per bons complidors de l'ordre establert, com per alhora intentar cobrir les nostres necessitats. Hem decidit fer allò que ens calia i ens hem marcat un recorregut de compres, és a dir, passant per les botigues on havíem d'adquirir algun dels aliments essencials que ens mancaven, pa, iogurts, etc. No m'ha sorprès gens l'ambient que hem trobat arreu. Confesso que després de les notícies que havia llegit sobre la primera jornada en la que les criatures podien també sortir al carrer, i en la que en la majoria dels casos, es feia denúncia de la poca responsabilitat dels pares i mares, fent poc cas de les recomanacions oficials, temia veure els carrers plens de gent sense proteccions i abusant d'aquesta concedida llibertat. Però no ha estat així. Almenys en el meu cas, he vist persones fent el mateix que nosaltres, caminant, comprant, etc., però ben equipats de mascaretes i guants, i sempre mantenint les distàncies de seguretat. És cert que hi ha excepcions, és clar, però és que potser no n'hi havia en l'antiga "normalitat"? No hi hagut sempre, conductors sobrepassant amb escreix els límits de velocitat, o vianants creuant fora del pas senyalat, o bicicletes circulant per les voreres a gran velocitat, o gossos defecant enmig del passeig sense que els seus propietaris facin gest de recollir les restes? Una minoria, potser sí, significativa o no en funció de l'esperit crític de cadascú o de com alguna d'aquestes transgressions l'afecta personalment. Doncs, això, que en meu primer passeig de desconfinament, m'ha semblat que en general, la ciutadania es comportava de forma molt correcte i responsable... o potser tot plegat, només seran manies meves, he, he.

Unes quantes pel·lícules més

Nova tongada de pel·lícules vistes al cinema, a les que ara hem incorporat també les que veiem a casa, gràcies a la connexió “Neflix” que ens han regalat les nostres filles… cal anar-se incorporant a les noves maneres, he, he. “Llenar el vacío” una producció israelita dirigida per la Rama Burshtein, una història familiar amb els costums més tradicionalistes de la societat jueva ortodoxa. “Lady Macbeth” un clàssic britànic dirigit per en William Oldroyd, amb la història rural de finals del segls XIX, molt ben ambientada i narrada. “Después de la tormenta”, japonesa, d’en Hirokazu Koreeda, amb la narració d’un fracàs personal molt actual, farcit dels lògics tics de la societat d’aquell país. “Maudie, el color de la vida”, canadenca, amb la direcció de la irlandesa Aisling Walsh, amb una història de superació, basada en fets reals, que ens mostra la vida de la pintora Maud Lewis i la seva personal lluita per complir amb el desig artístic. “Estiu 1993” de la jove catalana Carla Simón, una intimista història farcida de tendresa que captiva des de la primera seqüència. “Su mejor historia”, anglesa, amb la danesa Lone Scherfig a la dirección, un melodrama amb aires feministes, que ens parla del món del cinema, que avorreix més que no altra cosa. “Asuntos de familia”, nova producció israelita, dirigida per la Maha Haj, també amb traces costumistes d’una família i la problemàtica de relació amb ells fills, suposadament tractada amb un delicat sentit de l’humor. “50 Primaveras” de la francesa Blandine Lenoir, la bastant ensucrada història d’una dona que als seus recents 50 anys, veu trontollar els elements més clàssics que han donat suport a la seva vida. “Ana, mon amour”, de producció romanesa dirigida per en Calin Peter Netzer, amb una complexa història d’amor entre dos joves psicològicament complicats, que és mostrada amb una estructura un xic enrevessada. “La niebla y la doncella”, on l’Andrés M. Koppel es basa en una novel·la d’en Lorenzo Silva, per mostrar-nos una història policíaca d’aquestes que s’han posat de moda en els últims temps del cinema espanyol. “La seducción” de la nord-americana Sofia Coppola, una nova versió d’una exitosa història que hores d’ara es queda a mig camí, malgrat la categoria interpretativa i la bona ambientació exhibida. “La cordillera” del jove argentí Santiago Mitre, una embolicada trama de corrupció política que només mostra la ja clàssica excel·lent interpretació d’en Ricardo Darín. “En cuerpo y alma”, hongaresa, que sota la direcció de l’Ildikó Enyedi ens mostra una aparentment delicada història d’amor, entre dos persones força complexes i socialment força solitàries. “El faro de las orcas”, espanyola, d’en Gerardo Olivares, que més enllà d’una esplèndida fotografia amb paisatges de la Patagonia argentina, ens parla d’una història que malgrat diu estar basada en fets reals, no té ni cap ni peus. I per acabar “La librería” la darrera pel·lícula de l’admirada Isabel Coixet, que malgrat explicar-nos una història ben traçada i narrada, potser no assoleix el nivell de les seves primeres direccions cinematogràfiques, clar que... en això com en tot el que us he dit abans, no em feu massa cas, que al cap i a la fi, només són... “manies meves”, he, he.

Els últims que he llegit

Breu ressenya dels últims llibres que han passat per les meves mans... i els meus ulls, he, he. “Algú com tu” de Roald Dahl, relats de novel·la negre que no m’han entusiasmat; un llibre correcte i poca cosa més; sense negar que els relats tenen una bona estructura literària, estan molt ben narrats i responen a una idea molt clara, però... a mi sempre em passa que en aquest tipus de lectura, sembla que em quedo a mig camí; no sé, tot plegat em sembla inacabat. “Va ploure tot el dia” de la Teresa Pàmies, relectura d’aquesta mena de novel·la mig autobiogràfica, que té la virtut d’apropar molt i molt al que van haver de passar moltes persones que, després de viure les penalitats de l'exili, van voler tornar a casa i intentar recuperar tot allò que la guerra els havia fet perdre... un repte que no sempre els hi van permetre assolir. “Apóstoles y asesinos” de Antonio Soler, que narra la vida del Noi del Sucre i de l’anarquisme en la Barcelona de les dues primeres dècades del segle XX; un llibre excel·lent, molt ben documentat i detallat, que m’ha permès conèixer personatges històrics del meu país, dels que a penes sabia alguna cosa; fascinant pel que representa i pel que explica, molt ben escrit, m’ha tingut atent des de la primera pàgina. “Ida y vuelta” – La vida de Jorge Semprún, de la Soledad Foix, biografia una mica especial, d’un personatge també força especial; l’autora ens detalla la seves peripècies, però sovint comparades amb el que expliquen altres persones que el van conèixer i sobretot amb el que ell mateix va mostrar en els seus llibres al convertir-se en escriptor; ben escrit però potser un xic reiteratiu. “Recursos inhumanos” d’en Pierre Lemaitre, Una novel·la negra fascinant, sobre un tema de màxima actualitat, l’atur en una persona a les acaballes de la seva vida professional; escrit amb audàcia, manté la tensió constant de la primera a la darrera pàgina, amb girs del tot inesperats, que configuren un relat absolutament absorbent. “Em dic Lucy Barton” de l’Elizabeth Strout, una història íntima que es mostra explicada a retalls molt curts, força dispersos i saltats en el temps, cosa que no motiva massa la possible identificació del lector amb la protagonista... almenys a mi, m’ha passat això. “L’aquari” de David Vann, força colpidor; una història de relacions familiars, en alguns moments una mica escabrosa, en la que les emocions suren a flor de pell, i en la que a voltes costa una mica d’acceptar determinades reaccions dels seus personatges com a normals, tot i entendre que l’acció passa a l’Amèrica més profunda i degradada socialment. “Autobiografía de Federico Sánchez, d’en Jorge Semprún, espès de llegir, però molt interessant; espès per la seva retòrica antiga, per ser una edició de butxaca amb la lletra petita i per les disquisicions filosòfiques que l’autor fa sovint, sobre les teories comunistes i les seves derivacions, però interessant per conèixer de primera mà, la seva versió dels conflictes interns del PCE i la manera de ser i de fer dels seus dirigents més emblemàtics. “Alguien” de l’Alice McDermott, una lectura que malgrat de bon començament em va cansar una mica, per la retòrica preciosista i massa descriptiva, cal dir que la novel·la enganxa tot explicant una vida aparentment senzilla d’una dona aparentment normal, de la que sembla que poca cosa es pugui explicar; o potser precisament ací s’amaga l’encís del seu relat. “Yo” de Juanjo Sáez, un còmic amb una mirada introspectiva molt sincera i interessant; un exercici intimista, que es podria considerar egocèntric, com el mateix autor anomena en el títol però que esdevé molt curiós i clarificador de llegir, ben ajudat per uns dibuixos que des de la seva senzillesa aporten molta llum al conjunt. Apa, ja està per avui, tot plegat com sempre, no em feu massa cas que només són “manies meves”.

Violència contra urnes

Ara mateix, quan són les sis de la tarda d’aquest convuls diumenge, 1 d’octubre del 2017, tot fent un descans a casa, llegint un llibre de còmic d’en Juanjo Sáez, un autor que estic descobrint i que m’està agradant molt, penso que no m’importa massa el resultat d’aquest referèndum, per alguns anomenat d’auto-determinació, que s’està celebrant... celebrant?.. a casa nostra. Tinc les filles muntant guàrdia a l’escola de davant de casa, on aquest matí hem anat tots a votar, després de fer més de tres hores de cua, bé les tres hores les ha fet la Teresa, els demés ens hem anat tornant a estones; deia que tinc les filles fent acte de presència per intentar evitar que la policia s’endugui les urnes. Em sembla un gest solidari i molt lloable, malgrat personalment no hi participi, en part esporuguit per les imatges que s’han anat produint durant el dia a diferents col·legis electorals i en part perquè realment considero que el valor del que està passant, ja no el tenen els vots, és a dir, la seva preservació, el seu recompte i en conseqüència, el seu resultat. Un resultat, matemàtic i polític, que no ens enganyem, tots sabem quin serà, des de molt abans de depositar la papereta dins les urnes. I dic que per a mi, el resultat no té cap valor, perquè aquest l’adquirit de cop l’actitud de la gent, de la gent que creu en una hipotètica independència, irreal a ulls de molts, utòpica a ulls d’altres, però en definitiva somniada per a una gran part del poble català. El valor del referèndum del dia d’avui, ha passat a mans de tota aquesta gent que, enganyada o no, manipulada o no, absolutament convençuda o una mica reticent, ha volgut participar d’aquesta convocatòria, basada en els més elementals principis de la democràcia. I el valor, cal dir-ho també així, l’ha fet créixer la resposta rebuda per part de l’estat espanyol (expressament en minúscules), que en cap moment ha actuat amb una mínima dosi de dignitat, ni política ni humana per part de cap dels seus dirigents. La violenta actuació policíaca d’avui, amb gairebé 500 ferits, de moment i que no creixi, cal considerar-la absolutament desproporcionada, quan davant tenien milers de ciutadans que només oferien una resistència pacífica al que ells consideraven una acció legítima i democràtica. No hi pot haver cap argument polític que empari la violència mostrada per aquests agents de l’autoritat... autoritat?... que al damunt són felicitats i encoratjats pels seus màxims dirigents, per la tant esmentada aplicació de la llei... en proporcionalitat!!! Quin cinisme!!! Molts sabeu que mai no m’he mostrat obertament independentista, doncs sempre he cregut, encara ara, que parlant s’ha d’entendre la gent... i sobretot els polítics, que al cap i a la fi, és la seva obligació i per això els tenim. Però tots aquests dubtes, que he arrossegat fins el moment de introduir el meu vot en blanc dins de l’urna, no em poden impedir de veure esgarrifat, els horribles fets que han acompanyat a tants gests com el meu. Bé, abans de rebre crítiques per aquest escrit, vull confessar que està redactat des de la meva més profunda emoció i sentiment, totalment trasbalsats per aquesta inimaginable, almenys per mi, lamentable i condemnable acció policíaca contra la gent. I per justificar això que dic de les emocions i els sentiments, us copio la pàgina del llibre que he comentat al principi i que m’ha empentat a corre-cuita, davant el teclat del meu ordinador. Ja ho sabeu, al cap i a la fi, tot plegat... només són manies meves.

La gent de can Damians

Amb catorze anys recent fets i acabat el Batxillerat Elemental amb bones notes, el pare va creure que havia arribat l’hora de donar-me “la clau i el duro” i se m’emportà a treballar com aprenent a Clixés Damians, el taller de fotogravats per arts gràfiques, on ell exercia de dibuixant per lliure, és a dir, sense contracte ni seguretat social de cap mena, que es veu que aleshores encara estava permès. Aquesta va ser doncs, la meva entrada en el món laboral, un món que no abandonaria fins a quaranta-set anys més tard, quan vaig cursar la meva jubilació. Can Damians era un taller de clixés i gravats ubicat en un local amb tres nivells, al barceloní carrer de Rosselló, propietat de dos germans, en Manolo i en Roman Sánchez Damian, que aplegava una dotzena de treballadors, amb els quals vaig teixir una relació de no massa proximitat, doncs jo no deixava de ser una criatura que acabava de sortir del bressol escolar i en definitiva hi arribava com a aprenent, de l’ofici... i de la vida. Recordo però, força bé, la cara i la forma de ser de cadascun d’aquells companys de feina i això és el que tractaré de descriure en aquest breu relat. Seguint el procés industrial del que aleshores eren els gravats en planxa de zinc, abans de que s’imposés la modernitat de la impressió en òfset, començarem per la secció de dibuix, on el pare tenia com ajudant en Sebastián, un noi de Jumilla, que vivia a Badalona, eficient però de posat tancat, amb el que costava establir cap mena de conversa i que no em va posar les coses massa fàcils. D’allà passàvem al pis de dalt, al departament de fotografia, sempre a les fosques i amb aquella llum vermella que caracteritza els laboratoris de la imatge, on trobàvem en Paco, potser el personatge més destacat de la plantilla, doncs havia estat emigrant a Suïssa i era cunyat d’un dels amos i això li atorgava una mena de categoria que ell sabia mostrar amb certa arrogància, i al seu costat, en Juanillo, un noi molt treballador i discret, que era el que debò feia la feina i al que alguns menyspreaven dient que vivia en una barraca del Verdum. D’allà tornàvem al pis de sota, per fer la insolació, amb les potents làmpades lumíniques, tot i que alguna vegada havia vist treure la premsa manual al sol, no sé si per problemes tècnics, i que era el domini del Manolo, el més “pinxo” de tots, amb orígens a Arcos de Jalón, eixerit, trapella i galant alhora, sempre amb l’acudit o la broma a punt, alguna fins i tot de massa pesada, he, he. Dels retocs de les planxes insolades, se n’encarregava el Mariano, prototipus del senyoret de l’època, sempre amb aires elegants, el seu bigotet retallat i un posat de ben parlar i voluntat distanciada de la que potser ell entenia com a xavacaneria dominant. El procés seguia a la planta baixa, on en Ramon, un català aleshores també àrbitre de futbol de categoria regional, treballava el tractament de les planxes amb àcid per obtenir-ne els gravats, fins que va arribar la “màquina” que industrialitzava aquesta feina i que controlava el “Tiet”, un home gran del que mai no vaig saber-ne el nom i que el coneixíem d’aquesta manera per ser parent del Mariano. Amb el gravat acabat, se’n feien les proves pertinents, en una manual rotativa d’imprimir que feia anar el Paquito, sempre murri i desconfiat i per acabar, en Josep, un home de poques llums i poca esma, les muntava damunt el corresponent taco de fusta per tal de lliurar-les al client. Ah! I és clar, la secretaria, la Carmen, una noia delicada i fina, que no semblava quadrar en l’ambient general del taller, soltera i sense pretendents, que molts anys més tard, acabà anant-se a viure a Eivissa, amb un dels amos... però això ja ho explicava en un dels primers records d’aquest bloc. Bé, ja sabem que la memòria tot ho deforma, però al cap i a la fi, aquesta és la realitat que roman en el meu record, o potser tot plegat només són... manies meves!

Feels So Good

La memòria d’avui em remunta a finals de la dècada dels 70, quan a l’enginyeria on treballava em van nomenar cap de l’oficina de projectes i vaig passar a liderar un grup de deu o dotze persones, entre les que vaig tenir la sort d’establir bones amistats, algunes de les quals encara perduren avui en dia. A l’espai on treballàvem, bàsicament en feines de delineació, teníem per costum escoltar el fil musical que havia contractat l’empresa, seguint la moda d’aquells temps. No sé si va ser aleshores, que una mica avorrits per la monòtona música ambiental que sempre sonava, vam decidir sintonitzar la ràdio i com que els que portàvem la iniciativa encara no rondàvem els trenta anys, ben aviat vam monopolitzar el nostre gust en l’emissora de Radio Juventud, en la que per aquells temps, s’escoltaven les veus de locutors tan admirats com Juan Comellas, José Mª Pallardó, Rafael Turia, Angel Casas i més tard, Jorge Estadella, aleshores encara amb els noms castellanitzats, liderant programes preferentment musicals, com ara l’exitós “Al mil por mil”, o personatges de gran impacte radiofònic com el popular Tito B. Diagonal. Recordo que el primer, en Juan Comellas, ens amenitzava moltes tardes amb la notícia dels discos recent sortits al mercat que a ell més li agradaven i que sovint fugien una mica dels que concorrien en les llistes més comercials i més escoltades. Va ser aleshores quan vam descobrir aquest tema que avui recupero, “Feels so good”, editat l’any 1977 i interpretat per en Chuck Mangione, un trompetista i compositor nord-americà, que ens regalava una peça instrumental amb arrels jazzístiques, que durava gairebé deu minuts, tot i que posteriorment se’n va fer una versió més curta per incloure-la en un single. La peça va esdevenir un petit èxit, potser l’únic d’en Chuck Mangione a casa nostra, i van ser moltes les tardes que a l’oficina esperàvem expectants que l’amic Comellas la tornés a posar en antena. A veure si algú la recorda!

Més llibres llegits

Nou resum dels llibres que darrerament han passat per les meves mans. “La ley del menor” de l’Ian McEwan, una història captivadora, molt ben estructurada i escrita que, com diu la contraportada "juga en el terreny de l'escriptura més incisiva: el de les preguntes difícils de respondre però impossibles d'ignorar"; i que atrapa des de la primera a la última paraula. “El meu segle XX”, del meu amic Antoni Julià, un llibre autoeditat, en el que fa un bon repàs autobiogràfic, que resulta molt curiós i amè de llegir. “¡Viva el maquis!”, de l’Amadeo Barceló, un minuciós i interessant treball d’investigació sobre els guerrillers i clandestins del Bajo Aragón, persones i fets que a finals de la dècada dels quaranta, acabada la Guerra Civil abrigaren el somni impossible de recuperar las llibertats perdudes, lluitant des de la clandestinitat amb una inusitada convicció i gran dosi d’idealisme. “El Arte” de Juanjo Sáez, una gran descoberta en forma de còmic; una excel·lent explicació del que pot ser l’art, mostrada de forma senzilla i molt assequible, però no exempta de veritat i profunditat de raonament... ¡absolutament recomanable!. “Què és el què” d’en Dave Eggers, una història que se m’ha fet llarga; i és que sense voler restar dramatisme a tot el que ens explica, ni veracitat als fets narrats, he de dir que el llibre, especialment en la seva primera meitat, se m'ha fet un xic pesat; no entrava en la història i semblava estar llegint més una novel·la d'aventures que no la crònica detallada de la vida d'un nen del Sudan, marcada per la tragèdia que malauradament, encara avui, afecta a tants éssers humans. “Sortir a robar cavalls” d’en Per Petterson, una història subjugant, potser pel fet que alguns trets del protagonista coincideixen amb aquella mena de somnis o utopies que sento com a pròpies, però la seva lectura m'ha resultat molt atractiva, des de la primera a la darrera pàgina. “Continente salvaje” d’en Keith Lowe, una densa i meticulosa recopilació de dades sobre las conseqüències de la 2ª Guerra Mundial en tots els països i territoris que s’hi van veure implicats; un treball exhaustiu, lent de lectura, però extremadament interesant com a document històric que mostra els tràgics estralls d’una guerra, en tots els pobles i capes socials afectades. “Quan arriba la penombra” d’en Jaume Cabré, que m’ha decebut una mica, doncs l’he trobat estrany i complicat; un conjunt de relats, molt ben escrits, però que demanen molta atenció i ganes per part del lector, per arribar a trobar el què en cadascun d'ells; i a mi almenys, m'ha faltat aquesta virtut. “Policia” d’en Jo Nesbo, del que no puc negar que he gaudit de la seva lectura, doncs ha complert plenament amb les expectatives que m'havia format al començar-lo; una història d'assassinats, ben explicada, amb girs narratius farcits de sorpresa i intriga fins a gairebé la darrera pàgina... què més es pot demanar a una novel·la negra?. “Perdón” de la noruega Ida Hegazi Hoyer, una emotiva història de relació de parella, amb sentiments contraposats, amor, mentides, obsessions, angoixes, enganys, passió, etc., ben narrada, amb algun gir imprevisible, però que atrau fins i tot per la seva delicada tristor. I ja està, com sempre dic... no em feu massa cas que al cap i a la fi, tot plegat només són manies meves, he, he.

Quan jo vaig nàixer

Ara que ja han passat unes quantes setmanes de la bromera dels dotze recitals de comiat, potser tot un excés, no?, del cantautor de Xàtiva, vull retre el meu homenatge a una persona tan significativa en l’àmbit social i cultural de casa nostra. Començaré dient que mai no havia estat un fidel seguidor de la seva obra musical i els meus records només es remunten a les seves breus aparicions a la pantalla televisiva, quan potser encara no era un cantant massa compromès, i a l’anècdota viscuda el 1975, quan des del terrat de casa, vaig veure una mica esporuguit, els aldarulls que van provocar el seu recital a l’entranyable envelat de la Plaça del Sol, de la Festa Major de Gràcia i que acabaren amb un bon nombre de detinguts. No va ser doncs, fins a molt més tard, que vaig començar a interessar-me per la seva obra, en una evolució paral·lela a la meva personal descoberta dels temes socials i polítics que afectaven, i de quina manera, el nostre ritme de vida més quotidià. Recordo també que va ser aleshores quan, en una botiga de segona mà, em vaig comprar el doble LP del seu recital al Pabellón de Deportes de la ciutat de Madrid, del 1976, organitzat en un intent d’apertura democràtica en el que començava a ser el temps de transició política, i en el que anava presentant totes les seves cançons en castellà, per tal que la gent pogués entendre una mica “de què anava la cosa”. Més tard van arribar, a la meva prestatgeria, ja en format de CD, el resum de la seva integral que em va passar un company de feina i les “Cançons de mai” del 1997. Poca cosa doncs, per atorgar-me el dret a ser considerat un gran admirador de la seva carrera musical, però això no treu que, amb el pas del temps, sí em pugui afegir a la corrua de gent que professa un gran respecte per a la seva obra i molt especialment, per a la seva coherència personal i professional. De tantes i tantes cançons que han esdevingut himnes dins del món més reivindicatiu del país, i també de tantes i tantes magnífiques peces musicades amb una excelsa delicadesa poètica, avui he decidit triar pel meu bagul dels records, aquesta “Quan jo vaig nàixer”, de l’any 1966, potser pel fet de ser una peça per a mi molt viva encara, ja que la interpretem amb el Cor País Meu, dins de l’espectacle “Exili – Cançons en escena”, una obra de caire poètico-musical, que evoca la tragèdia dels que van haver de marxar després de la Guerra del 1936-1939, i que actualment estem portant pels escenaris de casa nostra. Un petit homenatge també, a la immensa aportació d’en Raimon, a la memòria reivindicativa de la nostra història. O serà que tot plegat, només són “manies meves”.

Tornem a parlar de cinema

Molt breu resum de les últimes pel·lícules vistes a la pantalla gran del cinema. “Comanchería”, un western modern, dirigit per en David Mackenzie, molt ben interpretat i amb una història entretinguda i actual. “Mi hija, mi hermana”, amb un interessant tema també d’actualitat, ben portat a la pantalla, amb producció francesa i direcció d’en Thomas Bidegain. “Frantz”, excel·lent producció francesa d’en François Ozon, amb una història amorosa ben narrada i sobretot molt ben filmada. “Toni Erdmann”, alemanya, sota la direcció de na Maren Ade, amb un humor càustic difícil d’entendre. “Manchester frente al mar”, excel·lent drama personal, nord-americà, que sota la direcció d’en Kenneth Lonergan, ens mostra una història punyent i alhora farcida de tendresa. “¿Y si vivimos todos juntos?”, interessant revisió d’aquesta comèdia francesa de Stéphane Robelin, en motiu d’un col·loqui sobre habitatge compartit a la tercera edat. “Moonlight” l’exitosa pel·lícula nord-americana en la que en Barry Jenkins ens mostra una història colpidora, tot i que un xic farcida dels tics més clàssics del cinema d’aquelles contrades. “Lion”, d’en Garth Davis i producció australiana, basada en fets reals, però també tenyida de tics potser massa manipuladors. “La chica desconocida” dels germans belgues Dardenne, amb la història d’una jove metgessa afectada per certs remordiments, ben explicada però potser un xic massa lenta de filmació. “Aquarius”, o “Doña Clara” com s’ha titulat ací, una producció brasilera, amb direcció de Kleber Mendonça Filho, que ens mostra la problemàtica de l’assetjament sobre l’habitatge que pateix una dona d’aquell país, amb temàtica interessant doncs, però sense assolir una història massa rodona. “Retratos de famila”, de Singapur, dirigida per Anthony Chen, amb una història molt clàssica sobre els problemes d’una família, ben tenyida del lògic tarannà d’aquella cultura oriental. “Incerta glòria” de l’Agustí Villaronga, sobre la famosa novel·la d’en Joan Sales, interessant i ben filmada, tot i que sense assolir el nivell d’anteriors produccions del mateix director. “El otro lado de la esperanza”, del finlandès Aki Kaurismäki, amb temàtica molt actual, per amb un silenciós humor a voltes difícil d’assimilar davant el dramatisme de la història. “Operación Anthropoid” del britànic Sean Ellis, també basada en fets històrics, ocorreguts durant la Segona Guerra Mundial, que ací se’ns mostren potser amb un excés de bel·licisme, massa proper a una simple pel·lícula d’acció. “Stefan Zweig: Adiós a Europa”, basada en la vida del famós escriptor i filòsof, que ens parla de la seva problemàtica més personal, tot ben dirigit per na Maria Schrader, en una bona producció austríaca. Doncs, això és tot per ara; ja ho sabeu, segur que en algunes o moltes coses no coincidirem i és que tot plegat no deixen de ser... manies meves!

Saber manar

Ahir, en una d’aquestes tertúlies radiofòniques que, dia sí dia també, només saben parlar dels aldarulls polítics al voltant de l’esperança independentista de Catalunya, vaig escoltar una frase que em va semblar molt interessant: “Quan manar és fàcil, obeir és impossible”. Vaig recordar els meus temps d’adolescència, quan alguna vegada discrepava de l’autoritat paterna per qualsevol nimietat, el pare sempre em deia que manar, i per descomptat, manar bé, és força complicat doncs sempre caldria tenir en compte les circumstàncies de les persones a qui es mana, i que això no tothom està capacitat per fer-ho. Anys més tard, quan per qüestions de feina em tocava viatjar sovint a Madrid, acompanyant el delegat de l’empresa en la que treballava, una persona amb la que malgrat ell em considerava un “rojo”, sempre m’hi vaig entendre prou bé, les nostres converses d’avió sempre voltaven sobre el mateix tema: l’exercici de l’autoritat i com obtenir-ne els millors resultats possibles, centrant-ho com és lògic en la problemàtica que sempre es viu entre els diferents escalafons del món laboral. El meu argument era que quan hom arriba a assolir una certa capacitat de poder, i en conseqüència, un grau de responsabilitat, ha de saber ordenar les coses des dels seus criteris, però alhora, tenir la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels “manats”, i saber veure com el que s’imposa és assumible o no per part d’ells. En aquests temps que ens ha tocat viure, en els que tant ens vantem de poder gaudir de les excel·lències de la democràcia, no sembla que els que manen, tinguin massa present aquesta mena de principis. La tant gastada teoria de que les majories, siguin del tipus que siguin, tenen el dret d’imposar la seva voluntat per damunt de qualsevol altra consideració, sense tenir en compte els drets i els objectius de les minories, no és la millor manera d’exercir el poder, teòricament atorgat de forma legal. Allò que sempre diuen els recent escollits democràticament: “vull governar per a tots, m’hagin votat o no”, és quelcom mai portat a la realitat i malauradament, tots en patim les conseqüències. Clar que més enllà dels possibles defectes inherents a l’exercici de la democràcia, sempre el millor dels sistemes coneguts fins ara, caldria entrar en el debat de la veritable preparació de les persones que accedeixen al poder, per exercir-lo de la manera més honesta i equilibrada possible. Als nuclis socials i polítics més grans o més petits del nostre entorn, a casa nostra, al país, però també arreu del món... tenim els dirigents que realment ens mereixem? Ui! Em sembla que m’he anat enfangant en un tema massa complicat, o tot plegat, en realitat, només són manies meves, he, he.

El romànic del Sobrarbe aragonès

Hem estat sis dies per les terres aragoneses del Sobrarbe, cap a la part alta del riu Cinca, que per cert baixava curull d’aigua, procurant-nos un parèntesi molt desitjat, dins de la rutina més quotidiana. Allotjats en un confortable apartament rural ubicat a la muralla d’Aínsa, amb una terrassa que ens permetia albirar fins l’embassament de Mediano, hem pogut cobrir amb escreix les nostres ànsies inicials, visitant les joies romàniques de la zona. Així, a banda de les que ja coneixíem del mateix nucli d’Aínsa, hem pogut descobrir coses tan boniques com l’església de San Vicente de Labuerda, amb orígens al segle XIII i ubicada dalt d’un turó amb una esplèndida vista sobre la vall del Cinca; les tres ermites que envolten el petit nucli de Tella, a les portes del Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido, en una molt plaent passejada que ens mostrà els impressionants perfils muntanyencs d’aquells indrets; San Martín de Buil, del segle XI, amb l’emblemàtica imatge dels seus tres absis, gairebé bessons, i un interior sempre visitable, amb pintures murals del segle XVII i una curiosa exposició fotogràfica dedicada a totes les famílies que havien configurat la població de les rodalies; i també, les esglésies de Nuestra Señora a Badaín, de Sant Esteban a Sin i a Plan, o les restes que encara es poden endevinar a Gistaín, tot dins de la vall de Chistau; o la senzillesa de les petites construccions de San Vicente a Vió, de San Miguel a Sercué i de San Andrés a Nerín. Però, més enllà de tot això, hem gaudit també descobrint la tranquil·la intimitat de tots aquests petits pobles de muntanya, en els que costava veure algú pel carrer, però en els que sortosament, cada dia hem trobat alguna fonda o hostal rural, en els que fer l’àpat del migdia, amb una cuina deliciosament casolana que afegia encís al moment, sempre envoltats de silenci i agradable acolliment. Hem aprofitat el bon temps per passejar arreu on ens venia de gust i les meves cames ho permetien, però també hem viscut petites aventures com quan tot fent el camí dels tres miradors, des de Revilla, sobre els majestuosos penya-segats del congost d’Añisclo, ens va sorprendre una tempesta de tarda, ben acompanyada fins i tot de calamarsa, que ens privà de completar el recorregut i tornar a corre-cuita cap el cotxe, aixó sí, ben protegits amb els impermeables que portàvem. I parlant de petites aventures, no oblidarem mai la viscuda, aquest cop amb el cotxe, quan el navegador ens indicà un camí per anar de Buil a Arcusa, que lluny de ser pista més o menys transitable, es convertí en un malson de pedres i bassals enfangats, fruit de l’abandonament en el que es troben els camps d’antics conreus que separen ambdues poblacions i que han deixat el camí ben poc aprofitable per anar-hi en un cotxe normal com és el nostre; van ser sis quilòmetres de tensió constant, de la que sortosament ens en vam sortir prou bé, malgrat cal reconèixer la petita imprudència comesa... uf!!! Bé, doncs, aquesta és la breu crònica d’aquests reconfortants dies. Ara només cal gaudir del record dels bons moments viscuts, que van ser molts, i esperar que ben aviat ho puguem repetir... ja ho sabeu, tot plegat sempre són manies meves, he, he.

Els primers de l'any

Aquestes són les meves primeres lectures del 2017: “Limónov” d’Emmanuel Carrere, una història molt singular, que ens parla d’un personatge real i malgrat això, autènticament novel·lesc, un home que ha passat per diferents estats en la seva vida, absolutament contraposats, en la recerca d’un ideal que sembla prou indeterminat, alhora que inalterable. “Nosotros en la noche”, d’en Kent Haruf, una novel·la molt tendre, un relat concís i breu; una història de soledat, d'afecte, d'amor a la tercera edat, explicada amb una senzillesa encomiable, sense grans floritures literàries, cosa que transmet al lector una nuesa de sentiments que captiva. “Sé bueno hasta la muerte” de Zsigmond Móricz, una novel·la de tall clàssic, amb les aventures i desventures d'un nen resident en un internat hongarès, en els inicis del segle XX, narrades amb molta tendresa, però també amb pinzellades d'una realitat social bastant desconeguda, encara que amb traços molt comuns a altres comunitats més properes. “No aconseguireu el meu odi” de l’Antoine Leiris i dins de la temàtica del Club de Lectura, sobre temes d’actualitat; un llibre emotiu, molt emotiu; i trist, molt trist; amb paraules de dolor que surten de molt endins, d'una persona sacsejada per la desgràcia de veure com de cop, s'esquerda per sempre la seva vida; ara bé, potser caldria qüestionar el sentit d'algunes de les seves reaccions i sobretot, el de la publicació de la carta i del llibre, però això... és debat per a un altre moment. “El hombre que amaba a los perros” d’en Leonardo Padura, un llibre rodó pel que als meus gustos respecta; una novel·la amena, ben escrita i amb clares referències històriques que abasten un època molt interessant, amb uns personatges summament atractius, al voltant d’en Trotsky, la seva vida i el seu assassinat. “El diario de Hamlet García” d’en Paulino Masip, el diari d'un professor no titulat de filosofia, ens mostra una molt particular visió de la guerra civil espanyola, des d'una perspectiva de nul·la implicació inicial, potser una postura poc explicada i més comú entre la gent, del que poguéssim imaginar. “Mare i filla” de la Jenn Díaz, una primer obra de l'autora que pot portar bons presagis, però que a mi no m'ha interessat massa, doncs m’ha semblat prou dispers; ni la veu narradora, sovint inductora d'equívocs, ni l'estil literari, abusant d'una aparent senzillesa, ni la pretesa immersió en l'explicació de la filosofia femenina, han aconseguit captar la meva atenció... ho sento! “Un paraíso inalcanzable” d’en John Clifford Mortimer, un clàssic modern, ben banyat en fina ironia, que ens parla amb humanitat de la història d'una família anglesa, en la qual es barregen de forma intel·ligent, els retalls més costumistes, amb una certa dosi de comèdia i misteri; elegant i agradable de llegir. “Dansa de les ombres felices”, primera novel·la de la guardonada Alice Munro, excel·lent, quinze retalls de vida, molt ben escrits i descrits, amb històries diverses que si algun defecte mostren és que sovint es fan curtes i hom acaba de llegir-les amb ganes de saber-ne més, de no haver-se de conformar amb el relat curt que ens fa l'autora d'una situació concreta. “Patria” de Fernando Aramburu, un llibre clarificador, amb una història que mostra de forma extremadament propera, però un xic tendenciosa, la realitat viscuda per la societat d'Euskadi, amb tots els elements polítics i socials, però especialment humans, que es van entremesclar durant l'existència i activitat d'ETA. Apa, doncs, com sempre, aquesta és la meva opinió de les coses, que... segur que potser no coincideix exactament amb la vostra, oi?

Sortides des de Lluçàs: Cornudella d'en Valira

En els dies de Nadal que acostumem a passar a casa dels consogres, a la Ribagorça aragonesa, sempre aprofitem per fer alguna sortida per aquelles contrades i descobrir bonics indrets, sovint desconeguts per a nosaltres. Enguany, enfilem la carretera N-230 cap amunt, i després de passar pel Pont de Montanyana i deixant a l’esquerra el desviament que va a Areny de Noguera (Arén), sense moure’ns d’aquest terme municipal, agafem un trencall, també a mà esquerra, la estreta carretereta A-2614, que ens porta al disseminat de Cornudella d’en Valira (de Baliera), una ampla vall que s’obre al voltant del Barranc de Sobrecastell. Passem de llarg d’un primer llogaret al voltant d’un gran mas, per aturar-nos uns 5 km. més enllà en el nucli de Ribera d’Avall (Rivera de Vall), on podem contemplar la reconstruïda església de Sant Miquel que mostra les seves arrels romàniques, en la porta que fou recuperada de l’enrunada ermita de Sant Pere, de la que se’n poden observar les restes en un turó proper. Tot això ens ho explica un home molt amable que està treballant una petita vinya, al costat d’una de les poques cases, totes tancades i sense vida en aquesta època de l’any, que configuren el nucli. El mateix home ens fa saber que no massa lluny, també s’hi poden trobar uns monuments megalítics, en forma de dos dòlmens i un possible menhir, però les meves cames i el fet d’anar amb les criatures ens fa desistir d’arribar-nos-hi. Continuem per la carretereta, ara flanquejada pel Barranc d’Iscles, al fons del qual podem observar les aigües gelades del seu rierol, especialment en els racons més a la obaga, fins arribar-nos uns 3,5 km. més endavant, al Puimolar, un altre llogaret damunt d’un turó, del que destaca des de lluny, la petita ermita que després sabrem dedicada a Verge de les Heras. Aturem els cotxes a l’era d’una gran casa, molt ben conservada, propietat d’una família holandesa, i contemplem el paisatge de la gran esplanada que s’obre al nostre voltant. Ben aviat però, se’ns atansa un home de cabellera embullada i jersei foradat, que mostra moltes ganes de parlar i fer-nos saber coses de la seva vida i de la de força gent dels voltants. Per ell sabem que viu allà tot l’any amb el seu germà, malgrat té un pis a Benavarri, però on no li agrada viure, doncs s’hi avorreix molt ja que diu que no és home de bar; que té algunes ovelles, cabres, conills i gossos cercadors de tòfones, tot i que enguany no n’ha trobat tantes com hagués volgut; també que els holandesos de la casa propera, són de viatge al “país més lluny del món”, que la propietària d’una altra casa més llunyana, era una doctora alemanya que feia cures alternatives, “fins a set o vuit camilles tenia, però al final, ella també es va morir”; també que en una altra casa, pintada amb colors molt llampants, s’hi pot veure un luxós cobert al davant, on hi van construir una piscina climatitzada i que l’amo, que havia viscut a Alger, es va quedar vidu feia poc, però... “ara ja en tenia una altra”, etc. No cal dir que passem una estona ben entretinguts amb la xerrera del bon home, però ens acomiadem agraïts i comencem a desfer el camí, per desviar-nos a mig recorregut, agafant un trencall que ens porta ràpidament al nucli de El Sas, quatre cases al voltant d’una petita església dedicada a San Martín, que presenta línies romàniques amb orígens del segle XII, tot i que la història ens diu que en el segle IX ja hi havia un cenobi de dones, que depenia del monestir de Santa Maria i San Pedro de Alaón, a la propera localitat de Sopeira. Podem visitar l’església per fora, amb un absis molt bonic, malgrat les seves reduïdes dimensions, i també el petit cementiri que hi ha davant la porta d’entrada, orientat a migdia; fem les fotografies de rigor i quan ja tornem cap els cotxes, se’ns apropa un pastor que cuida un ramat en uns camps propers, també per donar-nos conversa, deixant en evidència les dures condicions de vida del seu ofici, i que avui en dia, ja ningú de la terra s’hi vol dedicar, doncs un gran ramat, amb més de mil ovelles, que havíem vist pujant a prop del riu, ara el cuida un “romanès... que són els únics que volen fer-ho”. I res més, contents i satisfets de la sortida, emprenem el camí de tornada que ens portarà de nou a Lluçàs, per gaudir del bon dinar familiar, amb el propòsit, això sí, de tornar un altre dia per aquestes contrades, doncs encara hi ha moltes més coses per descobrir, emmirallar-s’hi i badar una bona estona... o potser tot plegat només seran “manies meves”?